Tag archive

The Pastels

Deleste Festival: dissabte, segon dia de l’antifestival

in A PRIMERA FILA

Arribem una mica tard a la sessió matutina del Deleste Festival. Gratuïta, i orientada a un públic familiar, a més dels dos concerts (Johny B. Zero i Tachenko) i la paella (això és València), hi ha activitats per als més petits: tot està ple de globus, dibuixos de guitarres i rockers per pintar, i alguns d’aquests nens graciosos amb la cara pintada i altres amb samarretes i ‘tatus ‘ del festival.

Encara que se’ls fa estrany tocar a aquestes hores, sembla que a Sergio Vinadé de Tachenko li agrada dirigir-se a aquest públic que ha vingut “a veure a senyors amb bigoti que canten”. Després de Campos de Marte i Hacia el Huracán, els explica que “La Resistencia es cuando quieres algo, pero no te lo dan, y tienes que hacerte fuerte“. A El Resplandor li segueix Mi amor, las Mayorías del seu nou disc El Amor y las Mayorías. El setlist és acollit amb il·lusió, amb coros cada vegada menys tímids, especialment a Amable, i fent que tots, grans i petits ens posem a ballar amb Dame Una Pista just abans del tradicional tancament amb Rayos y Centellas.

Hora del cafè. El trio Naima es colen a l’escenari de l’Auditori Ámbar gairebé de puntetes i sense preavís comencen a tocar el seu acid jazz amb tocs de música contemporània. Bateria, contrabaix i teclat, ens presenten el seu treball A Trio Conspiracy, què inclou una versió del Everything Means Nothing to Me d’Elliot Smith. Després d’aquest tema delicat amb un interessant crescendo, passen a un so més histriònic, teixint un ambient tens, un thriller sonor, una mena de conspiració o ombra després de la qual emergeixen amb una nova llum. Alternen passatges molt vitalistes amb moments molt foscos, gairebé de rèquiem. Max Mutante surt a l’escenari per col·laborar amb Naima en l’últim tema amb una Gibson Les Paul Studio. Amb l’aparició de Max, muten a sons més propers al postrock, després dels que s’acomiaden.

Amb el temps just per sortir a la barra, torno a entrar a l’Auditori Ámbar per trobar-me a Oso Leone ja a l’escenari. Han arribat a València en format trio i tampoc els acompanyen les projeccions que ens van mostrar al BAM, aquesta vegada el viatge serà només sonor. Se centren principalment en el nou disc, Mokragora, en algun punt indeterminat entre el folkrock i l’ambient. Després de Alçaria, Ficus i Ficus II, m’adono que Eusebio Alomar, el baixista, està tocant descalç. Després de Monstera és Paco Colombàs, el bateria, el que presenta al grup. Estan molt contents d’estar a València, i els sembla una passada l’Auditori. Després de Clívia, Xavier Marín ens presenta un tema nou, To be found, després del qual s’acomiaden amb Cactus.

Ledatres són cinc i matiners, comencen el seu concert uns minuts abans del previst, enxampant a contrapeu els que havien apurat massa per anar a la barra o fumar. No és l’únic desconcertant: tanmateix ens recorden Metronomy, Voxtrot, o vagament a Phoenix, com canvien completament de registre i idioma, tot i semblant una barreja entre Deluxe i Maga. Vénen del Puerto de Santa Maria, Jerez i San Fernando, i ens anuncien “Tenemos discos arriba por si queréis adquirirlos, comprarlos o… Robarlos…“.

Després de Versalles, la banda es retira, excepte el cantant i el teclista, que interpreten Unidos, del segon disc. Continuen amb Vamos hacia el mar, i la banda es reincorpora durant el tema. De nou canvien d’estil i idioma amb Fluxury Haman, amb un so més animat, amb tocs de calypso, per acabar tancant amb My dear Radio Lab. Malgrat que el concert ens ha semblat erràtic en quant a l’estil, és innegable la qualitat musical d’aquests nois. Comencem a entendre per què alguns els anomenen els “Flaming Lips de Cadis”.

Torn ara de Fira Fem. Dues guitarres Fender, baix Washburn, un grapat de sintetitzadors, i una bateria Yamaha amb pad Roland: això és el que ens espera a l’auditori.

Arrenquen amb un so que em recorda a uns Battles més melòdics, menys matemàtics, en línia amb Animal Collective, Caribou o Delorean. És la primera vegada que vénen a València, no estan acostumats a tocar en auditoris com aquest i impressiona. Presenten alguns temes del seu segon treball, que arriba la setmana següent, com Solid Ground, I fucked Fira Fem before they were famous, que juren que no va del que sembla, i Los Novios son los nuevos Zombies. Han vingut a divertir-se, a interactuar amb el públic. A un wow d’una noia del públic, el cantant respon “¿Quién eres? ¿Puedes bajar?“.

Diuen que van justos de temps per poder-ne tocar una més, però que si el públic aplaudeix molt surten… I van sortir. Gran descobriment aquests madrilenys .

Quinze minuts després surt primer el bateria Pumuky, després el cantant, seguits de la resta. Entre el públic crits i aplaudiments, sembla que els tenen ganes, hi ha molta expectació. Comencen, però alguna cosa no acaba d’anar bé: no he escoltat res de Pumuky, però el so no està sent net, una mica saturat. Potser massa efectes, potser mala barreja. Es converteix en una amalgama on es fa difícil apreciar matisos, i fins i tot costa entendre les lletres. Algunes coses em sonen en la línia més fosca de Los Planetas, però no li trobo el ganxo. Intensitat mal entesa? No sé, no m’estan arribant. Potser és el sopar, que em demana de postres quelcom una mica més lleuger. Hi ha gent que sí que gaudeix molt del concert. Però d’altres, poc respectuosos, fan alguns comentaris o bromes molestes.

És el moment de la cita internacional de la nit: The Pastels. Els de Glasgow comencen amb Slow Summits, un tema instrumental (excepte pels cors del final) que dóna nom al seu nou disc. De forma silenciosa la gent s’amuntega davant de l’escenari Jägermeister. Armat amb una Gibson ben bregada, Stephen “Pastel” McRobbie saluda amb un “Bona nit”, i comença el segon tema Wrong Light. Em pregunto si no haguessin lluït més a l’Auditori, però amb la bateria cantant Check my heart el públic es comença a moure. Tot i que el moment que molts esperaven arriba dos temes més tard amb Nothing To Be Done. Després de tenir al públic embadalit durant quatre temes més, els escocesos es preparen per tancar el bolo amb Baby Honey, per després permetre’s el luxe de fer un bis amb una cover de Speeding Motorcycle de Daniel Johnston.

En menys de 15 minuts l’escenari és pres per Mujeres. Comencen forts amb Blood Meridian i Salvaje. Un contrast enorme amb la delicadesa de The Pastels.

Si mai has escoltat Mujeres, és igual, et van a fer ballar de totes maneres. I si has escoltat els discos, em temo que tindràs que pujar una mica el pitch i molt el volum per fer-te’n una idea: el d’aquests nois és pura energia. Estan suant tant que el baixista s’ha de pujar les ulleres amb el micro i el guitarra es treu la samarreta. Presenten un parell de temes que estaran en el seu pròxim treball, com Aquellos ojos, i tanquen el bolazo amb una terna de versions: Run Run Run de la The Velvet Underground, No Volveré de Kokoshca, i per rematar Demolición de Los Saicos, que a València tenen molt present gràcies a Wau y los Arghhhs!

Temps just per recuperar l’alè, rehidratar-se i preparar-se per l’últim concert. No hi ha ni un centímetre lliure a primera fila: Triángulo de Amor Bizarro arriben amb el seu noise per tornar a presentar el seu nou disc Victòria Mística. Empentes, salts, palmes, crits, suor propi i aliè, això són les primeres files d’un concert de TAB. Al Deleste no anava a ser menys. Comencen amb La Malícia de las Especies Protegidas. Em colo com puc fins a poder veure el setlist. Conte 15 temes, això vol dir que no donaran treva. Hi ha moments en què veure al bateria Rafael Mallo ja és un espectacle en si. Si t’ensenyessin un vídeo seu sense àudio podries pensar que estàs veient death metal.

Sembla que Isa Cea es pren un descans, mentre Rodrigo Caamaño es posa a cantar Súper Castlevania IV, però Isa torna a meitat per fer els coros. Robo tu Tiempo posa un saxo a l’escenari durant tot just uns instants i amb De la Monarquía a la Criptocracia s’acaba d’encendre el polvorí i plou cervesa.

I com a colofó, amb Ellas se Burlaron de mi Magia, una noia surfeja sobre el públic. Pur hedonisme.

Després d’asseure’ns uns minuts a la terrassa i recuperar-nos dels darrers dos concerts, el cansament ens venç i decidim marxar. Deixem a part del públic encara molt animat ballant els temes que punxen Átomos DJs.

Resum del festival? Exactament el que prometien: un espai molt agradable, un festival molt cuidat, sense aglomeracions ni solapaments i amb un so de molta qualitat. Me’n vaig amb diversos descobriments molt interessants, alguns moments memorables i la curiositat de què faran l’any que ve per seguir amb la mateixa línia o superar-se. Enhorabona, Deleste! Festiman recommends this festival!

Text: Ramon García

Fotos: Wamba

Ves cap amunt