Sílvia Pérez Cruz

Vida nova a la Geltrú!

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival

Love is Back: la “raó” s’imposa!

Nietzsche deia que en l’amor sempre hi ha quelcom de bogeria però en la bogeria sempre hi ha quelcom de raó. La bogeria amorosa del passat dijous coincidí en data amb l'”oficial” dia dels enamorats, una bogeria materialitzada en forma de concert, una demostració empírica de que l’amor mou muntanyes i ens ajuda a superar esculls a priori infranquejables. En aquesta ocasió l’escull era econòmic i la meta aconseguir una nova esquena per la Louise Sansom.

Amb aquest noble objectiu un grapat d’artistes, bons amics, confeccionaren un cartell memorable. Grans noms de la música nacional es trobaren a la Sala Apolo per, amb un recital àmpliament coral, reconèixer la solidaritat de centenars de seguidors.

Per l’escenari passaren Maria Rodés, Bedroom, Refree, Sílvia Pérez Cruz, Joan Colomo, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Mau Boada (Esperit!), Standstill, Seward, Za!, Mishima, Pau Vallvé, Jordi Lanuza (Inspira) i per descomptat Anímic amb un Ferran Palau (parella de la cantant) enormement agraït. Igual de contenta i agraïda estava l’estrella de la nit, una Louise visiblement emocionada que, dirigint-se als presents, no pogué retenir durant gaire estona les llàgrimes.

La vetllada estigué plena de moments justificadament emotius i tant públic com músics gaudiren d’aquest magnífic acte de generositat col·lectiva. No seria ni just ni convenient entrar a valorar i/o fer crítica de les actuacions des d’una vessant estrictament musical però caldria dir que la qualitat, amb un elenc llustrós de músics, tècnics i col·laboradors, estigué garantida a tots els nivells.

En un món que sembla haver perdut el nord iniciatives com aquesta ens mostren que certament encara queda un bri de raó entre tanta bogeria. Alguns, probablement “bojos”, a aquest bri l’anomenen amor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Misticismo Navideño

Dentro del incomparable marco de l’església del Pi, en pleno centro de la Ciudad Condal, el pasado sábado 22 de diciembre pudimos presenciar uno de esos conciertos que realmente apetecen en vísperas de estas entrañables fiestas Navideñas, que para bien o para mal, la sociedad casi nos obliga a celebrar – siempre que tu credo religioso sea cercano al cristiano-.

 Sílvia Perez Cruz y Ravid Goldschmidt forman un dúo muy singular a voz y hang. Para quien no lo sepa, el hang es un instrumento creado en Suiza hace 10 años, que se inspira en el Steeldrum de Trinidad y Tobago. Su sonido es cercano a un xilófono pero su timbre es mucho más dulce y posee algunas diferencias más. Por ejemplo, el hang tiene 8 notas y es monotono. Podríamos describir la sonoridad de este instrumento como hipnótica y de una belleza difícil de catalogar. Siendo un poco burdo, se podría definir como un instrumento ideal para una sesión de Reiki.

 Abriendo el recital con la composición propia “Gitana primera”, el dueto nos dio muestras de ese intimismo casi místico que desprenden. La fusión de estos dos músicos crea un aura capaz de transportar al oyente a un plano más introspectivo, en el que los símbolos religiosos, la armonía de los movimientos de Ravid y la calidez de Sílvia cautivan como una sutil llama de fuego prendiendo en una chimenea.

 Una vez entrados en calor, Sílvia nos fue explicando cada una de sus historias en forma de canción, dotando de simpatía e inocencia a las introducciones de las piezas musicales. Se palpa la buena armonía personal que hay entre estos dos músicos, y el amor y la amistad que se tienen impregnó cada una de las piezas interpretadas. En un viaje que partió de aguas del Mediterráneo con la habanera “Vestida de nit” compuesta por los padres de Sílvia, hizo parada en el sur Ibérico con la canción de la película “Blancanieves” y llegó a aguas de Atlántico para regalarnos el precioso fado “Lágrima”.

 El recital cerró con una de esas mágicas paradojas, que dentro del contexto eclesiástico en el que nos encontrábamos se hizo mucho más especial. Rindieron un bonito homenaje a la vida y a la muerte, explícito a las mujeres que están a punto de parir -debido al estado de buena esperanza de la esposa de Ravid-, e implícito al padre de Sílvia, que la acompaña en el recuerdo en cada uno de sus conciertos desde la huella imborrable de su música.

 El público premió el espectáculo con una obligada ovación encabezada por el honorable Pasqual Maragall. A modo de anécdota, se sorteó una panera navideña compuesta por entrañables objetos de poco valor económico, pero de mucho simbólico. Unos cuantos CDs de los músicos y hasta un pan artesano hecho por el mismísimo Ravid fueron los premios que sirvieron de consuelo para los no premiamos en el sorteo del Gordo de Navidad. Por un instante, en ese pintoresco momento, Sílvia y Ravid me transportaron a esa Navidad de antaño, esa navidad con olor a pueblo y sabor a cava y polvorón. Así que solo me queda agradecerles ese bonito viaje, y como no, esperar a que el año que viene vuelvan a deleitarnos con lo que parece una cita casi obligada.

Texto: Alex Pérez Medina

Fotos: Tatiana Moret Ruz

Las Migas: final d’etapa

Preciós. Aquest és l’adjectiu que em va venir al cap després de l’últim bis de Las Migas en el Festival Grec.

La Isabelle Laudenbach (guitarra de París), la Marta Robles (guitarra de Sevilla), la Lisa Bause (violí i acordió de Berlin) i la Sílvia Pérez Cruz (veu i cajón de Palafrugell) van realitzar un concert especial. Molt especial. Era l’últim que faran a Barcelona amb la seva formació original de Las Migas, un grup que ha sabut crear un estil propi dins el flamenc. Era l’últim concert perquè la seva veu, la Sílvia, deixa el grup per emprendre la carrera en solitari. A partir d’aquest moment, l’Alba Carmona passarà a ser la nova cantant.

Al ser una nit especial en un marc incomparable, Las Migas es van envoltar de bons amics i, sobretot, de la Rafaela Carrasco, la bailaora que va escenificar algunes de les seves cançons amb la seva elegància i ritme. Menció especial a “Caricias de sal”, una cançó d’una bellesa extrema elevada al màxim exponent gràcies a la Rafaela. A més a més, es van acompanyar del gadità José López al contrabaix i l’Aleix Tobias a les percussions (i com a improvisats ballarins). També, al final, s’hi va apuntar en Carlos Cortés, percussionista i gran amic de la formació.

Van desgranar el seu àlbum “Reinas del Matute”. Un disc curós i molt ben fet, tot i que pel meu gust, veure-les en directe guanyen moltíssim. A més a més, van tocar diferents cançons dels seus inicis, cançons que van fer mentre estudiaven juntes a l’Escola Superior de Música de Catalunya, l’ESMUC, és a dir, quan eren les pre-Migas, per exemple “La Mariposa”, i cançons de diverses col·laboracions que han realitzat durant aquests anys, com “Unas voces”, que va formar part de la banda sonora que van crear per l’obra de teatre Unas voces que va dirigir la Marta Angelat en el 2007.

La Sílvia té una veu que t’hipnotitza. És una sirena i al voltant hi té unes meravelloses musiques que fan que la música et transporti a llocs mai coneguts.

Així doncs, vam poder gaudir d’un gran concert en una fantàstica nit de lluna plena. Una meravella…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Arxiu del Grec