Festival Mil·leni

Núria Graham: “chachi”!

Barcelona, 21 de desembre de 2016. El Molino

Mai havia estat a El Molino. I portava tot el dia imaginant-me’l i esperant el concert de la Núria Graham. A mi em va passar com a ella, que no hi havia estat mai, però no vaig tenir el mateix sentiment. A ella li va encantar. A mi em va decebre. M’imaginava cadires i tauletes rodones, unes escales a banda i banda de l’escenari… bé, una altra cosa. Sort de la Grèiam, que ens va salvar la nit.

Va sortir a l’escenari i ens va embolcallar amb la seva veu dolça i els seus arpegis de guitarra. I el seu encant. La Núria Graham ja no és aquella nena que vaig descobrir i escoltar per primera vegada al FiM de Vilaseca al maig de 2013. Ja és una mica més gran. Segons ens va confessar, ja té 20 anys… Les seves cançons expliquen històries i transmeten una maduresa que, en paraules seves, ni sap del què parla. Com, per exemple, l’estrofa de Dark Past que diu: “Everybody’s got a Dark Past but mine is just about to start” (Tot el món té un passat obscur, però el meu està a punt de començar). I ho va escriure mentre feia 4t d’ESO!

La Núria es va presentar molt ben acompanyada i resguardada per l’Aleix Bou (bateria) i en Jordi Casadesús (baix, guitarra i teclats). I es va notar que era final de gira i es retirava per una temporadeta, perquè hi va haver les col·laboracions especials de l’Artur Tort (El Petit de Cal Eril) als teclats, i que a partir d’ara acompanyarà sovint a la Núria, i l’Ernest Crusats (La iaia) tocant la flauta travessera.

Us recomano molt fort que us l’escolteu. Que tanqueu els ulls i gaudiu de la seva música. Empasseu-vos els seus discs (First Tracks, Bird Eyes) i l’EP In the cave, on segur que us sona una cançó… I quan toqui a prop d’on visqueu, aneu-hi. No us en penedireu.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Podries estar interessat/-ada

18è Festival del Mil·lenni: quan l’Enric Montefusco va estrenar camisa

Barcelona, 14 de desembre de 2016. Casino l’Aliança del Poblenou

Dos mesos pràcticament pelats han passat des de la Primera Festa de Presentació del Vida 2017, i en la que l’Enric Montefusco ens va fer un tast a Barcelona, del que ha sigut el seu primer treball en solitari Meridiana (Buena Suerte, 2016).

La gent que ens seguiu segurament estareu pensant; caram, no fa ni dos mesos de l’última crònica del Montefusco, ha tret un sol disc i aquests de l’Ampli tornen a repetir concert, i a sobre el redactor és el mateix paio. Què ens pot explicar de nou?

Doncs teniu raó. No penso tornar a repetir qui l’acompanya, tot i que aquest cop eren quatre músics, ni tornaré a explicar el canvi de registre en les cançons. M’agradaria més poder explicar el canvi que m’ha semblat veure com músic, per exemple, més terrenal, més proper.

Que comenti agraïments a la família. Que estreni camisa per l’ocasió. Que s’hagi tallat una mica els cabells. Que l’encanti tocar, i a qui no, en un lloc tan preciós com és el Casino l’Aliança del Poblenou, centre de dinamització popular del barri i que sigui precisament per això. Que baixin tots cinc de l’escenari i que envoltats pel públic, cantin i toquin sense micros.

Tot i que també haurem de reconèixer que va haver de tirar d’alguna cançó dels Standstill, onze cançons donen el que donen, i que aquestes van ser molt celebrades per la gent, hem de donar una mica més de temps a què lletres com: “haber tocado fondo alguna vez, y que en tu leyenda diga que alzaste el vuelo” facin un foradet en el nostre imaginari i ja veureu com les anirem repetint sense adonar-nos.

Si companys, hem assaborit per dues vegades en poc temps el canvi de l’Enric Montefusco. Us puc assegurar que ser un ex- d’alguna cosa és potser un dels pitjors qualificatius que podem tenir. Evidentment tots tenim un passat, i en un músic, quant ets un ex- d’una banda que ha trencat motlles al país, costarà encara més. Però estic més que segur que té un pla per escapar cap endavant…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Podries estar interessat/-ada

Nacho Vegas

El cantautor asturià Nacho Vegas ha donat un gir a la seva obra amb l’últim disc “Resituación” (2014), un treball al qual sense embuts pren consciència política. I a la seva nova faceta de cantant protesta ha aconseguit verdaders himnes que han calat de manera profunda, com és el cas de la tornada “nos quieren en soledad, nos tendrán en común” de la cançó “Runrún”.

A “Polvorado” canta “polvo somos y en pólvora nos convertiremos” i a “Actores poco memorables” surten personatges com Ramón, un policia nacional que es guanya la vida de torturador. És un àlbum polític que a  “Libertariana song” parla de justícia social i meritocràcia i que inclús és l’únic tema instrumental es posiciona al seu títol d’“Indefensos”. Així no d’estranyar a que s’acomiadi dels seus concerts amb un “puxa Asturies libertaria y socialista” o que entre les seves noves cançons, encara no gravades, hi figuri una dedicada a la plataforma anti desnonament asturiana.

A la gira actual tampoc hi falten les seus clàssics, cançons que l’han convertit en un emblema més allà de l’escena alternativa, com “El hombre que casi conoció a Michi Panero”, “Cómo hacer crac”, “La gran broma final”, “Perdimos el control” o “Dry Martini, S.A.”. Al Palau de la Música comptarà amb el cor de veus mixes Coru Internacional Antifascista Al Altu La Lleva que també ha participat a la gravació del seu nom EP.

Podries estar interessat/-ada

Seward: la llibertat feta música

Dia de gala a la sala Oriol Martorell de l’Auditori. En el marc de la 15a edició del Festival Mil·leni els misteriosos Seward van celebrar el seu quart aniversari amb la presentació del nou disc Home was a chapter twenty six. Es tracta d’un disc especial i col·laboratiu: han tret cinc cançons en vinil i en tenen tretze més que aniran apareixent mica en mica en diverses webs i blocs d’arreu del món. Fins i tot en això ens han sorprès! Però anem al concert…

Es van apagar les llums i va aparèixer l’Adriano Galante (cantant, guitarra i banjo), en Pablo Schwarzman (guitarra i programacions), en Martín Leiton (baix i contrabaix), en Juan R. Berbín (bateria i percussions) i, l’última incorporació, en Jordi Matas (guitarres). Amb unes petites làmpades i en format acústic van engegar el concert amb Bomb the bomb. A partir d’aquí, moments de post-rock, free jazz, rock… música sense regles.

Durant l’hora i mitja llarga que va durar el concert van sonar més d’una quinzena de temes, entre ells, 3506, Pichiflork o Native. Cançons que et deixen bocabadat. Moments d’una intensitat que et deixen clavat el cul a la cadira, els ulls a l’escenari i les orelles als altaveus.

Els Seward no fan cap concert igual. Però cap ni un! I no et canses de veure’ls… Et sorprenen a cada moment. Són uns extraordinaris músics i l’Adriano és tot un espectacle. Es deixa portar per la música i això fa que no sàpigues mai per on et sortirà.

No els busqueu a Spotify, ni a Deezer, (un secret: si que tenen alguna cosa penjada a Grooveshark). No els trobareu ni a Twitter ni a Facebook. Ni editen cds. Ni trobareu el seu web. Però si algun dia veieu un cartell, un flyer o qualsevol publicació que anunciï una de les seves actuacions no us ho penseu dues vegades i aneu-hi. Us prometo que no us en penedireu…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Podries estar interessat/-ada