Quimi Portet

Festival Altaveu 2018: alçant la veu més que mai

– Toc, toc!

– Passi…

– Bon dia, doctor.

– Bon dia Sr. Altaveu, quant de temps feia que no el veia – encaixada de mans.

– Sí, justament ara fa un any.

– I que el porta per aquí? Se’l veu amb un aspecte immillorable.

– Doncs que faig 30 anys i he decidit fer-me el què li diuen un “chequeo”.

– Molt ben fet, home. Ostres tu, com passa el temps, 30 anys… i sembla que va ser ahir quan va venir per primera vegada. Anava en braços dels seus pares. Quan et vaig veure, et puc tutejar oi?, i ells em van començar a explicar com vas néixer, la il·lusió que tenien i que volien que creixessis i fessis molts anys. Vaig pensar, pobrissó, no sé si durarà gaire aquest vailet. Tot just la democràcia està en bolquers, Sant Boi és un poble obrer i revolucionari, i ara porten al món aquest projecte que ja veure’m com acaba.

Vale tio… ja tiro. Com es posa la gent quant trigues una mica més a sortir d’un semàfor. Vaig cap a Sant Boi, a l’Altaveu, i m’he quedat embadalit pensant com podria començar la meva crònica d’aquest any. Li tinc un especial afecte a l’Altaveu. I fa 30 anys. M’hi haig de lluir.

Està núvol i tot que el meu telèfon diu que no plourà, el cel no sembla dir això. Arribo a la plaça de l’Ajuntament i el grup frontera Ominira ja estan en marxa. Poqueta gent, és el que té obrir un festival a les vuit de la tarda quan encara hi ha llum. El trio barceloní ho dóna tot i intenta que la gent s’apropi a l’escenari. Però la climatologia és com és i la pluja fa que la gent busqui refugi sota els arbres i a les ombrel·les dels bars de la plaça. M’agrada el que escolto, la barreja d’electrònica i metall sempre em produeix curiositat. Fan un pop ètnic amb el qual la pluja no hi desentona.

A les nou, ja sense paraigües, la Dolo Bertran és l’encarregada de portar l’espectacle Alça la veu!, en el que un bon grapat de músics de tots els estils volen portar el seu gra de sorra en un concert multidisciplinari, en el que el missatge es posa davant de la música. Amb un grup de músics íntegrament santboià i la Coral Renaixença, l’Enric Montefusco, Núria Graham, Judit Neddermann, Roger Mas, Ruper Ordorika, Quimi Portet, Maria Arnal i Marcel Bagés, Paula Valls i Maria Martí han portat i han alçat la veu per la llibertat creativa i els drets essencials.

El poc que havia escoltat d’ella, feia que tingués moltes ganes de veure en directe a la Morgane Ji. El mestissatge, la barreja de cultures i el seu banjo elèctric era un bon cartell. I ho ha aconseguit, ens ha portat en un viatge fins a una illa al mig de l’Índic (he hagut d’anar al maps per veure per on cau l’illa) i ens ha costat tornar a casa, jo ja m’hi hagués quedat. Bé, crec que jo i la majoria de gent que pràcticament ja omplia la plaça.

Can Massallera ha sigut la següent parada. Una mica de psicodèlia de nova fornada i de dream pop a càrrec dels The Zephyr Bones, ens ha fet anar somiant fins a les novaiorqueses Boytoy. Grup íntegrament femení (i em sap greu que això sigui una notícia) que s’ha transformat en un quartet amb l’aparició d’una baixista. So grunge, de garatge, d’aquell en què les guitarres trenquen la nit, i fan que la pols acumulada durant l’estiu al sostre de l’escenari vagi caient a poc a poc mentre els focus la van atrapant i la fan ballar al seu ritme.

Diuen que aquest dissabte els núvols es quedaran a casa i podrem remenar música per la fira del disc. Mentre, els Et-Co* comencen el seu concert. Música de difícil classificació, amb tocs tribals, ètnics, pop, electrònic i influències orientals, àrabs i hindús. Però no sempre s’ha de poder classificar tot i ha de tenir un nom. Si t’agrada, et porta i gaudeixes, tant li fa.

Després, i amb les entrades exhaurides, en Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, ens donaven la benvinguda a Cal Ninyo. No m’allargaré a descriure els dos concerts. No fa gaire ja vaig fer una crònica dels mateixos a l’Apolo. L’única diferència positiva va ser que es un teatre amb cadires i estàs assegut. Això va portar que el “sector parlanxin”, a diferència de l’altre concert, no existís. Exquisidesa màxima per part d’un públic que va poder gaudir d’un pop metafísic que porta tot l’estiu passejant-se pel nostre país i ses illes.

Desgraciadament, he treballat avui i també ho faig demà diumenge, i estic mort, no em veig amb cor d’anar a Can Massallera un altre cop, ho sento.

Felicitats Altaveu, i també a tots els que han posat ganes, feina, il·lusió i temps durant tots aquest anys. Als grups que hi han passat, als que els hi ha servit per donar-se a conèixer més. Felicitats per voler apropar la música al carrer, als barris i de manera gratuïta. Són una utopia els festivals públics? Provem-ho. Com molt bé diu la Maria Arnal, la gent no s’adona del poder que té…

Josep Ma. Català
Redactor

Podries estar interessat/-ada

ALTAVEU 2016: La truita perfecta

9 – 10 de setembre del 2016, Sant Boi de Llobregat.

La tornada a l’escola, la universitat, la feina, a la realitat, sempre serà menys costosa si tot just acabat l’estiu, quan encara fem olor d’aftersun, i els amics encara ens estan maleint per totes les fotos de les nostres vacances que hem enviat per was, podem anar a Sant Boi. L’Altaveu és el tret de sortida dels festivals de tardor. El festival de referència del Baix Llobregat i que amb 28 edicions ha decidit fer una renovació, una metamorfosis i ampliar l’oferta musical, amb xerrades, pel·lícules, presentació de llibres, documentals, espectacles familiars…

L’Albert Puig, director artístic durant un bon grapat d’anys ha deixat pas en Oscar Muñoz, com a director tècnic. I aquest ha optat per una petita revolució, continuant, això si, amb una programació eclèctica (com m’agrada aquesta paraula) i amb una barreja de gent que omplen sales a les capitals, i que aquí els pots veure a preus populars, amb grups joves que d’aquí a uns anys tornaran amb una pila de concerts a sota el braç.

Però anem per feina. Amb un canvi d’escenari de Cal Ninyo a Can Massallera gràcies a la gran demanda d’entrades, la mallorquina-andalusa-macedònia-cantant, actriu-instrumentista Maika Makovski ens va portar, després de quatre anys de silenci, el seu esperadíssim treball Chinook Wind (Warner, 2016). Acompanyada pel Brossa Quartet de Corda, ens va oferir un concert magnètic, seductor, en el que ha deixat la part més rockera i ens va oferir cançons més personals, més madures.

El ressò que està agafant Maika Makovski dintre del panorama musical internacional es gran, i això diu molt per la gent que hi va creure quant ja fa uns anys es va presenta a l’Altaveu Frontera, i com ella mateixa va dir, amb aquell riure contagiós, ara ha tornat cobrant. Música, cançons i so perfectes, joc de llums senzill però molt efectista. Jo feia temps que no gaudia tant en un concert de butaca.

Blaumut van ser els segons a tocar a Can Massallera. El quintet barceloní porta una curta però intensa activitat amb el poc temps de vida del grup. Tres premis Enderrock, any si any no, a la millor cançó, al millor vídeo clip, i al millor artista per votació popular, diuen molt d’un grup en què el violi i violoncel són l’esquelet i que fan que la seva música tingui una sonoritat pròpia i diferent. El Primer arbre del bosc (Autoeditat, 2015) és el segon llarga durada i les cançons van ser cantades inesgotablement pel públic juntament amb les conegudes Bicicletes i Pa amb oli i sal.

No us puc dir si durant les dues actuacions hi va haver canvi de públic, almenys els que tenia al costat no, però sí que tothom va sortir feliç d’haver estat aquesta nit a l’Altaveu de Sant Boi. Perquè si les propostes són bones, a vegades els estils no important tant.

Ismael Serrano, el poeta, una persona a qui no et canses d’escoltar sigui cantant o parlant entre cançó i cançó, ens esperava als Jardins de l’Ateneu Santboià, uns jardins plens de gom a gom. Acompanyat amb la seva guitarra, va anar cantant temes de la seva llarga carrera, de Silvio Rodríguez i d’Aute, al que va dedicar paraules d’encoratjament pel seu greu estat de salut. Cantautor compromès, reivindicatiu, que pot fer servir més paraules diferents amb cinc minuts de conversa que jo amb tot el dia i defensor de les certeses absolutes, com la que, segons ell, la truita de patates ha de portar ceba. “Cebollista” es va autodefinir, que pot entendre a les persones que no li posin, però que estan equivocades. Traslladeu aquesta reflexió a la vida i ja teniu tema de conversa per temps.

El dissabte ens vam apropar a la plaça de l’Ajuntament cap a les vuit. Per poder sopar i poder escoltar als mallorquins Ice Crime, un dels guanyadors del Frontera d’enguany. Una barreja de rock, soul i progressiu i que ja han començat a rutllar per fora de les illes i els hem pogut veure a festivals barcelonins. I d’aquí a poc al BAM.

A les nou ja érem a Cal Ninyo. Tocava la gironina d’adopció Marion Harper, que amb vint anyets s’està posant tothom a la butxaca. Ha tocat a les sales més importants del nostre país, entrevistes a diaris i cançons seves a sèries de televisió. Amb una mà al micro i en l’altre el seu Cotton Candy (Luup Records, 2016), l’electrònica Marion Harper ens va fer menjar el seu cotó de sucre, a poc a poc, gaudint de la seva dolçor i d’un pop brillant.

A les deu vam córrer cap a la Plaça de l’Ajuntament. Tocava Coque Malla. Us haig de confessar que quan vaig veure el seu nom a la programació del festival em vaig quedar parat, la revolució altaveuiana era potent. A ell el coneixia una mica de la seva anterior etapa, però quasi més dels seus treballs al cine i teatre. Peter Pan involuntari (ho dic pel seu aspecte juvenil, quina sort), barret i armilla, va anar presentant El último hombre de la tierra (Warner, 2016), en el que continua cantant al seu tema preferit, les dones, i la seva relació amb elles. Blues, rock i pop delicat. Un plaer de concert, tot i que vam haver de marxar un altre cop sense veure’l acabar.

Marlango ens esperaven a Cal Ninyo. Delicatessen porta per nom la gira que estan fent. A vegades amb banda, avui tocava sense. Concert de format minimalista, piano i veu, delicadesa i magnetisme, talent i seducció, o el que és el mateix, el mestre Alejandro Pelayo i la Leonor Waitling. No cal dir res més, addictius al límit. Acabaries el concert i aniries a sopar o de copes amb ells, íntims, propers. Concert per llogar-hi cadires, i això que no en quedava ni una de buida.

Trau, producte de la terra, com les carxofes, guanyadors del Sona 9 fa un parell d’anys, pop seixanter (com el baix de la Núria) beatlià, sense deixa els nostres referents sisaians o pauribans, tocs psicodèlics. Déu vos guard (DiscMedi, 2015) és el seu treball de debut. Les seves cançons entren com la cervesa fresca una nit de calor, et van pujant i et fan ballar. Quota de bon rotllo en la nit dels Jardins mentre esperàvem a la llegenda Quimi Portet.

Quimi Portet, vigatà de dalt a baix, talent amb potes, va atreure a passejar al seu Ós Bipolar (Quisso Records/Música Global, 2016), que ens va ensenyar les urpes i ens va fer riure amb el seu afinat sentit de l’humor entre cançó i cançó. Gat vell dels escenaris, amb la banda habitual, ens va recordar el punt egoista que tenen els cantautors i ens va fer partícips del seu univers particular i oníric.

Com sempre, demano perdo a tots els que no vam poder anar ni a escoltar ni veure: White Hounds, Sant Boi Urban Dance, David Txes, Land of Coconuts i a Coet, i no poder gaudir d’ells i de la seva feina.

I finalment, la pregunta clau: sou “cebollistas” ?

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Podries estar interessat/-ada

Los grandes clásicos sacuden el Cruïlla BCN

Parece que el Cruïlla BCN se va consolidando como uno de los festivales de referencia en Barcelona, y lo quiere hacer alejado de las pretensiones de otros como el Primavera Sound o el Sónar. Este año atrajo a un total de 22.000 personas, que pudieron disfrutar sin estar enlatados de una programación no sólo nutrida por grandes clásicos, sino de una decena de bandas de la escena local que bien se merecen ocupar cada vez más lugar en carteles de festivales. Un notable a la organización, que ha tenido en cuenta nuestra rica escena musical y tiene la personalidad suficiente para igualar la propuesta de por ejemplo artistas como M.I.A y Astrio -tocaron exactamente a la misma hora y puedo atestiguar que al trío catalán le faltó pista de baile-.

 Pero vamos a empezar por los grandes clásicos, el gancho al que se agarraron muchos a la hora de comprarse la entrada. Iggy Pop fue el primero en hacer temblar los cimientos del Fòrum con unas contorsiones y bailes frenéticos que parecen no tener fecha de caducidad. `Raw power’ y ‘Search & Destroy’ ganaron peso en un repertorio adornado por los bailes de unos cuantos fans en el escenario y un salto de Iggy Pop al público que seguro que le costó el labio. ‘¡Estoy sucio!’ gritó antes de entonar las primeras notas de ‘Louie Louie’. Un 10 para este agitador de masas y veterano de los escenarios que según parece tiene cuerda para rato.

Otro de los puntales fue el poeta dub jamaicano Linton Kwesi Johnson que arropado por ritmos reggae recitó poesías de alto contenido político que apelaban a su lucha en Gran Bretaña contra el racismo y el fascismo. ‘¿Who has the money?’ formuló con indignación a la clase banquera. Una buena dosis de inconformismo y beligerancia protagonizada por este mito del dub acompañado por ocho ‘musicazos’ en su directo.

The Specials, quizás los más esperados, pusieron la maquinaria ska revival en marcha para acontentar a sus fans. Después de 14 años sin pisar nuestros escenarios volvieron sobre todo con clásicos de su primer disco. Cómo no, sonaron ‘A message to you, Rudy’ y ‘Monkey Man’.

Saltamos a otro estilo, el soul en estado puro capitaneado por Sharon Jones, que bien podría ser prima hermana de James Brown con sólo apreciar su fuerza eléctrica encima del escenario. Y después de la controvertida M.I.A (tuve que sacrificar su concierto en pro de los Astrio) llegaron los monstruos del hip hop Cypress Hill arropados por una efectista y agresiva puesta en escena. Estos defensores de la legalización de la marihuana llevaron al Fòrum a cotas máximas de contagiosa euforia.

Y ahora vamos a dejar bien alto lo nuestro, que bien se lo merece. Quimi Portet en directo hasta consigue animar a una piedra, aunque sean las ocho de la tarde. La banda suena compacta y fina como una seda, y parte del mérito está en la grandiosa labor del guitarra Jordi Busquets y del compañero de batallas de Quimi, el bajo Antonio Fidel junto al batería Charly Oliver. “Es cansado esto de ser cantautor”, decía Quimi después de sudar la gota gorda contorneándose como toda una estrella del rock (¡y es que lo es!). ‘Fem el ximple’, ‘Sunny day’, ‘Vida interior d’un lluç’ sonaron junto a clásicos como ‘Progresso adequadament’ o ‘La Rambla’.

Depedro fue otra grata sorpresa del Cruïlla, que bien parece llevar en su música la esencia de este festival. Fuera etiquetas, fuera modas: él hace la música que le gusta, que eminentemente es canción de autor pero que quizás bebe del folk fronterizo. En muchos momentos parecía que el alma de Calexico estuviera allí impregnando todo el show (de hecho colaboraron en su último disco ‘Nubes de papel’). Amparo Sánchez estuvo presente en cuerpo y alma para interpretar junto a Depedro algún tema del repertorio, en el que no faltaron ‘Diciembre’, ‘Como el viento’. Hasta hicieron una versión del famoso ‘Blister in the sun’ de Violent Femmes.

Astrio brillaron con sus melodías más cercanas a la electrónica. Este trío jazzero que ya no lleva el ‘Ass’ por bandera podría encajar perfectamente tanto en la programación de un festival de jazz, de electrónica, de pop o de rock. Con sus trajes futuristas y sus ritmos tan bailables parecían los nuevos Daft Punk catalanes, y montaron una buena fiesta que traspasó los límites de la carpa que arropaba el escenario Ramon Llull. Hubo mucha personalidad, mucho groove y virtuosismo musical y además puesto al alcance de todos, que es lo más difícil.

The Pepper Pots llevan al sentido más estricto el término revival, desde su música hasta su puesta en escena. La coros y la combinación de las tres voces femeninas es a mi parecer uno de los grandes aciertos de esta banda que pone alto el listón del soul y del rock steady a nivel local. Sonaron temas de ‘Train To Your Lover’ pero también nos sorprendieron con una versión de ‘Please Mr Postman’. Las coreografías más guatequeras se sucedieron hasta el último acorde del repertorio.

Otro que no puedo dejarme en el tintero es a Bigott, el gran maestro de los festivales (si echáis un ojo a la programación de los festivales de este verano sabréis porqué). Mucha guasa, mucho descaro y mucho pop psicodélico, el de este zaragozano que dice cantar en inglés para no entender sus tontadas. Toda la banda (con mucha presencia de teclados y del sinte) arropaba bien de cerca a Bigott, que interpretó entre movimientos estrafalarios sobre todo temas de su último disco ‘The Orinal Soundtrack’. Cómo no, en los bises no podía faltar uno de sus hits ‘Dead mum walking’.

Prats estaba de estreno, con su ‘Pla B’, un pop arropado por la fuerza de Madee y que a u vez bebe de la herencia de The New Raemon. Se estrenaron delante de un público que se posicionaba tímidamente (era de los primeros grupos programados en el festival), y a momentos sonaban a coctel de Mishima y The New Raemon. Defiendieron lo suyo -aunque también cayó una versión más cañera de ‘Ja no sap greu’ de Paul Fuster -, arropados sobre todo por amigos y seguidores de la reserva indie catalana.

 Text: Tatiana Moret

Fotos: Xavi Torrent

Podries estar interessat/-ada

PopArb: visca la música!

El PopArb és un festival fantàstic! És un festival que omple la petita població d’Arbúcies de dos dies de música i bon rotllo. I aquest any ho van tornar a aconseguir… Un festival que tot i l’èxit no s’ha deixa’t portar per les ganes de créixer de manera desmesurada. Que cuida els detalls i que és proper entre el públic i els músics.

El festival comença quan arribes al poble… a partir d’aquest moment tot el que et passa durant dos dies intensos forma part del festival.

El PopArb va començar el divendres 29 de juny amb els Litoral, el grup d’en Pau Roca, a Can Torres, un espai reservat a concerts de petit format. Les actuacions van continuar a Can Cassó, centre neuràlgic del festival. A l’escenari Envelat Estrella Damm van obrir la nit La Estrella de David. En David Rodríguez va estar acompanyat de l’Ana Fernández, més coneguda com La Bien Querida, i en Joe Crepúsculo. Amb el recinte mig ple van fer un concert amb moltes ganes i amb moments d’una bona excitació elèctrica.

A continuació, a l’escenari de davant, el Montsoriu, engegaven els Manos de Topo. Van tocar la gran majoria dels seus hits que tenen escampats entre els seus tres discos: “Ortopedias bonitas”, “El primero era mejor” i “Escapar con el anticiclón”. Van fer un concertàs naïf i delirant com les lletres de les seves cançons.

Darrera venia el polifacètic Quimi Portet a tocar les cançons del seu últim disc “Oh My love”. Va anar de menys a més, tot i que la sensació és que es va entregar poc a diferència d’altres concerts. I va acabar a crits de Llibertat i Sabadell per engrescar el públic. Un fenomen!

I arribaven els Mishima. Els teòrics caps de cartell del primer dia portaven sota el braç el seu “L’amor feliç”. Van fer vibrar a totes les persones que van fer petit Can Cassó. Van compaginar cançons del nou disc, “L’última ressaca” o “El camí més llarg”, amb cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a Arbúcies: “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang” o “Tot torna a començar”. Els grans triomfadors de la nit.

Els Surfing Sirles van posar el contrapunt macarra i canyero amb el seu “Romaní, semen i sang”. El multiartista Martí Sales i el seu grup van fer que les primeres files fessin polseguera saltant i ballant amb el seu rock del Montseny.

Els Rusty Warriors van posar la festa abans de continuar-la al local Obi, que més que un bar semblava una sauna. La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer saltar, riure i suar per deixar enrere el divendres i començar el dissabte…

El dissabte 30 de juny es llevava amb un sol espectacular que convidava a passar el dia a la piscina. I així ho vam fer! Vam compaginar la piscina del càmping per despertar-nos i continuar a la piscina del poble on hi havia discjòqueis i tothom del festival. Aquest és el moment en el que t’adonés que el PopArb és un festival diferent: et pots estar banyant al costat dels músics que actuen al festival i d’altres que venen com a públic i a donar suport a un festival “familiar”. Després del sol, l’aigua, els mojitos a un euro i de descansar i agafar forces, ja podíem tornar als concerts.

Començaven a l’espai obert de Prat Rodó amb en Dj Delafé, Els Amics del Bosc, Les Sueques i els Mates Mates, per continuar a Can Torres amb la Maria Coma. Vam arribar tard a reservar les entrades pel concert, ja que és un espai limitat, i ens la vam perdre… Es van esgotar les entrades en quinze minuts!

A Can Cassó ja s’estava preparant per viure la segona nit del festival. La van obrir els valencians Arthur Caravan i els de Vilanova i la Geltrú Biscuit. Seguidament, a l’escenari Montsoriu hi actuaven els mítics Brighton 64, vertaders pals de paller de la moguda mod barcelonina. El grup s’ajuntava després de molts anys d’haver deixat els escenaris i van presentar cançons del nou disc. Mentre van estar tocant se’ls hi veia les taules al damunt l’escenari, però potser van sobrar les anècdotes i batalletes d’anys anteriors. Per gaudi del públic van acabar amb “La casa de la bomba” possiblement la seva cançó més coneguda.

A l’escenari Envelat Estrella Damm treia el cap en Xarim Aresté i els seus Very Pomelo. La seva fusió de rumba-pop-rock-garage que omple el seu últim i recent treball “Radio Clotxa” va crear una bombolla d’energia que embolcallava Can Cassó que s’estava omplint per rebre les actuacions finals.

I era el torn dels Love of Lesbian. Possiblement el grup més esperat de tot el cartell entrava a l’escenari Montsoriu per fer saltar i ballar a totes les persones que omplíem el recinte. I ho van aconseguir a mitges… El concert va començar molt bé quan en Santi Balmes va dedicar “Los seres únicos” al salvador Emilio. Però després, l’elecció de les cançons del setlist va fer que el concert fos de baixa intensitat. Les cançons del nou disc “La noche eterna. Los días no vividos” encara no han quallat en el públic i tampoc tenen la potencia i intensitat en directe com les dels altres discos. Al final ho van arreglar, però no va ser la festa a la que ens tenen acostumats els lesbians.

L’interruptor de l’energia el va tornar a connectar els Mujeres. Ells van agafar el relleu del divendres dels Surfing Sirles. Tot i tocar entre els dos grans de la nit, els Love of Lesbian i els Sidonie, els Mujeres van fer un concert en majúscules destripant les cançons dels seus discos, el més recent, “Soft gems” i el “Mujeres”. Un dels millors concerts del festival. Van tocar les seves cançons guitarreres de garage-rock. Espectaculars!

I, l’últim dels grups, els Sidonie. Els que podríem anomenar els “veterans” (entre moltes cometes) de la nit van fer un concert sobri que et feia pensar amb els primers temps de la seva carrera. Van fer una tria molt acurada i bona, tenint en compte en el lloc on tocaven, agafant el bo i millor dels seus últims discos: “El fluido García”, “El incendio”, “Costa azul” i “Fascinado”. Van fer vibrar, saltar i cantar amb el seu gamberrisme rocker i interacció amb el públic.

Les últimes cerveses i ballaruques les vam fer amb el Dj 2d2, que va punxar cançons de totes les èpoques i que van fer un gran final d’una nova edició del PopArb. El diumenge es va aixecar plovent… doncs a descansar tot el dia!

Gràcies Arbúcies! Gràcies PopArb! Gràcies Emilio!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Xavi Torrent

Podries estar interessat/-ada