Tag archive

Yo la tengo

Tibidabo Live Festival: Yo la Tengo com al pati de casa i exhibició de Mogwai

in A PRIMERA FILA

Vaig néixer i visc a Barcelona i no recordava haver agafat mai el funicular que puja al Tibidabo. En un dia plujós, boirós, l’agafo doblement content per la novetat i per anar a veure els concerts del divendres del Tibidabo Live Festival, amb Yo la Tengo al capdavant. Pujant entre la filera de bosc verd, amb vistes al parc de Collserola, ens rep l’enorme església blanca del Tibidabo a l’entrada, encara amb plugim i una mica de fred.

Veig un petit escenari només entrar on comencen a tocar The Young Wait, banda a cavall entre Donostia i Estats Units, que practiquen amb molt encert un rock clàssic americà, fent un bon concert.

Crec descobrir l’aposta del festival: dos grans caps de cartell i grups menys coneguts, però de qualitat. Aquests la tenen sense dubte.

Els concerts es succeeixen ordenadament i baixem a l’escenari principal on comencen els sorprenents Black Box Red, un duo holandès amb un directe impactant. Es comença a sumar un número creixent de gent, encara escassa. Un bateria i una guitarra conflueixen en una proposta on es barreja el grunge (Ghost grunge, en diuen ells), garatge i el clima boirós, que encara li dóna un toc més especial. Val a dir que l’escenari és preciós. Sota l’atracció de l’avió, que passa quasi per sobre dels músics, es pot veure l’església a un costat, la sínia darrera i les espectaculars vistes de la ciutat.

Després pugem a veure els Niña Coyote Eta Chico Tornado, banda de Donosti que beuen del rock dur més clàssic contundent, amb guitarres pesades i bateria intensa. Un grup, com comenta el meu amic Albert, més de “batalla”. Versionen Foxy Lady de Jimmy Hendrix de manera impecable. I toquen un tema que en certa manera els defineix: Fuck the Police.

I, per acabar el divendres, baixem a Yo la Tengo. Crec que és el millor concert que els he vist mai. Tenim la sort (mala sort pels organitzadors) que no hi ha massa gent i, per tant, els podem veure quasi a tocar. Yo la Tengo fan un concert molt proper, sonen de meravella. Em sembla increïble estar al Tibidabo podent escoltar una de les millors bandes de les últimes dècades en un ambient tan familiar. Com si estiguéssim a la festa major d’Arenys de Mar, però sense l’orquestra Girasol.  Comencen  amb From a Motel 6, del Painful. Combinen algun tema del tranquil nou disc –molt pocs- amb repàs a cançons de tota la seva història. En fan algunes del mític disc I Can Hear the heart beating as one, com Stockholm Syndrome o Autumm Sweater, o del Fade com Ohm –una meravella de tema en directe-.  El concert combina moments de fugida sorollosa i distorsió, amb d’altres de tranquils i melòdics, com correspon a l’eclecticisme de la banda.

Els fem sortir a crits pels bisos i l’Ira Kaplan amb la guitarra acústica i la Georgia Hubley, bateria, fan temes pràcticament a demanda. Des del públic criden Big Day Coming, i ells la fan. Toquen You Can have it all i The Whole of the law i la claven. Se’n van entre aplaudiments, tancant un concert fantàstic i un molt bon dia.

El dissabte s’obre per la tarda amb el folk donostiarra d’Eraul, el dixie dels Ghost Number and his Tipsy Gypsies, ambdós correctes, però encara amb poca gent per gaudir-los. I els hipsters no acostumen a ballar swing…

En acabar, comença un nou duo, els House Of Wolves, una guitarra acústica i percussió, que desgranen temes tranquils, amb veu angoixada –em recorden els Perfume Genius-, ideal per escoltar asseguts mirant les vistes de Barcelona mentre passa la tarda…

Los Bracco donen una nota més gamberra, un altre grup basc que em recorden pel seu rock senzill, els cosins petits de Fito y los Fitipaldi. Em crida l’atenció les propostes del festival per aquest dissabte, més genèriques que les del divendres.

A partir d’aquí vénen dos bons concerts i la bomba final. Belako, el quartet de Mungia que porta ja un temps amb bones critiques, van oferir el seu repertori post punk amb tocs electrònics que va ser rebut amb entusiasme pel públic. Sorollosos, cridaners, però amb sensació de ser bons músics que portessin temps tocant junts. Van agradar i es va començar a omplir l’escenari. I ja s’intuïa el que havia de venir.

Mentre em menjo un frankfurt, que no és de km. 0, pujo a veure Ocellot, amb el seu pop avantguardista, experimental, lisèrgic, que tant m’agrada. Porta un vestit verd brillant que sembla realment un ocell campestre.

I, per últim, canviem de pla. No estem preparats per un canvi tant fort. Comença Mogwai, en directe, una altra vegada ben a prop. El concert passa com un somni, com un sospir. Tinc una sensació onírica, d’irrealitat. És tanta la intensitat, els canvis de ritme, de la calma tensa a l’explosió, que sembla que les coses passin sense que hi siguem.

Declaren intencions amb Yes! I am long way from home! primer tema del Young Team: pur post rock. El concert continua com un tot, una unitat, sempre a dalt de tot. Toquen temes de totes les èpoques, combinant com sempre el ritme pausat, profund, amb les creixents bufetades sonores.  Podríem destacar qualsevol tema perquè tot el concert s’executa amb una solvència que espanta. En directe resulta increïble Rano Pano, del disc Hardcore will never die, but you will. Igualment amb Scotland’s Shame del The Hawk is howling. Fan excepcionalment un tema vocal, que manté la línia del concert, per acabar amb la llarguíssima bomba final in crescendo,  el tema My father my King, que ens deixa un concert on tenim la sensació que aquesta gent toquen sense esforç, però amb resultats majúsculs. Sense concessions i sense bisos.

En definitiva, dos dies d’un molt bon festival, que mereixia més gent de la que hi va assistir, i que ens va deixar bones sensacions, sobretot pels concerts de Mogwai i Yo la Tengo. Amb un cartell així, l’any vinent hi tornaria. Sens dubte.

Text: Albert Gasch

Fotos: Alba Nàjera

El Disc Populi d’en David Camarasa

in DISC POPULI
David Camarasa
Bateria dels Vancouver
camarasa DAVID CAMARASA
En David Camarasa, bateria dels Vancouver, va néixer el 1974, essent fill de pagesos residents a la Vall d’Àger. La seva formació extra-musical passa per l’Institut a Tremp i per l’Universitat a Lleida. Des de finals dels 90 s’apropa a la capital del país per residir a Sant Just Desvern.
gunsroses_appetite Appetite For Destruction

Guns N’Roses
He escollit aquest disc en representació del que foren els meus inicis musicals. A finals dels 80 es portaven les samarretes d’Iron Maiden, Motörhead, Metallica… jo no era gaire fanàtic de res, ningú m’hagués classificat entre els “heavis” de l’Institut, però sí que em “molava” el rock dur. Recordo que a casa només hi havia cintes de “cassette” perquè no teníem tocadiscs, i quan va arribar el disc compacte, i el meu germà va poder comprar un reproductor, jo vaig comprar-me els meus dos primers CD’s, eren l’Appetite i el “No sé qué hacer contigo” de Barricada.
Prisoners+of+Love+disc+3+YOcover Prisoners Of Love

Yo la Tengo
Recordo l’any que feia COU, seient a les escales del pati de l’Institut de Tremp, que vaig veure per primer cop la portada del “Nevermind” dels Nirvana. Durant els meus anys universitaris m’agradava tot el que sonava a grunge i a britpop, però la meva afició per la música no s’accentua fins arribada la meva trentena (també va coincidir amb el final d’una llarga relació de parella) on de sobte trobo un infinit món per descobrir entre la música més underground. I bona part del mèrit se l’emportarien els meus amics, els grans mentors del meu particular renaixement musical: el Gerard Birbe (que em portava com deu anys d’avantatge en coneixement d’àlbums imprescindibles), el Santi Comelles (que em feia llistes d’autors desconeguts de folk-rock americà) i l’Albert Gasch (que em va ensenyar que existien discs com el “Funeral” dels Arcade Fire, l'”It’s a Wonderful Life” dels Sparklehorse o el “Rock Action” dels Mogwai)He escollit aquest recopilatori dels Yo La Tengo perquèencara que dubtant molt, diria que és el meu grup preferit.
Robert_Wyatt-Cuckooland Cuckooland

Robert Wyatt
Amb aquest geni, d’entranyable i dura trajectòria vital, voldria tancar aquesta petita selecció, que més que un pòdium representa una evolució musical. Vaig descobrir-lo en una llista de lo millor del 2007 feta per la revista Rockdelux amb la cançó “A Beautiful War” del disc “Comicopera”. Gràcies a aquella llista vaig descobrir una cançó d’aquelles que arriben a l’ànima, i després un disc: “Cuckooland”, d’enorme virtuositat en forma i contingut. I parlant de llistes, tresor de qualsevol melòman curiós, us deixo la meva de 5 imprescindibles ara mateix: Kurt Vile, Mogwai, Tame Impala, The Dodos i el més experimental: Dan Deacon.

Vida nova a la Geltrú!

in A PRIMERA FILA

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival

Ampli’s Twelve – Edició St. Jordi

in AMPLI'S TWELVE

Feliç Sant Jordi a totes i tots!

Els de L’Ampli no volem ser menys i voldríem desitjar-vos una magnífica diada.

Com que “lo nostre” va de música us hem preparat una playlist carregada de Jordis, roses, llibres, dracs…   Us deixem amb:

Rosa de Devendra Banhart, Where the Wild Roses Grow de Nick Cave & The Bad Seeds, Monarchy Of Roses de Red Hot Chilli Peppers, Cuatro Rosas de Gabinete Caligari, She Bangs the Drums de The Stone Roses, George de Yo La Tengo, Faking Books de Lali Puna, King George de Dover, Books from boxes de Maximo Park, Beth/Rest (Rare Book Room) de Bon Iver, The Phone Book d’Editors i Amsterdam d’Imagine Dragons.

Ves cap amunt