Tag archive

Sala Barts

Angel Olsen. Sí però no.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 9 de maig del 2018. Sala Barts.

Podríem dir, vulgarment, que la Barts estava a petar. Ordes de frisosos seguidors àvids de consumir un dels productes més punyents del folk-rock nord-americà. Encert dels organitzadors, Guitar Festival, que, val a dir, apostaren sobre segur.

Lo del poeta Suno Deko fou anecdòtic. Temes íntims on l’experimentació té un paper molt rellevant. Agradable, envoltant, hagués brillat més de no ser pels condicionants intrínsecs que afecten els teloners. El seu disc homònim bé mereix ser escoltat en unes condicions més propícies.

Arribà l’hora: En un ambient d’intimitat poc íntima, on els clics de les càmeres fotogràfiques acabaren amb la paciència de més d’un, entonà la de Missouri unes primeres notes que donaren fe de les seves admirades aptituds vocals.

En primera instància allò fou un regal per les oïdes: la guitarra, carregada de reverb, embolcallava la virtuosa veu construint un plàcid i confortable univers sonor. A mesura que el recital avançà, amb un temari que obvià les seves composicions més mogudes, la impressió mutà per convertir-se en un inesperat sopor.

Cert és que hom, quan escolta Phases, és conscient que el producte està desproveït d’artificis i que els arranjaments orquestrals són, més aviat, discrets. Però de la discreció a la inexistència hi ha un impàs que el directe en solitari, al meu entendre, no aconseguí superar.

Admirable és la figura de l’artista que damunt l’escenari, sol/-a, és capaç de defensar el seu repertori amb solvència, amb clara i fresca sintonia amb el públic. Això últim, malgrat la “xispa” induïda pel vi (copa d’avituallament sempre a mà), no existí, malgrat que en ocasions els allà presents reaccionaren amb excessiu (forçat?) entusiasme a les primeres notes d’alguna de les peces o fredament a alguna de les tímides interlocucions que llençà des de la tarima. Quin tema us agradaria escoltar? – preguntà. Poques respostes, però un “Acrobat!” ressonà en la sala. “California!” – cridà algú altre. I ella, siguem justos, les va tocar amb alguna reticència.

Ambdues formaren part del més memorable, com Sans (que obrí el concert) o la pertinent Some things cosmic, D’aquesta manera el protagonisme se l’endugueren els temes del darrer disc i aquells, antics, que s’avenen millor amb la defensa en solitari, com els compresos en el minimalista Half way home.

Veredicte personal: Sí (per la qualitat artística que no discutirem) però no (per la monotonia, la manca de matisos, per la mise en scène).

Alex Reuss
Redactor

 

Russian Red porta el seu Karaoke a Barcelona

in A PRIMERA FILA

Russian Red aterra a Barcelona per presentar-nos el seu darrer treball: Karaoke. Un disc ple de versions de temes dels 80 i 90, com I want to break free de Queen, o bé Shout de Tears for Fears.

Amb la sala Barts plena de gom a gom, Lourdes Hernández i la seva banda va sortir a enlluernar al públic. Més glamurosa que mai, va interpretar els temes clàssics versionats amb el segell marca de la casa d’una veu suggeridora i d’estil pin-up.

Fotos i ressenya: Dolors Ferré

 

En Colomo, les fílies i les fòbies

in A PRIMERA FILA

Barcelona, Sala Barts, 20 d’abril 2017

Després de fer baixar amb una canya els pintxos de cartó pedra engolits en un dels locals del parc temàtic donostiarra del carrer Blai enfilem cap a la BARTS. Avui és juernes i el Guitar BCN 2017 ens ha convidat a veure la proposta del Joan Colomo, l’eterna promesa emergent i malauradament encara un desconegut del gran públic.

I entre ells, un servidor, qui empès per les fílies i fòbies que guien la condició humana renega de l’indie com ànima que porta el dimoni. Decidit a exorcitzar els prejudicis innats a la meva condició de rocker, em vaig deixar convèncer per assistir al fenomen Colomo. Si m’avorria, sempre em podria distreure fent inventari de hipsters, fàcilment identificables per la camisa de quadres i la brusa estampada d’animals diversos –estereotips mode on!-, rehipotecar-me per pagar els deutes acumulats a la barra o fugir d’estudi i abandonar la fotògrafa a la seva sort. Per cert uns éssers ben curiosos els fotògrafs musicals, apostats a primera fila com groupies voyeurs

La nit de Barcelona és complexa, massa factors a tenir en compte, que si la Champions, que si el Primavera, les festes populars, el Bruno Oro versionant a Sinatra a la sala principal de la BARTS…, els artistes i programadors tenen la coartada perfecta per justificar l’èxit o el fracàs d’aforament.
No és el cas d’en Colomo, ell no necessita excuses, és un animal escènic que des del primer joc de sampler t’arrenca un somriure i que al tercer tema et té ballant i ja no et deixa de sorprendre fins que s’apaguen els focus. Perquè d’això es tracta amics de deixar el sofà aparcat per unes hores, de pagar 15 pavos pel gust de participar d’una experiència musical, de descobrir noves propostes i arriscar, ell ho posa tot perquè el públic gaudeixi i torni a casa amb un somriure taral·lejant com un mantra alguna de les seves tornades.

I no, no em vaig avorrir, no vaig fugir, de hipsters tampoc en vaig comptar, amb la cervesa a preu de combinat i una proposta eclèctica barreja de concert i show de varietés em van tenir prou distret. Suficient per afegir en Colomo a la meva llista de fílies.

En definitiva una experiència altament recomanable, aquest ha estat el primer cop però de ben segur ens tornarem a veure, fins aviat Amigo!

Text: Xavi Gimeno

Fotografia: Maria Carme Montero

Andrew Bird. El rossinyol remunta el vol.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 4 de novembre del 2016, Sala Barts. Festival Cruïlla de Tardor.

Andrew Bird, abanderat del seu Illinois natal, actualment viu a Los Angeles. La seva, però, no és la típica i tòpica història d’artista acabalat que, fruit de l’èxit, abandona el niu per adquirir una mansió a terres de clima càlid i glamur.

Tres anys desastrosos, un calvari de novel·la (mobbing immobiliari, l’huracà Sandy i, per sobre de tot, el càncer tiroïdal de la seva dona, Katherine Tsina), feren que el músic i família optessin per instal·lar-se a Califòrnia.

De sempre, les lletres de Bird, han begut de l’experiència personal. Mai, però, com ara. Are You Serious neix de la necessitat de fer rajar sentiments intensos, d’aquells que de no ser expulsats acaben enquistant-se. Procés de creació catàrtic plasmat en un dels seus discos més brillants (conscient de que afirmar això és molt agosarat) i personals.

Resultà, conseqüentment, un luxe imperdible escoltar aquestes vivències musicades de boca, llavis (advertiu la diferència) i mans d’un professional de la seva talla, més encara amb la nuesa d’aquell que s’exposa en solitari davant una nodrida audiència amb poc més que un violí i un looper.

La ironia, tant present a les seves cançons, aparegué també en els seus discursos, sintonitzant amb un públic al que, val a dir, no calia guanyar-se. Amb la sala plena i un respectuós silenci el violinista xiulador esgranà un repertori que arrancà fusionant el Journey To Satchidananda de l’Alice Coltrane amb Capsized.

A partir de llavors temes de la magna categoria de l’exòtica Tenuousness, la sensual Why, la deambulant Anonanimal, la política i re-actual Sic of Elephants, la “guitarrera” (poc ús en va fer d’aquest instrument) The Sifters, la folklòrica Three White Horses

Intercalats, com preveiem i desitjàvem, peces del darrer treball de les que sobresurt el meravellós Roma Fade.

El final, com és de llei, reservat a l’obligat Pulaski at night i els bisos a la poc coneguda Give it away i l'”antiquíssima” Weather System.

Recital del rossinyol de Chicago, especial, per guardar a la memòria.

La Cris, telonera i col·laboradora puntual, escalfà eficientment l’ambient amb molta alegria i ofici. Artista a la que, realities mitjançant, no li falta talent i cal seguir de prop.

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Joan Miquel Oliver: galàctic!

in A PRIMERA FILA

“Vaig trucar a en Guardiola perquè arribava tard a veure el partit i no va voler començar-lo una mica més tard. Doncs hi volia posar la seva foto, però al final he agafat en George Clooney”. Rialles. La foto d’en Clooney formava part d’Inventari pis carrer Missió, 3, 2 A.

En Joan Miquel Oliver, la ment creativa dels Antònia Font, presentava el seu nou disc en solitari a Barcelona. Pegasus és un disc rodó. I el concert també ho va ser. Ell, veu i guitarra, s’acompanya d’en Jaume Manresa als teclats i en Xarli Oliver a la bateria. Entre els tres ho fan tot. I així ens van tocar les cançons del nou disc, com Marès a radial, Flors de cactus o Fèmurs. Però no hi van faltar alguns dels seus hits com Surfistes en càmera lenta, Final feliç o Ryanair.

Entre el nombrós públic, hi havia els que podríem anomenar els seus pares musicals: en Sisa i en Pau Riba. Companys que, juntament amb Quimi Portet, que també va assistir al concert, formen el pòquer de musics galàctics de la nostra terra.

En Joan Miquel Oliver juga amb la música i en fa, de qualsevol cosa, un instrument. D’aquí que dos pots d’ambientador facin la música i representin el so del rellotge a Rellotge. O que una petita guitarra acústica la faci sonar com una espectacular guitarra elèctrica a Lego.

Ja partia, com va dir ell, però no el deixàvem. Ni un, ni dos bisos. En van ser tres per tancar una nit de música juganera i galàctica amb Sa núvia morta. Genial!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

 

Ves cap amunt