Tag archive

Toundra

Festival AMFest 2018: el mantra fet música

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 12, 13 i 14 d’octubre de 2018. Fàbrica de Creació Fabra i Coats

Llarg i intens cap de setmana el que hem tingut a BCN amb el AMFest, i com molt bé deien ells mateixos en el seu web, ens han portat estils, propostes i risc. Ha sigut ric en qualitat, quantitat, sons i matisos, que han anat des del free-jazz, al math, passant pel post-rock, amb una pinzellada electrònica, i un mos de progressiu, del blanc al negre passant per tota la gama cromàtica dels grisos. Bateries i baixos han sigut els amos, riffs de guitarres distorsionades, teclats i fins i tot un xilòfon.

AMFest vol dir experimentació, però sobre tot oblidar-te de tot el que tens preconcebut amb música, deixar a banda els teus grups, el tipus de música. T’has de deixar portar, imagineu-vos un d’aquest gegantins col·lisionadors de partícules, que fan que els protons agafin la velocitat quasi de la llum i llavors els fan xocar amb altres que venen al contrari. El resultat és l’obtenció d’una enorme quantitat d’energia. En aquest cas el col·lisionador ha sigut la Fàbrica de Creació Fabra i Coats els dies 12, 13 i 14 d’octubre, nosaltres les partícules, i l’energia resultant, ha sigut la que ens ha fet obrir-nos a estils i propostes (segona vegada que ho escric).

Més de vint-i-cinc grups, tres escenaris i tres dies per no donar ni un segon de treva. D’ençà que el divendres els Blood Quartet va donar el tret de sortida fins al tancament amb The Notwist, la resta ha sigut un anar de l’escenari 1 al 3 com una bola en un pinball, però sense presses. Tot estava a prop i coordinat, tres barres per matar la set i la molta calor que vam patir i un mini march per poder comprar samarretes i disc dels grups que tocaven el mateix dia.

En l’escenari 3, el més petit de la família, Linalab, Eevee, Iou3R, Jaime L. Pantaleón, entre altres van ser els encarregats de portar la part més experimental i electrònica del AMFest.

A l’escenari 2, el mitjà, la jornada del divendres ens va portar el math dels bascos Sofa, el soroll retronant dels Thermic Boogie van precedir als luxemburguesos Mutiny on the Bounty, que van justificar el perquè de tornar a ser convidats al AMFest.  El dissabte, més post-metal amb els A Storm of Light, My Sleeping Karma, que amb el difícil paper d’estar programats entre Mono i Toundra, ens van portar el rock instrumental amb el qual el nombrós públic (dissabte hi va haver sold out) va gaudir de valent.

Per l’escenari 1 van passar els que tenien el títol de caps de cartell. I es difícil pensar si el divendres va ser millor que el dissabte o que el diumenge. El divendres, els noruecs Soup, amb el seu rock progressiu, van deixar al públic ben encaminat pel primer plat fort que eren els Amenra. Amb l’espectacle audiovisual Mass VI, els belgues van portar la ràbia, el dolor, la desesperació que ens aboca a un món cruel i pertorbador. Canvi de registre amb els 65daysofstatic, que ens van arrancar de la foscor per portar-nos al color de les seves projeccions i al so espacial presentant Decomposition Theory. Dissabte, vinguts de l’altra punta del món, els australians Caligula’s Horse, amb rock progressiu i potser el grup més clàssic de tots els que hem vist del cartell. Mono, un dels grans esperats no va decebre. I és que encara que només sigui una vegada s’han de veure i deixar ser transportat als mons ficticis que proposen. Resulta curiós que amb la fredor que representa que tenen els japonesos a l’hora de les relacions humanes, ens ofereixin aquesta experiència sensorial amb forma de música. Toundra, que presentava el seu últim treball Vortex (Century Media, 2018) van ser els encarregats de portar el clímax i augmentar, encara més si era possible, la temperatura a la Fabra i Coats. Esperats i desitjats, la qualificada com la millor banda de rock instrumental de la península,  també va fer un bon repàs a II, III i IV. Del Cielo negro vam passar a l’Oro rojo, i vam caminar per Bizancio, quin millor final de dissabte podíem tenir? Amb pinta de professors d’institut dels noranta, amb més de 25 anys tocant i 10 sense visitar-nos, el diumenge The Notwist van tancar la paradeta fins a l’any que ve. Tòpic, ja ho sé, però és que va ser un CONCERTÀS amb majúscules. El sextet va demostrar el que és la feina ben feta amb amor i precisió. Música electrònica, experimental, però sense estridències.

Poden estar molt contents els amics del AMFest per la gent que han portat. Tant a tocar, com d’oients, i poden estar segurs d‘haver complert amb el decálogo. Com sempre demanar perdó a tota la resta de grups que no vam poder veure ni escoltar.  I com deia algú en un noticiari: així són les coses i així els hi hem explicat.

Josep Ma. Català
Redactor
Alex Reuss
Fotògraf

 

 

FESTIVAL CRUÏLLA 2017: 15 cm. més

in A PRIMERA FILA

Quan arribi el 5 de gener de l’any 2018, la nit més màgica de l’any, ja sé que demanaré als reis: vull ser 15 cm. més alt. Segurament quan em desperti a l’endemà, continuaré fent l’alçada de sempre, però almenys ho hauré intentat. Per mi, els reis, continuaran sent màgics em facin cas o no, i jo tornaré al Cruïlla 2018 amb els meus metre setanta i pocs, i com no, sent un imant per la gent més alta i que té la mala costum de posar-se al meu davant. Està clar, el món dels concerts és dels Gasol.

Com sempre, una mica del que vaig veure, poca cosa divendres… problemes físics. Dissabte tot el que vaig poder. Diumenge no hi vaig poder anar, per tant, sorry als altres.

Divendres 7 de juny. Tot venut.

Amb el seu contundent físic i veu, Dorian Wood ens va portar el seu Xalá (Atonal Industries, 2017), treball íntegrament en castellà. Com diu ell, quan componc no penso amb quin estil és la cançó, és pura inspiració. Volent-se despullar de la seva pell d’home, es va presentar amb un vestit vermell pura passió, pura sang, pura suor i pur sexe.

Sense poder acabar de veure a en Dorian Wood, em vaig encaminar cap a veure a l’Ani DiFranco  i al senyor Youssou N’dour, que em venia de pas. Dos exemples de cançó reivindicativa, cada un amb el seu estil i continent. El Youssou amb tot el color i els ritmes africans, transmetent l’Àfrica positiva. L’Ani amb el seu esperit combatent i independent des de la seva adolescència. Dues propostes diferents i alhora, amb el seu públic. Això és el Cruïlla, no?

Al nostre estimat Pau Vallvé, fa una setmana que el vam veure en el Festival Vida 2017. Així és que m’hi vaig passar un momentet per escoltar un parell de cançons i veure l’ambient. Pot ser que l’escenari escollit (Radio 3) fos massa gran pel tipus de música del Pau i crec que potser en el que va actuar El Petit de Cal Eril hagués sigut més adient, però com sempre públic fidel, bona banda, i ell, a donar-nos bona música.

Gran, que gran es El Petit de Cal Eril. Fa mig any ja el vam poder veure a la Sala Apolo i ens va al·lucinar. Ara, amb més rodatge, són un engranatge perfecte, en el que la pinya que formen el grup a l’escenari, no te ni una sola escletxa. El Movistar+ estava a petar, però millor escoltar a EPCE i als seus germans en distàncies curtes.

Mateix escenari que en Pau van tenir els valencians Aspencat. Rock-combatiu, reggae-protesta i rap-electrònic. Per saltar hores i hores i suar les cerveses que es van acumulant en una llarga jornada. El públic va haver de decidir que feia, o es quedava a veure un dels últims concerts dels Aspencat abans de l’anunciada retirada després de la seva gira 2017 o veure als Jamiroquai amb prismàtics. Repeteixo, això és el Cruïlla.

Jamiroquai era el grup que tothom volia veure. Després d’un llarg silenci i de cancel·lar dos concerts per motius de salut del seu líder Jay Kay, el grup britànic va portar Automaton (Virgin Emi, 2017). Primera part del concert dedicada majoritàriament a la presentació del nou treball, deixant la segona per recordar els seus grans èxits. Veure a Jay Kay amb un xandall de dubtós gust, amb guants i movent-se com Chiquito de la Calzada per l’escenari, per motius de la seva malmesa esquena, i segurament també pels mecanismes del seu nou barret-plomall, ha sigut la primera impressió (avui tornaré a mirar el dvd que tinc d’ells d’un concert a Verona del 2002, sniff…). Després ens hem dedicat a ballar com a bojos, tant els que els seguim des de ja fa temps com els que els ha enganxat més joves i a tractar d’esquivar uns barrets-pirata de propaganda que el respectable va agafar com si no hi hagués demà i després un cop cansats van ser llençats a l’aire… no sé que és més perillós, un pal selfi o aquests barrets (ull Cruïlla). La veu no l’ha perdut… a recuperar-se Jay.

Dissabte 8 de juny. Em trobo millor.

18:45 hores, vull veure als Exquirla sigui com sigui. La barreja del cantaor Niño de Elche i el post rock dels Toundra s’ha d’escoltar en directe. Llàstima que la veu del Niño es va escoltar molt fluixa en les primeres cançons. Per la resta, brutal. Entre el públic vam poder veure al mateix Dorian Wood cerveseta en mà, gaudint del concertàs.

Benjamin Clementine actuava a l’escenari Time Out. El sol escalfava amb ganes i molta gent va decidir optar per l’ombra de les grades. Això no va ser del gust del Clementine, que va insistir de sobre manera a què s’apropessin a l’escenari. La negativa de molta gent va fer que marxés de l’escenari, produint-se una estranya i llarga situació. Al final es va normalitzar i va començar el concert. Una barreja d’estils, entre jazz i cançó francesa, però a mi em va semblar amb certa fredor.

No va ser així amb el Little Steve & The Disciples of Soul. Bon concert, amb un rock-soul-sprenteniang. Amb un munt de músics a sobre de l’escenari que va fer que l’ambient és refresques i poguéssim gaudir de bona música fins entrada ja la nit.

A l’escenari Cruïlla els Txarango van aportar la seva bona quota de llatins, ska i rumba. Després de la seva tornada als escenaris aquest any al Poble Espanyol, ha sigut un no parar per ells. Cançons amb missatge i cantades amb ganes pels assistents.

Ha costat portar a Barcelona al Ryan Adams, però finalment Cruïlla ho ha aconseguit. Gran concert del músic nord-americà que no va decebre gens als seus incondicionals i tampoc als que no el coneixien tant. És un gran músic i Barcelona no es mereix que ens tingui tan abandonats. Un concert de qualitat.

Els Pet Shop Boys, que si és que n’hi havia, eren els caps de cartell del dissabte, van alternar èxits de sempre amb cançons menys conegudes. Escenografia efectista, com no podia ser menys. El temps pot passar per ells i per tothom, però van deixar-nos un gran espectacle.

A l’escenari de Radio 3, Dellé ens va portar la quota de ritmes jamaicans. L’esplanada estava a petar de gent i els que no volien ballar podien seguir el reggae contagiós tranquil·lament des de la grada. Ens ho vam passar bé nosaltres i crec que ell va gaudir també amb la calor de la gent.

Cala Vento, com sempre potent concert dels empordanesos amb el seu Fruto Panorama (BCore, 2017) i en l’escenari Movistar+. Bateria i guitarra, duet, com ells, indissoluble pel rock. Les pantalles que decoraven la carpa encara tremolen per la joventut i el futur que tenen.

Residente, hi vaig passar per curiositat. El seu hip hop llatí o reggaeton alternatiu no és de les músiques que més em motivin, però com sempre mai et deixen indiferent. Assegut a la distància, en la gespa, em vaig fer una petita dutxa de cançó protesta llatina.

Mentre anava d’un escenari a un altre, s’escoltava la potència i contundència de The Prodigy, tocant els seus himnes Breathe i Firestaster per a plaer dels més technos i electrònics.

Oques Grasses, divertits com pocs. I amb una sola frase que ho diu tot d’ells: els passos importants es solen fer sense roba. I és així com són els seus concerts, frescos, simpàtics, imaginatius, originals i diferents cada un d’ells.

Al final em vaig anar arrossegant fins a passar un moment per veure La Raíz. Rap, hip-hop, mestissatge i uns breus instants per AronChupa… que voleu que us digui, a part de la cançó 2017 del principal patrocinador del Festival, el millor van ser els globus amb leds a l’interior que van rebotar per sobre de nosaltres.

El Cruïlla 2017 no ha deixat de ser un festival multi-cultu-musical, en el que pots passejar-te  d’escenari en escenari i és com si ho fessis per les músiques del món. Potser pels cruillistes més puristes no ha sigut molt del seu gust aquest any, al haver-hi afegit propostes que poden semblar més comercials. Però s’ha de reconèixer que ha sigut una aposta i els hi ha sortit bé. L’any 2017 ha estat el de la consolidació i reconfirmació del Festival Cruïlla, tant musical com d’organització. Tot i el sold out del divendres i la gentada del dissabte, no vaig veure cap mal rotllo i vaig poder sopar i beure tranquil·lament amb espais suficients. I per mi han sigut dos dies de batejos de diferents estils i grups, que normalment no hagués escoltat, tot i faltar-me els 15 cm.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Let’s Festival 2016: Toundra + Böira – Sense paraules

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 12/03/2016. Sala Salamandra 1.

Sense paraules. Sense paraules és com em vaig quedar. I com jo, crec que la gentada que va omplir la Salamandra, en una nit màgica, solament enterbolida per una cosa que us explicaré al final. De fet, poques paraules es van dir durant els dos concerts que vam escoltar. Böira i Toundra.

Música senyores i senyors. Pura música. Sense ni una paraula. Els dos micros que van fer servir els Böira per fer uns breus acompanyaments vocals, van desaparèixer de l’escenari quan els Toundra van sortir per tocar. Quatre instruments: guitarra, baix, bateria i teclats en el cas dels Böira, i ja està. Cantants?, per què?, no gràcies!!

Siguem clars. O almenys ho seré parlant de mi. Hola, em dic Josep Maria i el meu nivell d’anglès no arriba per poder entendre a la perfecció moltes de les cançons que escolto en aquest idioma. No canto ni a la dutxa, ni al cotxe, ni quan estic content, ni trist, ni en general. Ni en català, ni castellà ni naturalment en cap altre idioma. I a sobre, quan vaig a un concert, o escolto per primera vegada a un grup, potser sóc jo que estic una mica tarat, no entenc la majoria de paraules que diuen.

Però sí amics meus, dintre del meu cap sí que se’m repeteixen aquelles músiques que he escoltat. Músiques que em fan viatjar. És com si premessin una tecla i, com un mantra, em fa pujar i abaixar el cap compassadament. La música em transporta, fa que tot vagi més a poc a poc o a una altra velocitat. Tot te poca importància o molta. Juga amb mi i amb el meu pensament.

La de dissabte va ser una nit de rock progressiu, de post-rock, de math-rock, de rock instrumental o com ho vulgueu dir. Jo trauria la majoria de paraules i deixaria una de sola: rock, però amb majúscules: ROCK

Els de casa, els aprenents, els Böira, van aprofitar la seva hora al Let’s per portar-nos el seu Si de la runa naixés (Autoeditat, 2015). Cincs músics que amb poc més de dos anys de camí, s’han obert una escletxa en un tipus de música en la qual no hi ha gaire tradició al país, i que vénen de guanyar la Ronda 1 del Bala Perduda a l’Apolo. Amb un post-rock clàssic, contundent, els Böira han sabut aprofitar la versatilitat que els hi dóna portar teclats per donar un toc més líric, molt elegant a les seves composicions. El seu bon gust es reflecteix inclòs a l’hora de fer una meravellosa edició limitada de vinils transparents. Tothom es va voler passejar pels mons onírics per on et transporten les seves cançons i ja des de primera hora, la sala era pràcticament plena.

Els Toundra, eren el plat fort de la nit. Toundra, i quedeu-vos amb la paraula que més us agradi, són considerats la banda més internacional, més important i més influent en la història del rock instrumental a la península. Però això és una cosa que la gent ja sap. Omplen les sales a on toquen. Sigui a on sigui. Les seves composicions són de llibre. És a dir, alternança de sons que passen de la calma a la tempesta, a l’huracà, per tornar després a la calma i tornar a començar. Baix i bateria que fan que quan les notes surten dels altaveus, ho facin amb una increïble potencia i amb un David Maca (Macón) absolutament consolidat en el grup. El quartet de Madrid ha sigut un dels grups que més disc a venut aquest passat 2015 amb el seu IV (Superball Music, 2015). Situats entre Pablo Alboran i Melendi…si, ja pots tancar la boca…

Però Toundra no és solament música. S’ha recuperat el que havien fet grans bandes fa anys. Que les portades dels discs siguin petites obres d’art. Vols tenir-les a les mans i mirar-les mentre l’escoltes. Perdoneu, m’estic posant nostàlgic.

El dissabte, per això, no va ser un dia rodó. Ens vam llevar amb la notícia de la mort d’en Keith Emerson, que juntament amb Lake i Palmer van formar als anys setanta una de les formacions cabdals del rock simfònic o progressiu, EL&P. El seu Trilogy va ser un dels primers vinils que em vaig comprar. Ostres, més nostàlgia…

Crec que el concert que ens van donar Böira i Toundra va ser un gran homenatge pel Keith Emerson i per la música que ell ha representat. Que la música no pari i tots a somiar.

Text: Josep Ma. Català

Fotos: Ma. Carme Montero

Divendres a l’aposta valenciana pel so de qualitat

in A PRIMERA FILA

Falta minut i mig, la gent encara està entrant o gaudint de la terrasseta. Gatomidi usen la distorsió de la guitarra com a reclam. El públic acudeix a l’escenari Jägermeister. Així arrenca la segona edició del Deleste Festival.

Guanyadors del concurs Vinilo Valencia 3.0, el trio valencià arrenca sense compassió. És igual que siguin les 19:30, el seu és el Rock amb tocs post punk. I és que tenien moltes ganes de presentar el seu nou disc ”Enclosed Spaces”, llançat el 23 de setembre. Després de l’ explosiu començament amb ‘A.M.E.N i ‘Joy’, es mouen a espais més foscos, per tornar a pujar el ritme amb ‘White Cloud. A The Lights is You’, Jimena Quejigo torna a prendre la veu cantant, i acabant amb ‘Run Away’ i un Nolasco Contreras gairebé embogit.

 Ens dirigim a l’Auditori Ambar per veure I Am Dive. Al voltant d’una taula plena de ‘joguines’, un sinte i un micro, el duet començan a crear les seves atmòsferes. Després de dos temes saluden amb un sorprenent accent sevillà, i s’enfunden sengles guitarres amb les que segueixen construint els seus ambients. Ens avancen ‘Falling’ i ‘Wolves’, temes que s’inclouran en el seu pròxim disc, que volen tenir per primavera, i que sembla que ens volen recordar a Sigur Rós. Acaben amb ‘Summer Camp’. Sí, l’estiu s’ha acabat i el sentiment tardor és més que patent en el tema. Si tanco els ulls gairebé puc veure el vidre entelat, l’asfalt mullat a l’altre costat. Però quan vam sortir de l’Auditori Ambar tornem a l’assolellat i calorós octubre que ens hem trobat a València.

 De tornada a l’escenari Jägermeister, David T. Ginzo ens avisa que Tuya començarà amb un tema nou, es tracta de ‘Sterling & Cooper’. Teníem moltes ganes de veure’l amb banda, i arriba al Deleste amb el seu nou format de trio, amb Juan Diego Gosálvez a la bateria i Óscar G. Hinde als teclats. Amb ‘Wooden House’, veiem que hi ha més novetats. ‘Waterspot’ era una delícia, un conjunt de píndoles delicades que es desfeien sobre la llengua i sempre semblaven curtes. Sembla que els temes han madurat, han guanyat en matisos, i Tuya els porten al directe amb força. Des de la meva posició, el so és impecable, i la gent comença a ballar. Cap a la meitat d’un setlist que a estones podria semblar improvisat, apareix ‘Clouded’, que en la seva arrencada sempre em recorda al ‘Delicate’ de Damien Rice. Després de tornar a visitar el seu primer EP (Own) i la imprescindible ‘Cake’, ens reserven una sorpresa per al tancament: ens posen a tots a corejar ‘Te Debo Un Baile’, de Nueva Vulcano.

 De nou a l’Auditori Ambar, esperant a Julio de la Rosa, el públic aplaudeix qualsevol moviment: sembla que hi ha ganes de que surti. Encara no l’he vist amb banda, de manera que participo d’aquesta expectació.

Finalment surten. Jaime Olmedo, Nieves Lázaro, Jorge Fuertes, Dani Llamas i Cé Santiago acompanyaran a Julio, que dóna dues voltes a l’escenari sense dir res, mirant fixament al públic. Arrenca amb ‘El Traje’. Julio de la Rosa és un d’aquells artistes que a l’escenari es converteix en un Gigante, sobretot amb semblant banda. Després ‘Colecciono Sabotajes’, que obre el seu nou disc ‘Pequeños trastornos sin importancia’, convida a l’auditori a corejar amb ‘Sexy Sexy Sexy’ i la revisada Las Camareras.

També amb un tempo especial, Julio es recolza en la dolça veu de Nieves Lázaro per acariciar l’ànima just abans de clavar-li les ungles amb ‘Corazón lleno de Escombros’, fent que a mig Auditori Ambar se li posin els pèls de punta.

Per treure’ns d’aquest tràngol, Julio recupera ‘Kill the mosquito!’ de El Hombre Burbuja, que el públic acull encantat. A partir d’aquí, el ritme torna a augmentar amb ‘Kiss Kiss Kiss Me’, i ‘Hasta que te Hartes’,  i mentrestant Nieves Lázaro ens torna a demostrar que es mou molt bé amb un cinturó. Encara queda una altra aclucada d’ulls a El Hombre Burbuja, en forma de versió de ‘Pingüinos i koalas’, per acabar ballant descalç amb ‘La Fiera Dentro’, i ‘Maldiciones Comunes’, ambdues de l’últim treball.

El que just ha acabat s’hagués coronat com a concert de la nit, si no fos pel que anava a succeir en aquest mateix escenari després de 15 minuts de descans.

 Toundra surten a l’auditori al crit de ¡VAMOS! Jo ja sé que vénen a donar canya amb les seves guitarres, però aquesta energia només sortir impressiona. Vénen molt rodats, aquesta és una de les últimes etapes d’una llarga gira, els he vist en altres festivals. Però aquí és diferent. És la primera vegada que els veig en un espai tancat, i es tracta d’un auditori! Arrenquen amb ‘Ara Caeli’, guanyant-se sobradament al públic. El quartet destil·la energia, un rock instrumental potentíssim, i una actitud envejable. A meitat de ‘Cielo Negro’ quatre seguidors es colen davant de mi per victorejar un dels guitarres. A més comprovo que en als dos laterals, enganxats a l’escenari, sembla que hi ha un concurs d’Air Guitar. Quan comença ‘Marte’ tot l’auditori vibra : percussió improvisada sobre les butaques, ‘ Stomping ‘ furiós. Em giro i veig part del públic en tràngol, de peu o asseguts, i a cada moment aquest sentiment s’estén. Des de l’escenari demanen més: amb la seva actitud, amb més crits de ¡VAMOS! No necessiten més paraules: ja han definit el llenguatge, i aquí tots el parlen. Contra la vora de l’escenari davant de mi cada vegada s’amuntega més gent, i la música m’està trucant. Al diable, deixo d’escriure, me’n vaig de viatge a la Toundra.

‘Magreb’, ‘Zanzíbar’, ‘Medusa’, ‘Espírita’ i ‘Bizancio’ han completat el setlist. Ha sigut increïble, pura adrenalina. Una cosa és segura, el dia 30 de Novembre vénen a Barcelona. No me’ls penso perdre.

 És hora d’hidratar-se, de sopar, però de no perdre temps. Donem les gràcies al col·lega que ens porta els entrepans, i els devorem amb avidesa.

Guadalupe Plata ja han començat a l’escenari Jägermeister, ja copat. Faig servir les meves tècniques de Festiman per colar-me en segona fila, i veig a un dels integrants de la banda amb un instrument peculiar, una mena de baix ‘casolà’ fet amb un gibrell de metall, un pal i una corda. Guadalupe Plata ens envolta amb el seu blues meridional. Tan meridional que em sembla sentir la calor humida de l’estiu als pantans de Louisiana. La calor és real, tant que juntament amb la llum vermella em porta a pensar que no només es tracta de la música del diable, sinó que l’escenari s’ha convertit en una porta al mateix avern. Mentre el bateria continua tocant amb dues maraques en una mà, i el públic es lliura al ball, jo em deshidrato: necessito un glop.

 Després de prendre una alenada d’aire fresc a la terrassa, ara atapeïda, tornem dins. És el torn dels portuguesos Nice Weather for Ducks, única banda internacional del divendres.

El quintet, bastant jove, puja a l’escenari. Porten sota el braç el seu primer disc, ‘Quack!’.

La primera similitud que ens ve a tots al cap és Vampire Weekend. També podrien recordar en algun moment a Kakkmaddafakka. Però definitivament em recorden Crystal Fighters, amb alguna referència potser a l’ ‘Olimpic Airways’ de Foals.

Són un descobriment molt fresc, tot i la calda que fa enganxat a l’escenari.

Fent un esforç per parlar castellà, donen diverses vegades les gràcies, estan molt contents d’estar al Deleste, i comenten que tenen el seu disc per si algú vol comprar-lo. Jo me n’enduré un. Mentre recullen, li demano al baixista, em porta el disc, em demana un boli, i se’ls emporta. En tot just dos minuts me’l torna signat pel quintet.

Així és com m’agrada comprar els discos.

 Els concerts han acabat per avui. Queda el torn de Toxicosmos dj, clàssic de les cabines de les sales de València. Però el cansament comença a fer efecte, i dissabte hi ha sessió matutina. És hora de retirar-se.

Text: Ramon García

Fotos: Wamba

Aloud Music Festival: 3r dia: colofó final!

in A PRIMERA FILA

El dissabte 9 de febrer era dia de Carnaval. Dia de festa i xerinola. No és una festa que m’apassiona massa. Més aviat gens, per tant, no ho recordava, però ho vaig poder comprovar només arribar al Paral·lel i trobar-me’l tallat amb unes carrosses guarnides, penso que amb poc gust, i persones amb poca roba, plomes i a punt d’agafar una galipàndria. Això és el carnaval… Després, a dins a la sala Apolo també ho vaig constatar veient a una persona disfressada de persona egípcia. La resta, si anàvem disfressats, no ho vaig saber distingir…

Era el dia gran de l’Aloud Music Festival. El seu responsable, en Sergio Picón, es va treure de la màniga un festival de tres dies, per celebrar el desè aniversari de la discogràfica, repartits en diferents sales de la capital catalana: dijous 7 a la sala Sidecar (amb Syberia i Cuzo), divendres 8 a la [2] de l’Apolo (amb Yndi Halda, Giardini di Mirò, The Samuel Jackson Five, Powder! Go Away i Stories from the lost) i el dissabte 9 a l’Apolo (amb Toundra, Lisabö i The Joe K-Plan). Però anem a pams…

Amb una sala que s’estava omplint mica en mica en Mario i en César, guitarra i bateria, el duet The Joe K-Plan, van obrir la tarda nit amb el seu rock caòtic, però a l’hora virtuós. Estan parats des del seu “Rigan asesino, Olibia vencerá” de l’any 2009, però es va comprovar que no han perdut el ritme frenètic que els caracteritza al tocar. Són un grup un grup que sembla que estiguin tocant al menjador de casa seva. L’un per l’altre es van animant i es desinhibeixen tant que et dóna la sensació que no tenen present que estan dalt d’un escenari.

Va ser una bona manera de començar i donar pas a un ens amb sis extremitats: dos bateries, dos baixos i dos guitarres. Els Lisabö. Contundència i brutalitat portada a l’extrem. Quan els vas a veure tens unes expectatives, records de l’última concert, però sempre les superen. Sempre, sempre i sempre. Van esquarterar el seu últim disc “Animalia lotsatuen putzua” (millor disc del 2011 segons algunes publicacions especialitzades). Com un animal que aixafa tot el que troba al seu pas, els bascos, van anar colpejant-nos amb el seu post-hardcore poètic fins deixar-nos a tots noquejats per ko. Es deixen la vida dalt l’escenari. I així ho transmeten. Un espectacle poder-los veure i escoltar.

I per tancar la nit, el festival i l’aniversari els madrilenys Toundra van pujar a l’escenari de l’Apolo a tocar el seu post-rock amb tocs de metal i hardcore. Al ser una nit especial es van acompanyar dels instruments de corda de Cordes del Món. Van aportar el toc preciosista que tenen les cançons en els discos, però personalment penso que no hi van arribar a treure tot el suc possible. Van fer-nos moure al ritme enèrgic del seu últim i ben rebut disc “III” amb el fantàstic començament amb la meravellosa “Ara Caeli”. Enmig hi van intercalar cançons del “II” i també la versió de The RamonesI believe in miracles”. A mi em va agradar, però crec que se la podien haver estalviat (apunt per qui no ho sàpiga: els Toundra no canten fan música instrumental). Aquest, per mi, va ser l’únic “però” de la nit. Totalment perdonable.

Després, un pastís amb unes espelmes amb el número 10 van deixar veure a en Sergio un breu moment dalt l’escenari. Tradicional cantada de l’”aniversari feliç” i bufada d’espelmes. Una nit fantàstica. Sergio, esperem en candeletes l’edició de l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt