Angel Olsen

Barcelona, 9 de maig del 2018. Sala Barts.

Podríem dir, vulgarment, que la Barts estava a petar. Ordes de frisosos seguidors àvids de consumir un dels productes més punyents del folk-rock nord-americà. Encert dels organitzadors, Guitar Festival, que, val a dir, apostaren sobre segur.

Lo del poeta Suno Deko fou anecdòtic. Temes íntims on l’experimentació té un paper molt rellevant. Agradable, envoltant, hagués brillat més de no ser pels condicionants intrínsecs que afecten els teloners. El seu disc homònim bé mereix ser escoltat en unes condicions més propícies.

Arribà l’hora: En un ambient d’intimitat poc íntima, on els clics de les càmeres fotogràfiques acabaren amb la paciència de més d’un, entonà la de Missouri unes primeres notes que donaren fe de les seves admirades aptituds vocals.

En primera instància allò fou un regal per les oïdes: la guitarra, carregada de reverb, embolcallava la virtuosa veu construint un plàcid i confortable univers sonor. A mesura que el recital avançà, amb un temari que obvià les seves composicions més mogudes, la impressió mutà per convertir-se en un inesperat sopor.

Cert és que hom, quan escolta Phases, és conscient que el producte està desproveït d’artificis i que els arranjaments orquestrals són, més aviat, discrets. Però de la discreció a la inexistència hi ha un impàs que el directe en solitari, al meu entendre, no aconseguí superar.

Admirable és la figura de l’artista que damunt l’escenari, sol/-a, és capaç de defensar el seu repertori amb solvència, amb clara i fresca sintonia amb el públic. Això últim, malgrat la “xispa” induïda pel vi (copa d’avituallament sempre a mà), no existí, malgrat que en ocasions els allà presents reaccionaren amb excessiu (forçat?) entusiasme a les primeres notes d’alguna de les peces o fredament a alguna de les tímides interlocucions que llençà des de la tarima. Quin tema us agradaria escoltar? – preguntà. Poques respostes, però un “Acrobat!” ressonà en la sala. “California!” – cridà algú altre. I ella, siguem justos, les va tocar amb alguna reticència.

Ambdues formaren part del més memorable, com Sans (que obrí el concert) o la pertinent Some things cosmic, D’aquesta manera el protagonisme se l’endugueren els temes del darrer disc i aquells, antics, que s’avenen millor amb la defensa en solitari, com els compresos en el minimalista Half way home.

Veredicte personal: Sí (per la qualitat artística que no discutirem) però no (per la monotonia, la manca de matisos, per la mise en scène).