Tag archive

Sala Bikini

Mourn i l’auxili dels déus

in A PRIMERA FILA

25 de febrer del 2017, Sala Bikini, Barcelona.

 

Ja podeu portar als vostres fills al Minimúsica, ja podeu reproduir en mode bucle, davant les vostres criatures, aquella elaborada playlist d’Spotify de temes indie, ja podeu descarregar els podcasts del DeliCatessen o de l’Independents i escoltar-los cada matí al cotxe de camí a l’escola… Tant se val, si tenen menys de 5 anys i pel seu camí es creua qualsevol cançoneta de la Dàmaris Gelabert les notes penetraran per les predisposades oïdes, es transmetran irremeiablement al tronc cerebral i d’aquí a l’escorça auditiva primària, potents impulsos que viatjaran a les xarxes distribuïdes del cervell impactant en els racons més foscos de la seva innocent memòria.

 

L’altre dia escoltava una entrevista on la Dàmaris (pedagoga, cantant i creadora d’un mètode d’estimulació musical) explicava precisament la capacitat que te la música d’instal·lar-se a la nostra ment molt abans no ho faci el llenguatge. Pel que sembla aquesta provoca l’activació simultània de diversos circuits cerebrals facilitant un diàleg emocional. Interessant més que sorprenent.

 

En qualsevol cas, creieu-me quan us dic que la moguda aquesta em tornà al cap durant el concert de Mourn. Feu també un acte de fe quan explico que la meva intenció ferma era la d’eludir el tema edat a l’hora de redactar aquesta crònica, un detall que en el cas del quartet resulta avorridament recurrent.

 

Després els escoltes i resulta inevitable pensar que les notes que viatjaren i macularen aquelles ments quan encara eren ermes poc tindran a veure amb les que s’emmagatzemen en el lòbul temporal de la majoria d’infants. Sinó no s’entén.

 

Demostració empírica la de dissabte passat: personalitat, actitud i contundència impròpies d’una trajectòria vital tant curta. El discurs és delator però fa que el conjunt resulti fresc, divertit, engrescador…

 

El repertori era el que probablement esperava aquella sala, ben plena, a excepció dels bisos (original final amb Strange Ones i Skeleton). La resta fou resultat de barrejar els temes dels seus dos llarga durada; especial protagonisme pel darrer treball, Ha, Ha, He!, com és normal.

 

La execució fou ben bé impecable, resultant Flee , I Am a Chicken i la magnífica Your Brain Is Made Of Candy especialment embriagadores. Alt voltatge a Irrational Friend i Misery Factory. Solvents Otitis i Silver Gold. Sense ànims, per descomptat, de desmerèixer la resta de temes que consolidaren un tot coherent i seductor.

 

Cal seguir de prop també a The Crab Apples, banda telonera originària de Santa Eulàlia de Ronçana. Poguérem veure interessants virtuts en la presentació del seu Hello Stranger.

 

Mares i pares del món, no perdeu l’esperança, davant la evidència aquí narrada cal pensar que existeix la possibilitat d’inocular material “molón” (en terminologia pureta) dins el cap dels més petits. Ja ho deia Goethe: “Amb totes les forces en contra, perseverar. Mai doblegar-se. Mostrar-se fort atreu l’auxili dels déus”.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

The Temper Trap vs. 129.319.321

in A PRIMERA FILA

“Las Antípodas, las Antípodas. ¿Tú sabes porque se llaman las Antípodas? Porque significan lo contrario. Antípodas, “Anti” “podas”, lo contrario, lo opuesto que aquí. Allí hay curro, aquí no. Allí follas, aquí no. Las Antípodas”.

Què, us sona? Poseu-li la veu d’en Bardem (Javier), imagineu una marina atlàntica, situe-vos en els anys de la reconversió industrial espanyola… Los lunes al sol, vaja, per si amb aquestes pistes no n’hi havia prou o si, simplement, no heu vist la pel·lícula.

El protagonista del film, en Santa, passa per una situació força complicada. Víctima d’aquell complex procés de reestructuració el viguès, aturat, ex-treballador de les drassanes, no aprecia indicis de llum al final del túnel. La visió pessimista, però, que te del seu entorn contrasta fins a l’absurd amb la idealitzada que te d’Austràlia.

Endevineu per on vaig? Potser sí, allà a les Antípodes no se si follaran més o menys que aquí però sí que és cert que tenen grans coses. The Temper Trap n’és una.

La banda gaudeix del reconeixement de la crítica internacional i, sense perdre de vista el terra que trepitgen, compaginen concerts d’estadi amb els Coldplay o els Rolling Stones amb recitals més propers i propis com el del passat diumenge a la sala Bikini de Barcelona. Un repertori, l’exhibit per la ocasió, pensat per acontentar la munió de seguidors que no faltaren a la cita.

Pim-pam, pim-pam, anaren per feina, una feina sòbria a la part que intensa, una execució immaculada mancada d’extensos parlaments i floritures sobreres. I és que potser no són els tios més xerraires del món però de connectar amb el públic en saben: Dougy Mandagi abandonà la tarima per cantar entre els assistents, Jonathon Ahern, entre tema i tema, col·laborà amb humor còmplice i paciència inusitada amb alguns histriònics personatges de la primera fila i, per últim, tots els components es presentaren (per sorpresa) a la taula de marxandatge per saludar la massa i signar allò que calgués (moment, davant l’expectació i corredisses generades, que, afortunat, vaig aprofitar per buscar la jaqueta al guarda-roba).

Entrant en matèria comentarem que els aussies vingueren a presentar el seu tercer treball d’estudi, Thick as thieves, que si bé no aconsegueix fer ombra al brillant Conditions, conserva l’essència que els distingeix, aporta una sonoritat que, més enllà de l’inconfusible falset del seu vocalista, fa marca i esdevé bandera.

Conscients de que l’esdeveniment, per molts, era llargament esperat i conseqüentment important saberen intercalar amb mestressa els seus temes més populars com Love Lost o Fader amb el potent i homònim Thick as thieves, el nou hit Fall Together o l’efectista So much Sky, entre d’altres.
  
Rabbit hole, magnífic crescendo inclòs dins el seu segon llarga durada, esdevingué mostra evident de les virtuts vocals de Mandagi i rebé una merescuda ovació per part del respectable.
  
Abans d’arribar al descans que donaria pas als bisos detonaren Drum Song, ritme en estat pur, festa segura.
  
Tres temes es reservaren per posar punt i final a la seva actuació: Soldier On, What if I’m Wrong i, per descomptat, Sweet Disposition, un tema que en el moment d’escriure aquesta línia compta amb 129.319.321 reproduccions a Spotify, xifra que fins i tot els seus celebèrrims compatriotes Tame Impala observen de lluny.
  
Quan el principal senzill del teu primer disc assoleix un èxit tant monstruós, des del punt de vista creatiu, es converteix en un handicap. The Temper Trap, però, semblen haver entès que cal conviure’n, sense perdre el nord, sense trair les formes. Aquest redactor ho celebra.

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Pau Vallvé: de 10:10 de la nit a 4:20 del matí

in A PRIMERA FILA

Aquestes sis hores i deu minuts són les que tenia diària i exactament en Pau Vallvé per poder fer la gravació del seu últim treball Pels dies bons (Autoeditat, 2014), bé,  autoeditat, autoimprès, autoenganxat, i gairebé que ens l’imaginem fins i tot fent els solcs dels cd’s i vinils, perquè una de les moltes característiques d’aquest disc és aquesta, l’auto-…

Pels que no conegueu la història, en Pau Vallvé va marxar i es va tancar en una masia per l’Anoia, carregat de menjar per dos mesos, amb tots els instruments i tot el material per poder fer la gravació de les cançons que havia escrit. Quan ja ho tenia tot enllestit per començar, va adonar-se que aproximadament tres-cents milions d’ocells vivien pels voltants de la casa… la resta us la podeu imaginar. És difícil fer-los callar quan ho necessites, i solament durant unes hores al dia, ho feien.

Tot i aquest contratemps, hem vist que aquestes sis hores i deu minuts, en la que la denominada “ornitofesta” feia un descans, l’han fet treballar de valent i han servit fins i tot per acompanyaments en cançons com Aquesta és pels dies bons i I jo pensant en quan vindràs. En Pau ha sabut aprofitar aquestes hores bruixes per donar forma a la seva música, amb el punt trist i intimista (sinó no serien d’en Pau Vallvé), però que ens recorden els dies i moments bons que tots busquem. La cerca d’aquell amor que creiem que ja tenim, però que tal com ve, de sobte se’n va (excepte el dels seus pares).

Però anem per parts. Amb una Sala Bikini plena a petar, un il·lusionat i sorprès (i dic sorprès perquè un parell de dies abans ja tuitejava que quedaven poques entrades i hores abans que estaven exhaurides), Pau Vallvé a la guitarra i looper (tot i que aquesta vegada portava banda), acompanyat pel Jordi Casadesús al baix, teclats, moog i ipad, i en Víctor Garcia a la bateria,  ens presentava a la capital el que ha sigut el treball més diferent, delicat i íntim. Una feina complicada després del bon acolliment per part del públic i de la crítica del seu De bosc (Amniòtic Records, 2012).

Igual que el disc, el concert va començar amb Muntanyes i glaciars, però de seguida i amb els ohhhh del públic, va donar pas a altres cançons de la seva discografia. Per exemple, amb Amics dels cirerers i amb la complicitat dels assistents, va fer el curiós experiment de demanar que ningú aplaudís al final, per allò d’intentar crear la falsa sensació que la cançó no agrada. Una sensació rara amb la qual tothom va col·laborar. La nit ens va portar un Pau Vallvé molt interactiu, explicant anècdotes del seu retir banyolí i a la masia, que també ens van fer riure quan no cantava.

Amb All is full of Love va donar-li canya al looper i ens va recordar sense complexos les influències que té la seva música, Björk, Beatles i barrejant també en Willy Fog amb Ni tu ni jo.

Grans cançons com Un gran riu de fang, amb lletres profundes com La fosca avisa, amb títols que s’han d’explicar com 17820, algunes que la lletra de la cançó es gairebé més curta que el títol com Res no és important i tot ho és molt, altres que parlen de relacions desastroses com La mirada de la gent que no pot més, que expliquen una manera de ser que no li agrada com En càmera lenta, es van anar alternant entre comentaris d’en Pau, agraïments i repetir moltes vegades la paraula Banyoles.

Com no podia ser d’una altra manera, va acabar amb Adéu siau, abraçada de salutació amb la banda i cap a signar cd’s i vinils.

Crec que una nit rodona pel Pau, pels seus amics i pels que els hi agrada la seva i bona música.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Glasvegas: es pot dir més clar però no més alt

in A PRIMERA FILA

Sala Bikini, Barcelona, 03/12/2013

Als Glasvegas els definirem com una d’aquelles bandes de so brut i contundent, amb aires de banda garage, lletres nihilistes farcides de patiment, que seria punk sinó fos per l’actitud, més moderada, menys transgressora. Segur que aquesta barreja te un nom que desconec, cadascú te els seus límits.

El resultat de tot plegat, aclarim,  esdevé creïble. Els escocesos semblen no fingir cap postura, el seu so és simple i honest a parts iguals. Això, sense la voluntat de desmerèixer la seva feina, conforma la seva millor basa.

James Allan, vocalista, i els seus demostraren, sobretot, dues coses: que l’oratòria no és el seu fort (un requisit, podríem dir, prescindible) i tenir una gran capacitat d’entrega (la cosa no minvà en cap moment malgrat la injusta escassetat de públic).

Durant el recital poguérem escoltar algunes peces del seu treball més nou, Later…When The TV Turns To Static (Later…When The TV Turns To Static, Youngblood, I’d Rather Be Dead i If), així com de l’aclamat i homònim Glasvegas i del controvertit EUPHORIC /// HEARTBREAK \\\. Precisament a aquest últim pertany el tema colofó de la vetllada, Lots Sometimes, una brillant i contundent mostra de potència que, com Oliver i Benji, feren vibrar l’afició. Una potència que rajà al llarg tot el concert de les guitarres dels cosins Allan i de l’espectacular percussió a càrrec de Jonna Löfgren i el seu cerrell inquiet.

El concert si no excel·lent fou més que notable, amb un punt clau a millorar totalment aliè a la banda: l’excés de decibels, queixa compartida entre molts dels assistents. Música alta sí, mola. Música perillosament ensordidora no, no barrufa.

Definitivament, si a això li sumem l’endimoniat accent de Glasgow que gasta l’amic James, podem afirmar que es pot dir més clar però no més alt.

Text: Alex Reuss

Fotos: Silvia R May

MK MK: les roses no esperen a St. Jordi

in A PRIMERA FILA

Hi ha qui sembla haver nascut dalt un escenari, que la Mare Naturalesa, sàviament, li hagi reservat un lloc dins aquest peculiar i no sempre confortable hàbitat.

La desimboltura amb la que es mou  la Maika Makovski (MK MK, com hom pot llegir a la banda que subjecta la seva guitarra) per sobre la tarima fa pensar que ella és un d’aquests particulars individus que, com a natiu, allà a sobre s’hi sent com a casa.

A qui no agradin o entusiasmin els seus discos li recomanaria que un dia la vagi a veure en concert. Artista d’aquelles que, fruit de la passió amb la viu la seva professió, trasllada entusiasme a qui l’observa. No cal dir que el seu nivell interpretatiu ajuda força: veu, teclat i guitarra sonen magníficament bé. I si amb això no hagués prou Benas, Martínez i Luque (guitarra, bateria i baix respectivament) posen la resta i no desentonen en qualitat.

Per tant no resulta curiós que aquest passat dissabte la Bikini presentés un ple en una cita (presentació a Barcelona del seu Thank You For The Boots) ineludible pels incondicionals. Es respirava frisança i la mallorquina va voler estar a l’alçada.

El focus de l’acte, com era d’esperar, apuntà cap al darrer dels seus treballs i el primer dels temes en sonar fou Language. A partir d’aquí la seguiren No News, Get Along, Your Reflection, When the Dust Clears… intercalant material d’altres discos (Body, Friends, Oh M A…) i reservant pels moments especials perles com les inevitables Lava Love (que bé podria incloure Tarantino en alguna de les seves pel·lícules), A Dream within a Dream o l’escruixidora Song of Distance (gran capacitat per sostenir i arribar a determinades notes!).

En definitiva una manera excel·lent de celebrar un aniversari, i és que la cantant estrenà la vint-i-novena primavera amb un directe a la seva ciutat d’adopció. Va rebre de mans d’alguns dels presents un bonic ram de roses i ella, a canvi, els va (ens va) regalar un recital ric i cuidat on no faltaren tres bisos i l’estrena d’un tema encara inèdit. Què més es pot demanar? Un bon teloner?

En Dani Poveda, vocalista i guitarra de Gentle Music Men, canta i toca força bé però, malgrat fer gala d’una potent veu (en ocasions potser massa), les melodies sonaren com mancades d’un necessari acompanyament instrumental que arrodonís el producte. Difícil paper per algú que ha de precedir el concert d’una inspirada MK MK i companyia.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt