Tag archive

Raydibaum

Raydibaum: Antologia poètica

in A PRIMERA FILA

El filòsof i somiador Gaston Bachelard opinava que tots nosaltres vivim en un món dividit pel temps continu, acotat dins els límits de la mort i la destrucció i que malgrat això vol renovar-se, tornar a néixer.

Aquest món demana ser escoltat però són pocs els que es detenen a fer-ho. Segons Bachelard el món parla a través d’ells. Aquests pocs són, bàsicament, els poetes.

El raonament, com segurament intuïu, és molt més ampli i complex. No escau i segurament hi ha prou coses que a aquest redactor se li escapen. Nogensmenys, el passat dijous, en assistir al concert de celebració dels 10 anys de la formació barcelonina el concepte de la poètica del temps em va tornar al cap.

Si mirem de lligar el títol de la crònica amb l’anterior tirallonga puc explicar-vos que efectivament el recital fou antològic des del punt de vista més estricte; el repertori viatjà del primer projecte discogràfic de la banda fins l’últim, del Grided Elephant amb lletres en anglès al trencador Estructures sota terra presentat aquest mateix any.

A la cita assistiren alguns dels amics del quintet, mostra de companyonia i camaraderia professional, d’un llegat adquirit al llarg d’aquesta darrera dècada. Així poguérem veure sobre l’escenari al tàndem de producció Santos&Fluren de Blind Records, a membres dels Nyandú o al líder i vocalista dels Inspira, Jordi Lanuza.

Aurora, Dins la balena, Alfabet o Maleeixo el temps,  alguns dels clàssics obligats, foren perfectament complementats amb temes extrets del darrer àlbum, com el rotund Gegants que tancà l’acte.

Moment esplèndid el viscut durant la interpretació de Grans esperances, quan els músics baixaren de la tarima per barrejar-se amb el públic. Un regal a l’alçada del moment que acabà confirmant la comunió entre artistes i seguidors.

Homenatge, tot plegat, a una trajectòria treballada, una antologia amb la poètica del temps de qui sap escoltar el món i, en aquest cas, li posa música.

Per molts anys, Raydibaum.

Text: Alex Reuss

Fotos: Dolors Ferré

PopArb: la Joia del Montseny

in A PRIMERA FILA

Desena edició del PopArb. Sí, sí, ja fa deu anys del festival petit més gran de Catalunya (amb el permís del Faraday que ha passat a millor Vida…). El PopArb és música, piscina, amics, amigues, cerveses… El PopArb és l’hòstia!

Aquest any començava un dia abans, el dijous 26 de juny, amb les actuacions de Joana Serrat, en Guillamino & The Control Z’s i va punxar en Miqui Puig. Però el gran gruix de les actuacions van ser el divendres 27 i dissabte 28 de juny. Anem-hi!

Va obrir el divendres Erm a Can Torres. A continuació, ja a Can Cassó, a l’escenari Envelat Estrella Damm, va sonar el nou disc, i bo, Estructures sota terra dels Raydibaum. Entregats i contundents i, sorprenentment, novells pel que fa a tocar a Arbúcies. Els van seguir els veterans d’aquesta edició, en Pau Riba i en Pascal Comelade. Crec que no va ser un bon moment per explicar les seves històries, ja que la seva proposta s’adequa més a un teatre o, potser hagués estat bé a Can Torres. En Refree, amb en Miquel Sospedra “el baixista del PopArb” i en Nico Roig a la guitarra, va descarregar les noves cançons del seu últim disc Nova Creu Alta. Va ser acabar el bon concert de Refree perquè sorgís, des d’on no sabem d’on, una gentada amb les primeres notes de Al mar dels Manel. Van estar grans. Aquí va arribar la primera imatge d’aquest PopArb: en Dani Vega, guitarra de Mishima, va col·laborar a la cançó Teresa Rampell i va deixar a tothom amb la boca oberta quan li va agafar, mai millor dit, un rampell i va destrossar la guitarra. Potser no n’hi havia per tant, no? En Carlos Cros va fer un concert molt correcte. Van presentar Nadie se resiste al amor. Ell s’hi va deixar la pell i va suar de valent! I Mazoni amb el seu keytar més típic dels anys 80 que del 2014, una mica igual que la seva indumentària, ens va regalar unes ballaruques fantàstiques. Jo era bastant escèptic pel que fa al seu nou disc Sacrifiqueu la princesa, però en directe amb va convèncer força. A Can Cassó va tancar la nit del divendres el Dj Amable fent un remember musical que ens va transportar per diferents èpoques musicals. Va continuar la nit a La Consulta amb l’Hereu Escampa i en Jordi Lanuza punxant discos i al Barrock amb el Dj Delafé. Jo, però, ja vaig retirar a dormir.

Dissabte a la tarda tocava Renaldo & Clara a Can Torres. Em vaig quedar sense veure’ls i em vaig haver de conformar a veure, amb alguns dels músics, la pròrroga i els penals entre Brasil i Xile. Va guanyar Brasil en contra de la voluntat de la majoria de persones que omplien Can Torres. Unes braves, un entrepà i cap a Can Cassó. Potser no ho sabeu, però a Can Torres fan uns entrepans molt bons, però no són massa ràpids (guardant les distàncies, em recorden al Cafè Rovira d’Arenys de Munt) i aquest fet va fer que em perdés en Caïm Riba i l’estrena del Mundo fatal el nou disc dels Me and the Bees.

IMG_0138m

Vaig arribar que engegava Sanjosex i el seu Festival particular. Era el moment de la passarel·la PopArb: primer els mataronins The Free Fall Band van aparèixer vestits de blanc nuclear amb el seu brillant disc The Münster Sights sota el braç. Podríem dir que van fer de taloners del seu protector, en Miqui Puig. Amb la banda l’Agrupació Cicloturista a l’escenari va entrar, vestit com un pinzell, decidit a fer un concertàs. I ho va fer. El cantant de cançons d’amor en va cantar de noves i d’antigues. I n’estic completament segur que a més d’un el va deixar bocabadat. En Miqui Puig va estar il·luminat i grandiós! I per tancar-la, vestits completament foscos, igual que la seva música, van sortir a l’escenari els Anímic. El seu Hannibal ens va hipnotitzar. Emocionant va ser el moment en què el públic va cantar, juntament amb en Ferran Palau, Trenco una branca. El que no em va agradar és que, abans que acabessin, molts ja es giressin cap a l’escenari Envelat Estrella Damm per veure els Mishima. Evidentment, ells eren una de les grans atraccions de la desena edició del PopArb. I ho van demostrar. I ens van deixar una altra imatge d’aquest PopArb: van aparèixer focs artificials enmig dels udols a Tot torna a començar. CaboSanRoque van portar la seva proposta diferent, curiosa i els seus instruments remodelats abans del polifacètic Joan Colomo. Aquest any no va fer la radiofòrmula. Vam tenir la sort d’escoltar La Fília i la Fòbia i les bones cançons que ha fet al llarg d’aquests anys. I van acabar amb una altra imatge, per mi, la imatge que simbolitza el festival: en Joan començant a cantar Els amigos i els del grup a darrera abraçats. Bonic! I van tancar la desena edició del PopArb el grup d’electrònica Lasers.

Enmig d’aquesta bogeria de concerts vam tenir la piscina el dissabte amb els Línia Maginot i DJ Txarly Brown. S’hi estava tan bé, que aquest any no vaig anar al Prat Rodó. L’any vinent, potser…

Moltes gràcies a totes les persones que fan possible el PopArb! I per molts anys!

Ah, per cert! Potser us preguntareu: i el títol de la crònica? Doncs bé, anava escrivint i no li trobava un títol o els típics per aquesta edició “10 anys de PopArb”, “Moltes felicitats per 10 anys de música”, “Per molts anys”… i tenia la resposta davant dels nassos: La Joia del Montseny. Evidentment! La Joia del Montseny és com anomenem la casa que ens deixa la família d’una amiga per passar el PopArb. Té unes vistes al·lucinants! I el PopArb també és la joia del Montseny. I tant que sí!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Raydibaum ha mort, llarga vida a Raydibaum!

in A PRIMERA FILA
Raydibaum La[2]. 20.03.2014

20/03/2014 – La [2] de l’Apolo – Barcelona

Dijous passat anàrem d’estrena: Estructures sota terra, nou treball discogràfic dels barcelonins Raydibaum fou presentat davant un auditori ple, oportunitat boníssima per agrair l’ajut de tots aquells que amb la seva aportació han fet possible aquest projecte. Y és que un cop més el micro-mecenatge (Verkami) ha servit per finançar un producte cultural.

Aquesta estreta relació artista-públic quedà, a més, palesa durant tot l’acte. Incondicionals, amics, mitjans… ens aplegàrem a la [2] de l’Apolo per contemplar el “renaixement” d’una de les bandes deganes de l’indie rock català del segle XXI. M’explico: quan de les cendres de Fromheadtotoe sorgeix Raydibaum el panorama musical català es troba en un estat d’anquilosament important.

Per a fer-nos una idea, quan el seu EP Grided Elephant cantat en anglès veu la llum el 2004, Lax’n’Busto guanya el premi Enderrock a millor disc de l’any i Gerard Quintana el de millor lletra i millor directe (votació popular). Pels “no alineats” sembla clar que alguna cosa havia de canviar. Raydibaum, al meu entendre, contribuí al canvi, formant part d’un conjunt de propostes que provocaren una anhelada entrada d’aire fresc.

Està bé, però, que aquells que en el seu moment s’atreviren a trencar motllos, passat el temps, s’atreveixin a fer “clic” al botó de reset.

Quan hom escolta el disc i el directe se n’adona que la trencadissa no és fruit d’una borratxera sinó d’un procés laboriós i conscient. La línia de baix, el puntejat, els pals de percussió, els registres de veu… tot és menys melòdic però més ric en matisos. Arriscat, cert, però valent.

El repàs a l’actual llarga durada esdevingué fluid i l’acollida per part del públic aparentment molt bona (cosa que ens alegra). Destaquem Moai i el seu magnífic in crescendo i El Cel Nu amb la seva metralleta guitarrera (presents a l’Ampli’s Twelve de les darreres setmanes).  Els temes emblema aparegueren a la segona part del concert servint Aurora (versió acústica i en solitari de la mà i veu de Valen Nieto) de nexe d’unió. Un moment íntim i de comunió molt maco que donà pas a Alfabet, Maleeixo el temps

La intencionada separació antic/nou feu encara més evident la mutació, un exercici interessant d’agradable regust. Raydibaum ha mort, llarga vida a Raydibaum!

Text: Alex Reuss

Fotos: Alba Nájera- http://ljuskansliga.blogspot.com.es/

Ampli’s Twelve – 21/03/2014

in AMPLI'S TWELVE

Ja està aquí la primavera!

Pel que sembla, però, les pluges i el fred tornen. Aquest pobre planeta nostre ja no sap en quin dia viu. Des de L’Ampli, per si de cas, hem confeccionat una llista adequada a tot tipus de clima. Apta per gaudir-la a l’empara d’un para-sol o aixoplugats a caseta amb la manta posada.

Ed Harcourt, , Mishima, The Mary Onettes, La Banda Municipal Del Polo Norte, Joan Colomo, The Leisure Society, Sun Kil Moon, Scott Matthews, Raydibaum, Sidonie i Sara Pi són tot terreny, passen d’inclemències climatològiques. Feu clic al play i ho comprovareu!

Ampli’s Twelve – 14/03/2014

in AMPLI'S TWELVE

Divendres!

Sí, aquesta setmana anem una mica més tard, no ens ho tingueu en compte. Això sí, quina millor manera de començar el cap de setmana que amb una dotzena de “temassos”? 46 minuts de música on hi hem encabit a  Second, Dan Croll, Metronomy, Sharon Jones & The Dap-Kings, Renaldo & Clara, Emiliana Torrini, Stephen Malkmus & the Jicks, Raydibaum, Eternal Summers, Manel, Ivan Ferreiro i La Iaia.

Inspira tocant la pera.

in A PRIMERA FILA

02/05/2013 – Music Hall

Esperada nit la del passat dijous al Music Hall; Inspira presenta l’ansiat Amunt! davant els seguidors més fervorosos. Després de deixar enrere la llarga gira d’Escapistes calia veure que ens oferia el directe del seu tercer llarga durada. El resultat és la constatació d’un fet: Allò que ja sabíem, que com a banda conformen un dels més importants referents en llegua catalana.

Per l’ocasió oferiren un recital amb l’usual solvència i qualitat de sempre.

El nou treball, malgrat conservar intacta l’essència Inspira, sona diferent: Jordi Lanuza ha composat uns temes plens de matisos, melodies suaus amb espontànies explosions de rauxa, la percussió de mans de Pau Vallvé s’escolta forta i contundent i la protesta fa, tímidament, acte de presència…

El directe fou precedit per la presentació d’un clip, concretament el del senzill El refugi de les hores realitzat per Andrés Pino. Un magnífic preàmbul del que havia de venir a continuació: El públic entregat no trigà a corejar els temes més coneguts com Humilment brillant i acollí de molt bon grat les noves tonades.

Sorprenent trio de percussionistes amb Nits d’hivern i magnífiques col·laboracions dels ja habituals Valen Nieto de Raydibaum i Anaïs Pascual. Aquesta última formà duet amb Lanuza per a interpretar un dels temes més brillants de l’àlbum, Assajos i errors, amb un final que conformà un dels moments àlgids de la nit.

La vetllada, en definitiva, esdevingué memorable i els músics essent conscients es mostraren en tot moment agraïts. I doncs? D’on surt l’irrespectuós títol d’aquesta crònica? En un dels interludis el cantant (no sabem si fruit de la comprensible emoció o del subconscient) fou víctima d’un lapsus linguae mentre explicava el significat de la lletra de Més presents: digué que s’havia de tocar peres en comptes de terra. Un cop rectificat l’error, entre riures, Lanuza convidà a qui vingués de gust i es prestés a  tocar o deixar-se tocar les peres.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

FEM Festival: Arenys de Mar viu!

in A PRIMERA FILA

El FEM Ateneu és un col·lectiu de persones que de manera altruista difonen i fan promoció de la música que es fa al nostre país. La manera de fer-ho és fent ús de l’Ateneu d’Arenys de Mar i, cada divendres fan concerts en petit format. Per l’escenari de l’Ateneu hi han passat noms com l’Adrià Puntí, en Joan Colomo, La Banda Municipal del Polo Norte, la Maria Coma, Inspira, Raydibaum, The Seyhos i un llarg etcètera d’artistes que, en part gràcies a la seva participació, estan fent que a Arenys de Mar i al Maresme es mogui la cultura, que bona falta feia…

I, d’aquesta empenta, ganes i motivació es van decidir a tirar endavant, amb la col·laboració de Gat Records i de Nautilus Recordings, un festival: el FEM Festival. En aquesta primera edició (i esperem que n’hi hagi moltes més) vam poder gaudir de dos dies de bona música a la vila marinera…

El festival va obrir les portes amb el músic local Dídac Rocher acompanyat de l’Aitor Buñuel i, a continuació, l’Albert Freixas que presentava el seu disc “{U}”. Seguidament, els Seward van portar la seva particular visió de la música de difícil classificació. Són uns artistes dels instruments i així ho van demostrar tocant el contrabaix, la guitarra acústica, la guitarra elèctrica, amb un ordinador i treballant les veus en diferents registres.

Darrera seu va actuar el músic-orquestra del segle XXI: en Mau Boada i el seu alter ego Esperit! La seva música enèrgica et deixa amb la boca oberta i al·lucinat. Veure’l tocar la guitarra elèctrica amb la mà esquerra mentre amb la dreta fot cops a la caixa i als plats de la bateria no té preu. El de Sant Celoni ens va fer vibrar amb les cançons del seu “Endavant continu”. En Mau és el noi de la rialla infinita.

Fent un salt d’estil, es van presentar els IX! No sé si va ser una percepció meva, però em va sorprendre que IX! estigués entre Esperit! i Eric Fuentes & El Mal. Si més no curiós per la diferència de propostes… Els IX! van fer un repàs als seus discos “Autòmat infinit”, “L’ingenu és lliure” i l’últim “Immersió”.

Eric Fuentes & El Mal van posar tota la potència i el rock al FEM Festival. Les cançons del seu primer disc homònim van fer ressonar l’Edifici Xifré i colpejar-nos les orelles amb “Growl”, “Hora punta en territori enemic” o “Rock and Roll is a full time job”. Hardcore rock del bo!

I, com a festa final de la primera jornada del festival, La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer ballar i riure amb les seves lletres iròniques i els comentaris del seu cantant i humorista Òscar Andreu. Van tocar les cançons dels seus dos discos “La mejor hora para despertarse” i “Corazón o nada”. Així acabava el primer dia del FEM Festival.

El dissabte es va llevar ennuvolat i, en alguns moments, amb pluja. El festival perillava, però per sort no va ploure i vam poder gaudir de la segona jornada del FEM.

Va començar el dia el grup amb nom de jugador de bàsquet: Anicet Lavodrama. Ben aviat treuran el seu primer disc gràcies al micromecenatge. No podem fer una valoració de l’actuació perquè no vam arribar a temps de poder-los sentir.

Seguidament, un dels plats forts, en Jordi Lanuza i els seus Inspira. Acabant la gira d’Escapistes, van fer la penúltima parada a Arenys de Mar (l’última va ser a Burg), i ens van fer emocionar amb les seves cançons. Podríem dir moltes coses, però només volem que treguin el nou disc del qual ja han anat presentant alguna cançó en els últims directes i fer-nos emocionar amb noves cançons. I darrera, els amics dels Inspira, els Raydibaum. Es van centrar en els seus dos últims treballs i amb els quals van fer el canvi cap a la llengua catalana, el “Manual de gènere catastròfic” i “Per fi potser demà”. Van acabar les dues actuacions fent la fusió RaydInspira (que ja comença a ser un clàssic de les actuacions quan els dos grups comparteixen escenari).

L’espectacle d’en Joan Colomo i la seva banda pujava a l’escenari… No, no, no! He de començar dient: en Guillem Caballero, teclista de la banda d’en Joan Colomo, dels Amics del Bosc i dels Surfing Sirles pujava a l’escenari. I no se’n mouria en la resta de la nit! Un maratonià de la música. Darrera hi pujava en Joan Colomo i la resta de la banda per fer-nos entrar i viure en el seu món particular i dels seus discos “Contra todo pronóstico” i els “Producto interior bruto vol. 1 i vol. 2”. Genial com sempre. I encertat “el Calisay et posa guai…”.

Els Amics del Bosc van ser el trànsit entre en Joan Colomo i Els Surfing Sirles. El seu folk pop psicodèlic dels seus dos discos, el primer “Els Amics del Bosc” i el segon “Fluctuacions de l’Apòstol/Flam” va transitar per l’escenari amb energia, tot i que els hi va costar connectar amb el públic. La veritat és que tocar després d’en Joan Colomo i aconseguir un mínim d’interacció amb el públic ja és molt, perquè en Colomo l’absorbeix tota.

I, l’últim concert del segon dia i del FEM Festival, o sigui, el final de festa, va anar a càrrec dels Surfing Sirles i el seu “Romaní, semen i sang”. El contrapunt transgressor, punk i canalla que de ben segur va fer que els pocs veïns d’aquella zona arenyenca se’n recordessin d’alguns dels seus familiars… Brutals i genials com sempre!

Com a arenyenc (de Munt) vaig rebre el FEM Festival com una gran notícia i el vaig gaudir al màxim. Una molt bona iniciativa de la gent d’Arenys de Mar. Felicitats i que per molts anys en podem gaudir!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Fede Nieto

Inspira, respira, final de gira!

in A PRIMERA FILA

16/16/2012 – L’Auditori

Nit de comiats a L’Auditori: els Inspira digueren adéu a la capital catalana en el darrer concert de la gira d’Escapistes (malgrat que han afegit algunes dates al seu exigent calendari). La magnífica Sala 3 Tete Montoliu, on tingué lloc l’acte, lamentablement també s’acomiadà, en aquest cas, dels concerts de música “moderna”.

Aquesta, però, va ser l’única notícia negativa de la nit. Després de dos anys voltant amb el disc els Inspira poden respirar tranquils, la feina està feta i molt ben feta. El directe ofert en aquesta ocasió no fou pas la nota discordant, ans el contrari, els músics es coneixen la partitura a la perfecció, no hi ha dubte, i tot sonà magníficament bé. Amics i admiradors no volgueren faltar a la important cita i ompliren una sala on es creà i conservà un ambient familiar, íntim.

En Pau Vallvé (a qui descobrírem arrecerat a l’esquena d’en Jordi Lanuza) col·laborà, com en moltes altres ocasions, a la segona bateria, nodrint de força la percussió. La Maria Coma feu acte de presència sobre l’escenari per interpretar, com en la gravació del disc, Sona el despertador, tot afegint a l’inici una elegant introducció. L’Enric Montefusco d’Standstill també afegí la seva veu a Onades de nit i Anaïs Pascual, Ricky Lavado (Standstill) i Valen Nieto (Raydibaum) aportaren igualment el seu granet de sorra. El respectable, al que cal no oblidar, socorregué gustosament la treballada gola del cantant corejant la lletra de Focs i brases cap el final del concert.

El repertori no resultà excessivament sorprenent, tampoc es pretenia: un repàs gairebé integre d’Escapistes, tres temes interpretats del seu anterior treball: Passatger, Dofins i Cova placenta (de l’àlbum homònim). I com a cirereta tres noves perles que Inspira ens regalaren per arrodonir la vetllada. Dues tinguérem la sort d’escoltar-les els assistents al concert que la banda oferí el passat desembre al Music Hall: Cantem més fort que mai i El refugi de les hores. Val a dir que es notà (percepció personal) el procés d’assimilació i perfeccionament de les cançons que sonaren més madures que en l’anterior ocasió. La tercera, Amunt, resultà ser un bonic solo a la veu i guitarra del vocalista, una mostra més de l’elevat volum de sensibilitat contingut dins aquest GRAN home.

L’espectacle musical finalitzà i l’escapista no fugí d’estudi. Lanuza, amb un somriure a la cara i bolígraf en mà, assistí els presents que com un servidor adquirírem (aquest cop per regalar) algun dels seus àlbums. “Bona escapada” escriu a la dedicatòria, bon i merescut descans li desitgem nosaltres (sabedors, malgrat tot, que el dia 20 estarà al Petit Burg Festival amb nosaltres).

La presentació del seu proper disc s’espera pel febrer del 2013 i rere aquesta una previsible nova i llarga gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Vinil() Fest o Lanuza & Friends, sisena edició

in A PRIMERA FILA

Ha de ser tot un goig poder organitzar un cop l’any un petit festival per a reunir un bon grapat d’amics. Que toquin i cantin cançons, xerrin, presentin llibres, facin fotos… en definitiva, que s’ho passin en gran.

Un dels afortunats que pot fer això, i que va tenir a bé incloure L’Ampli a la llista de convidats, és en Jordi Lanuza, líder de la banda barcelonina Inspira i propietari del bar,  excel•lent punt de trobada, Vinil().

Amb el pretext ja mencionat en Jordi celebrà el passat dia 6 a la sala BeCool, la sisena edició del Vinil() Fest que, com era d’esperar, va sumar un nou èxit a la seva trajectòria.

Per l’escenari circularen els col•legues de La Comarque,  Not from here, Nothing Places, Pau Gener (amb llibre d’aventures i poemes nous anomenat Home a l’aigua), Raydinspira (fusió de Raydibaum i Inspira) i per últim l’experiment de la Banda Inèdita (amalgama de components de bandes tant importants com Love of lesbian, Mishima, Standstill o  Egon Soda). Tot, donat també per les característiques de la sala, va sonar càlid i proper.

Així doncs un triomf més d’aquest festival que demostra que qui sembra, recull. Nosaltres, com probablement la majoria dels presents, ens ho vam passar molt bé. La ressaca i la Setmana Santa  han fet que aquesta ressenya arribi amb força retard, fet, malgrat tot, que evidencia encara més les seqüeles d’una gran nit.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt