Tag archive

St. Vincent

Live is Vida!

in A PRIMERA FILA
©Rafa Rubiales

Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018.

El 2 de setembre del 1.984, per celebrar el seu 11è aniversari, la banda austríaca Opus interpretà, per sorpresa i com a regal d’agraïment als incondicionals aplegats a Oberwart, un tema inèdit. Aquest tema fou enregistrat i esdevingué, amb diferència, la seva peça més exitosa: Live is life.

De la música en directe en diem, també, “en viu” (els Opus feren de l’evidència un himne), concepte que probablement ballà pel cap dels organitzadors del festival musical vilanoví per excel·lència quan rumiaven quin nom posar a aquell ambiciós projecte.

Cinc anys més tard el Vida, permeteu-me la sobadíssima redundància, vessa de vida. Consolidat, de sobres, continua esquivant el temptador objectiu d’esdevenir un wannabe-Primavera. Brilla amb llum pròpia, programant amb encert una oferta diversa, potent i a una escala humana, confortable, emmarcant-la dins un entorn encisador.

Els seus trets diferencials són sobradament coneguts i esperem, de debò, que els mantinguin i/o els facin créixer.

Els caps de cartell, en termes generals estigueren a l’alçada. Comentaris entusiastes a peu de pista quan sonaren Los Planetas, Calexico o Franz Ferdinand. Sintonia amb el públic, repertoris poblats d’èxits atemporals, execució magistral… Què més es pot demanar?

L’espectacle pre-programat de St. Vincent, mancat d’algunes d’aquelles virtuts, és,  però , efectiu i demostra, per la posada en escena i professionalitat, que és una artista de primer ordre. En d’altres paraules, va fer la feina.

El dissabte, ja fos pel cansament acumulat o pel ritme de les propostes, l’escena central rebé menys visites que en les nits anteriors. They Might Be Giants molen però ningú, probablement per desconeixença, corejà les seves cançons. Iron & Wine bé, però són d’aquelles músiques que frueixes assegut al sofà de casa, en la intimitat de l’espai domèstic o, ideal, en una petita sala de concerts. Of Montreal animà una mica la festa però aterraren quan molts ja pensaven en abraçar Morfeu.

Arriba el moment d’insistir novament en el ventall estilístic de que pot presumir el Vida, que es veu reflectit, més que enlloc, en la resta d’escenaris.

Per la segona tarima van circular la simpàtica insolència dels gallecs Novedades Carminha i la bellesa orgànica del Gallery Love, darrer treball discogràfic dels mallorquins Oso Leone. També hi van ser la sensualitat intrínseca de la veu i ànima d’en Curtis Harding, l’esperit festiu dels electrònics DBFC (un fart de ballar) o la vitalitat contagiosa dels holandesos Jungle by night.

Per l’entranyable vaixell passà la polèmica i mala baba de l’Albert Pla, escudat per la màgica guitarra d’en Diego Cortés, delit dels joves i adults que ompliren com mai aquesta cavitat arborada. El duet New Raemon/McEnroe feu un “combi” de temari, mostra de la bona sintonia que, víctimes de la llei de la gravitació universal, els uneix recurrentment.

Pel topogràficament complex espai des d’on escoltàrem els directes de La Cova ens arribaren les notes magníficament consumades de la Núria Graham i companyia, així com les d’un dels exponents indiscutibles de l’escena indie paisana, El Petit de Cal Eril. Què dir de les MOURN? Brillants i, a aquestes alçades, sorprenents. Molt aplaudit fou també el concert de Maga. Els sevillans no escatimaren energies amb un ampli mostrari on no faltà la seva col·lecció de grans èxits.

La cabana es desbordà de decibels amb les visites de Za! i La Plata. The Crab Apples, superada l’etiqueta de promesa, passejaren amb la esperada contundència el seu A drastic mistake.

I res, serem francs i us confessarem que (1. mancats del diví atribut de l’omnipresència; 2. la mortal necessitat del descans; 3. la gana…), no poguérem cobrir la resta de concerts. La nostra història fou la narrada però podria haver estat una altra, ja sabeu com van aquestes coses…

…a la vida i al Vida s’ha de triar.
Alex Reuss
Redactor

 

St. Vincent i… un Johnny Cash feliç?

in A PRIMERA FILA

Dissabte, 7 de setembre de 2013, L’Auditori

So ambiental de caire silvestre: ocells, vent, petits insectes… relax a l’Auditori malgrat la gran quantitat de gent que ja s’hi aplega. De sobte els altaveus de la sala reprodueixen l’estrèpit d’un tro i les primeres gotes de pluja que en breu acabaran esdevenint tot un xàfec. Maco, molt maco si no fos per la cervesa que m’he pres abans d’entrar. Se’m planteja el dilema de si podré aguantar fins el final del concert o si s’imposa una visita ràpida a Can Roca.

Fou llavors, en aquest curt però etern espai de temps, que una veu madura i profunda anuncià l’imminent començament de l’espectacle. El mateix David Byrne, des del “més enllà” ens recomanava que, en cas de fer fotos i vídeos, no ens passéssim tota l’estona enganxats a la pantalla. El savi consell, en definitiva, proposava intentar gaudir al màxim del xou.

Efectivament els artistes no trigaren a sortir a l’escenari abraçats per la cridòria d’un públic entregat. Ben aviat, amb el tema Who, fou evident la química del binomi i el rodatge d’un projecte nascut l’any 2012. Love this Giant, àlbum que uní l’escocès David Byrne i la nord-americana Annie Clark, fou i és una alenada d’aire fresc que es reprodueix de forma fidedigna i molt treballada damunt la tarima.

La posada en escena, sense grans artificis, és alegre i molt efectiva. La banda de 10 músics que acompanya el duet d’estrelles la composen 8 instrumentistes de vent, un teclista i un bateria/percussionista. A aquests cal sumar les guitarres de Byrne i Clark però la força, la contundència i la diferència venen de mà de la tuba, els saxos, trompetes, clarinets… De la mateixa manera, val a dir, si se li pot posar un “però” a tot plegat, fora precisament el fet que aquest tipus de formació ofereix un rang de matisos inferior resultant en certs instants lleugerament monòton.

Ara bé, el dinamisme amb que els músics es mogueren per l’escenari, la indiscutible qualitat vocal i instrumental i una intel·ligent combinació de temes feren d’aquest un concert sincerament memorable. Més enllà dels temes del disc David Byrne regalà al respectable alguns dels temes més coneguts dels Talking Heads (essent l’excepció l’esperat Psycho Killer) fent que el públic s’aixequés de les seves butaques i ballés al ritme de This Must Be The Place, Burning Down The House… Brillants foren també els temes de St. Vincent interpretats amb sobrada solvència per una oxigenadíssima Annie Clark.

Molts coincideixen en afirmar que Byrne ha rejovenit gràcies a aquest projecte, la seva companya d’escenari, en clara referència a la seva indumentària negra,  el va definir com un “happy Johnny Cash”. Sigui com sigui fa goig veure com encara hi han artistes de gran trajectòria que no es conformen a viure de rendes i aposten per noves i excitants aventures (sense renunciar, és clar, al seu gloriós passat).

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt