Tag archive

The Young Wait

Tibidabo Live Festival: Yo la Tengo com al pati de casa i exhibició de Mogwai

in A PRIMERA FILA

Vaig néixer i visc a Barcelona i no recordava haver agafat mai el funicular que puja al Tibidabo. En un dia plujós, boirós, l’agafo doblement content per la novetat i per anar a veure els concerts del divendres del Tibidabo Live Festival, amb Yo la Tengo al capdavant. Pujant entre la filera de bosc verd, amb vistes al parc de Collserola, ens rep l’enorme església blanca del Tibidabo a l’entrada, encara amb plugim i una mica de fred.

Veig un petit escenari només entrar on comencen a tocar The Young Wait, banda a cavall entre Donostia i Estats Units, que practiquen amb molt encert un rock clàssic americà, fent un bon concert.

Crec descobrir l’aposta del festival: dos grans caps de cartell i grups menys coneguts, però de qualitat. Aquests la tenen sense dubte.

Els concerts es succeeixen ordenadament i baixem a l’escenari principal on comencen els sorprenents Black Box Red, un duo holandès amb un directe impactant. Es comença a sumar un número creixent de gent, encara escassa. Un bateria i una guitarra conflueixen en una proposta on es barreja el grunge (Ghost grunge, en diuen ells), garatge i el clima boirós, que encara li dóna un toc més especial. Val a dir que l’escenari és preciós. Sota l’atracció de l’avió, que passa quasi per sobre dels músics, es pot veure l’església a un costat, la sínia darrera i les espectaculars vistes de la ciutat.

Després pugem a veure els Niña Coyote Eta Chico Tornado, banda de Donosti que beuen del rock dur més clàssic contundent, amb guitarres pesades i bateria intensa. Un grup, com comenta el meu amic Albert, més de “batalla”. Versionen Foxy Lady de Jimmy Hendrix de manera impecable. I toquen un tema que en certa manera els defineix: Fuck the Police.

I, per acabar el divendres, baixem a Yo la Tengo. Crec que és el millor concert que els he vist mai. Tenim la sort (mala sort pels organitzadors) que no hi ha massa gent i, per tant, els podem veure quasi a tocar. Yo la Tengo fan un concert molt proper, sonen de meravella. Em sembla increïble estar al Tibidabo podent escoltar una de les millors bandes de les últimes dècades en un ambient tan familiar. Com si estiguéssim a la festa major d’Arenys de Mar, però sense l’orquestra Girasol.  Comencen  amb From a Motel 6, del Painful. Combinen algun tema del tranquil nou disc –molt pocs- amb repàs a cançons de tota la seva història. En fan algunes del mític disc I Can Hear the heart beating as one, com Stockholm Syndrome o Autumm Sweater, o del Fade com Ohm –una meravella de tema en directe-.  El concert combina moments de fugida sorollosa i distorsió, amb d’altres de tranquils i melòdics, com correspon a l’eclecticisme de la banda.

Els fem sortir a crits pels bisos i l’Ira Kaplan amb la guitarra acústica i la Georgia Hubley, bateria, fan temes pràcticament a demanda. Des del públic criden Big Day Coming, i ells la fan. Toquen You Can have it all i The Whole of the law i la claven. Se’n van entre aplaudiments, tancant un concert fantàstic i un molt bon dia.

El dissabte s’obre per la tarda amb el folk donostiarra d’Eraul, el dixie dels Ghost Number and his Tipsy Gypsies, ambdós correctes, però encara amb poca gent per gaudir-los. I els hipsters no acostumen a ballar swing…

En acabar, comença un nou duo, els House Of Wolves, una guitarra acústica i percussió, que desgranen temes tranquils, amb veu angoixada –em recorden els Perfume Genius-, ideal per escoltar asseguts mirant les vistes de Barcelona mentre passa la tarda…

Los Bracco donen una nota més gamberra, un altre grup basc que em recorden pel seu rock senzill, els cosins petits de Fito y los Fitipaldi. Em crida l’atenció les propostes del festival per aquest dissabte, més genèriques que les del divendres.

A partir d’aquí vénen dos bons concerts i la bomba final. Belako, el quartet de Mungia que porta ja un temps amb bones critiques, van oferir el seu repertori post punk amb tocs electrònics que va ser rebut amb entusiasme pel públic. Sorollosos, cridaners, però amb sensació de ser bons músics que portessin temps tocant junts. Van agradar i es va començar a omplir l’escenari. I ja s’intuïa el que havia de venir.

Mentre em menjo un frankfurt, que no és de km. 0, pujo a veure Ocellot, amb el seu pop avantguardista, experimental, lisèrgic, que tant m’agrada. Porta un vestit verd brillant que sembla realment un ocell campestre.

I, per últim, canviem de pla. No estem preparats per un canvi tant fort. Comença Mogwai, en directe, una altra vegada ben a prop. El concert passa com un somni, com un sospir. Tinc una sensació onírica, d’irrealitat. És tanta la intensitat, els canvis de ritme, de la calma tensa a l’explosió, que sembla que les coses passin sense que hi siguem.

Declaren intencions amb Yes! I am long way from home! primer tema del Young Team: pur post rock. El concert continua com un tot, una unitat, sempre a dalt de tot. Toquen temes de totes les èpoques, combinant com sempre el ritme pausat, profund, amb les creixents bufetades sonores.  Podríem destacar qualsevol tema perquè tot el concert s’executa amb una solvència que espanta. En directe resulta increïble Rano Pano, del disc Hardcore will never die, but you will. Igualment amb Scotland’s Shame del The Hawk is howling. Fan excepcionalment un tema vocal, que manté la línia del concert, per acabar amb la llarguíssima bomba final in crescendo,  el tema My father my King, que ens deixa un concert on tenim la sensació que aquesta gent toquen sense esforç, però amb resultats majúsculs. Sense concessions i sense bisos.

En definitiva, dos dies d’un molt bon festival, que mereixia més gent de la que hi va assistir, i que ens va deixar bones sensacions, sobretot pels concerts de Mogwai i Yo la Tengo. Amb un cartell així, l’any vinent hi tornaria. Sens dubte.

Text: Albert Gasch

Fotos: Alba Nàjera

Ves cap amunt