“Las Antípodas, las Antípodas. ¿Tú sabes porque se llaman las Antípodas? Porque significan lo contrario. Antípodas, “Anti” “podas”, lo contrario, lo opuesto que aquí. Allí hay curro, aquí no. Allí follas, aquí no. Las Antípodas”.
Què, us sona? Poseu-li la veu d’en Bardem (Javier), imagineu una marina atlàntica, situe-vos en els anys de la reconversió industrial espanyola… Los lunes al sol, vaja, per si amb aquestes pistes no n’hi havia prou o si, simplement, no heu vist la pel·lícula.
El protagonista del film, en Santa, passa per una situació força complicada. Víctima d’aquell complex procés de reestructuració el viguès, aturat, ex-treballador de les drassanes, no aprecia indicis de llum al final del túnel. La visió pessimista, però, que te del seu entorn contrasta fins a l’absurd amb la idealitzada que te d’Austràlia.
Endevineu per on vaig? Potser sí, allà a les Antípodes no se si follaran més o menys que aquí però sí que és cert que tenen grans coses. The Temper Trap n’és una.
La banda gaudeix del reconeixement de la crítica internacional i, sense perdre de vista el terra que trepitgen, compaginen concerts d’estadi amb els Coldplay o els Rolling Stones amb recitals més propers i propis com el del passat diumenge a la sala Bikini de Barcelona. Un repertori, l’exhibit per la ocasió, pensat per acontentar la munió de seguidors que no faltaren a la cita.
Pim-pam, pim-pam, anaren per feina, una feina sòbria a la part que intensa, una execució immaculada mancada d’extensos parlaments i floritures sobreres. I és que potser no són els tios més xerraires del món però de connectar amb el públic en saben: Dougy Mandagi abandonà la tarima per cantar entre els assistents, Jonathon Ahern, entre tema i tema, col·laborà amb humor còmplice i paciència inusitada amb alguns histriònics personatges de la primera fila i, per últim, tots els components es presentaren (per sorpresa) a la taula de marxandatge per saludar la massa i signar allò que calgués (moment, davant l’expectació i corredisses generades, que, afortunat, vaig aprofitar per buscar la jaqueta al guarda-roba).
Entrant en matèria comentarem que els aussies vingueren a presentar el seu tercer treball d’estudi, Thick as thieves, que si bé no aconsegueix fer ombra al brillant Conditions, conserva l’essència que els distingeix, aporta una sonoritat que, més enllà de l’inconfusible falset del seu vocalista, fa marca i esdevé bandera.
Conscients de que l’esdeveniment, per molts, era llargament esperat i conseqüentment important saberen intercalar amb mestressa els seus temes més populars com Love Lost o Fader amb el potent i homònim Thick as thieves, el nou hit Fall Together o l’efectista So much Sky, entre d’altres.
Rabbit hole, magnífic crescendo inclòs dins el seu segon llarga durada, esdevingué mostra evident de les virtuts vocals de Mandagi i rebé una merescuda ovació per part del respectable.
Abans d’arribar al descans que donaria pas als bisos detonaren Drum Song, ritme en estat pur, festa segura.
Tres temes es reservaren per posar punt i final a la seva actuació: Soldier On, What if I’m Wrong i, per descomptat, Sweet Disposition, un tema que en el moment d’escriure aquesta línia compta amb 129.319.321 reproduccions a Spotify, xifra que fins i tot els seus celebèrrims compatriotes Tame Impala observen de lluny.
Quan el principal senzill del teu primer disc assoleix un èxit tant monstruós, des del punt de vista creatiu, es converteix en un handicap. The Temper Trap, però, semblen haver entès que cal conviure’n, sense perdre el nord, sense trair les formes. Aquest redactor ho celebra.
Text: Alex Reuss
Fotografia: Maria Carme Montero
Podries estar interessat/-ada
