Tag archive

Palau de la Música Catalana

Goran Bregović, sensualitat zíngara

in A PRIMERA FILA

4 d’abril de 2017. Palau de la Música Catalana. Barcelona.

 

Goran Bregović, iugoslau. Així se sent i es defineix qui, probablement, sigui el més important ambaixador de la música balcànica i un dels màxims divulgadors “pràctics” de tot allò que el poble rom ha aportat a aquesta. No és gitano però sent un gran respecte per l’ètnia i la seva cultura. Respecte que fa extensiu, de manera pública, a moltes altres maneres d’entendre i viure.

Tenir un pare croat professor de balística, una mare sèrbia que marxa de casa quan ets adolescent, viure una guerra fratricida, llicenciar-te en filosofia i sociologia, ser el líder de la banda de rock més important del país (Bijelo Dugme) i, per descomptat, coincidir amb l’Emir Kusturica. No us vull avorrir amb dades biogràfiques que podreu trobar fàcilment a la Xarxa, però entenc que conèixer-les ajuda a comprendre millor el personatge.

Aquest dandy proletari avui pinta canes i volta pel món, actuant en festivals de renom, omplint prestigiosos teatres, sales de concert i, de tant en tant (com li agrada reconèixer) algunes cofurnes que li retornen els peus a terra. Curiós veure com la seva música d’evident calat popular invadeix espais nobles com el Palau. I sí, esdevingué l’actuació una festa que feu tremolar les estructures.

Per l’ocasió el compositor escollí un repertori força eclèctic que barrejà les forçoses Gas, gas, Ederlezi, Mesecina o, evidentment, Kalasnjikov amb la deliciosa In the Death Car (interpretada originàriament per l’Iggy Pop), el melangiós tango Ausencia (que sense la Cesária Évora no és el mateix) i algunes peces, menys afortunades, fruit de la seva col·laboració amb els Gypsy Kings (Presidente o Balkaneros).

L’Orquestra de bodes i funerals aconseguí que l’actuació fos, com de costum, vibrant i intensa. Un “equip local” composat per un quartet de corda i un quintet coral masculí els acompanyà a l’hora d’executar els temes inclosos dins la banda sonora de La reina Margot.

El fenomen balcànic ha esdevingut mainstream, és cert, però continua traspuant exotisme i sensualitat zíngara i (perdoneu la mirada masculina) fa dansar les dones, i de qui manera!

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

Ramón Rodríguez: The New Retorn

in A PRIMERA FILA

Quan en el seu moment vaig veure que The New Raemon estava dintre de la programació del 10 d’abril del Cinquè Cicle BandAutors 2015, vaig pensar que era una gran notícia. Una sala molt especial per un cantant molt especial. Però quan després vaig continuar llegint i vaig veure que la sala escollida era la del Petit Palau, els meus ulls encara es van obrir més. Una sala que, pel meu gust, és força freda. Estreta i allargada. Excavada sota terra, amb unes parets de pedra que sembla que t’oprimeixin, amb un escenari de fusta que tampoc ajuda gaire i un joc de llums potser poc apropiats. Després vaig pensar que el nom del nou disc del Ramón Rodríguez potser ja era premonitori. Què millor que Oh, Rompehielos (BCore, 2015), cinquè treball i retorn al segell BCore. Un vaixell fabricat i preparat per obrir-se pas i esmicolar la fredor que transmet aquella sala.

És habitual documentar-te abans de fer una crònica d’un concert. Però aquesta vegada vaig voler fer-ho d’un altre manera. Vaig decidir seure a la meva butaca totalment despullat d’informació. Sentir la fredor al meu costat, aïllar-me dels companys de filera i deixar que les cançons del Ramón Rodríguez m’expliquessin coses sense influències externes. Aquesta vegada l’acompanyaven, en Miquel Sospedra al baix, Marc Prats als teclats, Pablo Garrido a la guitarra i Lluís Cots a la bateria.

Amb sis cançons seguides del Oh,Rompehielos va començar el concert. Unes cançons que semblen que obrin un petit forat d’esperança després d’una època complicada, en la que ell mateix reconeix les dificultats de fer les cançons que volia i gires que no han acabat de funcionar. Entre elles especialment vibrant la lletra de El Yeti, història d’un final. Amb Oh, Rompehielos torna un Ramón Rodríguez més optimista, parlant de relacions personals i deixant antics obstacles per començar de nou. Com si ara sí que pogués tornar a fer el que vol.

Amb Sucedáneos van començar els temes d’anteriors treballs amb dos punts destacables. El primer, quan va tocar El refugio de Superman, aplaudint la versió que ha fet de la seva cançó en Jero Romero i ho va fer imitant-la, tot un reconeixement a companys de feina. El segon, va ser un homenatge al recordat Eugenio amb El saben aquel que diu. Abans, per això, va tocar El cau del pescador, una de les dues cançons que segons reconeix ell mateix, se’l veu content.

Els nervis del principi a poc a poc es van anar esvaint, potser perquè els seus ulls s’havien acostumant a la foscor de la sala i ja podien veure millor les cares de la gent, pel que ens va convidar a fer l’únic moviment que es pot quan estàs assegut en un concert, que és amb el cap.

Amb El poni roig va cantar l’única cançó de la nit en català i en solitari. I amb La dimensión desconocida gairebé tancava el concert.

Pels bis va deixar La cafetera i Tú, Garfunkel, amb la gent ja dreta per invitació seva. Suposo que no ens vam atrevir a fer-ho abans i és que el lloc no convidava gaire i la sala imposa (que pesat amb la sala pensareu). Per fi el vam poder acompanyar cantant … yo soy Simon, tú Garfunkel… Un bon final i un Ramón ja totalment entregat al seu públic.

Tinc ganes de tornar-lo a veure al PopArb 2015, festival que pel que sembla ja està confirmat, i veure’l com m’agrada, de ben a prop i dret.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Ves cap amunt