Tag archive

Sala Apolo - page 3

Cicle “En persona”: desmuntant LHR

in A PRIMERA FILA

Es fa estrany entrar a la sala Apolo i trobar-te-la plena de cadires i tothom assegut. Aquest és el format del cicle “En persona” on es tracta d’interaccionar entre el públic i el grup de música amb espais per a la conversa. Aquesta vegada era el torn dels valencians La Habitación Roja (LHR).

Introducció: amb la presentació de l’Iván Álvarez Cayuola, amic i periodista, i d’en Sergi A. Minguell, autor dels últims videoclips del grup, introdueixen el concert amb el videoclip de “Norge”. Els acompanya en Jose Marco, el bateria del grup. Seguidament surten per fer un petit tastet d’algunes de les cançons de l’últim disc “Fue elétrico”.

Nus: és el moment de conèixer les intimitats i també la resta de convidats que els acompanyaran en aquesta nit diferent. Al voltant d’una taula rodona i asseguts entre ells hi ha, el ja nombrats Iván i Sergi, en Marcos Collantes (del segell Mushroom Pillow), l’Antonio Luque (més conegut com a Sr. Chinarro) i, a la taula de so, en Santi Garcia (productor de l’últim disc i de l’estudi Ultramarinos Costa Brava). En Jorge Martí, és la veu cantant. No deixa cap espai en blanc i, mentre el públic perd la vergonya, explica anècdotes.

Curiositat 1: el grup va començar a Barcelona.

Arriben les preguntes. És un moment distès i amb rialles per part de tothom. Seguidament, en Jordi Sapena, l’última incorporació del grup, presenta un vídeo de l’interior del grup en el Festival Internacional de Benicàssim (FIB).

Curiositat 2: en Jordi era fan de LHR abans de tocar-hi i la seva relació amb el FIB és estreta: hi anava com a públic, després hi va treballar i finalment hi ha acabat tocant. La quadratura del cercle.

I un altre cop moments musicals, aquesta vegada amb LHR fent de “chinarros” (excepte a la bateria que hi ha l’Alfonso Luna de Tachenko) per a l’Antonio Luque tocant “Quiromántico”. Ells toquen unes quantes cançons antigues, com per exemple, “Cuando te hablen de mí” o “Universal”.

Curiositat 3: arribava el moment emotiu amb la presentació del videoclip d’Annapurna. El vídeo està fet amb imatges de la primera expedició catalana a l’Annapurna realitzada l’any 1974. I les imatges estaven cedides per en Josep Manel Anglada, un dels integrants de l’expedició, i que també estava entre el públic.

I l’últim torn de preguntes on en Jorge cada vegada està més desinhibit… Hi ha preguntes de tot tipus, fins i tot de personals, i de tant interessants com demanar-los-hi que diguessin, cada un d’ells, un disc que els hi hagués marca’t. Les respostes i la varietat és curiosa.

Desenllaç: amb la gent dreta, algunes cadires aparcades i les altres fent un pèl de nosa, era el moment d’anar tancant el “concert”. Primer amb una improvisada “Sol” que empalmen amb una “versió” de “Boys don’t cry” dels The Cure. Acompanyats d’en Santi Garcia a la guitarra i el públic fent els corus toquen “Indestructibles”, “Van a por nosotros”, “El eje del mal”, “Ayer” i acaben la nit, després de més de dues hores i mitja, amb un popurri de cançons.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Aloud Music Festival: 3r dia: colofó final!

in A PRIMERA FILA

El dissabte 9 de febrer era dia de Carnaval. Dia de festa i xerinola. No és una festa que m’apassiona massa. Més aviat gens, per tant, no ho recordava, però ho vaig poder comprovar només arribar al Paral·lel i trobar-me’l tallat amb unes carrosses guarnides, penso que amb poc gust, i persones amb poca roba, plomes i a punt d’agafar una galipàndria. Això és el carnaval… Després, a dins a la sala Apolo també ho vaig constatar veient a una persona disfressada de persona egípcia. La resta, si anàvem disfressats, no ho vaig saber distingir…

Era el dia gran de l’Aloud Music Festival. El seu responsable, en Sergio Picón, es va treure de la màniga un festival de tres dies, per celebrar el desè aniversari de la discogràfica, repartits en diferents sales de la capital catalana: dijous 7 a la sala Sidecar (amb Syberia i Cuzo), divendres 8 a la [2] de l’Apolo (amb Yndi Halda, Giardini di Mirò, The Samuel Jackson Five, Powder! Go Away i Stories from the lost) i el dissabte 9 a l’Apolo (amb Toundra, Lisabö i The Joe K-Plan). Però anem a pams…

Amb una sala que s’estava omplint mica en mica en Mario i en César, guitarra i bateria, el duet The Joe K-Plan, van obrir la tarda nit amb el seu rock caòtic, però a l’hora virtuós. Estan parats des del seu “Rigan asesino, Olibia vencerá” de l’any 2009, però es va comprovar que no han perdut el ritme frenètic que els caracteritza al tocar. Són un grup un grup que sembla que estiguin tocant al menjador de casa seva. L’un per l’altre es van animant i es desinhibeixen tant que et dóna la sensació que no tenen present que estan dalt d’un escenari.

Va ser una bona manera de començar i donar pas a un ens amb sis extremitats: dos bateries, dos baixos i dos guitarres. Els Lisabö. Contundència i brutalitat portada a l’extrem. Quan els vas a veure tens unes expectatives, records de l’última concert, però sempre les superen. Sempre, sempre i sempre. Van esquarterar el seu últim disc “Animalia lotsatuen putzua” (millor disc del 2011 segons algunes publicacions especialitzades). Com un animal que aixafa tot el que troba al seu pas, els bascos, van anar colpejant-nos amb el seu post-hardcore poètic fins deixar-nos a tots noquejats per ko. Es deixen la vida dalt l’escenari. I així ho transmeten. Un espectacle poder-los veure i escoltar.

I per tancar la nit, el festival i l’aniversari els madrilenys Toundra van pujar a l’escenari de l’Apolo a tocar el seu post-rock amb tocs de metal i hardcore. Al ser una nit especial es van acompanyar dels instruments de corda de Cordes del Món. Van aportar el toc preciosista que tenen les cançons en els discos, però personalment penso que no hi van arribar a treure tot el suc possible. Van fer-nos moure al ritme enèrgic del seu últim i ben rebut disc “III” amb el fantàstic començament amb la meravellosa “Ara Caeli”. Enmig hi van intercalar cançons del “II” i també la versió de The RamonesI believe in miracles”. A mi em va agradar, però crec que se la podien haver estalviat (apunt per qui no ho sàpiga: els Toundra no canten fan música instrumental). Aquest, per mi, va ser l’únic “però” de la nit. Totalment perdonable.

Després, un pastís amb unes espelmes amb el número 10 van deixar veure a en Sergio un breu moment dalt l’escenari. Tradicional cantada de l’”aniversari feliç” i bufada d’espelmes. Una nit fantàstica. Sergio, esperem en candeletes l’edició de l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Maria Rodés. Tres, dos o u, tu i jo ho sabíem!!

in A PRIMERA FILA

11/01/2013 – Sala [2] de l’Apolo

Parafrasejant el carismàtic i ja desaparegut locutor de ràdio Joaquín Luqui, quan es volia referir a un èxit pronosticat (per ell) amb certa antelació us direm que… “Tres, dos o uno, tú y yo lo sabiamos!!”.

Sueño Triangular , afortunadament haurà sonat poc o gens als 40 Principals però al nostre entendre és de lo milloret del 2012, opinió la nostra que ja quedà reflectida en la llista publicada per L’Ampli dies enrere.

Dit això el concert del passat divendres fou una constatació del gran moment creatiu i de forma pel que passa la compositora i intèrpret barcelonina. Acompanyada d’una magnífica banda estigué, a més, en tot moment recolzada per un bon grapat de seguidors, amics i família que no volgueren perdre’s la “posada de llarg” del seu darrer treball a la prestigiosa Sala [2] de l’Apolo dins el cicle de concerts Caprichos de Apolo.

Tot anà rodat, l’artista començà i acabà el recital amb la directa posada, amb humor, sempre amable però sense excessius parlaments (dedicà el directe als components de la banda que properament estrenaran paternitat) i enllaçant tema rere tema. Sonaren els inclosos a l’esmentat disc, unes pinzellades de Una Forma de Hablar, un xic del Sin Técnica d’Oníric i un parell d’agraïments en forma de versions amb Noi Coix d’Anímic i L’ocell d’un admirat i admirador Joan Colomo present entre el públic.

En definitiva, un viatge de moments brillants que començà amb Te vi, sobrevolant esplèndidament l’equador amb Hum! i finalitzant el trajecte amb la preciosa Mirall.

¿Cuando te pondrás a trabajar en algo normal? – es pregunta Maria Rodés a Mírate. Si entenem com anormal la seva actual activitat artística, mentre gaudeixi i faci gaudir els demés amb aquesta “lúdica afició”, esperarem que el moment de “madurar”  trigui encara molt en arribar.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Eli “Paperboy” Reed & TPP: un Magnum Premium!

in A PRIMERA FILA

Si l’Eli “Paperboy” Reed fos un gelat seria un Magnum. Sí, un Magnum de vainilla recobert d’una fina capa de xocolata negra. Algunes cançonetes dolces, alguns temes frescos i sobre l’aspecte juvenil i caucàsic de noi “acomodat” de Nova Anglaterra un revestiment d’intens soul afroamericà. Trepitjà l’escenari fet un pinzell: americana, corbata, sabates d’immaculada brillantor i una clenxa que, a diferència de la resta de detalls, aguantà inalterable durant tot el concert. Un Magnum Premium, vaja.

No seria just, però, començar parlant de l’actuació del bostonià sense abans mencionar que aquesta va anar precedida per un repertori de set cançons interpretades íntegrament pels gironins The Pepper Pots, que després acompanyarien el nord-americà durant tot el seu concert. Elegants els mascles i moníssimes elles amb els seus vestidets curts (i si això fos l’APM? apareixeria el famós tall “Ui, que machista!“) van deixar el llistó, d’estilisme però sobretot musical, a un molt bon nivell, el nivell que els ha portat a tocar a d’altres places de renom d’arreu el nostre planeta.

L’Adriana, l’Aya i la Marina, en el que semblava una sana competència, van anar rellevant-se en la funció de cantant solista demostrant, una a una, les seves dots vocals. Les coreografies simples i divertidament innocents amb aires 50’s acabaren d’arrodonir la posada en escena.
Amb excel·lent tessitura ens oferiren un tast del seu Train To Your Lover (2011) amb temes com I Can’t Choose, You Hurt Me Really Bad, Can’t Let Him Go, Train To Your Lover o Wanna Blindly Trust In You i un petit glop del Now! (2009) amb Real True Love.

Tornem de nou amb Mr. Paperboy, presentat com l’estrella de la vetllada i rebatejat pels catalans com Eli “Pepperboy” Reed, per fer-se’l més seu. Només sortir va revolucionar la sala, un recinte ple de gom a gom ansiós d’escoltar la sorprenent veu de l’artista. Els entesos creuen reconèixer en ella trets i influències de Tyrone Davis (que efectivament semblen ser-hi) però els seus xiscles recorden inevitablement a James Brown. Al meu costat, un individu reciclat del Proyecto Hombre que s’embolica i posteriorment es fuma un porro (sense fer-lo rular!) està d’acord: – Venga James Brown, dale caña! – baladreja roncament. Per acabar-ho d’adobar la Jennifer, la famosa xoni de Castefa, també ha vingut: el primer cop que el cantant s’apropà al marge de l’escenari aquesta li etzibà a pulmó obert un “I love you!” que en primera instància fa riure els adjacents. Malauradament no va entendre que les bromes més val no cremar-les i, vergonyosament, es va passar tot el concert increpant al pobre nano que ja no sabia on amagar-se.

Sia com sia el tàndem Paperboy/Pepper Pots sonà magníficament bé. El seu projecte discogràfic conjunt, l’EP de versions Time And Place, va ser repassat íntegrament amb mestrança: Time And Place, There Ain’t No Man That Can’t Be Caught, Take It Like a Man i, el moment més memorable de la vetllada, el duet format per l’Eli i l’Aya amb Don’t Mess Up a Good Thing.

Com no podia ser d’una altra manera també hi hagué temps pels temes originals de l’intèrpret, com l’inicial i espectacular The Satisfier o Come And Get it, així com per grans temes del soul com Don’t Sign The Papers Baby (I Want You Back) de Jimmy Delphs.

I per últim un homenatge al grandíssim Ray Charles amb la interpretació de I’ll be your servant, on rodejat per uns Pepper Pots fent cors i palmes l’estatunidenc s’acomiadà d’aquella peculiar fauna urbana que es donà cita en l’emblemàtic recinte del Paral·lel barceloní.

I és que el soul, germanes i germans, el portem tots a dins.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma.Carme Montero

Tercer aniversario del Taboo a golpe de pezoneras y R&B

in A PRIMERA FILA

El Paral·lel barcelonés siempre se ha caracterizado por ser bastante prolífico en los espectáculos de variedades. Para suerte de la cultura nocturna de la cuidad, teatros  como el Molino o el Apolo se han encargado de mostrar al público trasnochador las virtudes de este tipo de representaciones artísticas. En ese marco tan representativo y de la mano de Juanjo Barrantes, Albert Guijarro y Dani Nel.lo, Taboo Barcelona cumple su tercer aniversario. A lo largo de estos tres años este espectáculo ha sabido consolidarse como plan alternativo de algunos jueves y nos ha sumergido mes tras mes dentro del insólito mundo del Burlesque.

Contorsionistas, bailes exóticos, strip-tease, faquirs, y todo tipo de representaciones casi obsoletas se dan cita en el Taboo, en un evidente homenaje a lo “retro” y a la estética Pin-up. Y es que tal y como vas subiendo las escaleras de la sala Apolo, da la sensación de que te estás introduciendo en una máquina del tiempo que te transporta a un universo en el que prima más la imaginación y lo sugerido que lo trivial y lo explícito. Para guiarnos dentro de ese retrospectivo mundo, Madame Taboo hace valer su picardía cabaretera sonrojando a parte de la concurrencia con sus incursiones más allá del escenario principal.

Durante más de dos horas de espectáculo, el erotismo se va haciendo cada vez más presente y paulatinamente toma el protagonismo. Quizás, hay un exceso de protagonismo para mi gusto, y no es que en ningún momento la ceremonia se muestre zafia, pero tanta pezonera me recuerda un poco a la postguerra franquista. Aunque es evidente que se muestra un total respeto y fidelidad al Burlesque clásico americano, hubiese preferido que por momentos la noche tomara tintes más gamberros y menos ortodoxos.

 Para la árdua tarea de amenizar la velada, se encargó la banda local Mambo Jambo. Bajo la dirección musical de Dani Nel·lo, los Jambo no se adhieren al show, prácticamente se adueñan de él. Un cuarteto de all stars de la escena callejera barcelonesa -formado al 50 por ciento por miembros de los rockanroleros Nu Niles y al otro 50 por los Tandoori Lenoir– sabe bien como torear por estas plazas. Los componentes de la banda aúnan su talento para gestar una banda sólida como el hormigón y con la pegada de un peso pesado. Rhythm and Blues que oscila entre el Rockabilly al más puro estilo de Stray Cats y el sonido Swing-Jazz de taberna o burdel. Un deleite para los amantes de la música que evoca las películas de gángsters y cómics de época.

Al final de la noche, la coctelera de sensaciones me hizo salir con una idea confusa del espectáculo. Chicas que vaciaban una botella de cava en sus pechos, hombres con barba que escupían fuego por la boca, un saxofonista que tocaba un solo encima de un contrabajo… por un momento no sabía si estaba en el Apolo o presenciaba en directo el último videoclip de David Lynch. Eso sí, mientras duró la función, Taboo me trasportó a otra época y lugar, contando con la única ayuda de unos medios limitados, mucho trabajo, mucho más talento y, lo mejor de todo, para conseguirlo no me hizo falta subirme a un Delorean acompañado de Michael J. Fox.

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

 

XXV Premis Enderrock: Tú “sí” tienes ritmo!

in A PRIMERA FILA

12/03/2012 – Sala Apolo

La festa dels Premis Enderrock va tornar a canviar d’escenari, celebrant-se aquesta XXV edició a la Sala Apolo.

Presentada pel periodista, locutor de ràdio i tertulià televisiu Pere Mas la gala avançà a un ritme i cadència correctes, una millora respecte anteriors edicions que feien créixer el sopor entre l’audiència. Mèrit del conductor i , sense dubte, dels organitzadors que van resoldre no fer pujar a l’estrada tots els guardonats, únicament ho feren els receptors dels premis més rellevants.

 El guardons van ser entregats per alguns dels membres més llustrats del panorama musical/cool català: David Carabén (Mishima), Ramón Rodríguez (The new Raemon), Santi Balmes (Love of lesbians), Els Amics de les Arts, els presentadors Bibiana Ballbé, Laia Ferrer, o Roger de Gràcia entre molts altres.

Actuacions musicals:

El punk-rock californià i adolescent cantat en la llengua de Pla, Maragall o Espriu va ser l’encarregat d’obrir la tanda d’actuacions. Desconeixem el perquè, amb un so tant americà, es fan dir Amélie, sia com sia van tenir contentes les groopies més jovenetes, les quals entonaren a pulmó les senzilles lletres d’amors i desamors d’edat temprana.

 Sovint es relaciona, tendenciosament, l’Enderrock amb el catalanisme més xirucaire i d’arrel independentista. Aquest, però, no sembla un perfil amb el que Joan Colomo s’avingui gaire. L’artista, que va “omplir” 10 minuts d’actuació i va rebre el premi a millor artista de cançó d’autor segons la crítica, es va expressar barrejant català i castellà, al més pur estil xarnego, sense cap mena de complex. Amb la seva ironia i passotisme innats va aconseguir les rialles d’un públic còmplice, símptoma, potser, de la naturalització progressiva del fet plural.

Els Catarres van tenir l’oportunitat de demostrar que el seu repertori, Jennifer a banda (millor cançó de l’any per votació popular), va més enllà d’un èxit d’estiu. Presentaren la nova formació amb la que certament aconsegueixen donar més volum al so del seu directe. Van tenir l’encert, també, de no oferir la cançoneta de l’actual campanya de civisme de l’Ajuntament de Barcelona.

En quart lloc actuaren els valencians Obrint Pas i aquí sí, aquí els crits d’independència es van deixar sentir a la sala. En format “unplugged” van interpretar alguns dels seus temes més coneguts, entre els quals no podia faltar la patriòtica “La flama”. Dolçaina, calaix i guitarres acústiques van fer que les seves enèrgiques cançons sonessin més íntimes i emotives que mai. Destacable la rebuda a la banda, de les més sonades de la nit, així com la que els més entregats van retre al reivindicatiu cantautor Cesk Freixas, qui anteriorment recollí el premi a millor cantautor per decisió del poble. Tot plegat evidencia que els factors valorats per crítica i públic sovint són divergents.

Tancaren la vetllada els barcelonins Txarango, grup revelació segons la revista, que amb la seva música fusió van esdevenir un bon final d’espectacle. Frescor, bon rotllo i ritmes rumberos que van fer ballar el més pintat. La jove banda promet i, pel que es va poder veure i escoltar, apunten ben alt. De fet, per la presentació del seu disc “Benvinguts al llarg viatge” el proper dia 18 d’abril a la mateixa Sala Apolo, les entrades estan ja exhaurides.

Parafrasejant en Louis van Gaal conclourem, doncs, dient que la gala en aquesta ocasió sí, “tú sí tienes ritmo”.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Manos de topo, cabeza de…

in A PRIMERA FILA
01/03/2012 – [2] Apolo – Ciclo Caprichos de Apolo – Manos de Topo + Gúdar

 

Crec que estarem tots d’acord en que Manos de Topo és una banda que aixeca passions. Possiblement també coincidireu amb mi si us dic que aquestes passions no sempre són de caire positiu. En d’altres paraules, és el cas típic d’amants i detractors.

Amb aquesta tessitura em vaig presentar el passat dijous a la [2] de l’Apolo, sense tenir excessivament clar en quin grup m’havia de situar. Els havia escoltat en directe temps enrere i llavors em semblà que, si bé la proposta era original, en conjunt es tractava d’un projecte per polir. A més aquella veu… aquella veu…  Bé, actualment aquella veu ha esdevingut un tret distintiu al qual Miguel Angel Blanca acompanya amb una gestualitat característica i estudiada, marques inconfusibles de la casa que aconsegueixen donar vida a un personatge.

La jove multitud que omplia el recinte aquell vespre ho tenia molt clar: adoren el personatge i les seves lletres carregades de desamor i frustració. Ho van demostrar recitant de memòria cadascuna de les cançons, demandant alguns dels temes més populars, llençant floretes als components…  “Teneis el corazón más grande que mi cabeza”, respongué emocionat el vocalista. Però l’agraïment mutu no quedà aquí, els músics obsequiaren els seguidors amb un repertori que, si bé posà l’accent en l’Escapar con el anticiclón, darrer àlbum dels barcelonins, incorporà alguns dels temes més icònics: el pessimista Lógico que salga mal, l’esperadíssim El cartero, l’aclamada  Es feo i una generosa tanda de bisos amb la definitiva La Estatua de la Libertad com a guinda.

Tus siete diferencias, tema amb el que aquest redactor es quedaria en cas d’haver de triar un, oferí els músics l’oportunitat de brillar, una oportunitat que segons el meu parer no malbarataren. Hom podia malpensar i creure, escoltant el disc, que la millora que s’observa en relació als anteriors treballs és fruit únicament del bon treball de producció de Ramón Rodríguez, però Blanca i els seus s’encarregaren, en aquest i d’altres casos, de demostrar el contrari. Inevitable, també, pensar en el magnífic videoclip del tema, que recordem va ser finançat pels fans mitjançant la plataforma de crowdfunding Verkami.

Com a detall puntual destacaria el protagonisme que ha anat guanyant el violí de Sara Fontán, el qual aporta consistència i profunditat al so de la banda. Com anècdota també val la pena recordar que a l’omnipresent xilòfon d’Alex Marzoa, instal·lat sobre una taula de planxar, li sortí un dur competidor, un magnífic i entranyable Casio PT1 que va sonar tant monofònic com dècades enrere.

Conclouria llavors dient que, si bé no esdevindré un incondicional, Manos de Topo definitivament ha passat a formar part de la meva “white list” particular, una llista formada per aquells grups i intèrprets que fent correctament la seva feina, amb personalitat, es guanyen l’admiració i el respecte del públic.

Dels teloners Gúdar malauradament no puc dir el mateix: sonen potents, tenen gràcia, molta barra i pinta de fiesteros, bons ingredients per una banda de rock, però els manca picar molta pedra. Això sí, amb temps i una canya potser n’haurem de tornar a parlar.

Text: Alex Reuss

Fotos: Tatiana Moret

Delafé, las Flores Azules y sus ‘mantras’

in A PRIMERA FILA

Después de dos años de gira, Delafé y las Flores Azules se despidieron con un pleno en la sala Apolo durante dos noches consecutivas. Fue una despedida alegre y animada, con un público dispar pero dispuesto a entonar al unísono e incansablemente los ‘mantras’ que emanan de sus estribillos. Sin embargo, también se nos comunicó una triste noticia: hacía pocos días que el padre de Oscar D’Aniello –vocalista, letrista y bailarín de la banda- fallecía. Sin embargo, el ánimo no se vino abajo y éste no dejó ni un momento de sudar la camiseta con sus carismáticos bailes. Si ya admiraba de por sí la puesta en escena y la energía que desprenden sus últimos directos, ahora no me toca más remedio que quitarme el sombrero.

 Ha llovido y mucho desde que por vez primera los escuchara en Radio 3, cuando el programa Disco Grande decidió otorgar a Facto Delafé y Las Flores Azules el premio mejor maqueta del año 2004 por su primer disco ‘El Monstruo de las Ramblas’. Por entonces su trip-hop de aires naïves me pareció realmente innovador, y aunque se paseaban tímidamente por los escenarios barceloneses, la crítica les auguraba un buen futuro.  En poco tiempo se sucedieron muchos cambios: el músico Marc Barrachina (Facto) abandonó la banda, creándose un punto de inflexión. Unos nuevos Delafé sin Facto pero con trompetas, unos discos posteriores más pensados para el gran público, su cambio de sello discográfico y su salto a la pequeña pantalla – en anuncios de El Corte Inglés y San Miguel- y a la gran pantalla – fueron parte de la banda sonora de ‘Yo soy la Juani’ de Bigas Luna-, los ha transformado en una banda más popular y de sonido más comercial.

 La sala Apolo se convirtió en una gran verbena donde no faltaron los saltos, el confeti, los grititos de Helena Miquel y los polvos de talco por el escenario. En la pista de baile un Oscar D’Aniello a mil revoluciones, una Helena Miquel con resaca de ‘Goyas’ y más segura que nunca. Los acompañaban Dani Acedo -bases, keys, coros-, Juliane Heineman a la guitarra, Ramon Rabinad a la batería, Lluis Cots a la mesa de sonido y la sección de viento formada por Ramón Marc Bataller (saxo), Ferran Puig (trombón) y Marc Gay (trompeta).

 Dos horas de show y aún después resonaban algunas melodías y bailes en mi cabeza. Aún y preferir sus primeros pasos como músicos tengo que admitir una vez más el valor de su puesta en escena y directo, que con el paso de los años  ha ido creciendo y se ha ido haciendo más y más potente.

Texto: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Nada Surf i els multi-instrumentísimos

in A PRIMERA FILA

Us ha passat mai allò d’estar escoltant música i perdre el món de vista? Surar en mig del “no res”, en un univers buit on l’únic que us manté en un estat de consciència és la percepció d’una melodia que us atrapa? Si la resposta és afirmativa comprendreu d’on va treure Matthew Caws el nom de la seva banda. Darrerament s’han sumat a aquesta Doug Gillard (guitarrista de Guided by Voices) i Martin Wenk (trompeta dels Calexico). Caws es declara admirador de tots dos, afirmant amb orgull, i en un castellà encara per polir, que ambdós són grans “multi-instrumentísimos”. Tot i el simpàtic lapsus linguae cal confirmar que ambdós, efectivament, són grans músics i que, un cop més, ho van saber demostrar. El que és segur és que els habituals i els “nous” formen, plegats, una màquina ben engreixada.

El passat diumenge Nada Surf  desembarcaren a Barcelona per presentar el seu darrer treball. Malgrat la desigual acollida que va rebre per part de la crítica The Stars Are Indifferent To Astronomy el directe dels novaiorquesos és, gairebé sempre, sinònim de gran nit de concert.

L’ofert a la Sala Apolo el passat diumenge no va ser cap excepció. Brindaren al respectable un recital carregat d’energia, tirant de material nou i repassant de manera generosa la seva, ja extensa, discografia. Amb set àlbums d’estudi a les seves esquenes i vint anys compartint escenaris actualment arrosseguen un públic divers: bollicaos i puretes ompliren la sala i vibraren al son dels seus himnes. Una noieta, a la meva esquena, probablement al parvulari en temps del High/Low, no parava de repetir, cançó rere cançó “Aquesta m’encanta!”.
I amb incondicionals com aquests els músics obsequiaren la parròquia amb dos bisos, reservant-se per aquests, com és habitual, alguns dels temes més demandats, com ara Always Love, Popular o Blankest Year. Tema, aquest últim, que tancà definitivament el concert amb el públic cridant “Fuck it!”.
Val a dir que Clear Eye Clouded Mind, Waiting for Something, Jules & Jim, Teenage Dreams, Looking Throw i The Future, tots ells part l’actual treball, si bé delaten un cert continuisme i poc marge a la sorpresa sonen magníficament bé en directe.

Pel que fa als teloners, si no ho dic rebento: Barcelona, una ciutat amb més de 2.000 anys d’història, no es pot assemblar a Califòrnia, en tot cas serà a l’inrevés! I de ser així possiblement sigui perquè el primer governador de la regió va ser el català Gaspar de Portolà.
Mereixeu una explicació. De fet, ja us ho dic ara, més allà de l’anècdota històrica això que he explicat és una xorrada. Van Pierszalowski, líder dels Waters (i dels desapareguts Port O‘Brien) va comentar, innocent, que li agrada Barcelona perquè “looks like California”. Sacrilegi!!
Bromes a banda la formació va deixar molt bon regust de boca. Mixtura de potència, melodia i aires de west coast els temes del seu treball Out in the Light van retrunyir, elegantment, dins les parets del recinte.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

The New Raemon: Un càlid retorn a casa

in A PRIMERA FILA

Enlloc com a casa. M’aposto qualsevol cosa que en algun moment aquesta dita va assetjar els pensaments de Ramón Rodríguez, àlies  The New Raemon, després de veure com nous i antics seguidors aconseguien el ple de la sala Apolo el passat divendres. I encara més tractant-se d’una càlida tornada a casa, d’un punt i final a una gira que l’ha portat amb la seva banda arreu d’Espanya amb més penes que alegries.

Sap greu dir que bona part del públic desmereixés amb el seu constant xiuxiueig el concert que va fer el teloner, Ferran Palau, veu i guitarra dels Anímic. Va resultar realment difícil concentrar-se i entrar en la interessant proposta intimista, trobadoresca i evocadora d’aquest músic que presentarà disc en solitari el pròxim mes de març sota el segell Amniòtic Records.  És una pena, però haurem d’esperar una millor ocasió i potser un entorn més favorable.

The New Raemon es va passejar per totes les seves etapes musicals- va tocar un total de 23 temes- posant l’accent en el seu últim disc ‘Libre Asociación’ de reminiscències més Madee. Fins i tot va comptar amb la col·laboració del guitarra Dani Vega (Mishima) i la violinista Sara Fontán (Manos de Topo). Un recorregut amb parades a perles primogènites i acústiques com ‘La Cafetera’, ‘Tú, Garfunkel’, ‘Hundir la Flota’ y ‘ El Saben Aquel Que Diu’. L’ampli repertori va aconseguir acontentar tant a seguidors d’un Raemon més folk, més melancòlic i amable com a adeptes d’un faceta més agressiva i obscura, amiga de les guitarres elèctriques i les distorsions. Dues cares d’un Ramon que es sentia còmode en els dos rols i que fins i tot celebrava la seva paternitat amb el tema acústic ‘Hàmster caníbal’, composat per una de les seves filles, i confessava la seva debilitat pel tema ‘La dimensión desconocida’.

Finalment, un retorn al punt de partida amb ‘Consciente Hiperconsciente’, ‘Soñar la Muerte’ y ‘Llenos de Gracia’. La tornada “Todo se va a torcer si te vuelvo a ver” va ser l’excusa perfecta per desaparèixer de puntetes després d’una nit intensa.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt