Tag archive

Sanjosex

PopArb: la Joia del Montseny

in A PRIMERA FILA

Desena edició del PopArb. Sí, sí, ja fa deu anys del festival petit més gran de Catalunya (amb el permís del Faraday que ha passat a millor Vida…). El PopArb és música, piscina, amics, amigues, cerveses… El PopArb és l’hòstia!

Aquest any començava un dia abans, el dijous 26 de juny, amb les actuacions de Joana Serrat, en Guillamino & The Control Z’s i va punxar en Miqui Puig. Però el gran gruix de les actuacions van ser el divendres 27 i dissabte 28 de juny. Anem-hi!

Va obrir el divendres Erm a Can Torres. A continuació, ja a Can Cassó, a l’escenari Envelat Estrella Damm, va sonar el nou disc, i bo, Estructures sota terra dels Raydibaum. Entregats i contundents i, sorprenentment, novells pel que fa a tocar a Arbúcies. Els van seguir els veterans d’aquesta edició, en Pau Riba i en Pascal Comelade. Crec que no va ser un bon moment per explicar les seves històries, ja que la seva proposta s’adequa més a un teatre o, potser hagués estat bé a Can Torres. En Refree, amb en Miquel Sospedra “el baixista del PopArb” i en Nico Roig a la guitarra, va descarregar les noves cançons del seu últim disc Nova Creu Alta. Va ser acabar el bon concert de Refree perquè sorgís, des d’on no sabem d’on, una gentada amb les primeres notes de Al mar dels Manel. Van estar grans. Aquí va arribar la primera imatge d’aquest PopArb: en Dani Vega, guitarra de Mishima, va col·laborar a la cançó Teresa Rampell i va deixar a tothom amb la boca oberta quan li va agafar, mai millor dit, un rampell i va destrossar la guitarra. Potser no n’hi havia per tant, no? En Carlos Cros va fer un concert molt correcte. Van presentar Nadie se resiste al amor. Ell s’hi va deixar la pell i va suar de valent! I Mazoni amb el seu keytar més típic dels anys 80 que del 2014, una mica igual que la seva indumentària, ens va regalar unes ballaruques fantàstiques. Jo era bastant escèptic pel que fa al seu nou disc Sacrifiqueu la princesa, però en directe amb va convèncer força. A Can Cassó va tancar la nit del divendres el Dj Amable fent un remember musical que ens va transportar per diferents èpoques musicals. Va continuar la nit a La Consulta amb l’Hereu Escampa i en Jordi Lanuza punxant discos i al Barrock amb el Dj Delafé. Jo, però, ja vaig retirar a dormir.

Dissabte a la tarda tocava Renaldo & Clara a Can Torres. Em vaig quedar sense veure’ls i em vaig haver de conformar a veure, amb alguns dels músics, la pròrroga i els penals entre Brasil i Xile. Va guanyar Brasil en contra de la voluntat de la majoria de persones que omplien Can Torres. Unes braves, un entrepà i cap a Can Cassó. Potser no ho sabeu, però a Can Torres fan uns entrepans molt bons, però no són massa ràpids (guardant les distàncies, em recorden al Cafè Rovira d’Arenys de Munt) i aquest fet va fer que em perdés en Caïm Riba i l’estrena del Mundo fatal el nou disc dels Me and the Bees.

IMG_0138m

Vaig arribar que engegava Sanjosex i el seu Festival particular. Era el moment de la passarel·la PopArb: primer els mataronins The Free Fall Band van aparèixer vestits de blanc nuclear amb el seu brillant disc The Münster Sights sota el braç. Podríem dir que van fer de taloners del seu protector, en Miqui Puig. Amb la banda l’Agrupació Cicloturista a l’escenari va entrar, vestit com un pinzell, decidit a fer un concertàs. I ho va fer. El cantant de cançons d’amor en va cantar de noves i d’antigues. I n’estic completament segur que a més d’un el va deixar bocabadat. En Miqui Puig va estar il·luminat i grandiós! I per tancar-la, vestits completament foscos, igual que la seva música, van sortir a l’escenari els Anímic. El seu Hannibal ens va hipnotitzar. Emocionant va ser el moment en què el públic va cantar, juntament amb en Ferran Palau, Trenco una branca. El que no em va agradar és que, abans que acabessin, molts ja es giressin cap a l’escenari Envelat Estrella Damm per veure els Mishima. Evidentment, ells eren una de les grans atraccions de la desena edició del PopArb. I ho van demostrar. I ens van deixar una altra imatge d’aquest PopArb: van aparèixer focs artificials enmig dels udols a Tot torna a començar. CaboSanRoque van portar la seva proposta diferent, curiosa i els seus instruments remodelats abans del polifacètic Joan Colomo. Aquest any no va fer la radiofòrmula. Vam tenir la sort d’escoltar La Fília i la Fòbia i les bones cançons que ha fet al llarg d’aquests anys. I van acabar amb una altra imatge, per mi, la imatge que simbolitza el festival: en Joan començant a cantar Els amigos i els del grup a darrera abraçats. Bonic! I van tancar la desena edició del PopArb el grup d’electrònica Lasers.

Enmig d’aquesta bogeria de concerts vam tenir la piscina el dissabte amb els Línia Maginot i DJ Txarly Brown. S’hi estava tan bé, que aquest any no vaig anar al Prat Rodó. L’any vinent, potser…

Moltes gràcies a totes les persones que fan possible el PopArb! I per molts anys!

Ah, per cert! Potser us preguntareu: i el títol de la crònica? Doncs bé, anava escrivint i no li trobava un títol o els típics per aquesta edició “10 anys de PopArb”, “Moltes felicitats per 10 anys de música”, “Per molts anys”… i tenia la resposta davant dels nassos: La Joia del Montseny. Evidentment! La Joia del Montseny és com anomenem la casa que ens deixa la família d’una amiga per passar el PopArb. Té unes vistes al·lucinants! I el PopArb també és la joia del Montseny. I tant que sí!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Ampli’s Twelve – 09/04/2014

in AMPLI'S TWELVE

Sol solet!

Terrassetes plenes, vermuts, una de braves… Fa goig, oi? Sembla que el bon temps arriba i amb ell els bons i saludables hàbits propis de l’època. Sabem per experiència, però, que no és el mateix gaudir-ne al ritme de l’últim disc d’en David Bisbal que fer-ho amb una selecció acurada de temes frescos d’aroma primaveral apta per al·lèrgics:

A la carta de tapes musicals d’aquesta setmana tenim:

Josh Rouse, The Black Keys, Frankie Cosmos, Maubeshewill, Unicornibot, Vessels, Animic, Sanjosex, Cálido Home, Kaiser Chiefs, Vetusta Morla i Phantogram.

Bon profit!

Paul Fuster: Una benvinguda amb ‘Repte’

in A PRIMERA FILA

Després d’un silenci musical d’uns quants anys, com qui no vol la cosa, Paul Fuster reapareix als escenaris, i ho fa omplint tres nits consecutives l’Heliogàbal i presentant el seu primer disc en català ‘Repte’.

 Un aspecte entre grunge i malgirbat, uns cabells despentinats i l’estranya costum d’arromangar-se els pantalons mentre toca la guitarra van acompanyats d’un accent molt català i alhora molt anglès – va néixer a Minnesota però actualment viu a Cardona- i d’una personalitat transgressora, desinhibida i imprevisible. Darrera d’aquesta closca s’amaga un Paul Fuster artesà, fabricant de guitarres i bicicletes amb material reciclat i amant de la vida al camp. Darrera d’aquesta altra un músic amant de la percussió que es mou amb gran intensitat dins dels paràmetres del folk-rock nord-americà.

 L’acompanyaven Pep Mula a la bateria (Sanjosex) i Xarim Aresté al banjo (Very Pomelo, Maika Makovski, Sanjosex i Sopa de Cabra), que van saber seguir amb gran complicitat i nivell les anades i vingudes d’un Paul Fuster apassionat, amant de les improvisacions, de les pujades d’intensitat i dels silencis sobtats. Es notava que tots tres es trobaven còmodes – no seria difícil imaginar-los en la mateixa actitud en una jam casolana – , i estaven contents perquè “el concert no estava petat” i perquè “el públic els donava bon rotllo”. L’ambient va ser tan distès que una noia allunyada de la barra va aprofitar per demanar-li una canya a Paul Fuster, que encantat de la vida, li va servir.  L’anfitrió fins i tot va pensar en qui anava apurat i va fer una pausa perque anéssim al lavabo, que va aprofitar per confessar la seva aversió als “farloperos” i per exposar la seva teoria sobre com els corbs es mengen els esquirols. Una vetllada molt casolana i instructiva, només faltaven les pantufles i la manta.

 Pel que fa al repertori escollit, es va centrar exclusivament en els temes del seu últim disc, amb lletres emocionals i sanadores que suggereixen vivències personals acompanyades de melodies enèrgiques que fluctuen del blues i el folk al rock. Ens va encomanar de força i esperança amb ‘La santa collons’, de positivisme amb ‘Ja no sap greu’ i va reavindicar  els sentiments i les poques coses que tenen valor a ‘Estem escoltant’ i ‘Preuat i preuada’. Només es va permetre la llicència de viatjar al passat amb el tema ‘Beautiful Sometimes’, i en concret, als vuitana, amb una versió més tranquil·la i folk del famós ‘Heart Of Glass’ de Blondie.

 Tot i tenir tres discos en anglès a les seves esquenes i projectes musicals lligats a la ciutat de Nova York sembla que  ara per ara Paul Fuster vol enfortir les seves arrels maternes i endinsar-se plenament en la nova aventura catalana. Amb això, només ens queda donar-li la benvinguda a casa.

Text i fotos: Tatiana Moret

Bankrobber 10 anys. I que siguin molts més!!!

in A PRIMERA FILA

Divendres, 21:00 hores i arribem amb certes presses per no faltar a la cita. Sorpresa en arribar i veure la Sala Apolo pràcticament buida. L’escenari preparat, l’escassa gent que hi ha xerrant tranquil•lament i esperant l’inici.

I com serà una festa de celebració de 10 anys dels Bankrobber?

En Mau Boada i el seu projecte Esperit! va ser l’encarregat d’obrir la nit. El seu ritme frenètic de bateria, guitarra i harmònica ajudat pel looper i bones dosis de sintetitzadors van contagiar l’escàs públic que va acudir puntual a la Sala Apolo. En poca estona, les bosses a terra i la poca gent asseguda als laterals no van poder evitar d’acostar-se a les primeres files on ja es començaven a assegurar les posicions. I d’aquí els aplaudiments entusiastes i els crits d’ànims no van trigar en arribar.

Un bon regal per al seu inici amb la discogràfica.

Va ser llavors que va començar la celebració pròpiament dita. El poeta Josep Pedrals com a mestre de cerimònies i l’orquestra The Gramophone AllStars va conduir l’espectacle on s’anaven succeint cadascun dels membres de la discogràfica que versionaren els seus propis temes per adaptar-se a l’orquestra.

Gran encert aquest, que va aconseguir que l’espectacle no decaigués en cap moment. Els Chico con la Espina en el Costado, Le Petit Ramon, El petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Sanjosex, Mazoni, Els Surfing Sirles i finalment Guillamino van aconseguir mantenir el caire festiu de la trobada fins l’últim moment on una emotiva bufada d’espelmes de tots els membres de la discogràfica va tancar una nit per recordar.

A per uns altres 10 anys i molts més!!!!

Text i Fotos:  Sergi Moro

Ves cap amunt