Tag archive

Oso Leone

Oso Leone. Olor a mar.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 23 de març. La [2] d’Apolo.

Tothom sap perfectament que tot té un ritme. I que no és el mateix viure en una gran ciutat que en un poble. No sé si us passa els que hi viviu, però quan sóc a Barcelona, vaig corrents a tot arreu, no tinc ni la pausa ni la tranquil·litat que tinc quant sóc al poble. Dic això perquè la gent de les illes, qualsevol illa, tenen fama de ser encara més tranquils, més calmats. Tenen un altre ritme.

L’Andreu G. Sierra, a.k.a. Ubaldo, no és illenc però va saber crear l’ambient idoni abans de passar el relleu als caps de cartell. Mentre la gent anava entrant, amb una perfomance al mig de la sala, va anar construint un clima íntim. Espelmes i música experimental amb el públic assegut al seu voltant. L’atmosfera a poc a poc s’anava preparant, el ritme s’anava alentint.

Fita aconseguida, torn dels mallorquins. Cinc  anys han trigat Oso Leone des de Mokragora, que va recollir excel·lents crítiques, a treure Gallery Love (Apollo Records, 2019) el seu nou i tercer disc. I ens hem hagut d’esperar fins al dissabte 23 de març del 2019, a la Sala Apolo 2 per poder escoltar-lo per fi en directe, i tot gràcies a la bona feina de la gent de Curtcircuit.

Els avançaments que ens han anat fent del seu treball, a poc a poc, com gotes d’aigua, amb un altre ritme,  ens han fet posar les dents llargues. El primer va ser Virtual U,  una meravella del dream-pop, desprès Gallery Love, que ha donat títol al disc i amb un hipnòtic vídeo inclòs i per fi Best in you.

El concert de la presentació de Gallery Love va ser una barreja líquida-electrònica de pop, funk i r&b. A mesura que les cançons anaven caient de l’escenari cap a nosaltres, com una cascada sonora, una olor a mar va anar omplint la sala. Xavier Marin a la guitarra, veu i teclats, Eusebio Alomar al baix, Franco Valenciano a la bateria i amb la col·laboració, quan pot, d’Emil Sanz a la guitarra, ens van portar a Ses Illes, quan el turisme encara les deixa tranquil·les, i es pot respirar la seva pau, la seva natura i el seu ritme. Gallery Love és un disc per escoltar en la pau de casa teva o amb uns bons auriculars, no és música per escoltar mentre la fas petar amb un company en el concert, però els Oso Leone van aconseguir navegar en l’a vegades mar difícil dels directes, li van donar un altre ritme, i naturalment se’n van sortir. Quan vaig sortir de l’Apolo, em vaig adonar que sense voler caminava més a poc a poc, passejava, anava amb un altre ritme.

Josep Ma. Català
Redactor

Live is Vida!

in A PRIMERA FILA
©Rafa Rubiales

Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018.

El 2 de setembre del 1.984, per celebrar el seu 11è aniversari, la banda austríaca Opus interpretà, per sorpresa i com a regal d’agraïment als incondicionals aplegats a Oberwart, un tema inèdit. Aquest tema fou enregistrat i esdevingué, amb diferència, la seva peça més exitosa: Live is life.

De la música en directe en diem, també, “en viu” (els Opus feren de l’evidència un himne), concepte que probablement ballà pel cap dels organitzadors del festival musical vilanoví per excel·lència quan rumiaven quin nom posar a aquell ambiciós projecte.

Cinc anys més tard el Vida, permeteu-me la sobadíssima redundància, vessa de vida. Consolidat, de sobres, continua esquivant el temptador objectiu d’esdevenir un wannabe-Primavera. Brilla amb llum pròpia, programant amb encert una oferta diversa, potent i a una escala humana, confortable, emmarcant-la dins un entorn encisador.

Els seus trets diferencials són sobradament coneguts i esperem, de debò, que els mantinguin i/o els facin créixer.

Els caps de cartell, en termes generals estigueren a l’alçada. Comentaris entusiastes a peu de pista quan sonaren Los Planetas, Calexico o Franz Ferdinand. Sintonia amb el públic, repertoris poblats d’èxits atemporals, execució magistral… Què més es pot demanar?

L’espectacle pre-programat de St. Vincent, mancat d’algunes d’aquelles virtuts, és,  però , efectiu i demostra, per la posada en escena i professionalitat, que és una artista de primer ordre. En d’altres paraules, va fer la feina.

El dissabte, ja fos pel cansament acumulat o pel ritme de les propostes, l’escena central rebé menys visites que en les nits anteriors. They Might Be Giants molen però ningú, probablement per desconeixença, corejà les seves cançons. Iron & Wine bé, però són d’aquelles músiques que frueixes assegut al sofà de casa, en la intimitat de l’espai domèstic o, ideal, en una petita sala de concerts. Of Montreal animà una mica la festa però aterraren quan molts ja pensaven en abraçar Morfeu.

Arriba el moment d’insistir novament en el ventall estilístic de que pot presumir el Vida, que es veu reflectit, més que enlloc, en la resta d’escenaris.

Per la segona tarima van circular la simpàtica insolència dels gallecs Novedades Carminha i la bellesa orgànica del Gallery Love, darrer treball discogràfic dels mallorquins Oso Leone. També hi van ser la sensualitat intrínseca de la veu i ànima d’en Curtis Harding, l’esperit festiu dels electrònics DBFC (un fart de ballar) o la vitalitat contagiosa dels holandesos Jungle by night.

Per l’entranyable vaixell passà la polèmica i mala baba de l’Albert Pla, escudat per la màgica guitarra d’en Diego Cortés, delit dels joves i adults que ompliren com mai aquesta cavitat arborada. El duet New Raemon/McEnroe feu un “combi” de temari, mostra de la bona sintonia que, víctimes de la llei de la gravitació universal, els uneix recurrentment.

Pel topogràficament complex espai des d’on escoltàrem els directes de La Cova ens arribaren les notes magníficament consumades de la Núria Graham i companyia, així com les d’un dels exponents indiscutibles de l’escena indie paisana, El Petit de Cal Eril. Què dir de les MOURN? Brillants i, a aquestes alçades, sorprenents. Molt aplaudit fou també el concert de Maga. Els sevillans no escatimaren energies amb un ampli mostrari on no faltà la seva col·lecció de grans èxits.

La cabana es desbordà de decibels amb les visites de Za! i La Plata. The Crab Apples, superada l’etiqueta de promesa, passejaren amb la esperada contundència el seu A drastic mistake.

I res, serem francs i us confessarem que (1. mancats del diví atribut de l’omnipresència; 2. la mortal necessitat del descans; 3. la gana…), no poguérem cobrir la resta de concerts. La nostra història fou la narrada però podria haver estat una altra, ja sabeu com van aquestes coses…

…a la vida i al Vida s’ha de triar.
Alex Reuss
Redactor

 

Ampli’s Twelve: 26/02/2014

in AMPLI'S TWELVE

Amics!

Us convidem a passar 45 minuts acompanyats de la nostra selecció musical. Aquesta setmana els nostres companys de viatge són Temples, Esperit!, Dum Dum Girls, Tuya, Neuman, Ken Stringfellow, oso leone, Yuck, Ocellot, No More Lies, Fanfarlo, Lori Meyers i Los Mambo Jambo.

Esperem que gaudiu del trajecte. Pròxima sortida, dimecres vinent!

Deleste Festival: dissabte, segon dia de l’antifestival

in A PRIMERA FILA

Arribem una mica tard a la sessió matutina del Deleste Festival. Gratuïta, i orientada a un públic familiar, a més dels dos concerts (Johny B. Zero i Tachenko) i la paella (això és València), hi ha activitats per als més petits: tot està ple de globus, dibuixos de guitarres i rockers per pintar, i alguns d’aquests nens graciosos amb la cara pintada i altres amb samarretes i ‘tatus ‘ del festival.

Encara que se’ls fa estrany tocar a aquestes hores, sembla que a Sergio Vinadé de Tachenko li agrada dirigir-se a aquest públic que ha vingut “a veure a senyors amb bigoti que canten”. Després de Campos de Marte i Hacia el Huracán, els explica que “La Resistencia es cuando quieres algo, pero no te lo dan, y tienes que hacerte fuerte“. A El Resplandor li segueix Mi amor, las Mayorías del seu nou disc El Amor y las Mayorías. El setlist és acollit amb il·lusió, amb coros cada vegada menys tímids, especialment a Amable, i fent que tots, grans i petits ens posem a ballar amb Dame Una Pista just abans del tradicional tancament amb Rayos y Centellas.

Hora del cafè. El trio Naima es colen a l’escenari de l’Auditori Ámbar gairebé de puntetes i sense preavís comencen a tocar el seu acid jazz amb tocs de música contemporània. Bateria, contrabaix i teclat, ens presenten el seu treball A Trio Conspiracy, què inclou una versió del Everything Means Nothing to Me d’Elliot Smith. Després d’aquest tema delicat amb un interessant crescendo, passen a un so més histriònic, teixint un ambient tens, un thriller sonor, una mena de conspiració o ombra després de la qual emergeixen amb una nova llum. Alternen passatges molt vitalistes amb moments molt foscos, gairebé de rèquiem. Max Mutante surt a l’escenari per col·laborar amb Naima en l’últim tema amb una Gibson Les Paul Studio. Amb l’aparició de Max, muten a sons més propers al postrock, després dels que s’acomiaden.

Amb el temps just per sortir a la barra, torno a entrar a l’Auditori Ámbar per trobar-me a Oso Leone ja a l’escenari. Han arribat a València en format trio i tampoc els acompanyen les projeccions que ens van mostrar al BAM, aquesta vegada el viatge serà només sonor. Se centren principalment en el nou disc, Mokragora, en algun punt indeterminat entre el folkrock i l’ambient. Després de Alçaria, Ficus i Ficus II, m’adono que Eusebio Alomar, el baixista, està tocant descalç. Després de Monstera és Paco Colombàs, el bateria, el que presenta al grup. Estan molt contents d’estar a València, i els sembla una passada l’Auditori. Després de Clívia, Xavier Marín ens presenta un tema nou, To be found, després del qual s’acomiaden amb Cactus.

Ledatres són cinc i matiners, comencen el seu concert uns minuts abans del previst, enxampant a contrapeu els que havien apurat massa per anar a la barra o fumar. No és l’únic desconcertant: tanmateix ens recorden Metronomy, Voxtrot, o vagament a Phoenix, com canvien completament de registre i idioma, tot i semblant una barreja entre Deluxe i Maga. Vénen del Puerto de Santa Maria, Jerez i San Fernando, i ens anuncien “Tenemos discos arriba por si queréis adquirirlos, comprarlos o… Robarlos…“.

Després de Versalles, la banda es retira, excepte el cantant i el teclista, que interpreten Unidos, del segon disc. Continuen amb Vamos hacia el mar, i la banda es reincorpora durant el tema. De nou canvien d’estil i idioma amb Fluxury Haman, amb un so més animat, amb tocs de calypso, per acabar tancant amb My dear Radio Lab. Malgrat que el concert ens ha semblat erràtic en quant a l’estil, és innegable la qualitat musical d’aquests nois. Comencem a entendre per què alguns els anomenen els “Flaming Lips de Cadis”.

Torn ara de Fira Fem. Dues guitarres Fender, baix Washburn, un grapat de sintetitzadors, i una bateria Yamaha amb pad Roland: això és el que ens espera a l’auditori.

Arrenquen amb un so que em recorda a uns Battles més melòdics, menys matemàtics, en línia amb Animal Collective, Caribou o Delorean. És la primera vegada que vénen a València, no estan acostumats a tocar en auditoris com aquest i impressiona. Presenten alguns temes del seu segon treball, que arriba la setmana següent, com Solid Ground, I fucked Fira Fem before they were famous, que juren que no va del que sembla, i Los Novios son los nuevos Zombies. Han vingut a divertir-se, a interactuar amb el públic. A un wow d’una noia del públic, el cantant respon “¿Quién eres? ¿Puedes bajar?“.

Diuen que van justos de temps per poder-ne tocar una més, però que si el públic aplaudeix molt surten… I van sortir. Gran descobriment aquests madrilenys .

Quinze minuts després surt primer el bateria Pumuky, després el cantant, seguits de la resta. Entre el públic crits i aplaudiments, sembla que els tenen ganes, hi ha molta expectació. Comencen, però alguna cosa no acaba d’anar bé: no he escoltat res de Pumuky, però el so no està sent net, una mica saturat. Potser massa efectes, potser mala barreja. Es converteix en una amalgama on es fa difícil apreciar matisos, i fins i tot costa entendre les lletres. Algunes coses em sonen en la línia més fosca de Los Planetas, però no li trobo el ganxo. Intensitat mal entesa? No sé, no m’estan arribant. Potser és el sopar, que em demana de postres quelcom una mica més lleuger. Hi ha gent que sí que gaudeix molt del concert. Però d’altres, poc respectuosos, fan alguns comentaris o bromes molestes.

És el moment de la cita internacional de la nit: The Pastels. Els de Glasgow comencen amb Slow Summits, un tema instrumental (excepte pels cors del final) que dóna nom al seu nou disc. De forma silenciosa la gent s’amuntega davant de l’escenari Jägermeister. Armat amb una Gibson ben bregada, Stephen “Pastel” McRobbie saluda amb un “Bona nit”, i comença el segon tema Wrong Light. Em pregunto si no haguessin lluït més a l’Auditori, però amb la bateria cantant Check my heart el públic es comença a moure. Tot i que el moment que molts esperaven arriba dos temes més tard amb Nothing To Be Done. Després de tenir al públic embadalit durant quatre temes més, els escocesos es preparen per tancar el bolo amb Baby Honey, per després permetre’s el luxe de fer un bis amb una cover de Speeding Motorcycle de Daniel Johnston.

En menys de 15 minuts l’escenari és pres per Mujeres. Comencen forts amb Blood Meridian i Salvaje. Un contrast enorme amb la delicadesa de The Pastels.

Si mai has escoltat Mujeres, és igual, et van a fer ballar de totes maneres. I si has escoltat els discos, em temo que tindràs que pujar una mica el pitch i molt el volum per fer-te’n una idea: el d’aquests nois és pura energia. Estan suant tant que el baixista s’ha de pujar les ulleres amb el micro i el guitarra es treu la samarreta. Presenten un parell de temes que estaran en el seu pròxim treball, com Aquellos ojos, i tanquen el bolazo amb una terna de versions: Run Run Run de la The Velvet Underground, No Volveré de Kokoshca, i per rematar Demolición de Los Saicos, que a València tenen molt present gràcies a Wau y los Arghhhs!

Temps just per recuperar l’alè, rehidratar-se i preparar-se per l’últim concert. No hi ha ni un centímetre lliure a primera fila: Triángulo de Amor Bizarro arriben amb el seu noise per tornar a presentar el seu nou disc Victòria Mística. Empentes, salts, palmes, crits, suor propi i aliè, això són les primeres files d’un concert de TAB. Al Deleste no anava a ser menys. Comencen amb La Malícia de las Especies Protegidas. Em colo com puc fins a poder veure el setlist. Conte 15 temes, això vol dir que no donaran treva. Hi ha moments en què veure al bateria Rafael Mallo ja és un espectacle en si. Si t’ensenyessin un vídeo seu sense àudio podries pensar que estàs veient death metal.

Sembla que Isa Cea es pren un descans, mentre Rodrigo Caamaño es posa a cantar Súper Castlevania IV, però Isa torna a meitat per fer els coros. Robo tu Tiempo posa un saxo a l’escenari durant tot just uns instants i amb De la Monarquía a la Criptocracia s’acaba d’encendre el polvorí i plou cervesa.

I com a colofó, amb Ellas se Burlaron de mi Magia, una noia surfeja sobre el públic. Pur hedonisme.

Després d’asseure’ns uns minuts a la terrassa i recuperar-nos dels darrers dos concerts, el cansament ens venç i decidim marxar. Deixem a part del públic encara molt animat ballant els temes que punxen Átomos DJs.

Resum del festival? Exactament el que prometien: un espai molt agradable, un festival molt cuidat, sense aglomeracions ni solapaments i amb un so de molta qualitat. Me’n vaig amb diversos descobriments molt interessants, alguns moments memorables i la curiositat de què faran l’any que ve per seguir amb la mateixa línia o superar-se. Enhorabona, Deleste! Festiman recommends this festival!

Text: Ramon García

Fotos: Wamba

BAM 2013: Oso Leone, Pau Vallvé, Anímic i Standstill

in A PRIMERA FILA

El BAM d’aquest any ens ha portat grups com els argentins Él mató a un policía motorizado, The Suicide of Western Culture o els Triángulo de Amor Bizarro entre d’altres. Però nosaltres ens vam centrar en els concerts dels diumenge a les places Joan Coromines i dels Àngels. Així que anem al tema…

El cansament em fa arribar tard per veure els mallorquins Oso Leone. Una de les més grates sorpreses de l’any 2011 amb el seu àlbum de debut homònim i que s’han consolidat aquest any amb Mokragora i encara no els he pogut veure en concert. Les dues últimes cançons només fan que augmenti el meu interès per escoltar-los en un concert sencer. Espero fer-ho ben aviat…

Amb la primera cervesa a la mà em disposo a gaudir una vegada més del bon directe d’en Pau Vallvé i la seva banda. I d’aquest magnífic disc que és el De bosc. Sempre és un gust gaudir del bon directe d’en Pau i els seus, encara que no innovi massa i d’un concert a un altre ja et puguis imaginar per on anirà l’actuació. No és una queixa, només una constatació d’un fet. Saps que enmig del concert farà una mica de remix amb la cançó de La volta al món en 80 dies i Los Planetas i que acabarà fent cantant a tot el públic “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”. Això sí, en Pau sempre deixa alguna perla sobre el seu posicionament polític i aquesta vegada va dedicar “vaga general” als mestres de les Balears. Com va dir el gran Jordi Bianciotto per twitter: bonic.

I arribàvem al moment que tenia moltes ganes que arribes, la presentació en directe de l’últim disc dels Anímic Hannibal. Després d’escoltar l’excel·lent disc volia veure com el portaven al directe. Ja em vaig perdre l’actuació al Mercat de la Música de Vic i no volia que tornés a passar. I em sap greu dir que la sensació no va ser bona del tot. Vaig tenir la sensació que no estaven deixats damunt l’escenari. Crec que estaven tensos, però per voler-ho fer molt bé i estar a l’alçada de les expectatives que ha generat el disc. Indicatiu n’és el moment en que al començar Blue Eyed Tree del Hannah van haver de parar dues vegades perquè no anaven a l’hora. En fi, han tingut dies millors. I ja tindran temps per fer concerts memorables, d’això n’estem segurs, perquè el potencial, com és sabut, el tenen de sobra.

Per acabar el diumenge ens esperava un espectacle en majúscules: els Standstill i el seu Cénit. El concert cohabita entre les cançons del brillant Dentro de la luz i temes del disc que els hi va marcar un abans i un després: l’Adelante Bonaparte. L’espectacle dels Standstill es tan grandiloqüent i majestuós que et transporta a una altra dimensió on no existeix res més que ells: imatges al·lucinants projectades, làsers de llum que t’hipnotitzen i mantres musicals que fan transportar-te al més enllà. I el més enllà és diu Cénit. I és on jo vull viure per sempre.

Ara només ens toca esperar a la Mercè de l’any vinent…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Oso Leone i maionesa

in A PRIMERA FILA

09/05/2013 – Sala Apolo

“El turista un millón novecientos noventa y nueve mil novecientos noventa y nueve, cuando llegó se lamentó por bajar tan deprisa de su avión. Se ha perdido la ocasión de tener las atenciones que por suerte le brindaron al turista dos millones. Pero es igual, se conformó; En Mallorca fue feliz como el que más. Como el que más.

No sabem del cert si allò que cantaven els barcelonins Los Stops allà pels 1960’s es basava en alguna satisfactòria experiència personal, el que sí que podem afirmar és que, fruit del camí invers fet pels mallorquins Oso Leone, més d’un seguidor (probablement la majoria) acabà feliçment la nit del passat dijous.

El públic local que omplí la gran de l’Apolo esperava expectant la posada en escena del seu segon llarga durada Mokragora i creiem que l’espectacle no va decebre ningú. El primer àlbum (homònim) de la banda quedà enrere i aparegué tímidament, re-inventat, impregnat de la sonoritat que inunda les noves partitures.

Difícil resulta descriure o enumerar els diferents atributs del seu treball; especialment destacables són la característica veu sincopada de Xavi Marín, la cadència rítmica i hipnòtica de les melodies i l’evocadora atmosfera que es genera i que transporta l’espectador fins càlids i relaxants paisatges. La percussió també pren un paper protagonista de la mà de Paco Colombás, cofundador de la banda i responsable de l’adquirida sonoritat electrònica. En definitiva podríem dir que el resultat esdevé de la suma d’un ampli número d’elements breus i lleugers en aparença però complementaris i fonamentals en essència.

Tot un còctel que convencé i deixà un regust de boca excel·lent, evidenciant l’innegable qualitat d’aquesta mixtura balear digne de triomfar, a nivell internacional, com la maionesa.

No podem assegurar, però, que la idea de mantenir el públic assegut a una cadira fos un encert. En més d’una ocasió, malgrat el caràcter pausat de l’espectacle, el cos demanà moure’s al ritme de la música.

Text: Alex Reuss

Fotos:  Sergi Moro

Ves cap amunt