Tag archive

Very Pomelo

PopArb: visca la música!

in A PRIMERA FILA

El PopArb és un festival fantàstic! És un festival que omple la petita població d’Arbúcies de dos dies de música i bon rotllo. I aquest any ho van tornar a aconseguir… Un festival que tot i l’èxit no s’ha deixa’t portar per les ganes de créixer de manera desmesurada. Que cuida els detalls i que és proper entre el públic i els músics.

El festival comença quan arribes al poble… a partir d’aquest moment tot el que et passa durant dos dies intensos forma part del festival.

El PopArb va començar el divendres 29 de juny amb els Litoral, el grup d’en Pau Roca, a Can Torres, un espai reservat a concerts de petit format. Les actuacions van continuar a Can Cassó, centre neuràlgic del festival. A l’escenari Envelat Estrella Damm van obrir la nit La Estrella de David. En David Rodríguez va estar acompanyat de l’Ana Fernández, més coneguda com La Bien Querida, i en Joe Crepúsculo. Amb el recinte mig ple van fer un concert amb moltes ganes i amb moments d’una bona excitació elèctrica.

A continuació, a l’escenari de davant, el Montsoriu, engegaven els Manos de Topo. Van tocar la gran majoria dels seus hits que tenen escampats entre els seus tres discos: “Ortopedias bonitas”, “El primero era mejor” i “Escapar con el anticiclón”. Van fer un concertàs naïf i delirant com les lletres de les seves cançons.

Darrera venia el polifacètic Quimi Portet a tocar les cançons del seu últim disc “Oh My love”. Va anar de menys a més, tot i que la sensació és que es va entregar poc a diferència d’altres concerts. I va acabar a crits de Llibertat i Sabadell per engrescar el públic. Un fenomen!

I arribaven els Mishima. Els teòrics caps de cartell del primer dia portaven sota el braç el seu “L’amor feliç”. Van fer vibrar a totes les persones que van fer petit Can Cassó. Van compaginar cançons del nou disc, “L’última ressaca” o “El camí més llarg”, amb cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a Arbúcies: “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang” o “Tot torna a començar”. Els grans triomfadors de la nit.

Els Surfing Sirles van posar el contrapunt macarra i canyero amb el seu “Romaní, semen i sang”. El multiartista Martí Sales i el seu grup van fer que les primeres files fessin polseguera saltant i ballant amb el seu rock del Montseny.

Els Rusty Warriors van posar la festa abans de continuar-la al local Obi, que més que un bar semblava una sauna. La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer saltar, riure i suar per deixar enrere el divendres i començar el dissabte…

El dissabte 30 de juny es llevava amb un sol espectacular que convidava a passar el dia a la piscina. I així ho vam fer! Vam compaginar la piscina del càmping per despertar-nos i continuar a la piscina del poble on hi havia discjòqueis i tothom del festival. Aquest és el moment en el que t’adonés que el PopArb és un festival diferent: et pots estar banyant al costat dels músics que actuen al festival i d’altres que venen com a públic i a donar suport a un festival “familiar”. Després del sol, l’aigua, els mojitos a un euro i de descansar i agafar forces, ja podíem tornar als concerts.

Començaven a l’espai obert de Prat Rodó amb en Dj Delafé, Els Amics del Bosc, Les Sueques i els Mates Mates, per continuar a Can Torres amb la Maria Coma. Vam arribar tard a reservar les entrades pel concert, ja que és un espai limitat, i ens la vam perdre… Es van esgotar les entrades en quinze minuts!

A Can Cassó ja s’estava preparant per viure la segona nit del festival. La van obrir els valencians Arthur Caravan i els de Vilanova i la Geltrú Biscuit. Seguidament, a l’escenari Montsoriu hi actuaven els mítics Brighton 64, vertaders pals de paller de la moguda mod barcelonina. El grup s’ajuntava després de molts anys d’haver deixat els escenaris i van presentar cançons del nou disc. Mentre van estar tocant se’ls hi veia les taules al damunt l’escenari, però potser van sobrar les anècdotes i batalletes d’anys anteriors. Per gaudi del públic van acabar amb “La casa de la bomba” possiblement la seva cançó més coneguda.

A l’escenari Envelat Estrella Damm treia el cap en Xarim Aresté i els seus Very Pomelo. La seva fusió de rumba-pop-rock-garage que omple el seu últim i recent treball “Radio Clotxa” va crear una bombolla d’energia que embolcallava Can Cassó que s’estava omplint per rebre les actuacions finals.

I era el torn dels Love of Lesbian. Possiblement el grup més esperat de tot el cartell entrava a l’escenari Montsoriu per fer saltar i ballar a totes les persones que omplíem el recinte. I ho van aconseguir a mitges… El concert va començar molt bé quan en Santi Balmes va dedicar “Los seres únicos” al salvador Emilio. Però després, l’elecció de les cançons del setlist va fer que el concert fos de baixa intensitat. Les cançons del nou disc “La noche eterna. Los días no vividos” encara no han quallat en el públic i tampoc tenen la potencia i intensitat en directe com les dels altres discos. Al final ho van arreglar, però no va ser la festa a la que ens tenen acostumats els lesbians.

L’interruptor de l’energia el va tornar a connectar els Mujeres. Ells van agafar el relleu del divendres dels Surfing Sirles. Tot i tocar entre els dos grans de la nit, els Love of Lesbian i els Sidonie, els Mujeres van fer un concert en majúscules destripant les cançons dels seus discos, el més recent, “Soft gems” i el “Mujeres”. Un dels millors concerts del festival. Van tocar les seves cançons guitarreres de garage-rock. Espectaculars!

I, l’últim dels grups, els Sidonie. Els que podríem anomenar els “veterans” (entre moltes cometes) de la nit van fer un concert sobri que et feia pensar amb els primers temps de la seva carrera. Van fer una tria molt acurada i bona, tenint en compte en el lloc on tocaven, agafant el bo i millor dels seus últims discos: “El fluido García”, “El incendio”, “Costa azul” i “Fascinado”. Van fer vibrar, saltar i cantar amb el seu gamberrisme rocker i interacció amb el públic.

Les últimes cerveses i ballaruques les vam fer amb el Dj 2d2, que va punxar cançons de totes les èpoques i que van fer un gran final d’una nova edició del PopArb. El diumenge es va aixecar plovent… doncs a descansar tot el dia!

Gràcies Arbúcies! Gràcies PopArb! Gràcies Emilio!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Xavi Torrent

Paul Fuster: Una benvinguda amb ‘Repte’

in A PRIMERA FILA

Després d’un silenci musical d’uns quants anys, com qui no vol la cosa, Paul Fuster reapareix als escenaris, i ho fa omplint tres nits consecutives l’Heliogàbal i presentant el seu primer disc en català ‘Repte’.

 Un aspecte entre grunge i malgirbat, uns cabells despentinats i l’estranya costum d’arromangar-se els pantalons mentre toca la guitarra van acompanyats d’un accent molt català i alhora molt anglès – va néixer a Minnesota però actualment viu a Cardona- i d’una personalitat transgressora, desinhibida i imprevisible. Darrera d’aquesta closca s’amaga un Paul Fuster artesà, fabricant de guitarres i bicicletes amb material reciclat i amant de la vida al camp. Darrera d’aquesta altra un músic amant de la percussió que es mou amb gran intensitat dins dels paràmetres del folk-rock nord-americà.

 L’acompanyaven Pep Mula a la bateria (Sanjosex) i Xarim Aresté al banjo (Very Pomelo, Maika Makovski, Sanjosex i Sopa de Cabra), que van saber seguir amb gran complicitat i nivell les anades i vingudes d’un Paul Fuster apassionat, amant de les improvisacions, de les pujades d’intensitat i dels silencis sobtats. Es notava que tots tres es trobaven còmodes – no seria difícil imaginar-los en la mateixa actitud en una jam casolana – , i estaven contents perquè “el concert no estava petat” i perquè “el públic els donava bon rotllo”. L’ambient va ser tan distès que una noia allunyada de la barra va aprofitar per demanar-li una canya a Paul Fuster, que encantat de la vida, li va servir.  L’anfitrió fins i tot va pensar en qui anava apurat i va fer una pausa perque anéssim al lavabo, que va aprofitar per confessar la seva aversió als “farloperos” i per exposar la seva teoria sobre com els corbs es mengen els esquirols. Una vetllada molt casolana i instructiva, només faltaven les pantufles i la manta.

 Pel que fa al repertori escollit, es va centrar exclusivament en els temes del seu últim disc, amb lletres emocionals i sanadores que suggereixen vivències personals acompanyades de melodies enèrgiques que fluctuen del blues i el folk al rock. Ens va encomanar de força i esperança amb ‘La santa collons’, de positivisme amb ‘Ja no sap greu’ i va reavindicar  els sentiments i les poques coses que tenen valor a ‘Estem escoltant’ i ‘Preuat i preuada’. Només es va permetre la llicència de viatjar al passat amb el tema ‘Beautiful Sometimes’, i en concret, als vuitana, amb una versió més tranquil·la i folk del famós ‘Heart Of Glass’ de Blondie.

 Tot i tenir tres discos en anglès a les seves esquenes i projectes musicals lligats a la ciutat de Nova York sembla que  ara per ara Paul Fuster vol enfortir les seves arrels maternes i endinsar-se plenament en la nova aventura catalana. Amb això, només ens queda donar-li la benvinguda a casa.

Text i fotos: Tatiana Moret

Noves propostes i noms consolidats a l’Altaveu 2011

in A PRIMERA FILA

Després d’assistir tres dies seguits a aquest festival que ja va per la seva 23a edició, vam pensar que l’Altaveu té un recorregut i presenta una proposta musical de qualitat que no està a l’alçada dels seus resultats. Potser perquè just després venia al BAM? Per la seva localització? Per la poca publicitat que li donen els mitjans? No ho sabem ben bé, en tot cas, aquest any ens va sorprendre la poca afluència de públic en general –tret d’excepcions com Manel o Antònia Font, que omplen escenaris, siguin quins siguin-.

Aquest any, el festival comptava amb una nova ubicació: els Jardins de l’Ateneu. I allà va començar la nostra petita incursió, amb els rockers Nu Niles. Aquesta banda es dedica a fer rock, que el porten a les venes i també a la seva roba d’estètica rockabilly (entenem patilles llargues i ben alineades i tupés quilomètrics). Van tocar cançons del seu darrer disc ‘Sin rendición’. Contundents, enèrgics i amb actitud. I  a continuació, Very Pomelo. Van arribar amb una bona proposta de rock’n’roll, un punt de blues i unes gotes de rockabilly. Van desgranar el seu últim disc ‘Xurrac Asclat’, molt ben rebut per la crítica i una excel·lent continuació del seu debut ‘Figaro Figaro’.

I, per últim i cap de cartell del primer dia, el Sr. Chinarro. Amb l’últim disc ‘Presidente’ calentet calentet. L’Antonio Luque, el cap pensant i visible de Sr. Chinarro, és una garantia. No direm que és un espectacle ell com a personatge, però si que és un espectacle poder-lo veure i sentir tocar en directe. Genial en totes les seves facetes: com a lletrista, cantant, tocant, fent comentaris… Una sort poder seguir gaudint de la seva música després de tants i tants anys fent-ho. A més a més, es va recolzar en els anteriors discos, els aclamats “El fuego amigo”, “El mundo según…” i “Ronroneando” per acabar lligant un bon conjunt de cançons i fer un molt bon concert. Un concert rodó.

El divendres, només per rebre Manel, ja va ser garantia d’èxit. Tot i així, no ens vam voler perdre les propostes de Joan Colomo i de 4t 1a, que van tenir poca acollida tenint en compte que gran part del públic només es reservava pels mediàtics Manel. Els 4t 1a portaven un sol disc sota el braç, tot i que ja tenen rodatge per escenaris domèstics. Vam tenir temps per relaxar-nos sentint batalletes del grup i fins i tot vam poder saber la història de com es va fer un trau el vocalista del grup (que, per cert, inspira el seu tema ‘8 punts’). Després, Joan Colomo, sense complexes, va protagonitzar grans moments de surrealisme davant col·legues i incondicionals oferint sobretot temes del seu últim disc ‘Producto Interior Bruto Vol.1’.

I amb Manel va arribar el moment d’eufòria per a molts. Sense contemplacions, van començar a desfilar els temes del seu últim disc ’10 milles per veure una bona armadura’ davant la mirada atònita de fans que fins i tot es van portar roba interior de casa per ensenyar-la als seus ídols. No se’ls veia potser molt còmodes davant d’aquestes demostracions d’afecte, però el cas és que el Guillem Gisbert sap molt bé com trencar el gel amb els seus monòlegs entre cançó i cançó.

Els hiperactius Pepet i Marieta, els veterans Doctor Divago i el quartet de rumbers Achilfunk van tancar la jornada de divendres.

I finalment l´últim dia de festival, però no per això sense propostes potents. Els primers que vam veure van ser Sènior i El Cor Brutal, per a nosaltres un dels grans descobriments del festival. Amb un folk d’estil americà i sureny van venir a presentar alguns dels temes del seu nou disc ‘Gran’, format per dotze temes que segons el cantant versen sobre “el sexe, els budells, el cor i com acabar amb els feixistes”. Després, els ireverents Za! No, que poden agradar o no, però que creiem que s’han de veure almenys una vegada en directe. Pura improvisació, electricitat i anarquia sota la batuta de dos músics que semblen una dotzena.

Què podem dir més d’Antònia Font, un grup consolidadíssim, però que tot i així ho dóna tot en cadascun dels seus bolos. Van venir a presentar ‘Lamparetes’ seguint rigorosament l’ordre dels disc davant un públic ple de fans fervorosos. Algun problema amb el so va fer que no els poguéssim gaudir com a d’altres concerts, però bé, les dosis d’eufòria i d’optimisme de temes com ‘Alegria’ o ‘Wa Yeah’ van camuflar algunes patinades sonores.

I per acabar, els Lecirke, i les melodies pop treballades de Raydibaum. El surf-rock instrumental dels calavèrics Los Tiki Phantoms va acabar d’embalar a un públic que va acabar fent bots camuflat darrere d’unes màscares de paper ‘phantonianes’.

Text: Jordi Daumal/Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro/ Tatiana Moret

Ves cap amunt