Pla B

Prats. M’encanta que els plans surtin bé

L’hamburguesa clàssica de l’Apolo Dinner és avorrida, li manca un bri d’alegria, un cogombret, un xic d’enciam, una rodanxa de tomàquet… vida! Aproximadament tres quarts d’hora per a que La [2] obri les seves portes i sopem. A prop nostre els protagonistes de l’acte escalfen motors. Lluís Cots, bateria, s’apropa a la barra i ens saluda somrient (fa uns dies tinguérem l’honor d’entrevistar-los a Can Rin). Nervis, l’esdeveniment és important i serveix a la banda per a presentar-se oficialment a Barcelona. La previsió d’assistència de públic és bona i els Prats volen estar a l’alçada.

L’acte comença amb l’actuació dels padrins de la vetllada, uns Anímic en format duet acústic que feren de teloners i que no volgueren perdre l’ocasió de desitjar sort a la recent formació. Al seu davant, a més, esdevenint una part important de l’aforament, amics i seguidors de la desapareguda Madee a la qual pertanyien alguns dels seus components.

Tot plegat conformà un ambient càlid i amable que facilità les coses al quintet. Un quintet que malgrat la seva curta trajectòria com a banda demostrà funcionar com un rellotge. El repàs al seu Pla B, des de les inicials notes de teclat d’Amort fins el contundent final de Bèstia Somrient, sonà de meravella. Afinat i molt fidel al que hom pot trobar al disc. Per a que això fos així comptaren, en els darrers temes, amb la col·laboració de Dani Vega i d’Helena Miquel, ambdós partícips de la gravació de l’àlbum.

Amb nou cançons no hi havia prou així que els Prats ens regalaren una versió esplèndida del Ja no sap greu d’en Paul Fuster i un record al seu antic projecte Lovesurplus amb Carolyn.

En fi, com diria l’entranyable mercenari Hannibal Smith, “m’encanta que els plans surtin bé” i als Prats aquest Pla B els ha sortit rodó.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

PRATS: UN DEBUT ELEGANT

Prats: “Pla B” (BCore 2012)

[xrr rating=8/10]

Contextualitzem: Prats el formen Marc Prats (veu, teclats i guitarra acústica), Lluís Cots (bateria) i en Pep Masiques (baix) com a base del grup. Els tres havien estat membres de Madee. Aquest motiu, entre d’altres, feia que tingues moltes ganes d’escoltar-ne el debut. Moltes ganes, perquè el simple record de tornar a escoltar la base rítmica dels Madee em feia pensar en temps passats molt bons. Però no sonen a Madee…

Prats sonen a Prats. Tòpic entre els tòpics, però que certament és real. Això sí, amb punts a Mishima (Dani Vega va gravar les guitarres elèctriques del disc, però no participa en els directes). Amb algun refiló a The New Raemon (en Ramon Rodríguez col·labora fent veus igual que l’Helena Miquel i la Maria Rodés). I potser li podríem trobar algun puntet d’Standstill (que no ho faci que la producció va a càrrec d’en Ricky Falkner i del mateix Lluís Cots). Doncs podem trobar tots aquests ingredients creant paisatges sonors en unes cançons que t’embolcallen amb la veu molt ben tractada d’en Marc. Històries de vampirs com la cançó que obre el disc “Sookie” la protagonista de les novel·les de The Southern Vampire Mysteries. Històries d’amor com “Flamants amants” o “A flor de pell”. I històries de desamor “Fase R. E. M.”. En resum, històries quotidianes vestides elegantment per una poètica sencilla i propera.

I menció especial per les lletres, totes escrites per en Marc excepte la preciosa “Petita i blanca” amb lletra del poeta Joan Vergés i música d’en Toti Soler, que és la primera vegada que si tira de cap i se li ha de reconèixer l’esforç i la qualitat de les mateixes. Utilitza paraules com xiuxiuejarà (a “Bèstia somrient”) o a cor obert, de bat de bat (a “Amort”) d’una manera normal, però que li donen punts de lírica agradable a l’oïda.

M’agraden les cançons. M’agrada el disc. M’agradaven molt els Madee. I m’agradaran Prats. M’agraden. I esperem, per la música, que sigui el primer de molts discs.