Tag archive

Sala Salamandra

Depedro al Let’s: somriures i disfuncions sexuals

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 26 de gener de 2019. Sala Salamandra

20:30. El Twitter de la Salamandra ja ho deia, ja. Aquesta “mania” meva de prescindir, en la mesura del possible, de les xarxes socials, de tant en tant em juga males passades. Total, la Maria Rodés, per motius de salut, no actuarà i allà estic jo, amb “una hora” per endavant. Una cervesa i corrent a la primera fila, avui toca fer fotos i el recinte s’omple a bon ritme i és que, una nit més (2 de 2), el Let’s ha penjat el cartell d’entrades exhaurides.

L’espera es fa llarga i només la indissimulada conversa de les noies del costat sobre els problemes d’ejaculació precoç de l’ex d’una d’elles me la fan més suportable.

21:50. Tot arriba i la banda acaba sortint a escena. Reconec la meva manca de sintonia amb les consignes de bonrotllisme desfermat i, en això, l’amic Zavala hi té la mà trencada. Entre el públic veu molts somriures (i no falta a la veritat) i això el fa molt feliç. Bé, anem al tema i siguem justos, el rotllo s’encomana i aviat s’arma la festa.

El concert de Depedro s’emmarca dins la gira de presentació del celebrat Todo va a salir bien, enregistrat d’una tacada i que compta amb col·laboracions de luxe.

Vidas autónomas serveix per trencar el gel. Ritmes càlids, llatins i el públic que comença a moure els malucs. Sona bé, molt bé, un engranatge lubricat on es nota el rodatge i la bona connexió entre els músics.

Ajuda, per descomptat, la càlida veu d’en Jairo que, amb captivador encant, l’ajuda a posar-se els presents dins la butxaca. Això queda palès en, per exemple, la tendra Tu mediodía.

La ballaruga s’accentua amb un passeig per la Panamericana i el funky fusió d‘Hombre bueno.

Un dels moments més celebrats arriba quan els artistes baixen de l’escenari per barrejar-se amb el públic i interpreten El pescador.

No podien faltar, tampoc, l’aconseguit cover que Llorona o els hits Nuves de papel. i Te sigo soñando. Tampoc, així, els moments més chill, amb Diciembre o, interpretada en solitari, Miguelito.

Sorpresa (agradable): Sobre l’escenari un segon Jairo, en Perera (alter ego d’en Muchachito), interpreta juntament amb el seu homònim Comanche. Una suma plena de ritme que funciona a la perfecció.

Què més podríem explicar que no fos sobrer? Doncs, justament, el de sempre: admiració plena pel Let’s i la seva immutable capacitat d’oferir vetllades plenes d’encant i, va, vinga, perquè no dir-ho, gent amb somriures feliços.

Alex Reuss
Redactor

Let’s Festival 2017 – Ni Amatria, ni Grises, ni que perro muerto!

in A PRIMERA FILA
18 de març de 2017. Sala Salamandra. L’Hospitalet de Llobregat.

 

El Let’s ja ho te això, any rere any te l’habilitat de conjugar propostes interessants, propostes que no aterren al Barcelonès amb l’assiduïtat que es mereixen. Te també per costum programar a bandes que amb mestressa casen pop-rock amb tintatges electrònics.

En aquesta ocasió els convidats foren Amatria i Grises. Els primers, amb el manxec Joni Antequera al capdavant, visitaren per primer cop la sala hospitalenca. Els guipuscoans, per contra, són gustosos repetidors.

Amatria roda des del 2012, quan sortí a la llum el seu treball debut Hoy van a salirte las alas. Premonitori nom tot i que el projecte ha aixecat veritablement el vol amb el seu tercer darrer llarga durada, l’homònim i ambiciós Amatria.

Per això serví, essencialment, el recital de la Salamandra; per presentar els 10 temes que l’integren. Un repàs que arribà al clímax amb Chinches, el (fins el moment) gran èxit de la formació. Sonà fresc i engrescador la resta del repertori quedam-nos, nosaltres, amb Me falta algo, la “vuitentera” El golpe (no us perdeu el magnífic videoclip) i Atarax (nom d’un medicament indicat, entre d’altres coses, per a la urticària i per tant per la mossegada de la xinxa). Remarcable també el cover sintetitzat que fan de La Copa de Europa de Los Planetas.

Ens quedàrem més tranquils, doncs Antequera bromejà amb la versemblant mort del can, en saber que el protagonista de El perro del vecino, malgrat haver estat drogat sistemàticament, continua viu.

Torn a continuació del quintet de Zestoa, Grises, que com es sabut no fa honor al seu nom, essent notable la gama cromàtica de les seves composicions. A Erlo, a sobre, sonen més càlides que mai.

Mostra d’energia desplegada pels bascos on també hi va haver temps per mirades retrospectives. Celebràrem, per tant, tornar a escoltar temes de l’alçada del progressiu Wendy, el magnificent Cactus, el ja llunyà El hombre bolígrafo i, com no, la esperada Animal.

Avestruz, sí, però la formació no amaga pas el cap a l’hora d’interpretar aquest o la resta de temes que aporta el nou material. Trobàrem tròpic a dojo (així ho anuncien la majoria de ressenyes que s’han fet del disc) i bones vibracions. El seu directe és contundent, rotund i, fins i tot, festiu, tot i cedir un instant a l’enyorança estival amb Soles. A la celebració que conformà l’acte tingueren un pes important les obligades Formas i Calamita.

 

Com podreu intuir, doncs, la vetllada estigué a l’alçada que demanda el festival. Ni Amatria, ni Grises, ni el gos mort que va resultar estar viu. Sense treure importància a la imprescindible aportació de les bandes participants lloarem, un any més, la capacitat de la gent del Let’s per amalgamar estils, per treure suc a un format proper i, per descomptat, per l’inigualable tracte que gasta amb els mitjans que el cobrim.

 

Text i fotos: Alex Reuss

Let’s Festival 2017 – Joana Serrat, Morgan i la nova Einstein

in A PRIMERA FILA

11/03/2017, Sala Salamandra, L’Hospitalet de Llobregat

Apoteòsica festassa inaugural a càrrec dels Love of Lesbian (aquí la nostra crònica). A l’endemà, doncs, als de L’Ampli el cos ens demana un acte més tranquil, més íntim. Les actuacions de la Joana Serrat i els Morgan resulten, per tant, ideals; ambdues suculentes receptes cuinades a foc lent, d’aquelles que es frueixen paladejant, a la recerca d’uns ingredients coneguts, familiars.

Arribem d’hora i des del mòbil comencem a fer la corresponent difusió a les xarxes. Just per sota de la nostra publicació al Facebook observo que algú ha compartit un article amb un titular espectacular: La nueva Einstein tiene 23 años y se llama Sabrina González“. L’afirmació és majúscula i segur que hi ha qui pensa que és exagerada. En qualsevol cas, però, és remarcable: això de que s’equipari obertament la ment d’una dona a la d’un dels científics més brillants de la història de la humanitat em sembla un fet significatiu i, per descomptat, digne d’aplaudiment.

Ara feu una ullada al cartell del Let’s. No és cap crítica, eh? Observeu, també, el de la majoria de festivals d’arreu. Malauradament en el plànol musical, com en molts altres, no existeix la paritat i sovint, per un cúmul de motius que bé mereixerien un ampli debat, costa confeccionar una graella on les propostes venusianes tinguin la mateixa presència i/o pes que les marcianes. Aquí ho deixo.

Dimecres celebràvem el Dia Internacional de les Dones. Important, doncs, aprofitar l’ocasió brindada per cobrir dues actuacions on el protagonisme recau, per sobre de tot, en dues veus femenines.

La proposta de la Joana Serrat és àmpliament coneguda i reconeguda, aquí i enllà les nostres contrades. Des d’aquest magazín hem anat seguint de prop, des de la primera fila, l’evolució del seu folk transatlàntic. No voldríem fer-nos pesats enumerant un cop més les seves virtuts ni que penseu que ens estem estalviant unes línies per “la patilla”.

El repàs fet per l’ocasió a la seva discografia fou previsible. A aquestes alçades el seu Cross the Verge ha girat molt i gaudeix del conseqüent rodatge, aquell que fa que tot, dins l’engranatge, es bellugui com cal. Impecable execució i exposició d’un repertori on, val a dir, Green Grass encara ostenta el títol de “hit”.

Agraïda, com sempre, la Joana dedicà unes paraules a la històrica i entranyable sala que acollí l’acte, esmentant la complicada situació per la que passa. Un detall que l’honora.

Arribà seguidament el torn dels Morgan, formació madrilenya, amalgama d’artistes que fa mans i mànigues per compaginar aquest amb molts altres projectes musicals. Carolina de Juan, Nina pels amics, veu i piano, s’erigeix com a líder (encara que no s’ho cregui) per mèrits propis. L’essència neix de les seves cordes vocals, delicadesa verbal que casa a la perfecció amb el soul que practiquen.

Únic treball discogràfic a les seves esquenes, North, i obligat repàs íntegre. Temes de diferent tempo i ritme, de tall clàssic, sense estridències, beguts del nord, sí, però evidentment d’Amèrica. La llengua, val a dir, no condiciona el resultat: Volver, rara avis en castellà i inclosa com a bonus track, fou una de les més aplaudides.

Permeteu-me per acabar una reflexió:

Existeix al nostre planeta un indret on amb vehemència excessiva s’enalteixen valors democràtics i s’enarbora la bandera de la llibertat en un exercici d’hipocresia màxima. Avui, aquest indret el governa un personatge xenòfob, homòfob i misogin. Com acostuma a passar, però, el millor es troba en el substrat: milions de persones que creuen fermament en uns principis igualitaris i universals. Moltes, moltíssimes, són dones i d’aquestes una part són personatges rellevants i influents. Algunes, com ja hem vist, són científiques reputades d’origen estranger i d’altres, moltes, són músics que es sumen a la rebel·lia vers l’establishment.

Les composicions de la Joana i la Nina han crescut a l’empara d’una tradició musical on indiscutiblement l’aportació femenina és fonamental. Cretí, doncs, aquí i allà, qui vulgui veure la realitat des d’un malaltís prisma patriarcal.

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Let’s Festival 2016: Was + Estereotypo + Technopolitans. Spring is coming!

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 19/03/2016. Sala Salamandra 1.

 

C’est fini! Oui, oui, el Let’s 2016 ha tancat portes fins la propera. Llàstima, oi? Un es malacostuma massa ràpid a caps de setmana carregats de concerts d’upa. Ja sabeu, des de L’Ampli us hem passat l’informe periòdic.

Plaer efímer, joia passatgera. Obligada, doncs, la visita de dissabte a la Salamandra. A més, confessem, ens venia de gust canviar de terç (disculpeu la rància expressió taurina) i amarar-nos amb el tast d’electrònica peninsular que ens oferia el festival.

Els Technopolitans afrontaren el repte d’omplir amb beats un espai buit d’escalfor humana. Els puntuals, aquells pocs que a les 21:00 ja deambulaven per la pista, començaren a apropar-se tímidament a l’escenari a mesura que els ritmes ballables del Some Fun se’ls colaren per les oïdes.

Qui escriu pensa que la reproducció de pistes enregistrades resta credibilitat a un directe (sembla lògic, no?) però això no va en detriment de la qualitat de les composicions. Per una altra banda la percussió, amb una bateria de les tota la vida, és un recurs recurrent que aplaudim i que afegeix dinamisme a la posada en escena.

Els Technopolitans, en resum, sonen molt bé però, insisteixo, ens hagués agradat veure sobre la tarima (i no només sentir pels altaveus) la Laura Lloreta cantant el We are beautiful.

A aquest respecte els santanderins Estereotypo no tenen problemes, els tres components aporten veu i energia a un espectacle viu a tots els efectes. Laposta per la llengua de Cervantes (versió S. XXI, és clar), vehicular a El ingobernable azar, és valenta i possiblement encertada; els fa una miqueta més propers. Suma també la palesa voluntat del trio d’animar el “cotarro” amb actitud i constància.  Si a això afegim el fet que el seu pop “bombollejant” és de feliç digestió (còctel que neix de  mesclar Hacernos reacción, Everybody is singing, un cover de Love me do i altres ingredients igualment frescos) comprendreu que un dels seus concerts pugui resultar ideal per a un vespre plujós i ensopit com el del passat 19.

No ens moguérem del Cantàbric; darrera actuació de la nit i de l’edició de la mà dels WAS. Magnífica amalgama sonora la creada pels bascos i brillant execució de l’invent davant un públic, ara nombrós, entregat i (evidentment) content. I és que no tots els dies hom te la possibilitat d’escoltar, en directe, la txalaparta i menys encara embolcallada de notes i ritmes digitals. Sonà de manera íntegra, doncs, el seu celebrat Gau Ama que, pels que no hagin tingut ocasió, bé mereix un racó en alguna de les nostres/vostres playlists del 2016. Amb elegància i bon rotllo circularen hits del calibre del tribal I Like You As You Are o l’Irrintzi amb un piano house d’antologia.

I arribà la inevitable fi. Senyores, senyors, com si es tractés d’una (sempre massa curta) temporada de Game of Thrones el nostre estimadíssim Let’s tancà portes per començar a elucubrar, a tramar nous i apassionants episodis. Des de L’Hospitalet de Llobregat els seus guionistes treballen dur i, com George R. R. Martin, saben conjugar magistralment fantasia i realitat. Això sí, tenint en compte el lloc que ocupa el festival dins el calendari, hem de dir amb justificada esperança que, en aquest cas, arriba la primavera. Sí, SPRING IS COMING!!

Text i fotos: Alex Reuss

[envira-gallery id=”24801″]

Let’s Festival 2016: Toundra + Böira – Sense paraules

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 12/03/2016. Sala Salamandra 1.

Sense paraules. Sense paraules és com em vaig quedar. I com jo, crec que la gentada que va omplir la Salamandra, en una nit màgica, solament enterbolida per una cosa que us explicaré al final. De fet, poques paraules es van dir durant els dos concerts que vam escoltar. Böira i Toundra.

Música senyores i senyors. Pura música. Sense ni una paraula. Els dos micros que van fer servir els Böira per fer uns breus acompanyaments vocals, van desaparèixer de l’escenari quan els Toundra van sortir per tocar. Quatre instruments: guitarra, baix, bateria i teclats en el cas dels Böira, i ja està. Cantants?, per què?, no gràcies!!

Siguem clars. O almenys ho seré parlant de mi. Hola, em dic Josep Maria i el meu nivell d’anglès no arriba per poder entendre a la perfecció moltes de les cançons que escolto en aquest idioma. No canto ni a la dutxa, ni al cotxe, ni quan estic content, ni trist, ni en general. Ni en català, ni castellà ni naturalment en cap altre idioma. I a sobre, quan vaig a un concert, o escolto per primera vegada a un grup, potser sóc jo que estic una mica tarat, no entenc la majoria de paraules que diuen.

Però sí amics meus, dintre del meu cap sí que se’m repeteixen aquelles músiques que he escoltat. Músiques que em fan viatjar. És com si premessin una tecla i, com un mantra, em fa pujar i abaixar el cap compassadament. La música em transporta, fa que tot vagi més a poc a poc o a una altra velocitat. Tot te poca importància o molta. Juga amb mi i amb el meu pensament.

La de dissabte va ser una nit de rock progressiu, de post-rock, de math-rock, de rock instrumental o com ho vulgueu dir. Jo trauria la majoria de paraules i deixaria una de sola: rock, però amb majúscules: ROCK

Els de casa, els aprenents, els Böira, van aprofitar la seva hora al Let’s per portar-nos el seu Si de la runa naixés (Autoeditat, 2015). Cincs músics que amb poc més de dos anys de camí, s’han obert una escletxa en un tipus de música en la qual no hi ha gaire tradició al país, i que vénen de guanyar la Ronda 1 del Bala Perduda a l’Apolo. Amb un post-rock clàssic, contundent, els Böira han sabut aprofitar la versatilitat que els hi dóna portar teclats per donar un toc més líric, molt elegant a les seves composicions. El seu bon gust es reflecteix inclòs a l’hora de fer una meravellosa edició limitada de vinils transparents. Tothom es va voler passejar pels mons onírics per on et transporten les seves cançons i ja des de primera hora, la sala era pràcticament plena.

Els Toundra, eren el plat fort de la nit. Toundra, i quedeu-vos amb la paraula que més us agradi, són considerats la banda més internacional, més important i més influent en la història del rock instrumental a la península. Però això és una cosa que la gent ja sap. Omplen les sales a on toquen. Sigui a on sigui. Les seves composicions són de llibre. És a dir, alternança de sons que passen de la calma a la tempesta, a l’huracà, per tornar després a la calma i tornar a començar. Baix i bateria que fan que quan les notes surten dels altaveus, ho facin amb una increïble potencia i amb un David Maca (Macón) absolutament consolidat en el grup. El quartet de Madrid ha sigut un dels grups que més disc a venut aquest passat 2015 amb el seu IV (Superball Music, 2015). Situats entre Pablo Alboran i Melendi…si, ja pots tancar la boca…

Però Toundra no és solament música. S’ha recuperat el que havien fet grans bandes fa anys. Que les portades dels discs siguin petites obres d’art. Vols tenir-les a les mans i mirar-les mentre l’escoltes. Perdoneu, m’estic posant nostàlgic.

El dissabte, per això, no va ser un dia rodó. Ens vam llevar amb la notícia de la mort d’en Keith Emerson, que juntament amb Lake i Palmer van formar als anys setanta una de les formacions cabdals del rock simfònic o progressiu, EL&P. El seu Trilogy va ser un dels primers vinils que em vaig comprar. Ostres, més nostàlgia…

Crec que el concert que ens van donar Böira i Toundra va ser un gran homenatge pel Keith Emerson i per la música que ell ha representat. Que la música no pari i tots a somiar.

Text: Josep Ma. Català

Fotos: Ma. Carme Montero

Let’s Festival 2016: Ferran, Miren, Xoel i l’amic Antonio Pérez.

in A PRIMERA FILA
L’Hospitalet de Llobregat, 04/03/2016. Sala Salamandra 1.

Aiii, el Let’s! Els de l’Ampli en som més que assidus, addictes!

La dosi 2016 de moment està sent de les bones, amb uns “chutes” (argot quinqui) de primera. Material musical de gran puresa administrat per via òtica, d’aquell que et fot un bon viatge i et manté durant una bona estona a la cresta de l’onada. Res d’apologia de la drogoaddicció, eh? (caca, caca!)

Divendres el principi actiu nasqué de mesclar, sense remenar, la serenor existencialista d’en Ferrau Palau amb l’escalfor embriagadora de la veu de la Miren Iza i el pop grandiloqüent de bouquet refinat d’en Xoel López.

El primer, escudat per Jordi Matas a la guitarra, bregà per instaurar el clima necessari per fer de la sala un medi propici al minimalisme captivador del nostre estimat Santa Ferida. Ho aconseguí durant bona part del concert, respectuós silenci, però amb la progressiva arribada d’assistents el lamentable i cada cop més habitual rum-rum tocacollons aconseguí carregar-se part de la màgia.

La proposta de Tulsa, a priori, se’m presentà com la menys atractiva de la nit. Les seves lletres de rima assonant i de profunditat qüestionable (opinió subjectiva) semblen fruit d’una postura artificial poc creïble a la recerca de l’afalac mediàtic d’angle simplista.

Apunt: Una de les característiques més destacables del Let’s i que ens hem encarregat de lloar any rere any és la seva capacitat de conjugar propostes de naturalesa diversa de manera atrevida i generalment encertada. Reconec, però, les meves reticències inicials vers la composició del cartell de divendres.

Tulsa actuà i si bé no aconseguí canviar excessivament el parer del redactor respecte alguns elements de la seva oferta resulta igualment cert que la vocalista guipuscoana i companyia signaren una bona actuació i, admeto, la dissonància programàtica minvà en el meu cervell.

Mencionat a dalt i reiterat ara: La veu de Miren Iza, sense menystenir els matisos que aporta la resta de la banda, aconsegueix construir suggeridors ambients que engrandeixen el directe i fa bones algunes de les virtuts que sovint atribueix la crítica a La calma chicha. En un complicat i “patiller” exercici de comprensió metafísica podríem justificar, llavors, la tria de Tulsa com a nexe transportador entre les incursions introspectives de Palau i l’amplitud horitzontal del món López.

I finalment, sorpresa! Un gallec solitari sobre la tarima. Una aventura similar sembla més pròpia de l’escenari “El Vaixell” del Vida Festival. Inusual fórmula tractant-se del Let’s i de l’acte de cloenda, habitat natural d’apoteòsics concerts amb banda. I vet aquí que el rapazinho, alternant guitarra i piano, es valgué i sobrà per inundar d’èpica el recinte. Poc Deluxe, poc Lovely Luna i molt Xoel López, el repertori girà fonamentalment al voltant d’aquesta última fase a cara descoberta.

Així l’Atlántico i sobretot el fantàstic Paramales acapararen el set list i, posats a utilitzar anglicismes, el top ten dels millors moments de l’artista, d’entre els quals (amb el número 1…!!!) destacaria la interpretació a duo de Caracoles amb l’Antonio Pérez (nom que de tant comú sembla un pseudònim), presentat de forma entranyable com “un amic que canta bé”. I, eps, dono fe, l’Antonio canta molt bé.

Text: Alex Reuss

Foto: Enric Trepat

Standstill, Nocturnos i Black Islands acomiaden el Let’s 2015

in A PRIMERA FILA

28/03/2015 – Sala Salamandra 1 – L’Hospitalet de Llobregat

Arribem al darrer dia d’aquest 10è aniversari del Let’s Festival.

Entrem en la Salamandra amb només quatre gats a les primeres files que ens fan témer una nit fluixa, amb el temps just per sentir les últimes notes del concert de Black Islands.

Els de Barcelona sonen potents, amb força en els baixos i la bateria i amb un final de concert d’intensitat màxima en una espiral eterna de soroll i força. Ens maleïm per haver-nos despistat en l’hora d’arribada, prenem nota i comencem a remenar agendes per tornar-los a sentir.

Donen pas a Nocturnos disposats a presentar el seu disc Pequeñas Esperanzas.

Els de Alcalá de Henares fan un indie-pop clarament influenciat pels Vestusta Morla en les seves melodies i intros, ens sembla sentir el que podria ser una cover del Let Down dels Radiohead amb Cambiar de piel, per passar a moments de rock en estat pur com en Deseo.

La facilitat de paraula i la gràcia natural del David Montijano bé serien mereixedores d’un capítol apart, aconseguint arrencar somriures i complicitat entre el públic que poc a poc va omplint la sala per veure únicament el concert de Standstill segons les seves paraules.

Arriba seguidament el plat fort de la nit, els Standstill anunciaven un concert rocker deixant de banda la part més conceptual dels seus espectacles i en clau de comiat per preparar el seu nou disc.

Com és habitual no van fallar, arrencant amb Que no acabe el día donant inici al que seria un concert memorable, amb un públic entregat de bon principi, gaudint dels temes del seu últim disc Dentro de la Luz.

No van faltar una bona repassada al VivaLaGuerra i amb Adelante Bonaparte va arribar l’èxtasi.

En definitiva, els Ricky 1 i 2 (mai sabrem quin dels dos és el primer), el Piti i el Víctor van fer bones les paraules de l’Enric “Hay algunos que tienen un equipo de futbito para desahogarse una vez a la semana, nosotros nos subimos a un escenario” per fer d’un concert una experiència-ritual difícil d’oblidar.

Un final immens per un festival immens.

Llarga vida al Let’s Festival.

 

Text i fotos: Sergi Moro

 

Let’s Festival. Cyan+Second+Izal

in A PRIMERA FILA

No sabem el que tenim!! Sí, sí, ho va dir en Mikel Izal a mode de floreta i probablement te raó. No ens cansem de repetir-ho any rere any, pocs festivals a Barcelona (província) cuiden els detalls com ho fa el Let’s: Acústica excel·lent, selecció i combinació d’artistes coherent en cada una de les jornades, propostes diferents i innovadores, preu accessible… Què més podem demanar?

S’ha de dir que els de la zona, poc o molt, en som conscients quan amb força antelació l’organització ha de penjar el cartell d’entrades exhaurides. L’acollida de l’oferta Cyan+Second+Izal n’és un exemple.

Centrant-nos en el que va donar de sí la vetllada de dissabte passat, si l’haguéssim de resumir breument, diríem que l’energia positiva que envaí l’espai donà peu a una comunió entre músics i públic exclusiva de les grans ocasions. Una nit de bon rotllo ideal per flirteigs juvenils a ritme de lletres fresques i properes.

Malgrat un possible excés de gesticulació per part de Javi Fernández que, val a dir, no menyscaba les seves dots com a cantant i teclista, la banda barcelonina ha assolit l’estatus de proposta sòlida. La seva posada en escena és contundent i el ritme del concert es mantingué àlgid durant gran part del repàs als seus tres treballs discogràfics de llarga durada, posant lògicament l’accent en Delapso. També ens va agradar la seva versió de La leyenda del tiempo de Camarón.

Uns uniformats Second aconseguiren, com a poc, mantenir el nivell de força. Lletres simples i directes, guitarres d’afinada estridència i enganxifosos arpegis de sintetitzador que guanyen amb el directe. Els murcians justificaren la fama assolida principalment a les xarxes socials i gràcies al boca orella. La presentació de la seva particular Montaña rusa (setè àlbum de la banda enregistrat a Los Angeles) fou rebuda amb els braços i orelles oberts assolint l’èpica amb Rincón exquisito, Rodamos o N.A.D.A.

Vibrant seria l’adjectiu que definiria millor l’actuació d’Izal. La banda establerta a Madrid aconseguí fer de la seva actuació un esdeveniment màgic, d’aquells que assoleixen una connexió inusual amb el públic. Himnes, sembla, no els en falten a la vista del número de veus que corejava cadascun dels temes, cançons plenes de variants que dificulten l’encasellament. El protagonisme, com és lògic, recaigué sobre Agujeros de Gusano. Domini del tempo i mostra de camaraderia amb la interpretació conjunta d’un tema amb membres de Cyan i Second.

En definitiva, més enllà dels gustos i preferències musicals particulars, ens agraden les bandes que piquen pedra, que fruit del treball i la constància aconsegueixen guanyar-se el respecte de crítica i públic. Com no, també ens agraden els festivals que aposten per elles.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Let’s Festival: Triángulo de Amor Bizarro + Havalina + Franc3s

in A PRIMERA FILA

Recta final del Let’s Festival i l’últim divendres es presentava sorollós. I no va decebre a les expectatives creades…

Van obrir la nit el trio gallec Franc3s. Va costar entrar en la seva actuació i, personalment, no em van transmetre la seva descarrega de noise rock. Molta distorsió, tant en els instruments com en les veus, però amb poca capacitat per atrapar-te. Van tocar cançons dels seus dos discos “Franc3s” i “Campanas de fuego rosa”, que m’agraden en disc, però esperava alguna cosa més de l’actuació en directe.

A continuació, un altre trio, aquesta vegada de Madrid, eren els que ocupaven l’escenari de la sala Salamandra. I es respirava en l’ambient que hi havia ganes de veure’ls. Aquests no eren uns altres que els Havalina. Els seus passatges sonors em recorden a alguns grups de post-rock. Si no cantessin, no passaria res, bé, si que passaria, que no gaudiríem de les seves lletres punyents i esquinçadores. Toquen bona part de les cançons del seu últim treball “H”, entre elles, “El estruendo” (segons en Manuel Cabezalí, el cantant i guitarra, la preferida de la banda). Ens van regalar un concertàs: intensitat, entrega, criteri, soroll, decibels i bon rotllo.

I el concertàs de Havalina va ser el millor escalfament per rebre els gallecs Triángulo de Amor Bizarro. Com ens va recordar la seva cantant, la Isa, era el quart any consecutiu que toquen al Let’s Festival. I ho deia contenta i orgullosa (també hi deuria fer que estrenava baix).

Els Triángulo de Amor Bizarro estan rodant algunes cançons del nou disc que veurà la llum al llarg d’aquesta primera meitat de 2013. Per aquest motiu, el set list no es centrava en l’últim disc sinó que van fer uns grans èxits amb intercalació de noves cançons. Així van sonar himnes com “De la monarquía a la criptocracia”, “Amigos del género humano” i “El fantasma de la transición”. Descarrega de shoegaze, noise i post-punk de qualitat.

Vam acabar cansats, però contents. I contents de viure, un any més, el Let’s Festival… Llarga vida al Let’s Festival!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Let’s Festival #3 – Hi ha algú de L’Hospitalet?

in A PRIMERA FILA

 

15/03/2013 – Let’s Festival – Sala Salamandra

Gran cartell amb accent català per a la nit de divendres passat al Let’s.

Els encarregats d’obrir foc foren els barcelonins Bremen que passet a passet augmenten la seva presència en els festivals d’aquí i d’allà. El seu directe afegeix contundència i una intencionada distorsió als temes del seu debut discogràfic Les cançons que vindran. Tres guitarres, dues veus protagonistes i puntuals sonoritats surenyes amb un cert aroma Eagles en la seva etapa country rock.

Com diria Sofia Mazagatos, l’important és “estar en el candelabro” i la banda compta, més enllà del “televisiu” Ja ho veus, amb raons per quedar-s’hi.

Un bon inici de sessió i preàmbul per una altra formació que a l’igual que els Bremen passeja amb envejable assiduïtat el seu Pla B pels escenaris. Parlem de Prats que carregaren al màxim les piles per a despentinar els assistents amb un enèrgic concert carregat de decibels. La recent formació destil·la experiència, la dels seus membres, i això es nota en l’elegància i seguretat de la posada en escena. A més del repàs integral del disc els de Marc Prats van afegir, com ja va sent habitual, un cover de la brillantíssima cançó Ja no sap greu de Paul Fuster així com  una sorprenent versió del Laredo de Band of Horses.

A l’Ampli li mola Prats, ja ho sabeu, les xarxes “gossip” en van plenes, i malgrat que no som gaire de xafarderies comentar-vos que en breu en tindreu proves d’aquest tòrrid idil·li. En fi, estigueu atents.

I finalment arribaren els Mishima. Què dir d’aquests cap de cartell que no s’hagi dit ja? Són grans i ho saben, sobretot quan arrosseguen al públic allà on calgui. Carabén, en una sincera mostra de cortesia, manifestà el seu goig en tocar al Salamandra i, per tant, a L’Hospitalet. Ara bé, poques mans s’aixecaren quan intrigat preguntà si hi havia algun autòcton entre els presents.

Doncs això, poc importa que al cantant se li oblidi fugaçment la lletra o que Dani Vega toqui momentàniament en un to equivocat; la gent coreja i gaudeix amb fervor totes i cadascuna de les cançons.

Aclarim, tot i que potser no caldria, que els Mishima toquen de memòria i que la pulcritud amb la que executen els seus hits, un rere l’altre, els fan mereixedors d’un lloc privilegiat a la història de la música feta al nostre país. El concert del Salamandra en fou una nova mostra.

 Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Ves cap amunt