Sala Sidecar

Mamita Papaya: it’s a great band, it’s a fruit band!

Dissabte 29 de febrer de 2020. Sidecar. Barcelona

Imaginin-se els lectors en una petita i fosca clariana d’una selva tropical. El cel es comença a tenyir de vermell i llavors ho veuen clar: això és la fi del món i aquesta és la seva última festa. Siguin benvinguts l’alcohol i el foc, els crits de goril·les en zel i els udols de llops. Siguin benvingudes també les pinyes i els cocoteros, les cerveses i els mojitos, en una original fusió entre l’infern i el paradís. Benvingudes i benvinguts a un concert dels Mamita Papaya.

En el preludi d’aquesta fi del món, els Naked Family van escalfar bé l’ambient. A mi, que no els coneixia, em van sorprendre amb cançons com Samba i Oh Dulce Alegría, que en certs moments me’n van fer venir al cap alguna dels Beatles més psicodèlics i experimentals. En acabar, van presentar al següent grup amb un tremendo “it’s a great band, it’s a fruit band”.

Abans m’he oblidat de dir que en la selva tropical i tribal dels Mamita Papaya també hi tenen un guèiser. En concret, el guèiser de cervesa que Pablo Caraballo, veu principal de la banda, va disparar amb la boca per donar el tret de sortida al seu concert. Brutal inici amb el mateix Pablo cantant la primera cançó des de baix de l’escenari. Després, van alternar temes del seu nou EP (MindFruitness) amb alguns del seu àlbum debut (La Fruta Vida), i fins i tot van tenir temps de presentar una cançó nova titulada No Llores como el Agua.

Amb Pablo Caraballo baixant un altre cop de l’escenari, Zorra Trueno i el vermell de la Sidecar, es va arribar al punt més infernal de la nit. Des d’aquell moment, la banda va encadenar Frigopie, Gritan los Grillos i Aguacate, les meves preferides del nou EP. Això sí, passant per l’electrònica tropical de Calasaña, la nova platja de Madrid. Per presentar el seu últim llançament van oblidar-se de tots els instruments – no calien – per centrar-se únicament en la festa, a la que van convidar també al raper Willie Bahía.

El concert i el món es van acabar amb tothom corejant Juanito Limón i amb Música Bombasa en mig del públic en acústic, apel·lant als seus inicis i fins i tot fent una picada d’ullet a la rumba catalana. Ara, la seva gira segueix de moment tornant a Madrid. Com els 29 de febrer, no sé si tornaran per Barcelona aviat però, si en teniu l’oportunitat, visiteu la seva selva tropical!

Foto: Eva Peran

Joan Serra

Redactor

La Luz i Santa Rita: les dones al poder!

A PRIMERA FILA

Era nit de dones al Sidecar. I era una nit especial per les noies de Santa Rita: era l’últim concert amb el nom actual i també amb l’actual formació ja que la baixista Marta Wood deixa el grup. Però no patiu, el grup amb un altre nom i, suposem que amb alguna incorporació, seguirà endavant. Aquesta notícia era la prèvia al concert…

Les afincades a la ciutat comtal van ser les encarregades d’obrir la tarda-nit. Amb moltes ganes i, en alguns moments, preses per l’emoció, van descarregar les cançons del seu àlbum High on the seas i de l’EP homònim. El so a Sidecar no és el millor que tenen, però cal dir que aquesta vegada va ser prou correcte. Algun acoblament i una mica de fregit, però res que les quatre noies Aloud no poguessin solucionar amb moltes ganes i professionalitat. Van petar-ho molt fort i, entre altres, van sonar Báltico, Mar Muerto, Cantábrico i Cap de Creus.

Les van seguir les nord-americanes La Luz. Un altre cop quatre dones a l’escenari. Les de Seattle presentaven el seu primer disc It’s alive. Música neta d’estil surf amb tocs de pop i alguna punteta de rock. Música sense massa pretensions, però que et deixa amb bones vibracions. Van intentar animar al públic fent un soul train separant el públic com si fossin Moisès perquè hi passés qui hi volgués ballant pel mig. Els més agosarats són els que es van animar i van animar a la resta.

Les noies de La Luz van despertar moltes expectatives amb el seu primer EP Damp Face. I sembla que amb el primer disc i veient el concert van complint aquestes expectatives.

Va quedar clar que les dones han de tenir el poder. Sempre.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Maria Carme Montero

El minimalisme i els loops de Julianna Barwick

A PRIMERA FILA

Tanco els ulls. Fàcilment em transporto lluny d’allà on em trobo. Per moments, puc creure que puc volar en una mena de miratge oníric, i que màgicament tot pot fluir desafiant la més pura llei de la gravetat.

Obro els ulls. I tot és fosc. Només unes minses llums vermelles trenquen la foscor a la sala Sidecar. I a dalt l’escenari, en una sòbria penombra, la veu de Julianna Barwick conjuga amb el seu micròfon i una taula de mescles, les notes, acords i veus en espirals de loops i reverberacions, que semblen haver captivat a un públic d’allò més heterogeni, però no suficient per omplir la sala.

La de Louisiana, va aparèixer passats alguns minuts de les 10 de la nit, saludant simpàticament i estrenant vestit per la ocasió. Espontàniament, algú del públic proposà als assistents, seure a terra per escoltar millor el concert. I com si d’una trobada d’amics es tractés, tothom es va anar acomodant a les cadires imaginaries del terra i es va fer el silenci.

Durant poc més d’una hora, amb bis inclòs, es van desgranar les composicions que formen l’àlbum Magic Place (Asthmatic Kitty, 2011). Temes com “Envelop”, “White Flag” o “Bob in your gate” es varen anar encadenant, sense massa parlaments. La música que fa Julianna Barwick, no ens enganyem, és diferent : amb la seva petita taula de mescles, genera loops de pocs compassos que es van repetint i superposant amb menor o major intensitat depenent de la reverberació que hi afegeix. Les diferents veus que hi incorpora li donen al conjunt un toc angelical i perquè no dir-ho, hipnòtic, ja que després de la tercera cançó alguns dels que seien a terra, s’estiraven còmodament amb el ulls tancats.

Amb tot, potser l’excés de tants bucles fa que es trobi a faltar alguna mena d’element que trenqui tant de loop o que sorprengui, o que s’allunyi una mica de sons que estones potser recorden massa a Enya i la seva música New Age. Inclús la projecció de vídeo que acompanyava el concert, era una de barreja de llum i boira que es repetia infinitament.

El que està clar que la música es pot entendre de moltes maneres i totes elles són acceptables i molt respectables . I el que fa Julianna Barwick té un segell personal i característic, i els seus concerts, tal i com diuen, són únics i diferents els uns dels altres. Els crítics apunten a Barwick com a successora de Bjork i es considerada una de les grans revolucionaries de la vanguàrdia pop del moment. Segur que en sentirem a parlar.

Text i fotos : Maria Carme Montero

Dear Prudence i Foo: tornen els 90!

A PRIMERA FILA

Els Amplis ens vam aplegar el divendres a la nit a la sala Sidecar per veure a una nova fornada de grups que estan començant a treure el cap per l’escena musical independent catalana tot i cantar en anglès.

Començava la nit amb els joves lleidatans Foo. Per ser uns iniciats en el món de la música se’ls veia molt desinhibits i deixats anar al damunt del petit escenari de la sala. Un grup que a mi, particularment, em recordaven als primers Artic Monkeys. Guitarres elèctriques, una base rítmica potent i lletres juvenils són marques distintives d’aquest grup, format per l’Oriol Senau (cantant i guitarra), en Pol Ishanda (guitarra i veus), l’Ernesto Moles (baix) i en Dani Ishanda (bateria). Estaven presentant el primer disc “Elenin” que va veure la llum el passat mes de febrer.

A continuació, apareixien a l’escenari els Dear Prudence. El grup amb nom de cançó dels Beatles fan una música un pèl diferent. Són un grup que recorden a la dècada del 90 i al sorgiment del grunge. Les veus femenines de la Carolina Delgado (guitarra) i l’Anna Castañé (teclats) em recorden a The Breeders i, en algun moment, a Hole i a les Babes in Toyland. El grup, que el completen l’Ik Miranda (guitarra), en Dedé Camprubí (baix) i en Jotaeme Balibrea (bateria), van tocar, a part de les quatre bones cançons que tenen penjades al seu bandcamp, unes quantes més que ja tenen preparades per gravar un EP en breu.

Un parell de grups que recuperen el fet de ser catalans i cantar en anglès i el so cru de la dècada dels 90. I, no sé si seré agosarat, però que d’aquí a ben poc, faran parlar a la gent…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Festa 1r aniversari El Genio Equivocado: Per molts anys!

A PRIMERA FILA

Amb un xupito de vodka amb lima. Aquesta va ser la meva manera de celebrar i felicitar a les persones que fa un any van decidir engegar el projecte discogràfic El Genio Equivocado. I feia molts anys que no bebia un xupito… I ara torno a recordar perquè vaig deixar de beure’n…

Va ser una celebració amb tres del grups de la discogràfica. Els joves de Granollers Grushenka, els madrilenys Cosmen Adelaida i els barcelonins Odio París.

Els primers en tocar van ser els Grushenka. Al punt de les 22:00 hores de l’horari antic pujaven a l’escenari de la Sala Sidecar aquests quatre joves amb un posa’t que em van recordar als The Pains of Being Pure at Heart, suposo que la semblança entre els cantants d’ambdós grups i la formació de guitarra, baix, bateria i noia teclista, hi va ajudar força. A més a més, el seu estil de música, tirant cap shoegaze i el noise, tenien un cert aire a l’esmentat grup. El so no va ser del millor del concert i, en alguns moments, semblaven com desendreçats. En tot cas, si segueixen així, en sentirem a parlar ben aviat.

Després, des de Madrid, arribaven els Cosmen Adelaida. Ho van fer bé. Correctes. Però la sensació que em van transmetre és que estaven a l’escenari com podien haver estat a qualsevol lloc. No em transmetien la música que estaven fent. Se’ls notava amb poca actitud, com si no s’estiguessin creient el que estaven fent i tocant. Si els hagués de definir amb una paraula seria freds.

I, l’últim dels grups, els Odio París. M’agrada el que fan i com ho fan. I cada vegada més. Després d’haver millorat el so del seu últim concert al Sidecar, que va ser com a teloners dels abans esmentats The Pains of Being Pure at Heart, van realitzar un molt bon concert. Crec que cada vegada planetegen més. I els hi afavoreix molt. Amb cançons com “Cuando nadie pone un disco”, “Ahora sabes” o “Uno de noviembre” van fer que les persones que ens havíem aplegat per escoltar i veure els concerts ens sortís una rialla de satisfacció i alegria. Quin gust poder gaudir d’un bon concert…

I després hi va haver la sessió musical dels dj’s Nacho Ruiz i els Pin&Pon DJ per acabar la festa d’El Genio Equivocado.

Moltes felicitats i que per molts anys puguin seguir fent-nos gaudir de bons grups de música i segueixin apostant per noves promeses musicals!

Només vaig trobar a faltar una cosa: el pastís de celebració. A veure si pel segon aniversari en podem menjar…

Text: Albert Gasch i Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro