Tag archive

Real Estate

Vida 2017: 1a festa de presentació

in A PRIMERA FILA

Ssst… silenci, músics tocant

Renaldo & Clara van patir en primer moment la por escènica que tenim la majoria de gent quan veiem un escenari. Ens hi posem a una certa distància, com si penséssim que els músics ens hi faran pujar a tocar amb ells, o a actuar com fa La Cubana, si ens hi apropem molt. Sort que la dolça veu de la Clara ens va convèncer i va fer que a poc a poc omplíssim el buit. El segon patiment que van tenir va ser el que la Clara va denominar l’efecte socialitzador de la cervesa. Crec que hi han encertat els de la Damm posant la barra fora de la sala. Així la gent que vol xerrar i prendre alguna cosa ho pot fer tranquil·lament fora del lloc del concert. Però divendres vam veure que no és així. Ens entossudim a xerrar i cridar en un lloc ha on anem a escoltar música, a gaudir de la feina d’uns professionals de la cultura. Renaldo & Clara ho van patir de valent. És ridícul que ens hagin de renyar com nens petits com quan fem alguna malifeta. Si volem xerrar o no ens agrada el que escoltem podem sortir fora i ningú ens dirà res.

I ara si:

1a Festa de presentació Festival Vida 2017: el puzle es va omplint

Com diu el mestre Sabina: quien me ha robado el mes de abril. Però en aquest cas, quien me ha robado el verano. L’estiu ja ha passat i tornem a la normalitat. Per això la gent del Vida ens ajuda amb aquestes festes de presentació. I aquest divendres passat ja vam tenir la primera. Aquesta vegada amb Renaldo & Clara i l’Enric Montefusco. I també amb la fantàstica notícia de què l’icònic grup americà The Flaming Lips actuarà en el Vida 2017. Tercera banda confirmada juntament amb La Casa Azul i Real Estate. L’espectacle doncs comença a estar assegurat. Això farà segurament acabar de rematar la venda d’abonaments.

Renaldo & Clara, aquesta vegada amb format de trio, ens van portar les cançons lleidetà-intimistes dels seus treballs. Cançons melancòliques fetes per ser escoltades amb tranquil·litat i cantades quasi a cau d’orella per poder gaudir dels petits detalls que ens deixen les seves lletres. També ens van avançar una cançó del que serà el proper disc que sortirà a principis del pròxim any.  Mentrestant, encara passegen el Fruits del teu bosc (Bankrobber, 2014).

Tot i que ja havia presentat el seu primer treball amb solitari al MMVV 2016, la gent que no hi vam poder anar, teníem ganes d’escoltar a l’Enric Montefusco en directe. Teníem ganes de veure que hi havia desprès d’ell quan Standstill ja es historia. Ara ja ho sabem i en volem més. Meridiana (Buena Suerte, 2016) és el nom del disc i com aquesta avinguda de Barcelona, llarga, com una cicatriu en el mapa de la ciutat, també sembla que ho ha sigut per ell.

Com humans que som, sempre ho comparem tot, i esperàvem veure’l per comparar si era millor, pitjor o una continuació. I, simplement és ell, Montefusco en estat pur. Amb acordió, violi i palmes a les seves cançons. Acompanyat pel Pere Jou, Aleix Puig i Ramon Rabinad. Un començar de zero, a on l’indie és el passat i el present es donar pas a un altre tipus de cançó, més intimista, més humana i potser i tot, més de cantautor. Segurament no el veurem tocar a grans recintes, si no a llocs ha on el contacte entre ell i nosaltres i entre nosaltres mateixos sigui proper. Benvinguts siguin els atrevits a trencar i a reinventar-se. Els que desgraciadament no ho sabem fer els hi estarem agraïts. Gran tarda-nit de concert i amb ganes de saber noves notícies sobre el Vida 2017. Ara toca esperar la segona festa de presentació. Tic, tac, tic, tac…

 

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Real Estate: lo mejor está por llegar

in A PRIMERA FILA

Con algo de retraso sobre la hora prevista, Real Estate, es decir, Martín Courtney y los suyos salieron a defender su cancionero sobre el escenario de un KGB que presentaba una buena entrada de público. Hay que asumir que es difícil trasladar al directo un disco de producción tan cuidada como ‘Days’ así que, de entrada, se podía contar con que no se vería una mera reproducción del CD con cinco tipos moviéndose -poco- sobre el escenario. Y no lo fue: perdimos los coros y matices pero ganamos en concreción. Martin y Alex se esforzaban en vano, en un combate perdido de antemano contra los problemas de sonido que atenazaron todo el concierto, especialmente en los primeros temas, por transmitir las armonías vocales marca de la casa. Sin embargo, la fuerza del directo dotó de más cuerpo a unas canciones que se sostienen solas, pero que en estudio pecan de una languidez que se disipa en el directo.

¿Y qué ofrecen Real Estate a un público ahíto de decenas de bandas indies que ofrecen un sonido similar? Una impecable ejecución técnica y un puñado de canciones de factura clásica ancladas en el surf rock pero también en el indie-pop de los 80 de formaciones como Felt que situaban a la guitarra como elemento central de su propuesta. Si había alguna duda, el directo la disipó: Matthew Mondanile es capaz de sostener por sí mismo, aferrado a su guitarra, el cuerpo y el alma de todo un grupo. Impresionante el ejercicio de estilo y buen gusto que desgranó desde un segundo plano y siempre al servicio del colectivo, evitando lastrar las canciones o convertir el set en una exhibición vulgar de guitar-heroe. Sin duda, lo mejor de la noche.

El concierto, de una hora y cuarto escasa, fue de menos a más conforme se fueron alargando los desarrollos instrumentales y aclarando el sonido. Y el público se fue calentando con el grupo dejando la sensación en el aire, tras el único bis de la noche, de que se retiraron cuando mejor estaban. Habrá que estar atentos a la confirmación de próximas fechas de conciertos de Real Estate por estas tierras, todavía pueden darnos más de lo que ya nos han dado.

Texto: Iván Serrano

Fotos: Vanessa Mena

Ves cap amunt