Marcus Doo & The Secret Family

Catpeople, Mine! i Marcus Doo & The Secret Family: Oh! Déu meu!

La sala 1 de la Salamandra es preparava per viure una altra nit de concerts del Let’s Festival. S’anava omplint, mica en mica, mentre tocaven Marcus Doo & The Secret Family. Aquest és un grup internacional format per dos escocesos, un francès, un espanyol i una espanyola. Es presentaven en quartet ja que per motius personals, la Rocío, s’està dedicant a la seva professió d’actriu. Ho ha deixat “de bon rotllo” segons paraules del baixista, en Xisco.

Amb dos anys de vida com a grup, més o menys, saben el que es fan. El primer cop que vaig escoltar el seu primer disc, el molt recomanable “The magpie returned the ring”, vaig tenir la mateixa sensació que vaig tenir a l’escoltar el “The phenomenon caravan troupe” dels Limousine: “guau! Que bons que són aquests!” Escoltant-los en disc ja pots intuir el que poden donar de sí, però veient-los en directe demostren tot el seu potencial. Melodies folk-pop amb càrrega psicodèlica on destaquen cançons com “The Lion”, “1919” o “Solipsism”, que fan posar els pèls de punta…

Seguidament, venien els Mine! Els catalans, és un grup que porta dos anys rodant pels escenaris presentant el disc “Un brindis pel nen androide”. I, aquest concert era el final de gira. El seu rock amb tocs divertits, una mica tirant a la patxanga, ha trobat el seu públic a través de la seva proposta. Entregats en tot moment, van saber anar animant a les persones que quasi omplíem la sala. Potser els hi va faltar tenir moments de més intensitat o, potser, compaginar-ho,  no ho sabria concretar… Em va semblar un concert un pèl lineal, destacant-hi cançons com “Incompetència horària” o “Neu a l’oceà”.

I, sortiren a escena els Catpeople. Els autors d’uns dels millors discos espanyols de l’any passat, el “Love Battle”, i de la banda sonora del festival, van sortir a donar-ho tot. I així ho van fer. Caps de cartell de la nit, van compaginar cançons del seu últim disc, un disc més lluminós i amb percussió amb aires caribenys, amb cançons dels seus dos anteriors discos, els interpolencs “Reel #1” i “What’s the time Mr. Wolf?”.

Amb unes guitarres punxants, una base rítmica potent i una foscor que, havent escoltat el “Love Battle” en disc, ens podríem haver esperat un concert més brillant en quan a textures musicals, van saber transmetre i fer un set list (“Fat Rat”, “Love Battle”, “Sister”, “Mexican Life” o la última “Radio” en són un bon exemple) i un concert homogeni, amb ritme i rodó. Un gran concert. Potser a dia d’avui el concert, en majúscules, del Let’s Festival.

I ara per acabar, m’agradaria explicar el perquè del titular Oh! Déu meu! Bé s’ho val pel concertàs que vam poder viure, però també pel poc respecte que hi va haver al llarg de tot el concert, per una bona part de les persones que assistiren al concert. Fins i tot, el moment més escandalós, va ser quan l’Adrián, el cantant de Catpeople, va fer callar a tothom cantant una cançó a cappella. Per una banda, impressionant, i per una altra, un pèl vergonyós. Un consell per a les persones que vagin als concerts a parlar: a xerrar al bar!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro