Tag archive

Sala Apolo - page 2

John Howard

John Howard va gravar el seu àlbum debut, Kid In A Big World, a Abbey Road a 1974 i va ser produït per Tony Meehan i Paul Phillipsed. Va seguir gravant discos i senzills, però només alguns d’ells van ser publicats.

Anys després, el 2001, Howard va tenir un inesperat retorn després que RPM Records rellancés els seus discos. Això li va proporcionar reconeixement en els mitjans i va aconseguir que finalment es publiquessin alguns dels treballs que no havien arribat a sortir mai.

Gràcies a això John Howard va poder gravar nous àlbums, com As I Was Saying (Cherry Red) o Storeys i donar concerts amb la seva banda, integrada per Robert Rotifer, Ian Button (Dot Allison, Death in Vegas) i Andy Lewis (Paul Weller).

L’últim disc de la banda, ara anomenada John Howard & The Night Mail, es va publicar aquest agost pel segell Tapete.

El dia 15 de gener l’artista presentarà algunes de les seves millors cançons a la sala Apolo de Barcelona en format sol amb un piano de cua. Una oportunitat única de veure’l actuar en directe per les nostres terres.

Kurt Vile: un portent

in A PRIMERA FILA

Diumenge, 22 de novembre de 2015. Sala Apolo. Barcelona.

En Kurt Vile, fill predilecte de Filadèlfia, nascut clavat a una guitarra i portent de la música, va actuar ahir a la Sala Apolo.

El seu nou disc, el pausat b’lieve i’m goin down, no va impedir un show amb les tralles habituals de guitarres més folk-rockeres, combinat amb temes més noctàmbuls i reflexius del darrer àlbum, però sempre amb la característica veu profunda, ressonant, que hipnotitza i et connecta ràpidament amb la seva música i amb ell.

Va arrencar per escalfar amb el seu nou hit Pretty Pimpin, per alternar amb temes més tranquils (I’m an outlaw tocada amb banjo o Dust bunnies), on una vegada més va fer del seu directe una exhibició de virtuts guitarreres, tant l’acústica -amb la qual utilitzava el pedal com si l’instrument estigués per això-, l’elèctrica o el mateix banjo, utilitzat en temes del darrer àlbum.

Els acompanyants (Jesse Trbovich al baix, Rob Laasko a la guitarra, i Kyle Spence a la bateria), el deixaren sol en un parell de temes purament acústics, donant lloc a una demostració descomunal del que es pot fer amb una guitarra, especialment a Dead alive, i de com una sola persona, una veu i un instrument poden omplir tota una sala.

Jesus Fever, Wakin on a Pretty Daze, entre d’altres, donaven l’alternativa contundent als temes més tranquils i, sobretot la imprescindible Freak train, el millor tema de Kurt Vile en directe, a judici d’aquest humil redactor. Una sorollosa bomba final acompanyada al saxo per en Jesse Trbovich deixat anar.

Els bisos i Baby’s Arms per acabar, posava fi a un concert d’alt nivell on novament Kurt Vile va demostrar que segueix en plena forma. Infal·lible.

Text: David Tare

Fotos: Maria Carme Montero

Pumuky: justícia poètica

in A PRIMERA FILA

Dijous 8 d’octubre de 2015

Pumuky són un grup de les Illes Canàries que quatre anys després del seu últim disc Plus ultra i dos de l’EP Pumuky y el eterno femenino, han tret nou disc: Justicia poética. I estan fent una gira súper concentrada per presentar-lo. Nou ciutats en onze dies. I, uns quants anys després des de la seva última visita a terres catalanes (cinc potser?), aquesta gira els ha portat a Barcelona. I el dia anterior a Tarragona.

A la sala 2 de l’Apolo ens hi vam congregar un centenar de persones amb ganes d’escoltar-los. Els germans Ramírez, en Jair i en Noé, i en Daniel Benavides i l’Adán Zeus ens van portar els seus paisatges musicals hipnòtics i guitarres punyents que conformen les deu cançons de l’últim llarga durada.

El concert es va centrar en tocar totes les cançons de Justicia poética, però en dos blocs. Van començar amb El innombrable (cançó que obre El bosque en llamas) i Gara (del Plus Ultra) per continuar amb les primeres sis cançons de l’últim disc (Taniyama-Shimura, El señor de las bestias, La venganza de Rubik, Escritura automàtica en 9mm, Teoría de cuerdas i La culpa y el librepensador). El concert transcorria entre puntejats de guitarra, programacions i teclats que ens van portar a un dels seus hits: Si desaparezco. Ens van fer passejar per cançons dels discos Plus ultra i El bosque en llamas per acabar amb les quatre últimes cançons del Justicia poética, acabant amb Crash. I sense bisos.

Després, sense temps per descansar, es van posar a la porta amb una taula a vendre discos i a saludar al públic. Aquesta és la vida dels grups petits que s’ho han de fer tot. Però que ho fan molt i molt bé!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Madee i Mourn: passat, present i futur

in A PRIMERA FILA

És diumenge al vespre i el Paral·lel en obres. Com es nota que arriben eleccions… Això va fer que arribéssim cinc minuts tard a la Sala Apolo. A l’Apolo hi tocaven dos grups del Maresme que són el passat, el present i el futur de la música del nostre país.

Van obrir la nit les joves Mourn. Segur que n’heu sentit a parlar, perquè la seva història és de pel·lícula. Resumint moltíssim: el grup grava l’ep Otitis, fitxa per Sones i fan difusió de la notícia amb el vídeo de la cançó. Arriba a un directiu de Captured Tracks, que els escriu un missatge i les fitxa pel segell nord-americà. I els hi comencen a sortir concerts per Europa (Amsterdam, Madrid, Barcelona, Londres…) i els Estats Units (Nova York, Boston, Los Angeles, San Francisco…). Tot això amb una mica més de mig any. Crec que, a grosso modo, va ser així. Doncs el més al·lucinant no és la història, el més al·lucinant és com toquen i el directe potentíssim que tenen (tenint en compte la seva joventut). Brutals! Van tocar les cançons del seu primer disc, Mourn, i van avançar algunes cançons que formaran part del segon. Entre elles, la primera en català (canten en anglès), Salvador ,dedicada a en Salvador Dalí. Mourn són la Jazz i la Leia (filles d’en Ramon Rodríguez, més conegut com The New Raemon i cantant de Madee), la Carla i l’Antonio.

Darrera tocaven els Madee. No tinc clara l’excusa del concert: encara era per la celebració dels deu anys de la publicació de l’Orion’s belt? La veritat és que ens importa ben poc. La qüestió important és que tornàvem a gaudir d’un directe dels Madee i això ens va fer molt feliços. Tornar a veure al damunt de l’escenari junts a en Ramon, en Lluís, en Pep, en Capi, l’Adam i en Marc va ser fantàstic! Van tocar les cançons dels seus discos Songs from Cydonia, Orion’s belt, Secret chamber i L’Antarctica i la nova Age of Ruin. I la promesa que, segurament, en publicarien algunes altres. Es va notar el rodatge fet en els concerts de la gira que els ha portat per diferents poblacions de l’estat espanyol. Només demano una cosa: que no deixin de tocar mai!

Va ser un concertàs amb majúscules. Vam gaudir del present i del futur prometedor que els espera a les joves de Mourn i vam recordar els bons moments dels concerts viscuts amb Madee. Esperem poder seguir gaudint dels directes de Madee, i potser la següent vegada sigui, tal com va dir un pare orgullós de les seves filles, de taloners de Mourn.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Clara Orozco

Joan Colomo: fílies, fòbies, menús i salmorejo

in A PRIMERA FILA
Joan Colomo

En una sala Apolo que feia goig de veure, en Joan Colomo i la seva súper banda (en Guille i en Xavi dels Surfing Sirles, en Victor dels The Unfinished Simpathy i en Carlotto dels Me and the Bees), presentaven l’últim treball La fília i la fòbia del genial compositor.

El concert, com els que acostuma a fer en Colomo, no va ser normal. I aquesta vegada va ser un pèl accidentat i no pas per culpa seva. Va començar amb Tus pies ell solet amb la seva guitarra. I va entrar la banda per pujar els decibels. I després de la cançó que dóna nom al disc, La fília i la fòbia, va arribar el contratemps de la nit: es va trencar el bordó de la caixa de la bateria. Així que, per fer temps, en Colomo es va posar a xerrar. I va tocar el tema dels menús i va acabar derivant, a mida que avançava el concert, cap al gaspatxo i el salmorejo.

El concert va anar avançant passant per cançons dels diferents discos: Contra todo pronóstico, Producto interior bruto vol. 1 i Producto interior bruto vol. 2. I el salmorejo i els menús.

Abans d’acabar amb la sense fi Un comino, per mi hi va haver el moment espectacular de la nit, quan tot el públic es va posar a cantar L’ocell.

Feia temps que em venia de gust escoltar en Joan Colomo amb les seves cançons. L’efecte radiofòrmula és un monstre que se’l menja. I va ser un molt bon concert.

Per acabar, no sóc ningú per donar consells i menys a un artista com en Joan Colomo. I cal dir que m’agrada moltíssim, tant com a persona que com a music. Però m’agradaria dir-li una cosa: Joan, fas unes lletres de que fan caure de cul a terra de bones i ja comença a ser hora que no té les oblidis en els directes i les puguem gaudir i cantar amb tu. Gràcies!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Raydibaum ha mort, llarga vida a Raydibaum!

in A PRIMERA FILA
Raydibaum La[2]. 20.03.2014

20/03/2014 – La [2] de l’Apolo – Barcelona

Dijous passat anàrem d’estrena: Estructures sota terra, nou treball discogràfic dels barcelonins Raydibaum fou presentat davant un auditori ple, oportunitat boníssima per agrair l’ajut de tots aquells que amb la seva aportació han fet possible aquest projecte. Y és que un cop més el micro-mecenatge (Verkami) ha servit per finançar un producte cultural.

Aquesta estreta relació artista-públic quedà, a més, palesa durant tot l’acte. Incondicionals, amics, mitjans… ens aplegàrem a la [2] de l’Apolo per contemplar el “renaixement” d’una de les bandes deganes de l’indie rock català del segle XXI. M’explico: quan de les cendres de Fromheadtotoe sorgeix Raydibaum el panorama musical català es troba en un estat d’anquilosament important.

Per a fer-nos una idea, quan el seu EP Grided Elephant cantat en anglès veu la llum el 2004, Lax’n’Busto guanya el premi Enderrock a millor disc de l’any i Gerard Quintana el de millor lletra i millor directe (votació popular). Pels “no alineats” sembla clar que alguna cosa havia de canviar. Raydibaum, al meu entendre, contribuí al canvi, formant part d’un conjunt de propostes que provocaren una anhelada entrada d’aire fresc.

Està bé, però, que aquells que en el seu moment s’atreviren a trencar motllos, passat el temps, s’atreveixin a fer “clic” al botó de reset.

Quan hom escolta el disc i el directe se n’adona que la trencadissa no és fruit d’una borratxera sinó d’un procés laboriós i conscient. La línia de baix, el puntejat, els pals de percussió, els registres de veu… tot és menys melòdic però més ric en matisos. Arriscat, cert, però valent.

El repàs a l’actual llarga durada esdevingué fluid i l’acollida per part del públic aparentment molt bona (cosa que ens alegra). Destaquem Moai i el seu magnífic in crescendo i El Cel Nu amb la seva metralleta guitarrera (presents a l’Ampli’s Twelve de les darreres setmanes).  Els temes emblema aparegueren a la segona part del concert servint Aurora (versió acústica i en solitari de la mà i veu de Valen Nieto) de nexe d’unió. Un moment íntim i de comunió molt maco que donà pas a Alfabet, Maleeixo el temps

La intencionada separació antic/nou feu encara més evident la mutació, un exercici interessant d’agradable regust. Raydibaum ha mort, llarga vida a Raydibaum!

Text: Alex Reuss

Fotos: Alba Nájera- http://ljuskansliga.blogspot.com.es/

Maria Coma i el seu Celesta particular

in A PRIMERA FILA

En un Apolo ple de cadires es presentava el nou projecte de la Maria Coma Celesta. Aquest nou disc sorgit del Premi Puig-Porret rebut en el Mercat de Música Viva de Vic 2012. El projecte pel qual va rebre el premi incloïa la creació d’un piano-celesta* de l’estil Baschet i la gravació d’un disc. Doncs amb aquest clavinimbus de nova creació i un piano de cua eren els instruments que més destacaven al damunt l’escenari. Això sí, anaven molt ben acompanyats de la guitarra i teclats d’en Marc Barrera, la guitarra d’en Nico Roig i la bateria, i productor del disc, d’en Pau Vallvé. A més a més, la Maria estava acompanyada de la Fanny Roz, que es tornava amb la Maria el clavinimbus i el piano de cua.

El concert es va centrar, com no podia ser d’una altra manera, en les cançons del Celesta. La veu dolça i hipnòtica de la Maria només era trencada per la potencia per la percussió de la bateria d’en Pau. El grup era un engranatge perfectament sincronitzat.

Van sonar més d’una quinzena de cançons, com per exemple, Orió, L’últim Cercle Polar, Berlín o Forever and a day. I també van sonar cançons dels anteriors discos com Dins Magnòlies o Tots els colors. Algunes d’aquestes va tenir

Com a concert oficial de presentació del disc, segons paraules de la mateixa Maria, va ser especial. Entre el públic hi havia familiars i amics i amigues. I, tothom que hi vam assistir vam gaudir al màxim, com es va comprovar amb l’ovació final.

I, el detall familiar, va ser l’entrega d’un ram de roses a la Maria. Ella, semblava una mica avergonyida… Coses del directe.

Us recomanem el disc, però sobretot, el directe. Felicitats Maria!

*f MÚS Petit piano vertical les tecles del qual actuen mitjançant martells sobre plaques metàl·liques (definició del diccionari del Grup Enciclopèdia Catalana).

Text: Jordi Daumal

Foto: Fede Nieto

Oso Leone i maionesa

in A PRIMERA FILA

09/05/2013 – Sala Apolo

“El turista un millón novecientos noventa y nueve mil novecientos noventa y nueve, cuando llegó se lamentó por bajar tan deprisa de su avión. Se ha perdido la ocasión de tener las atenciones que por suerte le brindaron al turista dos millones. Pero es igual, se conformó; En Mallorca fue feliz como el que más. Como el que más.

No sabem del cert si allò que cantaven els barcelonins Los Stops allà pels 1960’s es basava en alguna satisfactòria experiència personal, el que sí que podem afirmar és que, fruit del camí invers fet pels mallorquins Oso Leone, més d’un seguidor (probablement la majoria) acabà feliçment la nit del passat dijous.

El públic local que omplí la gran de l’Apolo esperava expectant la posada en escena del seu segon llarga durada Mokragora i creiem que l’espectacle no va decebre ningú. El primer àlbum (homònim) de la banda quedà enrere i aparegué tímidament, re-inventat, impregnat de la sonoritat que inunda les noves partitures.

Difícil resulta descriure o enumerar els diferents atributs del seu treball; especialment destacables són la característica veu sincopada de Xavi Marín, la cadència rítmica i hipnòtica de les melodies i l’evocadora atmosfera que es genera i que transporta l’espectador fins càlids i relaxants paisatges. La percussió també pren un paper protagonista de la mà de Paco Colombás, cofundador de la banda i responsable de l’adquirida sonoritat electrònica. En definitiva podríem dir que el resultat esdevé de la suma d’un ampli número d’elements breus i lleugers en aparença però complementaris i fonamentals en essència.

Tot un còctel que convencé i deixà un regust de boca excel·lent, evidenciant l’innegable qualitat d’aquesta mixtura balear digne de triomfar, a nivell internacional, com la maionesa.

No podem assegurar, però, que la idea de mantenir el públic assegut a una cadira fos un encert. En més d’una ocasió, malgrat el caràcter pausat de l’espectacle, el cos demanà moure’s al ritme de la música.

Text: Alex Reuss

Fotos:  Sergi Moro

Dorian: vibracions electropop

in A PRIMERA FILA

Els sintetitzadors de Dorian i els salts del seu públic incondicional feren vibrar el terra de la Sala Apolo dissabte 27 d’abril. Per presentar-los: BB Brunes, un grup amb estètica de nens bons que juguen a fer-se els dolents, guardonats amb un premi Victoires de la Musique com a millor grup revelació de 2009; uns Pignoise que cantaven en francès amb una música de base contundent, però d’acords poc variats i on el bateria prenia excessiu protagonisme a les guitarres i el baix.

En el  repertori on predominaren les baquetes fins a les últimes cançons es trencà la monotonia amb uns tímids sons electrònics per iniciar la transició cap a l’electropop de Dorian. La puntualitat dels barcelonins, que van encetar el concert amb “Ningún Mar”, un tema del nou disc, no agafà desprevinguts als assistents, que acompanyaren el ritme amb les mans. La indumentària tenyida completament de negre, les lletres característicament melancòliques i els focus blaus que il·luminaven els músics contrastaren amb la càlida rebuda d’un públic crescudet i coneixedor de la seva obra.

Dorian es donà al joc combinant temes de La Velocidad del Vacío amb peces més populars de discos anteriors com “A cualquier otra parte”, “La Mañana Herida” o “Verte amanecer” pels menys experimentats, i “Veleros”, de La Ciudad Subterránea, pels més experts en la seva discografia, que semblaven haver d’enfonsar el terra amb els seus salts. La combinació de nou i vell la van brodar amb sons rock a l’inici avançant als sons sintètics a mesura que es succeïen les recerques en platges solitàries, els endemàs confusos, les pastilles roses i les conversions al nihilisme.

També hi va haver temps per fer-se ressò del seu exili voluntari a San Luis Potosí de Veracruz (Mèxic), on van compondre “El Temblor”. I després que la teclista fotografiés als exaltats que omplien la pista, els músics saltaren de l’escenari per reunir-se amb el púbic i acomiadar-se’n amb un senzill acústic de “Tan Lejos de Tí” enmig de la sala. Els sons d’aquesta cançó composta per un “Vivir por vivir no vale la pena” pintada en una paret de Madrid suavitzaren la tornada a la realitat.

Text: Maria Dabén

Fotos: Sergi Moro

Za!: gimcana musical

in A PRIMERA FILA

La Sala Apolo es va convertir en una petita gimcana musical per rebre el “Wanananai” dels polifacètics i excèntrics Za!. Just a la barra de l’entrada t’hi trobaves a Negro donant la benvinguda als que anàvem arribant. Seguidament, era el moment d’Esperit! a una de les bandes de la sala. Entrava, a continuació, en Guillamino rapejant per pujar al pis de dalt i samplejar alguns temes i donar pas a Mujeres que, al centre de la sala, van tocar uns acústics deixant-s’hi les veus. L’última prova de la gimcana era a dalt l’escenari amb els Za! I quina prova…

L’escenari es va omplir de sons tribals, de paisatges musicals experimentals, amb tocs de free jazz i de rock. I tot, com sempre, només amb dues persones, en Papa Dupau i Spazzfrica Ehd. Un escàndol que sembla fet per deu o dotze persones, però només n’hi ha dos. Amenitzat amb balls estrambòtics, break dance… trompeta, bateria, guitarra elèctrica afilada i veus distorsionades (que feia poc entenedor quan parlaven). Un autèntic xou!

Van d’estripar el “Wanananai”. Van tocar, per exemple, “Súbeme el monitor” i “Gacela Verde”. I encara van tenir temps de fer una versió de “Loser” de Beck. He de dir que en algun moment, potser de massa surrealisme, em va costar entrar-hi. Eren moments en què el públic es mirava l’escenari bocabadat mentre dos sonats (amb el bon sentit de la paraula i sense ofendre’ls) semblava que invoquessin al Déu de la Pluja.

I la gimcana no podia acabar d’una altra manera que amb tots els col·laboradors dalt l’escenari fent un “escenari boig” memorable.

Us recomano que entreu al món dels Za!, però sota prescripció mèdica.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt