Tag archive

Temples

Vida Festival 2019: Chapeau!

in A PRIMERA FILA

Vilanova i la Geltrú, 4, 5 i 6 de juliol del 2019, Vida Festival

La nostra visita al festival musical vilanoví per excel·lència (parlem, com no, del Vida Festival) no podia resultar més satisfactòria. Alguns podríeu (potser amb raó) replicar-me i fins i tot assegurar que si hagués tocat Beirut… Pse, no sé què dir-vos, en termes generals va estar tan xulo que el disgust inicial es va dissipar tan ràpid com la minsa pluja que va caure dissabte.

I és que sí, perquè la Sharon Van Etten va assumir, traslladada a l’escenari gran (Estrella Damm), amb professionalitat i amb solvència, el rol de cap de cartell. Aquells pantalons, a més, no tothom els sap lluir (macho mode off, si fos un home diria exactament el mateix).

Però vaja, anem per parts, doncs dijous ja va ser de traca.

En arribar trobàrem en Pau Vallvé a La Cabana, escenari tradicionalment reservat a propostes “petites” i alhora carregades d’energia. Encert, per tant. Qualitat i savoir-faire del power trio, contrastada àmpliament per aquesta redacció, amb els que aviat es posà el públic a la butxaca.

José-González – Foto: Christian Bertrand

Un luxe, com de costum, escoltar en José González. Molt solet se’l veié a la tarima king size, però ell es bastà i es sobrà. El repertori fou variat i inclogué brillants versions de temes dels Beatles, Massive Attack i Al Green, així com de propis i obligats com Stories we build, stories we tell.

No fa gaire que assistírem a la defensa del deliciós Energia Fosca d’El Petit de Cal Eril al, també deliciós, Festival Muda. Tant fa, res ens havia de privar del goig de veure actuar una banda que “funciona sola”, impulsada, probablement, per alguna mena d’energia còsmica. Llum en la foscor.

Fat White Family – Foto: Mika Kirsi

L’experiència Fat White Family fou molt grata, doncs a l’entendre de qui escriu aquestes línies aquesta colla de mossos amb pinta de chav britànic amb ganes de marro tenen essència (i no precisament d’aigua de roses). Actitud creïble i so contundent que engrescaren els de sota.

Sortits de la mateixa taverna, Sleaford Mods: quin magnífic despropòsit. Recital sense sorpreses però, vaja, que no calgueren. Públic entregat als lladrucs de Jason Williamson i als ritmes enregistrats (i més treballats en el seu darrer àlbum, Eton Alive) de l’inseparable Andrew Fear. Genial.

Excursió fins a l’escenari La Cova, toquen els Cala Vento. Els empordanesos connectaren ràpidament, com saben fer, amb els nombrosos congregats. Viu intens on, per forma i contingut, tothom (a excepció del personal de seguretat, estricte i esbroncat) quedà content.

Hot Chip – Foto: Christian Bertrand

Plat fort. Hot Chip surt a escena. La corona, sens dubte: enèsima demostració del gran estat de forma pel que passen aquests veterans de l’electrònica popera. Sí, sonà Ready for the floor, però també molt del flamant A Bath Full of Ecstasy. i un inesperat cover del Sabotage dels Beastie Boys. Festassa, de debó, del millor del festival i (atenció) de l’any.

El divendres, primerament, ens endinsàrem dins el bosc per assistir a l’actuació d’en Kevin Morby. L’escenari El Vaixell, però, és tan cuqui com trampós. La intimitat pretesa per l’indret i aquella tarima marinera desapareix engolida per un mar de veus desconsiderades que confonen un recital proper amb la música ambient d’un xiringuito de platja. El concert? Molt bé, comentaven, spritz en mà, un parell de caps.

Sharon Van Etten – Foto: Christian Bertrand

Després Sharon Van Etten. Poc afegirem al ja dit a l’entradeta. Ens agrada més així, quan ensenya garra, com feu a Comeback Kid. Cap al final, val a dir, s’amansí una mica, però la feina fou feta i molt ben feta.

Anotada en la llibreta de redactor com a actuació obligada de la nit: Fontaines D.C.. La baixa de Beirut els permeté mudar-se a La Masia Levi’s, aconseguint aixi un millor aparador. El dublinesos portaren a la maleta el seu aclamat Dogrel i, per Adraste, que tan preuat equipatge fou del grat de la multitud. Destacarem la super-ballable Big, però també peces amb menys bits per minut com Roy’s Tune.

La redistribució horària permeté també que el directe de Temples no coincidís amb el de Fontaines D.C.. Nom en lletres majúscules al cartell que, diguem-ho, estigué faltat de punch (opinió personal). Brillaren, és clar, Certainty i Shelter Song.

Superchunk – Foto: Mika Kirsi

What a Time to Be Alive, oi? Això afirmen uns (molt) vius Superchunk que a aquestes alçades encara saben, perfectament, com insuflar energia a qui, per manca d’hores de son i una edat (no serveix de res negar-ho) ja pensava en anar passant cap a casa. Valgué la pena, que cony.

Migdiada vital i de tornada a la Masia d’en Cabanyes. Dissabte.

Ferran Palau – Foto: Judit O

Humitat i gent no faltaren a una nova cita a El Vaixell. Ferran Palau, escudat pel Jordi Matas, lluità contra les inclemències meteorològiques per tirar endavant una audició amenaçada per la pluja. L’audàcia pagà la pena, els valents (artistes i assistents) feren tornar la màgia a tan especial entorn. El molt rodat Blanc (com a fil conductor) obtingué, d’aquesta manera, allò que no aconseguiren Morby i amics un dia abans.

Gus Dapperton, per contra, havent escampat la tempesta, no estigué a l’alçada del privilegiat marc que li correspongué. Hi ha bons ingredients (escoltar, p.e., Prune, You Talk Funny) però al directe li mancà cocció. A veure si per la propera…

Amb Nacho Vegas arribà l’esperat moment de seure en una de les, estratègicament col·locades, bales de palla. L’asturià, únic representant espanyol a l’escenari gran, acompanyat dels habituals, presentà alguns dels temes (Crímenes Cantados, Ideología) inclosos en el seu darrer treball discogràfic, Violética. En l’acostumat interludi reivindicatiu, que l’honora, membres del CIE de Barcelona prengueren el micròfon per denunciar la injusta situació dels interns.

Tanta profunditat, però, demandava a crits quelcom de més superficial. No caurem en l’error de menystenir la feina de les Cariño, ans el contrari, el tontipop fa una funció i elles la saben dur a terme amb mestria.

Madness – Foto: Christian Bertrand

Férem posteriorment “un pas més enllà” per apropar-nos a la pista central. Torn d’una de les actuacions més esperades de l’edició: Madness. Declaració d’intencions amb One Step Beyond obrint l’acte. La resta fou un viatge pels seus incontestables hits, sovint manllevats per la publicitat, en un exercici de comunió intergeneracional. Els anys hi són (amb tot el que això implica), però els britànics controlaren els tempos per a que la festa no decaigués. Ballaruga desfermada amb el definitiu Night Boat To Cairo.

La millor manera de posar fi al nostre pas pel Vida és, i així fou, amb un directe d’alçada. Lo dels alemanys Meute s’ha de veure, no pel YouTube, presencialment. Instrumentació clàssica de vent metall i percussió de marxa militar per a emular analògicament la sonoritat d’una sessió hipnòtica de house.

Tanquem la paradeta amb la, difícilment qüestionable, sensació de que l’organització ha fet una feina excel·lent. Ens traiem, un cop més, el barret: Chapeau!

Alex Reuss
Redactor

SOS 4.8 MURCIA 2015: Sol, alegria i Lori Meyers

in A PRIMERA FILA

El dijous dia 30 d’abril vaig veure clar el què havia de fer tal com ho veia Kant al mirar el cel estrellat: havia d’anar al SOS 4.8 MURCIA 2015. Un rampell de clarividència compartida amb la meva amiga Mònica, acompanyant en els 580 km. que separen el festival de la nostra estimada Barcelona.

Vam arribar just per veure el gran Bigott. Va tenir un dia sosaines. Amb el públic murcià sempre entregat, alegre, disposat a més (quina diferencia amb el posturisme insuls del públic del Primavera Sound), l’aragonès no fa ver el seu millor concert. Semblava que anava a preu fet, si bé com sempre alguns temes inevitablement van provocar salts de la comunitat (Carnival dinner, com sempre, per sobre de tots).

Amb els ecos llunyans de Supersubmarina i passant per la zona VIP agafant de rasquis el showcase d’Amatria, ens preparem per un dels plats forts de la nit: Morrissey. Abans intentem pillar una hamburguesa, però ens diuen que els bars que venen carn han tancat perquè al Sr. Morrissey no li agrada actuar amb l’olor de carn de fons. En alguns lloc podies llegir “cerrado hasta el final de la actuación de Morrissey”. La primera reacció instintiva visceral va ser comprar una salsitxa al mercat negre i tirar-li des de la primera fila. Desistim quan finalment aconseguim una hamburguesa excel·lent en un estand llunyà, que em menjo pensant amb la cara del Morrissey. Veiem el concert i resulta correcte, complidor, emocionant pels fans, indiferent pels altres. Crec que no anàvem ben predisposats.

D’aquí passem a Metronomy, un grup amb temes molt delicatessen, un pop avançat, amb ús d’electrònica, que és rebut en general, amb fredor. La gent no saltava. La Mònica suggereix que hagués estat millor per la tarda.

Per corregir un divendres més aviat fluix, acabem el dia a l’alça, amb el concert de The Vaccines. Sempre resolutius, guitarrers, contundents i una mica creguts, especialment el guitarra principal, que com deia en Xavi (un de Barna que també vam conèixer), semblava que digués “mireu que bo que sóc”. Es prenia la seva pausa autoreferencial abans de començar un solo. Està bé creure-s’ho a la vida, ajuda a avançar i supleix carències.

El dissabte ja va ser un “altre cantar”. Un gran dia. Ens prenem alguna cosa al centre amb la Mònica, i escoltem de fons Correo, a les 12 “del matí”. Es van fent concerts per la ciutat durant el dia, com ara a la Plaza de la Universidad. El nostre amic Luigi, italo-murcià, ens posa al dia de la situació política i dels restaurants on podem anar. Ens posem les botes per la zona de la Plaza de las Flores (carxofes amb foie, marineros, marineras, pescado frito, ou remenat amb escamarlans i alguna cosa més que no recordo). I migdiada.

Al vespre, anem als escenaris a veure El Último Vecino. Els comparen amb els The Drums. A mi em sembla una reactualització de Golpes Bajos. Semblen trets de la movida madrileña, com va dir en Xavi. El cantant porta un pantalons de ratlles de presidiari i una espècie de “iaio” i sembla que es mora de calor. Balla i fa gestos excèntrics. És una estrella, sens dubte. El guitarra porta ulleres de sol i una barba retallada. Sembla de la màfia, però pel desconcert general porta també una tovallola penjada al coll de color blanc. Per contrast, el teclat i el bateria semblen d’un altre grup. Van molt normals, no sé que hi fan allà amb els altres dos. Potser la banda s’hauria de posar d’acord en seguir una estètica unitària. El tema Tu casa nueva, em deixa fascinat: “yo por ti seré agua pasada, yo por ti seré pintura rupestre”.

D’aquí marxem a l’escenari principal a veure Dorian. Acompanyats de violins, fan un concert on la seva part més ballable i electrònica queda en un segon pla. La gent els segueix, però moderadament. Després d’un concert més aviat tranquil, de celebració del desè aniversari des del seu primer disc, de sobte, al final, entra un sintetitzador marcant el ritme de la La tormenta de Arena, per acabar ballant. I aquí apareix el primer gran moment del festival. El públic de Murcia s’aixeca massivament, aixeca els braços, i es produeix un moment de comunió col·lectiva, d’alegria murciana, de sentiment de festival. Un moment increïble, que fa bo tot el concert.

Rondant al cap “todo lo que siento por ti, sólo podría decirlo así”, ens quedem al mateix escenari  a veure Temples. Uns joves britànics que imiten a Tame Impala, i ho fan molt bé. Influències costa oest, Beatles i psicodèlia. Producte súper ben acabat, ben facturat, com molt bé comenta la Sara. Molt joves i molt bons. Pot ser els hi va faltar la genialitat que tenen uns pocs escollits. No mola la perfecció excessiva. El temps dirà on arriben.

I després, el que va ser, jo crec, el concert més triomfant del festival. Si es fes una votació popular crec que guanyarien per golejada. Lori Meyers desgranant hits consecutius, amb tota la gent cantant i ballant tots i cadascun dels temes. Un altre moment de comunió, però aquesta vegada des de la primera cançó a l’última, sense cap moment de baixada. Concertàs!

I, a continuació, el màxim reclam del festival amb el permís de Morrissey: The National. La Mònica, una fan incondicional del grup, comentava al final que no havien fet el seu millor concert. D’acord amb ella. Sense anar més lluny el del Primavera Sound de l’any passat va ser millor. El cantant Matt Berninger no estaven amb el mateix nivell de motivació. Tot així, el concert va estar a l’alçada d’una banda excepcional; el públic va gaudir i l’amiga Maria José, que mai els havia sentit nomenar deia al final “son buenos, son buenos”. A destacar la passejada entre el públic del Sr. Berninger, entre abraçades i algun morreig d’alguna. Un altre gran moment.

Passem per la zona VIP i veiem en Gaizka Mendieta fent de dj. A mi em va encantar. Encadena d’una tirada Rock this Town de Stray Cats, Sheena is a punk rocker de Ramones, i I saw her standing there dels The Beatles. Ens posem a ballar psicoticament. Llàstima que s’acaba.

Ens n’anem cap a l’últim concert: FM Belfast. Un grup d’islandesos amb bases de dance i pop, coreografia freak i indumentària totalment hortera. Un home de baixa estatura vestit de gimnasta imita permanentment i ansiosament a un boxejador (com a forma de ball). Una dona cantant amb quilos de roba i unes cintes que semblen remetre a un passat de gimnasta rítmica (a jutjar per alguns moviments amb les cintes). Un cantant, un bateria i teclat i algú que em deixo (era molt tard) fen saltirons i exclamant I don’t wanna fuck to go to sleep, o similar. La Mònica diu que “són horrorosos”. La Maria José que “están locos”. A mi em fan riure molt. L’Albert, el veterà del nostre grup d’amics, sembla interessat en el grup i exclama: “a mi si algú em deixa una genollera pujo”. La qual cosa ens ve a demostrar que el grup, sigui com sigui, enganxa.

Després d’una hora de FM Belfast marxem a casa. El festival continua, però nosaltres tenim una edat i ens queden 580 km. de tornada. Però benguanyats quilòmetres. Que bé haver-hi anat. Quina alegria inaugurar així la temporada de festivals. I quina meravella Múrcia i els murcians. Que n’aprenguin els de Barcelona.

Text: Albert Gasch

Fotos: Torrent&Choos

Ampli’s Twelve: 26/02/2014

in AMPLI'S TWELVE

Amics!

Us convidem a passar 45 minuts acompanyats de la nostra selecció musical. Aquesta setmana els nostres companys de viatge són Temples, Esperit!, Dum Dum Girls, Tuya, Neuman, Ken Stringfellow, oso leone, Yuck, Ocellot, No More Lies, Fanfarlo, Lori Meyers i Los Mambo Jambo.

Esperem que gaudiu del trajecte. Pròxima sortida, dimecres vinent!

Ves cap amunt