Tag archive

Pony Bravo

Mishima+Za!+Pony Bravo: Perrrdona-laaa amic guàrdia urbàà

in A PRIMERA FILA

Dijous 5 de maig de 2016, Sala Razzmatazz

Exhibició i promoció de projectes musicals i poètics, exposicions de pintura i fotografia, presentacions de llibres, revistes i fanzines, projeccions audiovisuals, producció d’activitats musicals, públic, veïns, artistes, col·lectius, associacions, editorials i discogràfiques independents.

Això és un petit extracte del que posa a la web de l’Heliogàbal que durant vint anys ha intentat ser plataforma per al desenvolupament i la promoció d’activitats artístiques al barri de Gràcia de Barcelona.

Si sumem tot aquest munt de paraules, i les volguéssim resumir en una de sola, la que sortiria seria cultura. L’Heliogàbal ha sigut un dinamitzador cultural. Un motoret que ha funcionat a base de il·lusió, feina, suor, imaginació, ganes, talent i molt de temps invertit. Tant l’equip directiu, com els que han passat per allí a ensenyar-nos el que saben fer, ens han fet sortir de casa per poder veure propostes arriscades i ens ha obert els sentits a projectes diferents.

No dic jo que ens hem de saltar les normes que en teoria serveixen per posar una mica “d’ordre” dintre de la convivència. Però carregar-se llocs com l’Heliogàbal a base de multes, fa que tots ens sentim una mica orfes.

Nosaltres, L’ampli, també som una web petita. Som un grup d’amics que ens agrada el que fem. I ho farem amb més encert o menys, hi podreu estar d’acord o no, però hi dediquem moltes hores i ho fem el millor que podem. I creiem que posem el nostre granet de sorra intentant donar difusió a esdeveniments musicals fora dels grans formats i circuits. Intentem donar difusió a la cultura.

Del que va passar dijous dia 5 al Razzmatazz, que va deixar la sala gratuïtament, ja us ho podeu imaginar. Mishima, Za! i Pony Bravo es van agermanar per un projecte i van aprofitar part del títol del disc dels Mishima per donar nom a la tarda de concert. Que poc s’ho deurien pensar que seria premonitori aquest títol. Com pot acabar tot, no està gens clar, ja que la circular que va anunciar l’ajuntament sobre els bars musicals encara no està signada.

L’Ampli continuarà treballant i intentant anar a tots els concert que puguem, pagant a alguns i acreditats en els que ho permetin. Donant suport a locals com l’Heliogàbal i a molts altres. Serem petits, però eixerits.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: MaCarme Montero

 

Ampli’s Twelve – 05/03/2014

in AMPLI'S TWELVE

Amics!

Us fem entrega de la nostra particular pinyata musical, de vius i alegres colors. Foteu-li un bon cop al play (sense excessos) i deixeu que de l’interior ragin un a un els temes de Gin Ga, Public Service Broadcasting, Jake Bugg, Joan Colomo, Pony Bravo, The Suicide of Western Culture, Beck, Ed Wood Lovers, Joana Serrat, Vacabou, Damien Jurado i La Iaia.

Viva la música!

Altaveu 2013: 25 anys i tot el que ens queda per fer…

in A PRIMERA FILA

Montllor, Llach, Bonet, Tomeu, Pets, Pla, Dharma, Evora, de la Serra, Iceberg, Serrat, Labordeta, Tomatito, Sopa, Raimon, Punti, Salseta, Portet, Poveda, Sisa, Lesbian, Auseron, Gossos, Quintana, Marlango, Martirio, el Cigala, Manero, Mazoni, Delafé, Mishima, Puig, Mas, Topo, El Petit, Standstill, Rodés, Font, Senior, Pomelo, Manel, Txarango, Els Amics, Makovski, Siniestro, Canela…són 25 anys que no es poden resumir en unes quantes línies. Això sense anomenar els debats, exposicions, trobades, jornades, el Frontera i el projecte més petit de tots, l’Emergent i perquè no, els responsables polítics que han continuat amb el projecte que va començar l’any 1989. Potser cap festival ha aconseguit tenir un nom més adient que aquest Altaveu, que ha donat veu a sobretot, músics de casa nostra.

Els encarregats d’obrir el 25è Altaveu, en el seu apartat Frontera a l’escenari de la Plaça de l’Ajuntament, van ser els Wednesday Lips, que van presentar el seu últim treball ‘Season II’, finançat amb la modalitat de crowdfunding (això els uneix a bandes molt més importants com els Standstill). La veu fresca de Mònica Guiteras va començar a escalfar l’ambient i a omplir a poc a poc la plaça que, quant finalment van tocar ‘So many things to do’ amb la col·laboració de ZNK, ja estava pràcticament plena. Recomanable vídeo de la mateixa cançó i sobre tot el seu missatge: queden tantes coses per fer. Bona sort Wednesday Lips.

Uns Standstill més multimèdia van tornar a l’Altaveu-25. Aquesta vegada per presentar l’espectacle “Mini-Cénit”, com ho va definir l’Enric Montefusco, per raons de temps i d’espai, basat en el seu disc ‘Dentro de la luz’ (Buena Suerte 2013) i en el qual també hi van barrejar cançons dels altres treballs anteriors. Això, potser, va fer que el fil conductor que té l’espectacle, es veiés tallat alguna vegada per la irrupció d’aquestes cançons, però el públic ho va agrair sobradament. Gaudir escoltant ‘Adelante Bonaparte’ sempre és un plaer.

Molta tinta fan moure sempre els barcelonins amb els seus treballs. Pot ser que t’agradi la seva música, pot ser que no t’agradi l’evolució que han tingut des dels seus començaments hardcore, però pel que fa a la part del nou espectacle ‘Cénit’ fa que t’enganxis des del primer moment tant amb els jocs de llums, làsers i projeccions com amb la seva fosca música amb més percussions que mai.

La segona tongada de concerts del divendres ens van portar a l’Escenari dels Jardins de l’Ateneu. Tres propostes absolutament diferents entre elles. En el Frontera ens esperaven La Sombra del Átomo. Canvi total tant de música com d’estètica, La Sombra ens van portar unes cançons de pop electrònic amb aires “retro”.

Mucho, els segons en els Jardins, ens van presentar ‘El Apocalipsis según Mucho’ (Marxophone 2012). El trio de Toledo, suposo que amb moltes ganes de treure’s de sobre l’afegit de ser els ex The Sunday Drivers i la veu de Martí Perarnau, un ex dels Underwater Tea Party, ens van convidar a ser el seus germans còsmics durant el concert i ens van portar per un univers de bones cançons, amb un directe potent i psicodèlic. En definitiva, ens van oferir un Mucho de bona música amb cançons com ‘Más feliz sin televisión’, ‘La casa en pie’, ‘El lustroso alarido’, ‘Como si no hubiese mañana’, ‘El sitio incorrecto’…segur que nosaltres si que estàvem en el lloc correcte i vam encertar a l’hora d’anar a escoltar-los.

Dorian va ser el tercer grup de la nit als Jardins. La formació d’electro-pop liderada pel Marc Gili, s’ha convertit en un referent imprescindible en qualsevol festival barceloní (BAM, Primavera, Sonar), nacional i amb gran projecció internacional. Els Dorian van presentar el seu quart disc ‘La Velocidad del Vacío’ (Pias 2013). Cançons com ‘Los Placeres Efímero’s, ‘Ningún Mar’, ‘Tristeza’ o ‘Soda Stereo’ van ser interpretades en un cuidat escenari dissenyat per l’Emma Redondo i ballades i corejades pel públic que segueix a la banda. També un magnífic fi de festa de divendres.

El dissabte 7, a l’escenari de la Plaça de l’Ajuntament, van obrir foc en el Frontera en Nando Caballero i l’Orquestra del Llanero Solitario, que van presentar el seu tercer disc ‘Plantas de Interior’ (La Produktiva Records / Satélite K, 2012). Diuen que a la tercera va a la vençuda i així ha sigut amb aquest disc que és el més madur i elaborat d’aquest polifacètic cantant. Destaca l’excel·lent tema ‘L’artista que no tenia art’, i això precisament no és el seu cas.

Els van seguir La Troba Kung-fu i es que acabo d’escriure aquest nom i ja se’m mouen els peus. El grup liderat per Joan Garriga va fer ballar sense excepcions al nombrós públic que omplia la plaça a ritme de cúmbia i rumba, que sumades fan la rúmbia. Nombrosos premis, com l’Altaveu 2007 a la millor banda catalana, parlen de la qualitat i del seu vibrant directe, per això fa que sigui difícil trobar un forat a la seva agenda i això inclou viatjar per tota Europa. Aquest any han tret el que és el seu quart disc ‘Santalegria’ (Chesapik 2013) . Cançons com ‘La Moreneta’, ‘La Prima de riesgo’, ‘Xocolata bona’, es van barrejar amb cançons dels seus altres treballs com ‘Volant’ i ‘Locomotora’. En definitiva, un bon comiat a la Plaça de l’Ajuntament com el que es mereix els 25 Altaveus. Ah, continuo flipant amb la bombona de butà a l’escenari com element musical.

La continuació del festival es va traslladar per motius meteorològics dels Jardins a Can Massallera, un preciós espai cultural que antigament ocupava una fàbrica tèxtil.

Potser les presses en el muntatge van fer que la primera actuació de la nit, els Llorer, que es presentaven en l’apartat Frontera, no fos tot el lluïda que hauria d’haver sigut. La veu de la Laura Forner no va arribar amb tota la claredat que haguéssim desitjat, llàstima. Llorer, banda formada aquesta primavera, ens van explicar històries de cada dia en un estil pop-indie. Solament una última recomanació, hauria estat bé que en acabar el concert s’haguessin acomiadat del públic amb una salutació o un fins aviat. Em va sobtar que després de l’última cançó , s’apaguessin les llums i comencessin a desmuntar.

Amb Egon Soda va arribar el punt àlgid de la nit. Una formació amb més de dotze anys a l’esquena, formada per excel·lents músics, cadascun en projectes i grups diferents. El grup va presentar el seu segon treball ‘El hambre, el enfado y la respuesta’ (El difícil segundo disco de Egon Soda)” (Naïve 2013). Poc més s’ha d’afegir després de llegir el títol i és que reflecteix les dificultats que han tingut aquests músics per poder-se retrobar i poder fer aquest disc. Una vintena de cançons formen el seu treball, de les quals en van presentar onze i un parell del seu primer àlbum. Amb una barreja de folk i rock van anar posant-se la gent a la butxaca. Es nota que són amics de fa molts anys, que desgraciadament es veuen poc i que quan ho fan gaudeixen molt tocant junts, i això ho transmeten clarament. És un gust veure al Ricky Falkner sense la rigidesa del dia anterior. Aquesta vegada, l’altre Ricky dels Standstill també els va acompanyar a la percussió. La gent va demanar més cançons seves i la impossibilitat de fer-ho, per culpa dels horaris, va ser l’únic que va entristir el final del concert. Una gran banda, un gran directe i un gran concert.

Van tancar la nit el sevillans Pony Bravo amb el seu rock andalús i molt allunyat de les altres anteriors propostes. Em sap greu dir-ho, però és la segona vegada que els veig en menys de dos mesos i els dos cops han sigut els últims en tocar, suposo que serà per motius de viatges i altres bolos, però no crec que això els beneficiï gaire. ‘El Mundo’, ‘Noche de setas’, ‘China da miedo’ i ‘Niña de fuego’ són algunes de les cançons que van repassar del seu últim treball ‘De Palmas y Cacería’ (El Rancho 2013). Un disc amb lletres àcides i reivindicatives i perquè no dir-ho amb un estil anti-indie.

El 25è Altaveu ja és història. Un any més ha aconseguit reunir a un bon grapat de bandes, donant oportunitats a unes de noves i reafirmant a les ja consolidades. Ha començat ja el compte enrere per l’any que ve. Hi serem.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Faraday, festival 10!

in A PRIMERA FILA

 10 és un número màgic. Reconec, fins i tot, que és el meu número preferit i no precisament per què abundin en el meu expedient acadèmic. El 10 s’associa a l’excel·lència, Leo el porta a la samarreta i Cristiano… es queda en el 9, però bé que ho intenta.

Ells també ho intentaren i ho aconseguiren. Parlem dels organitzadors del Faraday, un dels millors festivals de la història d’aquest petit país. En 10 anys han passat pels seus escenaris grans noms d’aquí i d’allà: Lori Meyers, Nacho Vegas, The Pinker Tones, The Horrors, Jens Lekman, Hidrogenesse, The Divine Comedy, The New Raemon, Mishima, Manel, Maika Makovski, Joan Colomo, Herman Dune, Josh Rouse, Ron Sexsmith, John Grant, Inspira, Els Surfing Sirles i un llarguíssim etcètera que denota un inusual bon gust i respecte per la heterogènia musical. Cal destacar, però, l’aposta del festival per les propostes emergents que conformen una part important del cartell.

Els habituals sabem, a més, que l’as a la màniga de localització juga el seu paper i serveix de reclam tant per artistes com per públic. El far, la platja, els jardins… el Molí del Mar.

Per acomiadar-se el Faraday fou fidel al seu estil, apostà per la diversitat i com de costum la mixtura deixà un excel·lent regust de boca. El caps de cartell  estigueren a l’alçada: La banda britànica House of Love demostrà que la seva glòria passada reneix amb força sobre l’escenari fent bo allò de que l’experiència és un grau. Jonathan Wilson calmà els ànims dels presents, alterats per l’hora de retard amb que va aparèixer, amb un recital de gama alta. De la mà de l’estatunidenc arribaren melodies “hippies”, d’allà els 70, suaus com la brisa californiana. Tampoc es mostraren freds, malgrat la seva procedència escandinava, els suecs Junip que embriagaren l’ambient amb el seu folk/rock progressiu i psicodèlic, amb temes com Always, Line of Fire, At The doors… Des de la capital catalana l’Oriol Riverola, àlies John Talabot, arribà, conforme el programa, a darrera hora de la nit de dissabte per escalfar l’ambient a base d’electrònica contundent, esdevenint la seva una de les actuacions més comentades i ben valorades del festival. Els Pony Bravo, fidels al seu particular estil de marcat caràcter andalús amb un farciment ric en múltiples i variades influències, afegiren amb classe un nou “gran” festival a la seva particular col·lecció. Els Tokio Sex Destruction, flamants representants locals, descarregaren la seva energia en una nova demostració “virguera” i malabarista de RJ Sinclair al micròfon.

Cass McCombs, després d’anys d’insistència per part de la organització, finalment aparegué la nit de diumenge per posar, amb solvència, el punt i final a una dècada de concerts memorables a la vora del mar.

Els francesos Alba Lua feren bons els elogis rebuts per la crítica i esdevingueren un descobriment personal més que interessant.   El vilanoví Jordi Calatayud, amb la seva nova formació Santos, obrí agraït la tanda de concerts de dissabte al gran escenari presentant un disc pop-rock (Homenaje) que apunta alt.

Pel mític i entranyable escenari Carpa Juanita, el petit, passaren l’humor folklòric de la Lorena Álvarez y Su Banda Municipal (riures, anís en quantitat i coreografies improvisades), el pop fresc de Monnone Alone (reconeguts fans de Sitges), els aires electro-mediterranis dels Desert (noves formes de cantar en català), la “sessió” ambiental de Headbirds (psicofonies de Whitney Houston incloses), els ritmes hipnòtics dels garrafencs PacoSan, la calidesa i profunditat de la veu d’Alondra Bentley, el prometedor i sorprenent projecte de David T. Ginzo, Tuya, i fins i tot les ocurrències hilarants en forma de monòleg il·lustrat d’en Miguel Noguera.

A l’elenc cal afegir l’espectacular i emocionant “Cartell a cegues” de diumenge que, amb forma de cloenda triomfal, trencà la norma de no repetir mai artista o banda. Mishima, Sr. ChinarroJoan Colomo i Gary Olson & Mark Monnone foren els encarregats de desvetllar i donar forma a un secret molt ben guardat.

En suma una col·lecció de grans moments que, creiem, deixaren contents a escèptics i convençuts i és que aquest últim Faraday partia com a un dels més alternatius i poc convencionals de la seva llarga història.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ray Molinari

FORAMURALLA 2013: L’estiu ha començat a la Plana

in A PRIMERA FILA

El festival osonenc Foramuralla ha arribat ja aquest any 2013 a la seva tercera edició. Aquesta vegada els de la Cava ens han proposat un canvi de dates, potser amb l’esperança de que el clima fos més propici, i esperant que no tornés a passar com en l’última edició, en la que el fred va fer minvar el número d’espectadors, no així la qualitat del seu cartell.

Aquest any l’han colat hàbilment just abans d’un referent amb ja més veterania com el PopArb, que es celebra el cap de setmana del 28 i 29 de juny, passant doncs el Foramuralla a ser un dels primers festivals de l’estiu.

El festival creat amb un format de tres dies, va durar el cap de setmana del 21, 22 i 23 de Juny. Va començar divendres amb Pau Vallvé i els Inspira al Teatre de l’Orfeó. Dissabte 22 es va traslladar, al igual que l’any passat, a Mas de Bigues, amb un cartell farcit de bones propostes en les que els Manel eren el plat fort. El Foramuralla es va acomiadar el diumenge a la nit a la Jazz Cava amb Súper Gegant, Flyingpigmatanza i els Furguson. Per problemes d’agenda malauradament aquesta crònica només fa ressò dels concerts de dissabte, tot i les bones propostes que ens oferien els altres dos dies.

Amb puntualitat gairebé britànica, a les 8 de la tarda, Núria Graham va fer arrancar les primeres notes de la seva guitarra. Amb un públic encara una mica escàs, suposem per l’hora,  i molt heterogeni, des de nens corrents per la gespa, parelles i  alguns grupets que s’anaven trobant, la Núria va tocar la seva primera cançó en solitari, i amb l’acompanyament de baix i bateria a partir de la segona. No descobrim cap secret si diem que la Graham ja no és una promesa, sinó una realitat.

La seva potent veu, amb tocs a vegades negres, a vegades arenosos, contrasta amb la frescor que li donen els seus 17 anys. Aquesta naturalitat va fer que a vegades se li escapés algun que altre renec quan tingueren problemes tècnics. A poc a poc va anar presentant cançons de la seva maqueta “First Traks”  (Lizardqueen Music, 2013), i va demostrar el que d’ella s’espera, una cantant amb un potencial brutal i que ho anirà demostrant durant tots els concerts que l’esperen aquest estiu. Potser una lleu falta de maduresa a l’hora d’estar a sobre l’escenari es l’únic “però” que se li pot trobar. Va acabar la seva actuació amb el ja conegut “Dark Past”, i dic conegut perquè si te més de catorze mil visites al YouTube, alguna cosa vol dir.

Tables i bon rotllo és el que té Joan Pons, o El Petit de Cal Eril. Amb la seva nova banda, reforçada amb metall, el lleidatà va presentar el que és el seu últim treball “La Figura del Buit” (Bankrobber 2013), en la que la psicodèlia continua estant present. Amb la gespa ja més plena de públic i amb el sol pràcticament apagat, va fer aixecar a la gent del terra i va fer que comencéssim a moure’ns al compàs de cançons com “La figura del 8”, “Amb tot” o “Com un plom”. Per acabar ens van fer venir ganes de conèixer a aquell farmacèutic lleidatà que està enganxat a l’Orfidal, protagonista de la cançó “Lleida frega Fraga”. El farmacèutic està enganxat a les pastilles i nosaltres a les cançons del Petit. Ens veiem al PopArb Joan.

The Wave Pictures van ser la tercera proposta de la ja entrada nit. En tres moviments està classificada aquesta banda: lo-fi, alternativa i independent, agafeu el que més us agradi i segur que hi encaixen. I també tres coses els hi vull agrair: la primera, el bon regust de boca que ens van deixar. Les bandes angleses tenen la sort de pertànyer a un país que ha donat les millors formacions de rock de tot el món, i això es nota en l’essència de les mateixes. Tenen les bases ben posades i sempre seran els alumnes avantatjats de la classe. La segona, és l’allunyament que el trio tenen de la moda tant a nivell musical com a nivell estètic: per tocar bona música es pot anar amb un polo a ratlles o amb camisa i mocasins. No cal que tothom es deixi la barba i porti ulleres de pasta ben grosses. I la tercera, que el seu guitarra i veu David Tattersall fes adonar als tècnics responsables de la màquina de fer fum a l’escenari, que ells ja venien d’Anglaterra, país amb molta boira, i que no calia que els hi recordessin insistentment, cosa que també van agrair els companys gràfics. Els de Cal Eril també havien patit l’excés de fum. En definitiva, un excel·lent suggeriment musical que ens van portar els amics de la Cava.

Pràcticament a les dotze va ser l’hora del que era el grup estrella de la nit. Els barcelonins Manel ja havien vingut a la primera edició del Foramuralla. Però aquesta vegada van tornar amb uns quants concerts més a les espatlles, premis i reconeixements pel seu treball musical. Aquest cop, ens van venir a presentar el seu tercer disc “Atletes, baixin de l’escenari” (Warner-Discmedi, 2013).

Amb “Vés bruixot!” van arrancar la seva hora i mitja de concert, en la que cançó darrera cançó, sense respiració, sense pietat pel públic i solament amb el temps just perquè en Guillem Gisbert pogués canviar de guitarra, els Manel ens van regalar un directe net, impecable i sense floritures. Van fer el que saben fer i ho van fer bé, molt bé.

Les cançons del nou disc es varen barrejar amb les dels dos anteriors, com  “Ai, Dolors”, “Al mar!”, “En la que el Bernat se’t troba”, “La cançó del soldadet”, sent aquestes les que lògicament el públic més va cantar. No va ser pràcticament fins les últimes cançons, quan en Guillem va trencar una mica la serietat que l’acompanyava i ens va convidar a ballar d’una manera estranya, parlant una mica més entre cançons, deixant-nos respirar i fent-nos adonar que tristament el concert arribava al seu fi.

Els últims de la nit van ser els sevillans Pony Bravo. Amb un so amb reminiscències dels grups andalusos dels anys 70, amb Triana al cap davant, van presentar el seu últim treball “De palmas y caceria” (El Rancho 2013), amb lletres àcides com per exemple “El político neoliberal” o “Eurovegas”, i adaptacions electrificades de clàssics flamencs com “La niña de fuego” de Manolo Caracol. Una experiència curiosa per escoltar i per poder veure que s’està coent pel sud de la península.

El Foramuralla ja porta tres passets, agafem-lo de la mà i ajudem-lo a caminar fins que es consolidi com un altre referent dintre de les propostes a casa nostra.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Edith Crash, Betunizer, Za! i Pony Bravo: Zaponyzer! (i Edith Crash…)

in A PRIMERA FILA

Val la pena que avisi, abans de tot, que el concert del divendres 9 de març del Let’s Festival van ser dos concerts en un…

Concert número 1:

Edith Crash és una noia orquestra. Toca la guitarra amb una energia descomunal i, mentre, amb el peu dret toca un bombo i amb peu esquerra toca la pandereta. A més a més, també toca una mena de bateria o xilòfon elèctric (no em va quedar clar que era…). La cantautora de Perpinyà va ser l’encarregada d’obrir el tercer dia del Let’s Festival. I ho va fer tocant les cançons del disc “De l’autre côté” i intercalant-hi alguna cançó de la seva maqueta “Des mots”. Cançons fosques i crues cantades en francès. Una bona proposta apadrinada per la Casa de la Música Salamandra.

Concert número 2:

Curiós. Bravozanizer! Festiu. Zanizerbravo! Desbocat. Betuniponyza! Punxant. Ponyzazer! Emocionant. Zanipony! Rock. Bezapony! Delirant. Zabravozer! Sorprenent. Ponybetuza! Rítmic. Nizerzabravo! Un gramo de fe. Ponybeza! Brutal. Betuzapony! Embriagador. Zabravonizer! Hardcore. Betunizer. Caòtic. Betuponyza! Desinhibit. Betunibravoza! Punk. Bravobetuza! Sorollós. Zaponynizer! Fascinant. Beponyza! Ensordidor. Bravonizerza! Esgotador. Zazerbravo! Psicodèlic. Betunizapony! Rabiós. Bezabravo! Boogalizer. Zanizerpony! Aclaparador. Bravobeza! Noise. Zazerpony! Ballable. Betuzabravo! Loopers. Ponyzanizer! Boig. Za! Fantàstic. Betunizabravo! Freejazz. Ponynizerza! Paranoic. Betubravoza! Megaflow. Nizerzapony! Enèrgic. Zanibravo! Espectacular. Pony Bravo. Bestial. Bravozazer! Al·lucinant. Zaponyzer! Al·lucinant. Zaponyzer! Al·lucinant. Zaponyzer!

Tant si no vau tenir la fortuna d’assistir a l’esdeveniment com si, pel contrari, hi vau ser però heu quedat igualment bocabadats davant aquesta particular crònica, comentar-vos que el text vol reflectir la frenesia viscuda sobre l’escenari: quan van tocar els Betunizer van pujar a l’escenari els Za!, quan tocaven els Za! van participar el bateria de Betunizer i els Pony Bravo. Finalment, quan va ser l’hora dels Pony Bravo, van acabar a l’escenari els tres grups (exceptuant el baixista dels Betunizer).

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Una buena noche no la tiene cualquiera

in A PRIMERA FILA

Ukeleles, un dobro, un cuatro venezolano, guitarras españolas,  charangos, una lechera al revés a modo de percusión, un xilófono, un contrabajo y un piano de juguete. Este peculiar arsenal se agolpaba en el pequeño espacio que tiene reservado el bar Heliogàbal para sus músicos invitados. Eran las diez en punto y no cabía ni un alfiler en el local, y muchos que llegaron a última hora para comprar su entrada se tuvieron que marchar sin ella. Es realmente interesante ver como una banda como Las Buenas Noches – que hacen, producen y distribuyen su música sin ningún otro intermediario- lleguen a llenar un local lejos de su tierra, Sevilla.  Una de las causas está en el desarrollo de internet en beneficio de las pequeñas bandas, pero la principal es que gustan. Y mucho.

Tras el éxito de su primer trabajo ‘Aventuras domésticas’ (2008), esta banda ha vuelto a volcar nuevos paisajes sonoros y un folk muy personal en su nuevo disco ‘Un mal día lo tiene cualquiera’ (2011), también autoeditado pero con una edición física en vinilo. Aprovecharon su visita al Heliogàbal para estrenar sus nuevos temas en un entorno familiar, rodeados de amigos y de seguidores. Declarándose hombres de ‘pocas palabras y la excepción que confirma la regla a la tópica y típica gracia andaluza’ dieron más espacio a su música, un folk imaginario que tiene el poder de evocarnos la música popular de muchos lugares pero de ninguno en concreto. Reinterpretan y mezclan sones de diversas tradiciones- folk fronterizo, blues, música andina, mexicana, e incluso música tradicional griega- en una puesta arriesgada e innovadora que les da una personalidad muy marcada, alejada de la cualquier otra banda (en contadas ocasiones puede recordar ligeramente al sonido Pony Bravo).

Tengo que decir que si en casa ya me resultaron sorprendentes, en vivo mucho más. Su directo, eminentemente acústico, está adornado por mil y un matices sonoros tremendamente evocadores y por unas letras poéticas y sugerentes. No faltaron ni las peticiones (sobre todo de temas como ‘El Sastre’ o ‘La Palma’ de su anterior trabajo) ni las alabanzas de una seguidora que dijo en más de una ocasión que los quería secuestrar.

Si tenéis ocasión de verlos recomiendo fervientemente que no perdáis la ocasión de hacerlo, ni tampoco de visitar su página web (www.lasbuenasnoches.com) adornada con dibujos del Miguel Brieva, miembro de la banda y también reconocido ilustrador.

Un mal día lo puede tener cualquiera, pero una buena noche como ésta no está al alcance de todos.

Texto:  Tatiana Moret

Fotos:  Sergi Moro

Festival Sintonitzza: la feina ben feta

in A PRIMERA FILA

Brotxetes de gambes, saltejat de gírgoles amb espàrrecs verds i pernil de jabugo, pintxos de vedella, pintxos de salmó, unes cerveses i cap al Sintonitzza!

El Sintonitzza és un festival que es realitza per la Festa Major de Santa Coloma de Gramanet i, durant dos dies, omple el Parc Europa d’un bon ambient i bona música. I gratis!

El divendres van actuar, a l’escenari principal, els Athom Rumba, Eric Fuentes & El Mal, Very Pomelo, Surfing Sirles i Perfecto Desorden. A l’escenari Baremoto hi van actuar els Monoculture i Mondosonoro Dj. A última hora hi va haver la baixa dels Nudozurdo.

Però bé, centrem-nos en la segona jornada del festival. Aquesta va començar amb els Saudade. El concert va començar amb una mica de retard (potser per la pluja que va caure una estona abans?). Aquest grup diuen que són de Badalona, però tocaven una mica a casa, ja que alguns dels seus components són de Santa Coloma. Van tocar les cançons del seu primer disc “Colección de errores”. La curiositat del concert, i que em va sorprendre, era que el cantant, en Joako, anava descalç.

A continuació era l’hora de Ornamento y delito. Sincerament, amb concert em van agradar molt més que escoltats en disc. I ara me’ls escolto amb una altra predisposició. A part de les cançons de l’últim disc “Extraradio”, publicat a finals de l’any passat, també van tocar algunes cançons del primer “Relicario” i del segon “Rompecabezas de moda i perfección moral”. A part, van fer un petit avançament d’algunes cançons que sortiran en el proper disc.

I arriba la gent. I amb la gent en Ramon Rodríguez i el seu alter ego The New Raemon acompanyat de la seva banda. Solvent. Solvents. Toquen cançons de l’últim disc “Libre asociación”. En Ramon Rodríguez també toca un parell de cançons sol: “La dimensión desconocida” i “Tú, Garfunkel” (aquesta la va acabar amb tota la banda). Aquest últim disc és força diferent als dos primers… té tocs dels antics Madee. Si teniu l’oportunitat, aneu-lo a veure!

I, mentre m’espero a que surtin Pony Bravo, m’arribo fins a l’escenari més petit que porta el nom del xiringuito Baremoto on hi toquen els valencians Polock. Entregats i amb ganes de fer-ho bé. I déu ni do, ho fan força bé!

Pony Bravo van portar la festa i la ballaruca. Fan un pop rock tribal ballable que va ser l’animació de la nit. La gràcia del grup radica en l’intercanvi dels instruments i, on el baix, és el principal i el que marca el ritme.

I un altre any. I un altre Sintonitzza. Felicitats als organitzadors, perquè any rere any es superen. Fins l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt