Tag archive

Renaldo & Clara

Renaldo & Clara se’n van als Afores

in A PRIMERA FILA

Allà on fa molts anys hi havia un delta i els rius arribaven de llevant i sortien cap a ponent o al revés i on el pas del temps ha configurat estrats en les roques, modelades per les marees i els onatges intensos en estries ondulants i contraposades, allà on davant s’alça imponent el Montsec, allà doncs on fa molts molts anys hi havia un delta, ara hi ha la Vall d’Àger.

En aquest laberint de línies, roques i runes, la Clara Vinyals ens va desvelar els seus secrets. En aquest cas sí que ens va ser fàcil saber qui era qui, doncs eren dos: La Clara i el Renaldo, encara que a ell li agrada fer-se passar per ella.

El vell local social d’Àger era ben ple, però entre columnes groguenques 4 cadires buides ens feren veure que alguns no van poder venir, perquè estan privats de llibertat. Un llindar absolut que ens preparava per una tarda diferent i relaxada.

El pop preciosista, introspectiu, que es canta a si mateix, ens transmet des d’allò senzill.  No us deixeu enganyar: com va dir aquell, si la Clara tingués una metralleta, igual faria una escabetxada. Però ella canta amb veus i guitarres d’ecos velvetians o com si algú hagués decidit passejar-se durant la tarda, trepitjant les muntanyes de la vall i des d’allà, solitàriament, hagués decidit formular-nos un encanteri hipnòtic i sedant.

I així va passar la tarda, al local vell d’Àger, entre les columnes groguenques, la llum tranquil·la i les cançons precioses i ben arranjades de Renaldo & Clara, que sense haver una migració d’allà on venien, han depurat la seva proposta, entre espurnes de llum, fins a cotes més elevades.

Potser venien de les Afores, però tant ells com nosaltres, en tot moment, ens vam sentir com a casa.

Text: Albert Gasch

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Vida 2017: 1a festa de presentació

in A PRIMERA FILA

Ssst… silenci, músics tocant

Renaldo & Clara van patir en primer moment la por escènica que tenim la majoria de gent quan veiem un escenari. Ens hi posem a una certa distància, com si penséssim que els músics ens hi faran pujar a tocar amb ells, o a actuar com fa La Cubana, si ens hi apropem molt. Sort que la dolça veu de la Clara ens va convèncer i va fer que a poc a poc omplíssim el buit. El segon patiment que van tenir va ser el que la Clara va denominar l’efecte socialitzador de la cervesa. Crec que hi han encertat els de la Damm posant la barra fora de la sala. Així la gent que vol xerrar i prendre alguna cosa ho pot fer tranquil·lament fora del lloc del concert. Però divendres vam veure que no és així. Ens entossudim a xerrar i cridar en un lloc ha on anem a escoltar música, a gaudir de la feina d’uns professionals de la cultura. Renaldo & Clara ho van patir de valent. És ridícul que ens hagin de renyar com nens petits com quan fem alguna malifeta. Si volem xerrar o no ens agrada el que escoltem podem sortir fora i ningú ens dirà res.

I ara si:

1a Festa de presentació Festival Vida 2017: el puzle es va omplint

Com diu el mestre Sabina: quien me ha robado el mes de abril. Però en aquest cas, quien me ha robado el verano. L’estiu ja ha passat i tornem a la normalitat. Per això la gent del Vida ens ajuda amb aquestes festes de presentació. I aquest divendres passat ja vam tenir la primera. Aquesta vegada amb Renaldo & Clara i l’Enric Montefusco. I també amb la fantàstica notícia de què l’icònic grup americà The Flaming Lips actuarà en el Vida 2017. Tercera banda confirmada juntament amb La Casa Azul i Real Estate. L’espectacle doncs comença a estar assegurat. Això farà segurament acabar de rematar la venda d’abonaments.

Renaldo & Clara, aquesta vegada amb format de trio, ens van portar les cançons lleidetà-intimistes dels seus treballs. Cançons melancòliques fetes per ser escoltades amb tranquil·litat i cantades quasi a cau d’orella per poder gaudir dels petits detalls que ens deixen les seves lletres. També ens van avançar una cançó del que serà el proper disc que sortirà a principis del pròxim any.  Mentrestant, encara passegen el Fruits del teu bosc (Bankrobber, 2014).

Tot i que ja havia presentat el seu primer treball amb solitari al MMVV 2016, la gent que no hi vam poder anar, teníem ganes d’escoltar a l’Enric Montefusco en directe. Teníem ganes de veure que hi havia desprès d’ell quan Standstill ja es historia. Ara ja ho sabem i en volem més. Meridiana (Buena Suerte, 2016) és el nom del disc i com aquesta avinguda de Barcelona, llarga, com una cicatriu en el mapa de la ciutat, també sembla que ho ha sigut per ell.

Com humans que som, sempre ho comparem tot, i esperàvem veure’l per comparar si era millor, pitjor o una continuació. I, simplement és ell, Montefusco en estat pur. Amb acordió, violi i palmes a les seves cançons. Acompanyat pel Pere Jou, Aleix Puig i Ramon Rabinad. Un començar de zero, a on l’indie és el passat i el present es donar pas a un altre tipus de cançó, més intimista, més humana i potser i tot, més de cantautor. Segurament no el veurem tocar a grans recintes, si no a llocs ha on el contacte entre ell i nosaltres i entre nosaltres mateixos sigui proper. Benvinguts siguin els atrevits a trencar i a reinventar-se. Els que desgraciadament no ho sabem fer els hi estarem agraïts. Gran tarda-nit de concert i amb ganes de saber noves notícies sobre el Vida 2017. Ara toca esperar la segona festa de presentació. Tic, tac, tic, tac…

 

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

PopArb: la Joia del Montseny

in A PRIMERA FILA

Desena edició del PopArb. Sí, sí, ja fa deu anys del festival petit més gran de Catalunya (amb el permís del Faraday que ha passat a millor Vida…). El PopArb és música, piscina, amics, amigues, cerveses… El PopArb és l’hòstia!

Aquest any començava un dia abans, el dijous 26 de juny, amb les actuacions de Joana Serrat, en Guillamino & The Control Z’s i va punxar en Miqui Puig. Però el gran gruix de les actuacions van ser el divendres 27 i dissabte 28 de juny. Anem-hi!

Va obrir el divendres Erm a Can Torres. A continuació, ja a Can Cassó, a l’escenari Envelat Estrella Damm, va sonar el nou disc, i bo, Estructures sota terra dels Raydibaum. Entregats i contundents i, sorprenentment, novells pel que fa a tocar a Arbúcies. Els van seguir els veterans d’aquesta edició, en Pau Riba i en Pascal Comelade. Crec que no va ser un bon moment per explicar les seves històries, ja que la seva proposta s’adequa més a un teatre o, potser hagués estat bé a Can Torres. En Refree, amb en Miquel Sospedra “el baixista del PopArb” i en Nico Roig a la guitarra, va descarregar les noves cançons del seu últim disc Nova Creu Alta. Va ser acabar el bon concert de Refree perquè sorgís, des d’on no sabem d’on, una gentada amb les primeres notes de Al mar dels Manel. Van estar grans. Aquí va arribar la primera imatge d’aquest PopArb: en Dani Vega, guitarra de Mishima, va col·laborar a la cançó Teresa Rampell i va deixar a tothom amb la boca oberta quan li va agafar, mai millor dit, un rampell i va destrossar la guitarra. Potser no n’hi havia per tant, no? En Carlos Cros va fer un concert molt correcte. Van presentar Nadie se resiste al amor. Ell s’hi va deixar la pell i va suar de valent! I Mazoni amb el seu keytar més típic dels anys 80 que del 2014, una mica igual que la seva indumentària, ens va regalar unes ballaruques fantàstiques. Jo era bastant escèptic pel que fa al seu nou disc Sacrifiqueu la princesa, però en directe amb va convèncer força. A Can Cassó va tancar la nit del divendres el Dj Amable fent un remember musical que ens va transportar per diferents èpoques musicals. Va continuar la nit a La Consulta amb l’Hereu Escampa i en Jordi Lanuza punxant discos i al Barrock amb el Dj Delafé. Jo, però, ja vaig retirar a dormir.

Dissabte a la tarda tocava Renaldo & Clara a Can Torres. Em vaig quedar sense veure’ls i em vaig haver de conformar a veure, amb alguns dels músics, la pròrroga i els penals entre Brasil i Xile. Va guanyar Brasil en contra de la voluntat de la majoria de persones que omplien Can Torres. Unes braves, un entrepà i cap a Can Cassó. Potser no ho sabeu, però a Can Torres fan uns entrepans molt bons, però no són massa ràpids (guardant les distàncies, em recorden al Cafè Rovira d’Arenys de Munt) i aquest fet va fer que em perdés en Caïm Riba i l’estrena del Mundo fatal el nou disc dels Me and the Bees.

IMG_0138m

Vaig arribar que engegava Sanjosex i el seu Festival particular. Era el moment de la passarel·la PopArb: primer els mataronins The Free Fall Band van aparèixer vestits de blanc nuclear amb el seu brillant disc The Münster Sights sota el braç. Podríem dir que van fer de taloners del seu protector, en Miqui Puig. Amb la banda l’Agrupació Cicloturista a l’escenari va entrar, vestit com un pinzell, decidit a fer un concertàs. I ho va fer. El cantant de cançons d’amor en va cantar de noves i d’antigues. I n’estic completament segur que a més d’un el va deixar bocabadat. En Miqui Puig va estar il·luminat i grandiós! I per tancar-la, vestits completament foscos, igual que la seva música, van sortir a l’escenari els Anímic. El seu Hannibal ens va hipnotitzar. Emocionant va ser el moment en què el públic va cantar, juntament amb en Ferran Palau, Trenco una branca. El que no em va agradar és que, abans que acabessin, molts ja es giressin cap a l’escenari Envelat Estrella Damm per veure els Mishima. Evidentment, ells eren una de les grans atraccions de la desena edició del PopArb. I ho van demostrar. I ens van deixar una altra imatge d’aquest PopArb: van aparèixer focs artificials enmig dels udols a Tot torna a començar. CaboSanRoque van portar la seva proposta diferent, curiosa i els seus instruments remodelats abans del polifacètic Joan Colomo. Aquest any no va fer la radiofòrmula. Vam tenir la sort d’escoltar La Fília i la Fòbia i les bones cançons que ha fet al llarg d’aquests anys. I van acabar amb una altra imatge, per mi, la imatge que simbolitza el festival: en Joan començant a cantar Els amigos i els del grup a darrera abraçats. Bonic! I van tancar la desena edició del PopArb el grup d’electrònica Lasers.

Enmig d’aquesta bogeria de concerts vam tenir la piscina el dissabte amb els Línia Maginot i DJ Txarly Brown. S’hi estava tan bé, que aquest any no vaig anar al Prat Rodó. L’any vinent, potser…

Moltes gràcies a totes les persones que fan possible el PopArb! I per molts anys!

Ah, per cert! Potser us preguntareu: i el títol de la crònica? Doncs bé, anava escrivint i no li trobava un títol o els típics per aquesta edició “10 anys de PopArb”, “Moltes felicitats per 10 anys de música”, “Per molts anys”… i tenia la resposta davant dels nassos: La Joia del Montseny. Evidentment! La Joia del Montseny és com anomenem la casa que ens deixa la família d’una amiga per passar el PopArb. Té unes vistes al·lucinants! I el PopArb també és la joia del Montseny. I tant que sí!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Ampli’s Twelve – 14/03/2014

in AMPLI'S TWELVE

Divendres!

Sí, aquesta setmana anem una mica més tard, no ens ho tingueu en compte. Això sí, quina millor manera de començar el cap de setmana que amb una dotzena de “temassos”? 46 minuts de música on hi hem encabit a  Second, Dan Croll, Metronomy, Sharon Jones & The Dap-Kings, Renaldo & Clara, Emiliana Torrini, Stephen Malkmus & the Jicks, Raydibaum, Eternal Summers, Manel, Ivan Ferreiro i La Iaia.

Ves cap amunt