Rufus Wainwright

Vida nova a la Geltrú!

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival

Cruïlla 2013: un pas més cap a l’indie

Sota el lema ‘We are music’ l’última edició del Festival Cruïlla ha arribat aquest any a la xifra dels 31.000 assistents, una xifra notable tenint en compte el caràcter heterogeni de la seva proposta. Tot i així, sembla que la proposta eclèctica ha perdut força aquest any si ens fixem en la notable diferencia en els cartells de divendres i dissabte. Mentre un públic més ‘indie’ esperava ansiós la tanda de concerts del divendres, un públic més difícil d’encasellar ho feia el dia següent. Una aposta per la música pop a Barcelona és un caramel per a un festival, i sembla que els organitzadors del Cruïlla no s’ho ha pensat dues vegades a l’hora de pujar-se al tren de la tendència.

Divendres la nostra ruta pel Cruïlla va començar amb una gran, Charlyn “Chan” Marshall àlies Cat Power, que va presentar el seu últim disc “Sun” en una també assolellada tarda de juliol al Fòrum. Es va presentar amb la humilitat d’un espontani, i s’agraeix. Més encara si va acompanyada d’una personalitat enigmàtica i d’una manera peculiar de moure’s per l’escenari, que va atrapar els assistents. A vegades la veu sonava massa imperfecta, però és part de la bellesa de la seva proposta.Va interpretar la majoria de temes del seu últim disc, que mira més cap a horitzons més electrònics deixant enrera la etapa més Americana music.  “Mahattan”, l’encomanadissa tornada de “3,6,9”, i els sons més llatins de “Ruin” van ser alguns dels temes més corejats, tot i que va fer alguna petita incursió en els seus treballs anteriors. Es va acomiadar tirant flors i aigua a un públic que es resistia a abandonar els jocs i la complicitat amb Cat Power.

Rufus Wainwright va aparèixer despullat de floritures i del barroquisme al que ens té acostumats. Un piano, unes quantes guitarres i la seva immensa veu van ser suficient per omplir el buit que deixen les seves melodies orquestrades. Una vetllada molt emocional, amb dedicatòries a la seva difunta mare, a ‘Sometimes You Need’ a la seva filla a ‘Montauk’, i a la seva parella a ‘Song Of You’, del seu últim disc. També va haver-hi lloc per a la seva versió de l’ ‘Hallellujah de Cohen i per temes més antics però tant i més coneguts com ‘Going to a town’ o ‘Cigarettes and Chocolate Milk’. Un autèntic luxe poder presenciar en directe una interpretació magistral al piano acompanyada d’un torrent de veu.

Suede va prémer l’accelerador dels hits, que es van succeir un darrere l’altre sense donar un moment de treva al seus incondicionals. ‘She’, ‘Trash’, ‘Animal Nitrate’, ‘We are The Pigs’, ‘New Generation’ i ‘Beautiful Ones’ van sonar contudents i la qualitat del grup va demostrar perquè són temes que mai caduquen. Un Brett Anderson en forma va deixar la camisa xopa i es va entregar a balls i en va fer còmplice a un públic que es va deixar les cordes vocals. Definitivament Brett Anderson s’ha guanyat el títol d’Iggy Pop del britpop, i tant la seva maduresa vocal com la seva nova proposta amb ‘Bloodsports’- van sonar potents ‘Barriers’, ‘It Starts and Ends With You’, ‘Hit Me’, – el mantenen ben alt, en l’olimp de l’indie.

Joan Colomo va obrir el ‘xiringuito’ amb una mescla de clàssics dels 80 i dels 90, on ajuntava amb total tranquil·litat el ‘Do you believe in life alter love’ de Cher amb l’ ‘1 de enero, 2 de febrero, 3 de marzo, 4 de abril…’. Dic xiringuito perquè els organitzadors no li van fer un gran favor col·locant-lo a un petit escenrari (dit lounge) amb una qualitat de so bastant pobra i poc espai pels seus fans, que ja en té uns quants. Però ell no es va acovardir, sinó tot al contrari, va posar tota la seva ‘jeta’ al servei de l’entreteniment amb majúscules. La maquinària remember amb ‘The final countdown’, d’Europe, ‘’Basket Case’ de Green Day o ‘Maria’ de Blondie no va parar, i un públic més noctàmbul va transformar aquell  petit espai en una gran disco de festa major.

Una gran descoberta d’aquest Cruïila van ser els danesos Whomadewho, uns vertaders trencapistes de ball amb la seva mescla de funk, disco y rock. Perquè us en feu una idea, tenen una proposta similar a la que poden tenir grups com LCD Soundsystem o Daft Punk. La hora del concert ideal per un repertori amb tan de ritme i groove, que  va sacsejar un públic nombrós, on es trobaven seguidors però segur que també algun desconeixedor, que com jo, va quedar atrapat a la pista per una proposta de qualitat, divertida i original.

Les propostes musicals que el Cruïlla ens tenia reservades pel dissabte eren d’allò més heterogènies i diferents en estils a les de divendres. L’actuació de Goran Bregovic i els 19 músics que l’acompanyaven (si no ens vàrem descomptar) de la Wedding and Funeral Orchestra, va ser un clar exemple de com el mestissatge de cultures, a cavall entre el folklore més pur procedent dels Balcans amb tocs de rock, i la barreja de sons de multitud d’instruments, poden convertir un concert en una autèntica festa, fent saltar i ballar al més incrèdul. Força, energia i molt bon rotllo, això aconseguiren tant el repàs dels temes del seu últim treball “Champagne for Gypsies” com els consolidats “Kalashnikov” o “Gas Gas”. Bregovic, el compositor per excel·lència de l’Emir Kusturica, va fer molta feina i ben feta, i els milers d’espectadors que varen acabar ben suats al final del concert, en varen ser testimonis.

Vestida d’un blanc immaculat, Skye Edwars, va donar la benvinguda als Morcheeba a la nit xafogosa de dissabte al Fòrum. Clàssics de la primera època com “Shoulder holster”, “Otherwise”, “Blindfold” o “Rome wasn’t built in one day” combinaren amb les noves propostes del “Blood Like Lemonade”, treball que va tornar a unir Edwars amb els germans Godfrey. I és que la veu de la britànica té alguna cosa especial, on hi conflueixen el groove, el trip hop i alguns dels seus temes com “The Sea”, varen hipnotitzar als oients. Va ser la proposta idònia per fer de pont entre Bregovic i Snoop Dog.

Amb ulleres de sol, collars, anells i una samarreta del barça amb el número 10 però amb el seu nom, Snoop Dog o Snoop Lion, va fer acte de presència davant d’una marabunta entregada i disposada a idolatrar-lo des del minut zero. I el rei del rap californià, no els va decebre. Com si de la llei d’acció-reacció es tractés, el públic i el protagonista de la nit, entraren en un joc de simbiosis que durà tot el concert. Braços alçats, cossos movent-se rítmicament, i olor a marihuana, varen ser les constants. Les repeticions per part del públic de les seves rítmiques raperes, les variables. “You might be alone” , “Signs”, “Young, Wild and Free”, “Drop It Like It’s Hot” o “I wanna fuck with you” es varen anar alternant amb les incomptables vegades que Broadus va ser políticament incorrecte amb el seu vocabulari i els seus “motherfucker”. Però a ell se li pot permetre tot, perquè no deixa a ningú indiferent, t’agradi o no el rap o el funky. Després d’hora i mitja d’adrenalina desmesurada, tres paraules posaven un final de festa a l’alçada: “smoke weed motherfuckers” mentre les primeres notes de “Jammim” de Bob Marley omplien l’escenari alhora que Snoop Dog s’acomiadava d’ell.

Lluny de les massificacions de la nit, Maïa Vidal, va encisar amb la seva veu angelical juntament amb el joc de llums que l’acompanyaven. Abillada amb una diadema de flors, presentà als assistents “Spaces”, el seu segon treball. L’americana afincada a Barcelona, va sonar delicada, dolça i amb una qualitat rigorosa i va ser una altre descoberta personal del Cruïlla d’enguany.

Els Mambo Jambo ja ens tenen acostumats a uns directes d’infart i com era d’esperar, varen estar sembrats. En el petit recinte que l’organització els havia reservat no hi cabia ni una agulla. Rock&roll i rhythm&blues en estat pur. I Tiken Jah Fakoly, potser varen ser els que més ens sorprengueren amb el seu African Revolution i el seu reegae reivindicatiu procedent de costa d’Ivori. Rastafaris amb olor a herba ballant sense parar. Reminiscències de sons africans: un altre exemple de l’àmplia gamma de ritmes i música que el Cruïlla ens ha apropat aquest any.

 Text: MCarme Montero i Tatiana Moret

Fotos: Xavi Torrent – Cruïlla Barcelona

“El que fa que una cançó sigui delicatessen és l’emoció”

Després de cinc anys d’emissió, el programa Delicatessen d’iCat fm ha decidit abandonar per uns moments l’estudi i ha sortit al carrer – en concret, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm- per fer un regal a tots els seus oients. Un regal embolicat amb delicadesa i amb melodies on els protagonistes són el català Nico Roig i el nordamericà Kyle Fields del grup Little Wings. Tenim el plaer d’asseure’ns còmodament i posar la cervesa sobre una taula amb espelma inclosa, i escoltem en format acústic a dos artistes ben diferents mentre estem rodejats de Manels, Amics, 4ts 2es i d’altres col·legues i seguidors del programa. Ens podríem aturar en mil i un detalls més de la festa, però preferim escapar-nos i xerrar una mica amb l’Albert Puig, el pare de veu hipnòtica d’aquest univers Delicatessen.

Com et sents davant la teva primera festa Delicatessen?

Super feliç. Em venia molt de gust fer un programa a l’aire lliure. Que la gent es pogués veure les cares una mica i que els músics poguessin sentir els aplaudiments, coses que no passen a la ràdio.

Per què heu tardat tant de temps en muntar un concert com aquest?

Primer hi ha una mica de consolidació del programa. Sí que és cert que amb cinc anys veus que la cosa funciona. De vegades també perquè la idea surt quan surt, i després quan trobes el suport, en aquest cas la Damm que ens ha ajudat econòmicament per fer-ho. Totes les circumstàncies idònies s’han ajuntat i han donat lloc a fer-ho en aquest moment. Si ho haguéssim pogut fer fa tres anys ho hauríem fet igual. A mi el que m’agradaria és poder-ho fer la setmana que ve o d’aquí a quinze dies.

…Continuarà?

La idea és que sí, per tal de poder fer passar molts artistes per aquí. És realment difícil que molta gent pugui tocar en un concert normal, i els volem donar l’oportunitat. A més a més, tenim la possibilitat de convidar els oients. La idea és que sí, però els astres s’han d’alinear perquè així sigui.

Què fa que una música sigui Delicatessen?

Jo crec que amb els anys tinc l’oïda una mica malalta. Em passo tot el dia escoltant música i quan hi ha una cançó que té alguna cosa especial la poso. És clar, qui tria les cançons sóc jo, a partir d’aquí sóc el responsable. Després és evident que hi ha cançons que les poses i no tenen la resposta que t’esperaves entre la gent. De cop i volta hi ha cançons que tens clares, que saps que captivaran al públic. Jo crec que a la llarga els oients i jo ens coneixem una mica. També diria que les cançons delicatessen en general són molt delicades i tranquil·les, tot i que de tant en tant hi ha alguna cançó canyera que també ho és. En definitiva, crec que el que fa que una cançó sigui delicatessen és l’emoció.

Quina importància té la música local al programa?

Moltíssima. Jo que porto bastants anys fent ràdio he viscut moments en que era bastant complicat posar segons quines coses perquè hi havia unes quotes a seguir. Avui en dia no, actualment la música catalana forma part d’un cinquanta per cent del programa. Hi ha dies que no en sona, i hi ha dies que faig un programa sencer de música catalana. L’escena d’aquí és extraordinària, hi ha moltíssimes coses bones i el que m’agrada és poder-les barrejar tranquil·lament com hem fet avui.

Com vas descobrir el món de la música?

Jo diria que el vaig descobrir tard, perquè a casa meva sí que s’escoltava música però no hi havia melòmans. Recordo l’institut com una de les primeres èpoques en les quals em vaig interessar per la música. Va ser gràcies als amics segurament, i als germans grans dels meus amics que ens ensenyaven coses.
Vaig entrar molt pel heavy, era de moltes coses que avui en dia em fa vergonya dir, però jo escoltava molt Barón Rojo, Leño, i grups així. Vivia en una ciutat dormitori i això es portava molt. També escoltava Led Zeppelin, i aleshores descobries una cosa que es diu Simon & Garfunkel i t’agradava. A partir d’aquí ja em vaig enganxar a molts tipus de música.

Escoltes música delicatessen a casa o et poses altres coses?

Escolto moltes coses. M’agrada molt el flamenc i és una música que precisament no poso molt al programa. Tinc un esperit bastant ‘rockero’ i a vegades em poso molta guitarra distorsionada i amb molta castanya. Però també sóc molt de Caetano Veloso, Rubén Blades o Rufus Wainwright.

Que els diries als programadors de festivals d’aquí?

Que siguin originals bàsicament. Avui en dia amb la crisi tothom ha de tirar molt dels artistes d’aquí perquè són els més barats. Però dins això hi ha molt on triar, i per tant la originalitat crec que és essencial. Ja sé que és difícil dir que la gent s’arrisqui perquè després necessiten vendre entrades i això és obvi. Però sí que poden jugar una mica amb aquella balança que els permet tenir un cap de cartell que arrossegui a gent i alhora fer apostes noves.
Jo sóc molt fan del Primavera Sound, per exemple. Evidentment els recursos que tenen al Primavera no els té ningú. Pots agafar el cartell i marcar-te noms com Richard Hawley, Rufus Wainwright, Beirut, etc. En aquest festival hi ha tantes i tantes coses de qualitat que tu et pots muntar el teu propi festival delicatessen. Per mi és una sort tenir un festival com aquest a Barcelona perquè abans per veure això te n’havies d’anar al nord d’Europa o a l’altra punta del món.

Diga’ns el teu ‘disc populi’ (tres discos que t’han marcat, que recomanaries molt).

Te’n diré tres però te’n podria dir mil, eh? Igualment demà te’n diria uns altres mil i serien completament diferents. Però és evident que triaria qualsevol disc de Caetano Veloso. Per mi és com l’artista integral i dels que millor s’ha sabut renovar amb el temps. Diria ‘Livro’ per exemple. Un disc que m’agrada molt i que em posa del revés és ‘Want One’ de Rufus Wainwright. I com a exemple de la meva etapa adolescent et diria ‘Led Zeppelin II’, de Led Zeppelin o qualsevol cosa de Jimmy Hendrix.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro