Tag archive

Pau Vallvé

Festival Hivernacle 2018, la Meridiana passa per Vilafranca.

in A PRIMERA FILA

2 i 23 de febrer del 2018, Vilafranca del Penedès

Ho fem poc i la veritat és que ens sap greu. El ritme del dia a dia, les agendes atapeïdes i tantes altres excuses que ens imposem per justificar la manca de temps. Sia com sia són escasses les nostres excursions fora de l’àmbit metropolità per indagar i conèixer de primera mà què i, sobretot, com s’ho munten a l’hora de programar i organitzar concerts i/o festivals.

Aquesta fou la 5a edició de l’Hivernacle i la primera en la que hem estat presents. Superada podem dir amb convenciment que esperem no sigui l’última. El format, la proximitat i la cura per determinats detalls sovint escassegen a les sales i “saraos” barcelonins. El fet no ens sorprèn, ja n’érem conscients, és, simplement una constatació més d’aquest fet.

El concert inaugural anà a càrrec del Pau Vallvé. No són poques les cròniques que hem dedicat als seus directes i hem seguit amb molta atenció, donant-hi cobertura, l’evolució de la intensa gira de presentació del seu Abisme cavall hivern primavera i tornar. Arribats a aquest punt, doncs, destacarem per sobre de tot les bondats d’un bon rodatge, el rodatge que ha permès a artista i banda anar perfilant serrells, petits detalls, les mancances que implica l’inici d’una anadura conjunta. A dia d’avui tot va com una seda i fa goig observar l’enteniment a nivell professional (més enllà ens l’imaginem) dels músics. L’acústica, l’escenari, el públic… aportaren el seu granet de sorra pel tal que el clima fos del tot agradable. Amenitzador, com sempre, el compendi anecdotari, marca Vallvé, que feu les delícies del atents i agraïts vilafranquins i d’altres entre els que ens incloem.

El passat divendres 23 arribà el moment de la represa. El nostre corresponsal Xavi Gimeno ens explica en primera persona com va viure l’execució dels directes de luxe programats per la jornada:

Parafrasejant en Llach podem dir que el meu país és tan petit que des de dalt d’un escenari sempre es pot veure un festival veí. Així que avui anem a l’Hivernacle, el festival d’hivern de Vilafranca perquè la gent de Brave Coast ens ha preparat un bon menú, la Joana Serrat i l’Enric Montefusco.

Aforament a mig gas, públic de mitjana edat, la jovenalla no està per la música d’autor i el teatre Cal Bolet dista de ser una trap house. La Joana Serrat entra bé, pura DO Liverpool català, el seu folk intimista d’arrel americana et deixa bon regust de boca i obre la gana.

Al descans ja salivem com gossos de Pavlov, el menú anuncia l’estrena del disc en solitari de l’Enric Montefusco. Escenografia sòbria per emmarcar tota una estrena a la terra del vi, l’Enric mateix reconeix que s’hi ha prodigat poc pel Penedès.

Un Montefusco loquaç i intimista –sí, he dit loquaç-, presenta a en Pere Pou el seu home orquestra i fidel escuder en aquesta nova etapa més acústica.

Ui ui, formació de duo per uns temes que es defensen amb banda? Arrenca el show i els dubtes s’esvaeixen, tocats amb intensitat animal van caient els talls del nou disc i, no és fins a les cançons d’Standstill que enyorem la banda.

Ens acostem al final del concert amb Obra Maestra, un èxit instantani que enfila una mica més la temperatura ambient, el fred inicial amb que hem obert la nit ha deixat pas a una escalfor vibrant, ara entenc d’on ve el nom del festival!.

I el termòmetre esclata definitivament amb el Todo para Todos interpretat enmig del pati de butaques amb el públic corejant dempeus. Un final de festa marca de la casa!

Si com va dir l’Enric el músic és com un alquimista que transforma la merda -emocional- en or, en aquest disc han trobat una bona veta, el Meridiana ha passat per Vilafranca i passarà per on vulgui, li espera un recorregut més llarg que l’avinguda que li dóna nom.

Esperem i desitgem, també, un destí igual de llarg i fructuós a aquest entranyable festival. Fins aviat.

Text: Alex Reuss i Xavi Gimeno

Fotografia: Alex Reuss i Maria Carme Montero

 

En Pau Vallvé a Can Rin

in A PRIMERA FILA

3 d’agost de 2017. Can Rin. Cabrils

Ahir, a tocar al vespre, vam gaudir en un ambient molt familiar, de les cançons d’en Pau Vallvé a la terrassa de Can Rin. No es va centrar en el seu últim i exitós disc Abisme cavall hivern primavera i tornar, sinó que va fer un repàs a alguns dels seus èxits. Així van sonar, entre altres, Benvinguts als Pirineus o Tots som molt millors. Però també alguna de l’últim disc, com Que vingui l’hivern, molt adient amb la calorada que fot aquests dies.

Amb l’estiu apareixen terrasses i espais a l’aire lliure on s’hi programen concerts de música de tots tipus i estils. En una petita població del Maresme, Cabrils, d’on n’ha sorgit un dels grups de música de l’estat més interessants i importants, els Madee, hi ha un restaurant que ja fa anys que tenen una programació estable de concerts acústics a l’estiu. És Can Rin. El seu propietari, en Pep Masiques, baixista dels Madee i de Prats, i el tècnic de so dels concerts, en Lluís Cots, bateria dels mateixos grups que en Pep, porten des del 2012 programant concerts molt interessants en un marc magnífic. Tenen la sensibilitat, els contactes i l’amor per la música i això fa que les propostes que fan siguin interessants i els artistes es sentin ben cuidats.

Per motius personals, aquest any, de moment, només hi hem pogut assistir el passat dijous 3 d’agost a l’actuació d’en Pau Vallvé, amb la que hem obert aquesta petita ressenya, però tots els dijous del juliol ja hi van haver concerts. Nosaltres n’informem cada setmana al nostre twitter. Seguiu-nos per assabentar-vos-en!

Els propers artistes a passar per la terrassa de Can Rin seran en Nico Roig, la Pavvla, l’Helena Miquel i The New Raemon, un clàssic de cada estiu.

A gaudir de l’estiu i de la música!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

FESTIVAL CRUÏLLA 2017: 15 cm. més

in A PRIMERA FILA

Quan arribi el 5 de gener de l’any 2018, la nit més màgica de l’any, ja sé que demanaré als reis: vull ser 15 cm. més alt. Segurament quan em desperti a l’endemà, continuaré fent l’alçada de sempre, però almenys ho hauré intentat. Per mi, els reis, continuaran sent màgics em facin cas o no, i jo tornaré al Cruïlla 2018 amb els meus metre setanta i pocs, i com no, sent un imant per la gent més alta i que té la mala costum de posar-se al meu davant. Està clar, el món dels concerts és dels Gasol.

Com sempre, una mica del que vaig veure, poca cosa divendres… problemes físics. Dissabte tot el que vaig poder. Diumenge no hi vaig poder anar, per tant, sorry als altres.

Divendres 7 de juny. Tot venut.

Amb el seu contundent físic i veu, Dorian Wood ens va portar el seu Xalá (Atonal Industries, 2017), treball íntegrament en castellà. Com diu ell, quan componc no penso amb quin estil és la cançó, és pura inspiració. Volent-se despullar de la seva pell d’home, es va presentar amb un vestit vermell pura passió, pura sang, pura suor i pur sexe.

Sense poder acabar de veure a en Dorian Wood, em vaig encaminar cap a veure a l’Ani DiFranco  i al senyor Youssou N’dour, que em venia de pas. Dos exemples de cançó reivindicativa, cada un amb el seu estil i continent. El Youssou amb tot el color i els ritmes africans, transmetent l’Àfrica positiva. L’Ani amb el seu esperit combatent i independent des de la seva adolescència. Dues propostes diferents i alhora, amb el seu públic. Això és el Cruïlla, no?

Al nostre estimat Pau Vallvé, fa una setmana que el vam veure en el Festival Vida 2017. Així és que m’hi vaig passar un momentet per escoltar un parell de cançons i veure l’ambient. Pot ser que l’escenari escollit (Radio 3) fos massa gran pel tipus de música del Pau i crec que potser en el que va actuar El Petit de Cal Eril hagués sigut més adient, però com sempre públic fidel, bona banda, i ell, a donar-nos bona música.

Gran, que gran es El Petit de Cal Eril. Fa mig any ja el vam poder veure a la Sala Apolo i ens va al·lucinar. Ara, amb més rodatge, són un engranatge perfecte, en el que la pinya que formen el grup a l’escenari, no te ni una sola escletxa. El Movistar+ estava a petar, però millor escoltar a EPCE i als seus germans en distàncies curtes.

Mateix escenari que en Pau van tenir els valencians Aspencat. Rock-combatiu, reggae-protesta i rap-electrònic. Per saltar hores i hores i suar les cerveses que es van acumulant en una llarga jornada. El públic va haver de decidir que feia, o es quedava a veure un dels últims concerts dels Aspencat abans de l’anunciada retirada després de la seva gira 2017 o veure als Jamiroquai amb prismàtics. Repeteixo, això és el Cruïlla.

Jamiroquai era el grup que tothom volia veure. Després d’un llarg silenci i de cancel·lar dos concerts per motius de salut del seu líder Jay Kay, el grup britànic va portar Automaton (Virgin Emi, 2017). Primera part del concert dedicada majoritàriament a la presentació del nou treball, deixant la segona per recordar els seus grans èxits. Veure a Jay Kay amb un xandall de dubtós gust, amb guants i movent-se com Chiquito de la Calzada per l’escenari, per motius de la seva malmesa esquena, i segurament també pels mecanismes del seu nou barret-plomall, ha sigut la primera impressió (avui tornaré a mirar el dvd que tinc d’ells d’un concert a Verona del 2002, sniff…). Després ens hem dedicat a ballar com a bojos, tant els que els seguim des de ja fa temps com els que els ha enganxat més joves i a tractar d’esquivar uns barrets-pirata de propaganda que el respectable va agafar com si no hi hagués demà i després un cop cansats van ser llençats a l’aire… no sé que és més perillós, un pal selfi o aquests barrets (ull Cruïlla). La veu no l’ha perdut… a recuperar-se Jay.

Dissabte 8 de juny. Em trobo millor.

18:45 hores, vull veure als Exquirla sigui com sigui. La barreja del cantaor Niño de Elche i el post rock dels Toundra s’ha d’escoltar en directe. Llàstima que la veu del Niño es va escoltar molt fluixa en les primeres cançons. Per la resta, brutal. Entre el públic vam poder veure al mateix Dorian Wood cerveseta en mà, gaudint del concertàs.

Benjamin Clementine actuava a l’escenari Time Out. El sol escalfava amb ganes i molta gent va decidir optar per l’ombra de les grades. Això no va ser del gust del Clementine, que va insistir de sobre manera a què s’apropessin a l’escenari. La negativa de molta gent va fer que marxés de l’escenari, produint-se una estranya i llarga situació. Al final es va normalitzar i va començar el concert. Una barreja d’estils, entre jazz i cançó francesa, però a mi em va semblar amb certa fredor.

No va ser així amb el Little Steve & The Disciples of Soul. Bon concert, amb un rock-soul-sprenteniang. Amb un munt de músics a sobre de l’escenari que va fer que l’ambient és refresques i poguéssim gaudir de bona música fins entrada ja la nit.

A l’escenari Cruïlla els Txarango van aportar la seva bona quota de llatins, ska i rumba. Després de la seva tornada als escenaris aquest any al Poble Espanyol, ha sigut un no parar per ells. Cançons amb missatge i cantades amb ganes pels assistents.

Ha costat portar a Barcelona al Ryan Adams, però finalment Cruïlla ho ha aconseguit. Gran concert del músic nord-americà que no va decebre gens als seus incondicionals i tampoc als que no el coneixien tant. És un gran músic i Barcelona no es mereix que ens tingui tan abandonats. Un concert de qualitat.

Els Pet Shop Boys, que si és que n’hi havia, eren els caps de cartell del dissabte, van alternar èxits de sempre amb cançons menys conegudes. Escenografia efectista, com no podia ser menys. El temps pot passar per ells i per tothom, però van deixar-nos un gran espectacle.

A l’escenari de Radio 3, Dellé ens va portar la quota de ritmes jamaicans. L’esplanada estava a petar de gent i els que no volien ballar podien seguir el reggae contagiós tranquil·lament des de la grada. Ens ho vam passar bé nosaltres i crec que ell va gaudir també amb la calor de la gent.

Cala Vento, com sempre potent concert dels empordanesos amb el seu Fruto Panorama (BCore, 2017) i en l’escenari Movistar+. Bateria i guitarra, duet, com ells, indissoluble pel rock. Les pantalles que decoraven la carpa encara tremolen per la joventut i el futur que tenen.

Residente, hi vaig passar per curiositat. El seu hip hop llatí o reggaeton alternatiu no és de les músiques que més em motivin, però com sempre mai et deixen indiferent. Assegut a la distància, en la gespa, em vaig fer una petita dutxa de cançó protesta llatina.

Mentre anava d’un escenari a un altre, s’escoltava la potència i contundència de The Prodigy, tocant els seus himnes Breathe i Firestaster per a plaer dels més technos i electrònics.

Oques Grasses, divertits com pocs. I amb una sola frase que ho diu tot d’ells: els passos importants es solen fer sense roba. I és així com són els seus concerts, frescos, simpàtics, imaginatius, originals i diferents cada un d’ells.

Al final em vaig anar arrossegant fins a passar un moment per veure La Raíz. Rap, hip-hop, mestissatge i uns breus instants per AronChupa… que voleu que us digui, a part de la cançó 2017 del principal patrocinador del Festival, el millor van ser els globus amb leds a l’interior que van rebotar per sobre de nosaltres.

El Cruïlla 2017 no ha deixat de ser un festival multi-cultu-musical, en el que pots passejar-te  d’escenari en escenari i és com si ho fessis per les músiques del món. Potser pels cruillistes més puristes no ha sigut molt del seu gust aquest any, al haver-hi afegit propostes que poden semblar més comercials. Però s’ha de reconèixer que ha sigut una aposta i els hi ha sortit bé. L’any 2017 ha estat el de la consolidació i reconfirmació del Festival Cruïlla, tant musical com d’organització. Tot i el sold out del divendres i la gentada del dissabte, no vaig veure cap mal rotllo i vaig poder sopar i beure tranquil·lament amb espais suficients. I per mi han sigut dos dies de batejos de diferents estils i grups, que normalment no hagués escoltat, tot i faltar-me els 15 cm.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Vallvé i Lumbreras, com a bons toreros!

in A PRIMERA FILA
27 d’abril de 2017, Sala Apolo, Barcelona

Expectació màxima: presentació del darrer treball del guinardonenc Pau Vallvé davant el públic camaco (m’incloc) que aplegà a la Sala Apolo de Barcelona, omplint-la a vessar, a incondicionals, seguidors habituals, familiars, amics i, dic jo, a curiosos primerencs.

L’acte arribà al mes i mig d’haver vist la llum Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar, un doble àlbum majúscul que engloba una quantitat important de temes memorables. A aquestes alçades de la pel·lícula ens alegra veure com el músic conserva el vigor i empenta necessaris per fabricar un material tant abundant, ric i divers.

Músic que guardà forces per donar-ho tot aquell dijous d’abril, mentre qui ara escriu, escoltant-lo atentament, pensà: deixant-se l’ànima a la sorra, sense importar-li el que vingui, fent-te saber que t’estima, com un bon torero (ué!), es juga la vida per tu.

Què? Heu reconegut el Chayanne en aquesta traducció/adaptació maldestra? Doncs bé, en Vallvè sembla reconèixer ara el mèrit d’alguns intèrprets “com aquell que canta Torero”, aquells que surten a l’escenari i reciten estrofes insubstancials i de naturalesa alegra.

Insisteix en afirmar (doncs ja li hem sentit diverses vegades) en que ha fet un esforç per tal que les seves composicions reflecteixin, també, la seva alegria vital, afany que crèiem intuir al seu anterior disc Pels dies bons. Pel contingut d’alguna de les lletres la secció premsa rosa de L’Ampli, parafrasejant l’Antonio Alcántara, diria, a risc d’equivocar-se, que se ha enamorao, Merche.

Fora xafarderies! Tornem a la senda de la correcció per passar a comentar el repertori que, ara que és molt extens, obvià l'”obligació” d’incloure Protagonistes, essent Amics dels cirerers la peça més antiga. Per descomptat el nou material acaparà la vetllada, cosa que fou d’agrair doncs ens venia molt de gust escoltar-lo de mans de l’actual formació.

Gent amb professió, bregada en la batalla la unió dels quals resulta molt interessant: la serenor de Nieto contrasta amb la contundència de García, casant tot plegat amb el bon ofici de Vuelta. Conjunció afinada i potent, malgrat que ens ocasions la mateixa potència ocultà alguns matisos.

Antiherois, Diguem blat, Jo i la il·lusió, Per què collons has trigat tant, Avui l’únic que vull… dit de manera planera, ens ho passarem molt bé amb el més recent i el que no ho era tant (Benvingut als Pirineus, En càmera lenta, Un gran riu de fang…).

També gaudírem en gran manera amb el breu però intens recital que Daniel Lumbreras oferí per obrir la vetllada i que serví per sentir en directe alguns dels temes inclosos dins La Vila (produït per Vallvé). Obrí foc amb Sam i la sala emmudí; poderosa demostració d’allò que aquest, aparentment, fràgil artista és capaç de fer. Amb l’elèctrica guanya contundència, amb l’acústica guanya proximitat i en qualsevol cas guanya el públic que es deixa seduir per una tècnica vocal aclaparadora. Amb el tema homònim La Vila feu participar els present aconseguint fer navegar la seva improvisació sobre un mar de veus. Moment bonic i màgic.

Així doncs, com podreu imaginar, la nit va ser rodona. Tothom content, suposem basant-nos en els comentaris a peu de pista. “Vuelta al ruedo” i sortida per la porta gran pels bons toreros!

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

 

 

 

Pau Vallvé: el “looser” guanyador

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 12 de desembre de 2015. L’Auditori

Crec que a en Pau Vallvé li inspiraria llegir-se Lo importante es perder de Manuel Pérez Subirana o El Viaje Vertical d’Enrique Vila-Matas. Tracten de persones que no es troben a si mateixes en el personatge social que representen, on el triomf és un amalgama de llocs superficials i prefabricats, i per això inicien un viatge interior, en el que ho abandonen tot, fins i tot el seu propi èxit, per cercar en l’abandonament, en la pèrdua, alguna cosa essencial en les seves vides.

Ara fa ja bastants anys quan des de l’Ampli li vam fer la primera crònica d’en Pau Vallvé –ho recordo en un Faraday a Vilanova i la Geltrú– ja l’artista s’autodenominava “plom”, “trist”, i altres. I es justificava de les seves pròpies cançons abans de tocar-les. La veritat és que ahir ho va seguir fent, però el temps ha fet que es deixi anar, que sigui més divertit i espontani, i que l’abandonament que ha practicat en la seva pròpia vida (deixar les discogràfiques, marxar a Banyoles, fer discos a mà i fer una gira per tota Europa dormint a les cases de la gent), li ha donat una llum que abans no tenia –i també tocar una temporada amb en Colomo–.

És cert que ahir deia coses com “tinc uns amics que han vingut al concert que estaven a un bar al costat del tanatori, ja s’anaven ambientant”, o bé dir “jo faig un folk tostón”  o, fins i tot, va arribar al punt de demanar en el tema Amics dels cirerers que la gent no aplaudís al final –perquè segons ell genera un mal rotllo i un buit existencial, que fan que aplaudir sigui pitjor–.    Però tot i que segueix fent i dient totes aquestes coses, transmet quelcom més autèntic i divertit.

Això dels Amics dels cirerers cal explicar-lo més. Ja hem dit que a en Pau l’angoixa l’èxit, i adopta el camí del perdedor, de manera premeditada, potser una mica fictícia. Va explicar que en certa manera l’èxit el persegueix, quan per exemple en Cuní va posar un tema seu, Protagonistes, com l’anunci que tornava a la televisió, o bé quan el tema Amics dels cirerers que he esmentat abans, el va adoptar la sèrie Polseres vermelles. Aquesta apropiació de TV3 d’alguns dels èxits d’en Pau, podria ser una de les causes de la seva fugida a Banyoles. En tot cas tot queda a casa.

Ahir, sigui com sigui, era un dia molt important per ell, perquè era el final d’una gira d’un any i mig. I sobre això cal dir vàries coses. En Pau de looser res. Ahir va omplir l’auditori per segon dia consecutiu i fa poc ho fa ver a la Sala Bikini. Musicalment va fer un concert impecable, acompanyat del bateria Víctor Garcia i d’en Jordi Casadesús – baix, teclats i altres-, dels quals va fer una presentació llarga, entregada, plena d’elogis i d’història, que ens va ensenyar un Pau que no coneixíem. Pau, aquest és el camí.

Però anem al concert. Va començar poc passades les 21:00 hores, rodejats de cara conegudes (Nico Roig, Enric Montefusco, Jordi Lanuza…), amb execució fabulosa de Muntanyes i glaciars i Un gran riu de fang, amb un so en directe que es notava que la banda ha polit els temes fins deixar-los ben acabats. Va seguir amb “Jo només faig el que puc, un pèl més rítmica i amb un solo amb so de dofí xisclant, mantenint la tensió del concert. Bàsicament, va alternar temes del De bosc amb l’últim Pels dies bons, amb alguna incursió a anteriors discs, com ja l’esmentada Amics dels cirerers del 2010. Tots vam coincidir que va ser un plaer de concert, que va passar molt ràpid l’hora i mitja que va durar i que va sonar impecablement bé.

Quan el van deixar sol, cal destacar la versió de la Björk All is full of love que tantes vegades li hem sentit, però que ha anat millorant, fins a la versió d’ahir, on amb l’ajut del sampler , va arribar a un nivell simplement descomunal (al final del tema va demanar perdó. Per què?!?!?!?!?!?!).

M’estic allargant i podria explicar moltes més coses (altres cançons, la confessió terapèutica grupal de la ràbia que li feien els seus pares perquè s’estimaven molt…). Només resumir dient  que va ser un concert fantàstic de final de gira, i que va acabar amb Benvingut als Pirineus enganxós i ja als bisos, el clàssic Tots som molt millors amb el públic cantant.

Pau Vallvé doncs, va triomfar, com ja ho està fent darrerament amb els seus discos i gires. Com a looser comença a perdre credibilitat. És un dels millors creadors musicals de Catalunya –sense dubte– i omple sales i ven discs. Ara s’agafa un any sabàtic –va preguntar si algú tenia feina–. Ben guanyat any sabàtic, doncs.  Moltes felicitats i molta sort.

Text: David Tare

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Pau Vallvé: un barceloní a Àger

in A PRIMERA FILA

Diumenge, 6 de desembre de 2015. Restaurant Lo Poble. Àger.

Abans de tancar la gira de Pels dies bons a l’Auditori els propers dies 11 i 12 de desembre, el barceloní Pau Vallvé va visitar Àger. Ho va fer tot sol amb el seu looper. En Pau Vallvé ens va oferir un concert fresc i dinàmic, amb tocs de genialitat humorística i d’excepcionalitat musical.

Era el segon dels concerts que organitzen un grup d’amics (la Marina, en Gerard, en David i en Tico) aprofitant que és la Fira d’hivern al poble. Els tres tenen una forta vinculació a la població noguerenca d’Àger. El primer el va protagonitzar en Roger Mas. I, sabem de bones fonts, que només finalitzar el concert d’en Vallvé els organitzadors ja estaven pensant en un proper artista per l’any vinent. Potser tocaria una veu femenina?

Iniciatives com aquesta, igual que el Vallsonora que es realitza a la mateixa població a l’estiu, són molt autèntiques i humanitzen l’art, ja que apropen artista i públic. I ens n’alegrem que es facin. Llarga vida a la música!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Pau Vallvé: de 10:10 de la nit a 4:20 del matí

in A PRIMERA FILA

Aquestes sis hores i deu minuts són les que tenia diària i exactament en Pau Vallvé per poder fer la gravació del seu últim treball Pels dies bons (Autoeditat, 2014), bé,  autoeditat, autoimprès, autoenganxat, i gairebé que ens l’imaginem fins i tot fent els solcs dels cd’s i vinils, perquè una de les moltes característiques d’aquest disc és aquesta, l’auto-…

Pels que no conegueu la història, en Pau Vallvé va marxar i es va tancar en una masia per l’Anoia, carregat de menjar per dos mesos, amb tots els instruments i tot el material per poder fer la gravació de les cançons que havia escrit. Quan ja ho tenia tot enllestit per començar, va adonar-se que aproximadament tres-cents milions d’ocells vivien pels voltants de la casa… la resta us la podeu imaginar. És difícil fer-los callar quan ho necessites, i solament durant unes hores al dia, ho feien.

Tot i aquest contratemps, hem vist que aquestes sis hores i deu minuts, en la que la denominada “ornitofesta” feia un descans, l’han fet treballar de valent i han servit fins i tot per acompanyaments en cançons com Aquesta és pels dies bons i I jo pensant en quan vindràs. En Pau ha sabut aprofitar aquestes hores bruixes per donar forma a la seva música, amb el punt trist i intimista (sinó no serien d’en Pau Vallvé), però que ens recorden els dies i moments bons que tots busquem. La cerca d’aquell amor que creiem que ja tenim, però que tal com ve, de sobte se’n va (excepte el dels seus pares).

Però anem per parts. Amb una Sala Bikini plena a petar, un il·lusionat i sorprès (i dic sorprès perquè un parell de dies abans ja tuitejava que quedaven poques entrades i hores abans que estaven exhaurides), Pau Vallvé a la guitarra i looper (tot i que aquesta vegada portava banda), acompanyat pel Jordi Casadesús al baix, teclats, moog i ipad, i en Víctor Garcia a la bateria,  ens presentava a la capital el que ha sigut el treball més diferent, delicat i íntim. Una feina complicada després del bon acolliment per part del públic i de la crítica del seu De bosc (Amniòtic Records, 2012).

Igual que el disc, el concert va començar amb Muntanyes i glaciars, però de seguida i amb els ohhhh del públic, va donar pas a altres cançons de la seva discografia. Per exemple, amb Amics dels cirerers i amb la complicitat dels assistents, va fer el curiós experiment de demanar que ningú aplaudís al final, per allò d’intentar crear la falsa sensació que la cançó no agrada. Una sensació rara amb la qual tothom va col·laborar. La nit ens va portar un Pau Vallvé molt interactiu, explicant anècdotes del seu retir banyolí i a la masia, que també ens van fer riure quan no cantava.

Amb All is full of Love va donar-li canya al looper i ens va recordar sense complexos les influències que té la seva música, Björk, Beatles i barrejant també en Willy Fog amb Ni tu ni jo.

Grans cançons com Un gran riu de fang, amb lletres profundes com La fosca avisa, amb títols que s’han d’explicar com 17820, algunes que la lletra de la cançó es gairebé més curta que el títol com Res no és important i tot ho és molt, altres que parlen de relacions desastroses com La mirada de la gent que no pot més, que expliquen una manera de ser que no li agrada com En càmera lenta, es van anar alternant entre comentaris d’en Pau, agraïments i repetir moltes vegades la paraula Banyoles.

Com no podia ser d’una altra manera, va acabar amb Adéu siau, abraçada de salutació amb la banda i cap a signar cd’s i vinils.

Crec que una nit rodona pel Pau, pels seus amics i pels que els hi agrada la seva i bona música.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

La música viu al Mercat de Música Viva de Vic

in A PRIMERA FILA

Els carrers de Vic fan olor a música quan comença el setembre i s’acaba l’estiu. La música omple la capital osonenca durant quatre dies, enguany del 18 al 21 de setembre. Èxit tant d’assistència com d’un cartell ple de bones propostes solapades d’horaris i de localització pels diferents escenaris escampats per la ciutat.

Adrià Puntí feia acte de presència puntualment davant d’un públic entregat  que havia exhaurit totes les entrades disponibles al Teatre Atlàntida. No estava sol, venia acompanyat de la Band Bang Bang amb la que va anar repassant vells temes i presentant alguns dels que formaran part de ‘La clau de girar el taller’, el seu nou treball. En Puntí pot tocar la guitarra, l’harmònica i el piano a cops de puny o de peu. D’aquí en rau tant la seva excentricitat com la seva genialitat.

Pau Vallvé, Marlango i l’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, presentaren cançons dels seus nous treballs. El primer d’ells estrenà gira acompanyat d’en Jordi Casadesús de La Iaia, i el concert no va decebre a ningú i més tenint en compte que ens va avançar en primícia algun dels nous temes del seu nou treball apunt de sortir del forn “Pels bons dies”. Un disc que sortirà a la llum sense discogràfica i fet a mà pel propi Pau. Un petit tresor que ja tenim reservat perquè ens arribi aviat a les nostres bústies.

“Un pas i neu i un pas”. Amb aquestes paraules Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien començaren un concert íntim, mimat i exquisit. Amb una posada en escena ben estudiada i interpretada, el quintet també avançà cançons del seu tercer disc “Un pas i neu i un pas”. Passet a passet, Anna, arribaràs molt lluny. Leonor Watling va passejar l’elegància que defineix a Marlango. Els madrilenys, amb el públic ficat a la butxaca abans de començar, no varen decebre, com de ben segur no ho farà el seu nou treball “El porvenir” que veurà la llum aquest octubre.

De Madrid també, en Marwan va repassar el seu últim treball “Apuntes sobre mi paso por el invierno”. Guitarra en mà i un alt sentit de l’humor, els millors còmplices d’un cantautor que escriu poesia i té cura al mil·límetre de les lletres de les cançons que composa.

Joana Serrat i Guillem Roma, varen ser la representació osonenca d’enguany. Els temes del treball “Dear Great Canyon” de la cantautora de Vic, ompliren l’escenari de la plaça major amb un anglès perfecte. Folk amb referències elèctriques, lletres curades i atmosfera íntima. De ben segur en sentirem a parlar molt d’ella. La Camping Band Orchestra va acompanyar a un Guillem Roma encorbatat de diumenge. “Nòmades” i “Oxitocina” barregen de manera ben curiosa diferents estils musicals. El resultat, cançons de bon rotllo i un directe net i de qualitat.

Els Pets i els Manel varen ser les propostes que l’edició d’enguany reservava com a plats forts i que ompliren la Plaça Major de Vic de gom a gom, com era d’esperar, d’un públic de totes les edats.  Però el que realment dóna vida i sentit al MMVV són els músics del carrer que ompliren la gairebé vintena de petits escenaris repartits per la ciutat . Aquells músics desconeguts que comencen amb tota la il·lusió i tenen com a públic només a la família i als amics. Músics de tots els gèneres i colors. Perquè al cap i a la fi, la música és vida, i any rere any, el MMVV ens demostra això, que la música viu. I esperem que així sigui eternament.

Text i fotos: Maria Carme Montero

Vida nova a la Geltrú!

in A PRIMERA FILA

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival

Maria Coma i el loop maleït

in A PRIMERA FILA

 Els lectors habituals de L’Ampli coneixeu la nostra especial admiració per la música barcelonina. Sense voler abusar sovint mirem de fer-nos ressò de la seva activitat artística (ja ho haureu notat) i tenim costum de trepitjar assíduament algunes de les sales on toca.

A la Bikini, ves per on, no l’havíem vist mai. Excusa perfecta per atansar-s’hi. En una anterior crònica us parlàrem de la presentació del Celesta a l’Apolo. Ara, amb el rodatge fet us parlem de la maduresa de la versió en directe.

Un dimarts plujós pot resultar ideal per quedar-se a casa mirant el Quèquicom al 33 però també per escoltar la Maria i banda interpretant els temes d’un àlbum gestat a Berlín, on les precipitacions de ben segur inspiraren algunes notes. Quelcom semblant devien pensar els assistents que ompliren generosament la pista.

Doncs bé, en l’anàlisi qualitatiu d’allò que esmentàvem abans: Celesta gira pels escenaris des de setembre del 2013 i en aquest temps, com acostuma a passar, es poleixen detalls, s’experimenta, s’adquireix soltesa… Tot plegat resultà evident en aquesta entrega, amb l’única pega d’un loop mal executat. Terrible error que tots perdonàrem menys, probablement, la compositora que el maleí amb humor.

Sabem del zel i la meticulositat amb els que la banda prepara els seus concerts i aquest minúscul detall no contaminà un recital rodó. Estem convençuts de que samplers i loopers es portaran bé en properes ocasions i que els sabrà posar a ratlla.

Sobre el repertori esmentar, com no, que tingué molt de Celesta, força de Magnòlia, poc de Linòleum i un polsim d’u_mä. Tot ben amanit i amb les particularitats que fan única cada entrega de la Coma.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt