Zahara

Zahara: “Adiós” i fins aviat!

Divendres, 20/04/2012 – Sala Bikini

“Donde brilla el tibio sol // con un nuevo fulgor // dorando las arenas. // Donde el aire es limpio aún // bajo la suave luz // de las estrellas.”

América? Sí, América, que el passat divendres no va sonar en la greu veu de tenor dramàtic d’en Luis Manuel Ferri Llopis, àlies Nino Bravo, sinó en la dolça i aguda de la polifacètica ubetenca María Zahara Gordillo Campos, coneguda simplement com Zahara. Aclarim que tan sols van ser un parell d’estrofes que aquesta utilitzà per enllaçar i introduir Leñador y la mujer América, cançó que dóna nom a l’homònim projecte cinematogràfic de la cantant i tema inclòs en el seu darrer disc La Pareja Tóxica.

Bona nit! – Saluda seguidament al respectable, i a canvi rep una pluja d’aplaudiments i floretes. Pels voltants no paro de sentir “Què mona!” i és que, certament, és el compliment que millor l’hi escau. Una noia aparentment tímida i innocent que feu l’esforç d’adreçar unes quantes frases al públic en llengua catalana, agraïda al màxim, doncs se’n recordà de tothom: músics, tècnics de so, de llum, col·laboradors diversos, públic… Un encant, vaja.

Això sí, la idea de fragilitat que erròniament hom podria arribar a concebre s’esvaeix tant bon punt entona els primers compassos. Un raig de potent veu emergeix de la seva gola, una gola a la que l’artista féu treballar de valent durant hora i mitja. Sonaren temes del seu anterior treball d’estudi (La fabulosa historia de…) com Funeral, Merezco, En la habitación, o Tú Me Llevas i un repàs íntegre del seu darrer llarga durada.

També ens va oferir una particular versió, molt guitarrera, del clàssic You’re The One That I Want, conegut per formar part de la banda sonora de Grease.

El col·lectiu musical de la vetllada, a més de per la intèrpret, va estar format per l’habitual Narcís Corominas als teclats i pels eventuals Dani Vega (Mishima) a la guitarra, Ricky Lavado (Standstill) a la bateria i Miquel Sospedra (Mazoni, Sanjosex) al baix i els cors.

Zahara aprofità la cançó Adiós per explicar als presents que properament durà a terme la seva divuitena mudança (aquest cop amb aventura americana) i que, després de quatre anys, abandonarà la Ciutat Comtal, una ciutat que, segons paraules seves, l’ha tractat i acollit molt bé. De voler tornar, de ben segur, serà igual o millor rebuda.

Com a teloner l’andalusa va convidar a Marcel Cranc, cantautor que barreja ritmes electrònics amb tonades romàntiques. De fet no enganyà ningú quan anuncià “unes senzilles cançons d’amor”. Tot molt suau i tranquil·let, perfecte per un possible flirteig, però la pèssima equalització de greus va fer que en comptes de voler abraçar tendrament al mosso o mossa més proper ens portéssim les mans a les oïdes per tal de protegir els timpans d’un previsible esclat.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma.Carme Montero

“Tocant els nassos” per una bona causa

A PRIMERA FILA

L’ONG Pallapupas va aconseguir aplegar el passat dimecres a la Sala Bikini un número considerable de bandes. Totes elles participaren en un concert que serví d’acte de cloenda del “Músics amb nassos”, projecte del que ja us vam parlar prèviament. D’aquesta manera, doncs, donaren suport a la bonica i importantíssima causa de dur una mica d’alegria i humor als hospitals.

Així doncs aquella nit i obrint foc amb un parell de temes vam poder escoltar els 4t1a (quart primera) que van oferir-nos de manera molt oportuna i encertada el seu ‘Doctor’.

Seguidament aparegueren els Inspira amb un Lanuza refredat que, malgrat patir de la gola, ho donà tot. Amb una mica d’ajut del públic el ‘Foc i brases’ corejat va quedar d’allò més digne.

La part més íntima del concert el posà Zahara. Acompanyada tan sols de la seva guitarra i d’un piano la jaenesa relaxà el ritme omplint la sala amb la seva suau i càlida veu.

El moment groupie adolescent arribà de la mà dels Teràpia de Shock que van fer les delícies de les més jovenetes. Amb el conegut “Sense tu”, tema principal de la sèrie televisiva Pulseres Vermelles, van aconseguir entendrir alguns cors. Cors als que posteriorment van aplicar la seva teràpia (de shock, és clar) amb un potent “20 minuts d’espera”.

The Pinker Tones, següents de la llista, van fer gal·la del seu tarannà internacional interpretant, en un alemany més que correcte, el seu divertit Pink Freud. Mister Furia i en Professor Manso, amb la seva barreja d’estils, van demostrar un cop més el per què són considerats una de les formacions amb més projecció fora les nostres fronteres.

Arribà llavors el torn dels Mendetz que amb “Hap Your Clands” i “Phantotheque”, temes presentació del seu proper àlbum Silly Symphonies, van saber fer ballar els presents a ritme del seu rock elèctric.

Els Delafé i las Flores Azules van tirar de hits i ens van oferir els populars Espiritu Santo i 1984. Amb la seu bon rotllo característic aconseguiren dur el concert a un dels seus moments més àlgids i esperats.

Els Pastora van posar el punt final a la tanda d’actuacions i ho van fer molt ben acompanyats. Dalt l’escenari la pallapupa Oxígena va rebossar simpatia acompanyant Dolo Beltrán i els germans Riba a la veu. Plegats van interpretar “Feel the magic”, senzill del seu darrer treball que bé podria estar dedicat a la màgica tasca desenvolupada per l’organització responsable de l’esdeveniment.

Com a colofó i “enganyats” per l’Angie Rosales, directora de l’ONG, gran part dels músics van tornar a trepitjat la tarima per improvisar a conjunt un darrer tema. S’ha de reconèixer que per a ser fruit del moment aquest podria resultar un correctíssim himne pels Pallapupas.

Aquella nit, artistes i públic units, ens tocàrem (o potser seria millor dir ‘retocàrem’) el nas afegint-li una petita pròtesi vermella amb l’objectiu de recolzar la feina d’aquest meravellós col·lectiu de pallassos.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro