Razzmatazz

Santo Machango + Cronopios – Curtcircuit

Santo Machango és un dels secrets més ben guardats de Barcelona, ​​Street Funk en estat pur i un directe imparable. Presenta, dins el Curtcircuit, “Welcome To The Paraíso”, una nova gira que coincideix amb el que serà el seu tercer treball. La música s’obre a través de ritmes propers i plasma històries amb protagonistes de carrer, les seves lletres ens parlen d’experiències viscudes amb un punt positiu i entusiasta.

 

Cronopios és una jove formació musical amb un estil molt variat que barreja ska, reggae, rap, funk i latin; tot acompanyat de lletres crítiques i compromeses. Amb moltes ganes de festa, els seus concerts són intensos i enèrgics, un xou constant durant tot el directe. Des de Cerdanyola del Vallès, arriben a Curtcircuit, amb el seu primer EP i una desena de temes propis que, de moment, només els podem gaudir en directe.

Text: Razzmatazz

Podries estar interessat/-ada

Oso Leone. Olor a mar.

Barcelona, 23 de març. La [2] d’Apolo. Tothom sap perfectament que tot té un ritme. I que no és el

Mishima+Za!+Pony Bravo: Perrrdona-laaa amic guàrdia urbàà

Dijous 5 de maig de 2016, Sala Razzmatazz

Exhibició i promoció de projectes musicals i poètics, exposicions de pintura i fotografia, presentacions de llibres, revistes i fanzines, projeccions audiovisuals, producció d’activitats musicals, públic, veïns, artistes, col·lectius, associacions, editorials i discogràfiques independents.

Això és un petit extracte del que posa a la web de l’Heliogàbal que durant vint anys ha intentat ser plataforma per al desenvolupament i la promoció d’activitats artístiques al barri de Gràcia de Barcelona.

Si sumem tot aquest munt de paraules, i les volguéssim resumir en una de sola, la que sortiria seria cultura. L’Heliogàbal ha sigut un dinamitzador cultural. Un motoret que ha funcionat a base de il·lusió, feina, suor, imaginació, ganes, talent i molt de temps invertit. Tant l’equip directiu, com els que han passat per allí a ensenyar-nos el que saben fer, ens han fet sortir de casa per poder veure propostes arriscades i ens ha obert els sentits a projectes diferents.

No dic jo que ens hem de saltar les normes que en teoria serveixen per posar una mica “d’ordre” dintre de la convivència. Però carregar-se llocs com l’Heliogàbal a base de multes, fa que tots ens sentim una mica orfes.

Nosaltres, L’ampli, també som una web petita. Som un grup d’amics que ens agrada el que fem. I ho farem amb més encert o menys, hi podreu estar d’acord o no, però hi dediquem moltes hores i ho fem el millor que podem. I creiem que posem el nostre granet de sorra intentant donar difusió a esdeveniments musicals fora dels grans formats i circuits. Intentem donar difusió a la cultura.

Del que va passar dijous dia 5 al Razzmatazz, que va deixar la sala gratuïtament, ja us ho podeu imaginar. Mishima, Za! i Pony Bravo es van agermanar per un projecte i van aprofitar part del títol del disc dels Mishima per donar nom a la tarda de concert. Que poc s’ho deurien pensar que seria premonitori aquest títol. Com pot acabar tot, no està gens clar, ja que la circular que va anunciar l’ajuntament sobre els bars musicals encara no està signada.

L’Ampli continuarà treballant i intentant anar a tots els concert que puguem, pagant a alguns i acreditats en els que ho permetin. Donant suport a locals com l’Heliogàbal i a molts altres. Serem petits, però eixerits.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: MaCarme Montero

 

Podries estar interessat/-ada

Love of Lesbian: col·lisió lesbiana

30/04/2016 – Sala Razzmatazz – Barcelona

Love of Lesbian ha tornat, i ho ha fet amb força. La  seva onada expansiva va omplir de gom a gom el Razzmatazz durant tres dies consecutius i el fet que el sold out estigués anunciat setmanes enrere, fa que no sigui agosarat dir que haguessin omplert el doble. I això sols està a l’abast de molt pocs i més en els temps que corren.

Com s’ho han fet per passar a ser un conjunt que fa quinze anys no els fèiem gaire cas, tot i ser teloners dels The Cure al llavors Palau d’Esports de Barcelona, a ser un grup de masses i fer el que els dóna la gana?

Perquè fer el que vols és gravar un disc, El Poeta Halley, d’una hora i quart de durada amb temes llargs, sense gairebé tornades ni hits, i tocar la cançó més llarga de la seva carrera, Psiconautas, a mig concert (quasi deu minuts).

La seva capacitat de convocatòria sobta més enllà de les xifres d’espectadors. Són intergeneracionals: davant meu una mare corejava totes les cançons i al seu costat la seva filla de deu anys feia el mateix; o un company de feina anava al concert el divendres, com la seva filla de vint el dia anterior. Estan per damunt de modes i poses: mileuristes, hipsters, common people, universitaris, puretes, solitaris i grups d’amics entonaven com si fossin a un karaoke els seus temes. I molt propers, gent com nosaltres que estimen i fan estimar la música: van fer el seu particular homenatge a la meitat del concert a Sant David Bowie i van punxar el Purple Rain de Prince per acabar i encendre les llums de la sala. Tota una declaració d’amor.

Dissabte van tornar a fer un bon show com tenen acostumada a la seva parròquia, potser menys festius i més pausats que en anteriors gires, però amb la mateixa intensitat de sempre. Dues hores i mitja de música ben executada pel quintet titular lesbià acompanyat per l’excel·lent Ricky Falkner (guitarra i teclats) i de l’habitual Dani Ferrer als teclats. En la presentació del seu darrer treball, les cançons van ser corejades com si ja fossin clàssics, van recuperar força temes del seu millor disc fins a la data, l’aclamat 1999 (“perquè tocar cançons si pots cantar himnes generacionals”, Santi Balmes dixit) i també van tirar d’armari com el tema del seu primer disc en castellà, Maniobras de escapismo.

Com ells mateixos van advertir, si sou dels que us vàreu quedar sense entrades o voleu repetir, tindreu ocasió de veure’ls al proper Cruïlla i a altres festivals. O potser al seu fi de gira, on van avisar que volen fer alguna cosa gran. Un Palau Sant Jordi!? En són ben capaços. En un parell d’anys ho sabrem, perquè han tornat per quedar-se i girar.

Text: Gerard Birbe Estrada

Fotos: Sergi Moro

Podries estar interessat/-ada

Bailes, buen rollo & indie pop

No hay mejor antídoto que ir a un concierto de Lori Meyers en plena resaca y depresión navideña. Y lo puedo decir bien alto después de verlos el pasado 27 de diciembre en el Razz. Y esta afirmación aún tiene más mérito si me doy cuenta que todas las letras de su último disco ‘Impronta’ giran alrededor de la pérdida, el abandono y el desamor. ‘Chapeau’ por estos lojeños, que saben salir del bucle depresivo y crear temas al cien por cien bailables y con estribillos tremendamente pegadizos. En el Razzmatazz se montó una buena fiesta, que además coincidía con el último concierto de la banda del 2013.

Empezaron tranquilos, después de un enérgico ‘Bona nit’, con ‘Intromisión’ de Cronolánea (2008). Parecía que estaban calentando y cogiendo impulso para lo que iba a venir luego. Después de verlos el pasado Sonorama, en un concierto donde por falta de tiempo tuvieron que lanzarse directos a los hits de sus últimos discos, agradecí volver a recuperar temas como ‘De superhéroes’ (Viaje de Estudios, 2010), ‘Dilema’ (Hostal Pimodán, 2006) o ‘Luces de neón’ (Cronolánea, 2008). Se notaba que contaban con el tiempo suficiente para hacer guiños a sus seguidores más fieles. El ambiente se iba caldeando y nuestros bailoteos empezaban a quemar los días de grandes comilonas con ‘Alta fidelidad’, ‘Huracán’ o ‘El tiempo pasará’. El despiporre total vino con los sus últimos hits, ‘Mi realidad’ y ‘¿Aha han vuelto?’. A partir de ese momento era imposible dejar el cuerpo en reposo, y todo se convirtió en una escalada de sorpresas y celebraciones.

Alfredo, el batería de la banda, ese día cumplía años, y en mitad del tema ‘Emborracharme’ salió al escenario un pastel con sus velitas y cantamos todos juntos más sudados y más ebrios si cabe el ‘Cumpleaños feliz’. También nos esperaba un dulce sorpresa, y digo dulce, porque Anni B Sweet esperaba entre bambalinas a salir y hacer una versión de ‘Be My Baby’ de The Ronettes junto a la banda.

Recuerdo que ‘Yo sé que me vas a cantar, naranaranananana’ (‘La caza’) fue de lo último que entonamos mientras ellos se preparaban para abandonar el escenario. Después de casi dos horas nos dejaron sudados, con una gran sonrisa y más ligeros de cuerpo y alma.

Texto: Tatiana Moret

Fotos: Ivan Pujol Photo                                                                                                                www.ivanpujolphoto.com

 

Podries estar interessat/-ada