Tag archive

Sr. Chinarro

Vida nova a la Geltrú!

in A PRIMERA FILA

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival

Faraday, festival 10!

in A PRIMERA FILA

 10 és un número màgic. Reconec, fins i tot, que és el meu número preferit i no precisament per què abundin en el meu expedient acadèmic. El 10 s’associa a l’excel·lència, Leo el porta a la samarreta i Cristiano… es queda en el 9, però bé que ho intenta.

Ells també ho intentaren i ho aconseguiren. Parlem dels organitzadors del Faraday, un dels millors festivals de la història d’aquest petit país. En 10 anys han passat pels seus escenaris grans noms d’aquí i d’allà: Lori Meyers, Nacho Vegas, The Pinker Tones, The Horrors, Jens Lekman, Hidrogenesse, The Divine Comedy, The New Raemon, Mishima, Manel, Maika Makovski, Joan Colomo, Herman Dune, Josh Rouse, Ron Sexsmith, John Grant, Inspira, Els Surfing Sirles i un llarguíssim etcètera que denota un inusual bon gust i respecte per la heterogènia musical. Cal destacar, però, l’aposta del festival per les propostes emergents que conformen una part important del cartell.

Els habituals sabem, a més, que l’as a la màniga de localització juga el seu paper i serveix de reclam tant per artistes com per públic. El far, la platja, els jardins… el Molí del Mar.

Per acomiadar-se el Faraday fou fidel al seu estil, apostà per la diversitat i com de costum la mixtura deixà un excel·lent regust de boca. El caps de cartell  estigueren a l’alçada: La banda britànica House of Love demostrà que la seva glòria passada reneix amb força sobre l’escenari fent bo allò de que l’experiència és un grau. Jonathan Wilson calmà els ànims dels presents, alterats per l’hora de retard amb que va aparèixer, amb un recital de gama alta. De la mà de l’estatunidenc arribaren melodies “hippies”, d’allà els 70, suaus com la brisa californiana. Tampoc es mostraren freds, malgrat la seva procedència escandinava, els suecs Junip que embriagaren l’ambient amb el seu folk/rock progressiu i psicodèlic, amb temes com Always, Line of Fire, At The doors… Des de la capital catalana l’Oriol Riverola, àlies John Talabot, arribà, conforme el programa, a darrera hora de la nit de dissabte per escalfar l’ambient a base d’electrònica contundent, esdevenint la seva una de les actuacions més comentades i ben valorades del festival. Els Pony Bravo, fidels al seu particular estil de marcat caràcter andalús amb un farciment ric en múltiples i variades influències, afegiren amb classe un nou “gran” festival a la seva particular col·lecció. Els Tokio Sex Destruction, flamants representants locals, descarregaren la seva energia en una nova demostració “virguera” i malabarista de RJ Sinclair al micròfon.

Cass McCombs, després d’anys d’insistència per part de la organització, finalment aparegué la nit de diumenge per posar, amb solvència, el punt i final a una dècada de concerts memorables a la vora del mar.

Els francesos Alba Lua feren bons els elogis rebuts per la crítica i esdevingueren un descobriment personal més que interessant.   El vilanoví Jordi Calatayud, amb la seva nova formació Santos, obrí agraït la tanda de concerts de dissabte al gran escenari presentant un disc pop-rock (Homenaje) que apunta alt.

Pel mític i entranyable escenari Carpa Juanita, el petit, passaren l’humor folklòric de la Lorena Álvarez y Su Banda Municipal (riures, anís en quantitat i coreografies improvisades), el pop fresc de Monnone Alone (reconeguts fans de Sitges), els aires electro-mediterranis dels Desert (noves formes de cantar en català), la “sessió” ambiental de Headbirds (psicofonies de Whitney Houston incloses), els ritmes hipnòtics dels garrafencs PacoSan, la calidesa i profunditat de la veu d’Alondra Bentley, el prometedor i sorprenent projecte de David T. Ginzo, Tuya, i fins i tot les ocurrències hilarants en forma de monòleg il·lustrat d’en Miguel Noguera.

A l’elenc cal afegir l’espectacular i emocionant “Cartell a cegues” de diumenge que, amb forma de cloenda triomfal, trencà la norma de no repetir mai artista o banda. Mishima, Sr. ChinarroJoan Colomo i Gary Olson & Mark Monnone foren els encarregats de desvetllar i donar forma a un secret molt ben guardat.

En suma una col·lecció de grans moments que, creiem, deixaren contents a escèptics i convençuts i és que aquest últim Faraday partia com a un dels més alternatius i poc convencionals de la seva llarga història.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ray Molinari

Let’s Festival: Sr. Chinarro + Nacho Umbert & La Compañia + Bastante

in A PRIMERA FILA

Sala Salamandra. Segon cap de setmana del Let’s Festival i comença el divendres amb un dels caps de cartell del festival el Sr. Chinarro. Però anem pas a pas…

Obrien la nit els Bastante. Com tots els inicis, format per un club de fans nombrós anomenats “amics, amigues, parelles i família”. Els inicis es fan més portables… Una dosi de pop-rock per començar la nit i deixar pas a la delicadesa d’en Nacho Umbert & La Compañia. Aquesta nit “La Compañia” és en Raul Fernández “Refree” tocant la guitarra elèctrica i el banjo i en Xavi Molero a la bateria.

En Nacho Umbert és un músic amb unes cançons molt tranquil·les, properes i delicades i amb la mateixa delicadesa les transmet en directe. Cançons com “Cien hombre ni uno más” o “Confidencias en el palomar” del seu primer disc “Ay…” i “El mort i el degollat” o “No os creáis ni la mitad” del disc homònim a aquesta cançó. Va aprofitar per estrenar una cançó dedicada a la seva mare del futur disc que es dirà “Família”. Evidentment, anirà dedicat exclusivament a la seva família.

I l’últim a sortir a l’escenari de la sala Salamandra 1 va ser l’Antonio Luque i el seu Sr. Chinarro. Aquesta vegada els “Chinarros” que l’acompanyaven eren: Pau Roca (guitarra), Marc Greenwood (baix) i Jordi Sapena (guitarra i teclats) de La Habitación Roja i l’Alfonso Luna dels Tachenko a la bateria.

L’actuació del sevillà, amb els seus amics com a banda, va servir d’estrena de l“Enhorabuena a Los Cuatro” el seu últim disc que fa ben poc que ha vist la llum. I va començar, igual que el disc, amb la cançó “El destino turístico”. D’aquest últim disc també van sonar, per exemple, “Más grande que Barcelona” i “Catequesis”. I les cançons de l’últim disc es van compaginar amb alguns hits de la seva discografia, que van ser molt ben rebuts i corejats pel públic, com “El rayo verde”, “Los Ángeles”, “Del montón” o “Quiromántico”. No descobrirem ara al Sr. Chinarro, perquè porta molts anys i es conegut per tothom. Va ser un concert sobri i on l’Antonio Luque va xerrar força entre cançó i cançó i ens va tenir distrets tant amb la música com amb la seva oratòria. I, entre el públic, un espectador de luxe: en Jorge Martí, cantant de La Habitación Roja.

Que continuï el Let’s!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

 

Cicle “En persona”: desmuntant LHR

in A PRIMERA FILA

Es fa estrany entrar a la sala Apolo i trobar-te-la plena de cadires i tothom assegut. Aquest és el format del cicle “En persona” on es tracta d’interaccionar entre el públic i el grup de música amb espais per a la conversa. Aquesta vegada era el torn dels valencians La Habitación Roja (LHR).

Introducció: amb la presentació de l’Iván Álvarez Cayuola, amic i periodista, i d’en Sergi A. Minguell, autor dels últims videoclips del grup, introdueixen el concert amb el videoclip de “Norge”. Els acompanya en Jose Marco, el bateria del grup. Seguidament surten per fer un petit tastet d’algunes de les cançons de l’últim disc “Fue elétrico”.

Nus: és el moment de conèixer les intimitats i també la resta de convidats que els acompanyaran en aquesta nit diferent. Al voltant d’una taula rodona i asseguts entre ells hi ha, el ja nombrats Iván i Sergi, en Marcos Collantes (del segell Mushroom Pillow), l’Antonio Luque (més conegut com a Sr. Chinarro) i, a la taula de so, en Santi Garcia (productor de l’últim disc i de l’estudi Ultramarinos Costa Brava). En Jorge Martí, és la veu cantant. No deixa cap espai en blanc i, mentre el públic perd la vergonya, explica anècdotes.

Curiositat 1: el grup va començar a Barcelona.

Arriben les preguntes. És un moment distès i amb rialles per part de tothom. Seguidament, en Jordi Sapena, l’última incorporació del grup, presenta un vídeo de l’interior del grup en el Festival Internacional de Benicàssim (FIB).

Curiositat 2: en Jordi era fan de LHR abans de tocar-hi i la seva relació amb el FIB és estreta: hi anava com a públic, després hi va treballar i finalment hi ha acabat tocant. La quadratura del cercle.

I un altre cop moments musicals, aquesta vegada amb LHR fent de “chinarros” (excepte a la bateria que hi ha l’Alfonso Luna de Tachenko) per a l’Antonio Luque tocant “Quiromántico”. Ells toquen unes quantes cançons antigues, com per exemple, “Cuando te hablen de mí” o “Universal”.

Curiositat 3: arribava el moment emotiu amb la presentació del videoclip d’Annapurna. El vídeo està fet amb imatges de la primera expedició catalana a l’Annapurna realitzada l’any 1974. I les imatges estaven cedides per en Josep Manel Anglada, un dels integrants de l’expedició, i que també estava entre el públic.

I l’últim torn de preguntes on en Jorge cada vegada està més desinhibit… Hi ha preguntes de tot tipus, fins i tot de personals, i de tant interessants com demanar-los-hi que diguessin, cada un d’ells, un disc que els hi hagués marca’t. Les respostes i la varietat és curiosa.

Desenllaç: amb la gent dreta, algunes cadires aparcades i les altres fent un pèl de nosa, era el moment d’anar tancant el “concert”. Primer amb una improvisada “Sol” que empalmen amb una “versió” de “Boys don’t cry” dels The Cure. Acompanyats d’en Santi Garcia a la guitarra i el públic fent els corus toquen “Indestructibles”, “Van a por nosotros”, “El eje del mal”, “Ayer” i acaben la nit, després de més de dues hores i mitja, amb un popurri de cançons.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Noves propostes i noms consolidats a l’Altaveu 2011

in A PRIMERA FILA

Després d’assistir tres dies seguits a aquest festival que ja va per la seva 23a edició, vam pensar que l’Altaveu té un recorregut i presenta una proposta musical de qualitat que no està a l’alçada dels seus resultats. Potser perquè just després venia al BAM? Per la seva localització? Per la poca publicitat que li donen els mitjans? No ho sabem ben bé, en tot cas, aquest any ens va sorprendre la poca afluència de públic en general –tret d’excepcions com Manel o Antònia Font, que omplen escenaris, siguin quins siguin-.

Aquest any, el festival comptava amb una nova ubicació: els Jardins de l’Ateneu. I allà va començar la nostra petita incursió, amb els rockers Nu Niles. Aquesta banda es dedica a fer rock, que el porten a les venes i també a la seva roba d’estètica rockabilly (entenem patilles llargues i ben alineades i tupés quilomètrics). Van tocar cançons del seu darrer disc ‘Sin rendición’. Contundents, enèrgics i amb actitud. I  a continuació, Very Pomelo. Van arribar amb una bona proposta de rock’n’roll, un punt de blues i unes gotes de rockabilly. Van desgranar el seu últim disc ‘Xurrac Asclat’, molt ben rebut per la crítica i una excel·lent continuació del seu debut ‘Figaro Figaro’.

I, per últim i cap de cartell del primer dia, el Sr. Chinarro. Amb l’últim disc ‘Presidente’ calentet calentet. L’Antonio Luque, el cap pensant i visible de Sr. Chinarro, és una garantia. No direm que és un espectacle ell com a personatge, però si que és un espectacle poder-lo veure i sentir tocar en directe. Genial en totes les seves facetes: com a lletrista, cantant, tocant, fent comentaris… Una sort poder seguir gaudint de la seva música després de tants i tants anys fent-ho. A més a més, es va recolzar en els anteriors discos, els aclamats “El fuego amigo”, “El mundo según…” i “Ronroneando” per acabar lligant un bon conjunt de cançons i fer un molt bon concert. Un concert rodó.

El divendres, només per rebre Manel, ja va ser garantia d’èxit. Tot i així, no ens vam voler perdre les propostes de Joan Colomo i de 4t 1a, que van tenir poca acollida tenint en compte que gran part del públic només es reservava pels mediàtics Manel. Els 4t 1a portaven un sol disc sota el braç, tot i que ja tenen rodatge per escenaris domèstics. Vam tenir temps per relaxar-nos sentint batalletes del grup i fins i tot vam poder saber la història de com es va fer un trau el vocalista del grup (que, per cert, inspira el seu tema ‘8 punts’). Després, Joan Colomo, sense complexes, va protagonitzar grans moments de surrealisme davant col·legues i incondicionals oferint sobretot temes del seu últim disc ‘Producto Interior Bruto Vol.1’.

I amb Manel va arribar el moment d’eufòria per a molts. Sense contemplacions, van començar a desfilar els temes del seu últim disc ’10 milles per veure una bona armadura’ davant la mirada atònita de fans que fins i tot es van portar roba interior de casa per ensenyar-la als seus ídols. No se’ls veia potser molt còmodes davant d’aquestes demostracions d’afecte, però el cas és que el Guillem Gisbert sap molt bé com trencar el gel amb els seus monòlegs entre cançó i cançó.

Els hiperactius Pepet i Marieta, els veterans Doctor Divago i el quartet de rumbers Achilfunk van tancar la jornada de divendres.

I finalment l´últim dia de festival, però no per això sense propostes potents. Els primers que vam veure van ser Sènior i El Cor Brutal, per a nosaltres un dels grans descobriments del festival. Amb un folk d’estil americà i sureny van venir a presentar alguns dels temes del seu nou disc ‘Gran’, format per dotze temes que segons el cantant versen sobre “el sexe, els budells, el cor i com acabar amb els feixistes”. Després, els ireverents Za! No, que poden agradar o no, però que creiem que s’han de veure almenys una vegada en directe. Pura improvisació, electricitat i anarquia sota la batuta de dos músics que semblen una dotzena.

Què podem dir més d’Antònia Font, un grup consolidadíssim, però que tot i així ho dóna tot en cadascun dels seus bolos. Van venir a presentar ‘Lamparetes’ seguint rigorosament l’ordre dels disc davant un públic ple de fans fervorosos. Algun problema amb el so va fer que no els poguéssim gaudir com a d’altres concerts, però bé, les dosis d’eufòria i d’optimisme de temes com ‘Alegria’ o ‘Wa Yeah’ van camuflar algunes patinades sonores.

I per acabar, els Lecirke, i les melodies pop treballades de Raydibaum. El surf-rock instrumental dels calavèrics Los Tiki Phantoms va acabar d’embalar a un públic que va acabar fent bots camuflat darrere d’unes màscares de paper ‘phantonianes’.

Text: Jordi Daumal/Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro/ Tatiana Moret

Ves cap amunt