Tag archive

Teatre Coliseum

Kamasi Washington – Room Music Festival – Teatre Coliseum – Barcelona

Després del gran èxit obtingut en la seva actuació de la passada primavera a la sala Razzmatazz de Barcelona, ​​es confirma nova data per veure en directe al saxofonista nord-americà Kamasi Washington a Barcelona, acompanyat de la seva nodrida i excel·lent banda. La cita serà el dia 14 de maig ​​al Teatre Coliseum com a part del Room Festival.

Els propers concerts de Kamasi Washington serviran per subratllar encara més les moltes virtuts d’un disc, Heaven And Earth, i d’un directe que l’han portat a figurar a la part alta de les llistes ‘the best of 2018’ dels mitjans especialitzats internacionals (i nacionals com L’Ampli), amb un reconeixement més que merescut.

Parlar de Kamasi Washington és referir-se a un dels grans noms del nou jazz, un renovador que empeny fronteres estilístiques, però que sap fer-ho mantenint accessible i agradable, fins i tot quan s’endinsa en passatges intricats i complexos.

En directe, el californià converteix tot això en un desplegament aclaparador. Al setembre de 2017 va publicar l’EP de sis temes, Harmony Of Difference, on va mantenir a l’alça les seves constants creatives. El juny de l’any passat va arribar el seu segon LP, Heaven And Earth, una col·lecció de vint-talls, i un fix en els podis de ‘el millor de 2018’. Els motius de tanta unanimitat: la seva sapiència jazzística a bussejar, amb refrescant solidesa, en la desmesura i l’ambició, buscant sense por la transcendència terrenal i espiritual.

La gira de Kamasi Washington és una producció de Doctor Music Concerts i Houston Party Music.

Text: Doctor Music Concerts

 

Un dels grans “stage names” del moment, Okkervil River al Coliseum.

in A PRIMERA FILA

Arribo amb les darreres cançons de “A Classic Education”, la banda indie-pop de Bolònia (Itàlia), que acompanya els Okkervil River en la seva gira Europea. Ens oferereix un so càlid, net, ben conjuntat, i amb diferents influències . Els escoltes i et preguntes a què sonen, i et vénen al cap: Joy Division, The Beach Boys, Okkervil River… poques connexions entre ells… potser això avala un estil propi. La curiositat estètica: una pantera negra de porcellana (amb foulard) a primera línia, acompanyant al cantant.

Una pausa ens dóna temps per fer una visita al merchandising i advertir que el públic assistent no omple un terç de l’aforament; Okkervil River no té el reconeixement comercial que es mereix, com els Wilco per exemple, però sens dubte val més que els 25 euros de l’entrada.

I acabada la pausa ens preparem per escoltar el folk-rock dels d’Austin. La sortida a escenari de Will Sheff recorda a Jarvis Cocker, la força, els gestos, la desinhibició, l’energia… l’acompanya una formació pràcticament nova respecte a la que vaig veure al Primavera Sound 2008. Destaca la Lauren Gurgiolo a la guitarra elèctrica, que interpreta amb elegància cada nota, cada acord, evocant seducció i dansa en cada un dels seus moviments compassats amb la música. La bateria sona enèrgica i Travis Nelsen sembla entusiasmar-se especialment en cançons com “Rider” i “Wake and be fine” del nou “I am very far”. Als teclats un Justin Shurburn intermitent, dosificant energies per als moments més intensos.  Més sobri  Peter Pestorius  al baix i concentrant-se en els coros. I Scott Bracket sorprèn en cada cançó amb un nou instrument d’acompanyament,  des d’unes maraques a un trombó de bares de color verd.

Okkervil River ho donen tot des de la primera cançó, sonen èpics, molt més contundents que en el so d’estudi. En alguns moments s’ajunten fins a tres guitarres més el baix, i no per això es perden les melodies, ben al contrari; la veu d’en Will sona nostàlgica, dramàtica, romàntica, i es fa protagonista indiscutible a l’escenari; és ell que ens connecta amb la melangia que tots portem  ben endins. M’emociona, m’arriba, sento la seva energia i veig al públic contingut (encara assegut). Al meu costat un espectador explota de tant en tant amb un crit, com si la sobrietat del teatre l’obligués a contenir l’eufòria fins al final de cada cançó, l’entenc, sento el mateix, crec que a tots ens passa…

I arriba el primer gran hit del “Stage names”, “Our life is not a movie, or maybe” i ens esperonen… i tothom dret cantant la lletra-poesia rimada del Will Sheff. I després de l’èxtasi arribaria la catarsi amb un solitari Will Sheff a l’escenari, guitarra acústica en mà. I sents aquell plaer inconfessable per la tristesa…  i és igual, tant se val si entens o no entens la lletra de la cançó, la veu de Will Sheff et connecta amb la teva pròpia història.

El concert acaba com l’enèssima demostració de força i entrega amb “Unless It’s Kicks”. Ho han donat tot, i en un teatre; a diferència d’una sala de concerts, el resultat es multiplica.

I tothom satisfet per la màgia despresa, perquè sabien que era el moment de no estalviar energies, com si el món realment s’hagués d’acabar aquella nit. No sé si tornaran a fer un disc com l’”Stage Names”, molt millor que “The Stand Ins” o “I am very far”, però veure els Okkervil River al Coliseum va fer que qualsevol de les cançons… sonessin com un hit.

Text: David Camarasa

Fotos:  Santi Comelles

Ves cap amunt