Tag archive

Niño de Elche

FESTIVAL CRUÏLLA 2017: 15 cm. més

in A PRIMERA FILA

Quan arribi el 5 de gener de l’any 2018, la nit més màgica de l’any, ja sé que demanaré als reis: vull ser 15 cm. més alt. Segurament quan em desperti a l’endemà, continuaré fent l’alçada de sempre, però almenys ho hauré intentat. Per mi, els reis, continuaran sent màgics em facin cas o no, i jo tornaré al Cruïlla 2018 amb els meus metre setanta i pocs, i com no, sent un imant per la gent més alta i que té la mala costum de posar-se al meu davant. Està clar, el món dels concerts és dels Gasol.

Com sempre, una mica del que vaig veure, poca cosa divendres… problemes físics. Dissabte tot el que vaig poder. Diumenge no hi vaig poder anar, per tant, sorry als altres.

Divendres 7 de juny. Tot venut.

Amb el seu contundent físic i veu, Dorian Wood ens va portar el seu Xalá (Atonal Industries, 2017), treball íntegrament en castellà. Com diu ell, quan componc no penso amb quin estil és la cançó, és pura inspiració. Volent-se despullar de la seva pell d’home, es va presentar amb un vestit vermell pura passió, pura sang, pura suor i pur sexe.

Sense poder acabar de veure a en Dorian Wood, em vaig encaminar cap a veure a l’Ani DiFranco  i al senyor Youssou N’dour, que em venia de pas. Dos exemples de cançó reivindicativa, cada un amb el seu estil i continent. El Youssou amb tot el color i els ritmes africans, transmetent l’Àfrica positiva. L’Ani amb el seu esperit combatent i independent des de la seva adolescència. Dues propostes diferents i alhora, amb el seu públic. Això és el Cruïlla, no?

Al nostre estimat Pau Vallvé, fa una setmana que el vam veure en el Festival Vida 2017. Així és que m’hi vaig passar un momentet per escoltar un parell de cançons i veure l’ambient. Pot ser que l’escenari escollit (Radio 3) fos massa gran pel tipus de música del Pau i crec que potser en el que va actuar El Petit de Cal Eril hagués sigut més adient, però com sempre públic fidel, bona banda, i ell, a donar-nos bona música.

Gran, que gran es El Petit de Cal Eril. Fa mig any ja el vam poder veure a la Sala Apolo i ens va al·lucinar. Ara, amb més rodatge, són un engranatge perfecte, en el que la pinya que formen el grup a l’escenari, no te ni una sola escletxa. El Movistar+ estava a petar, però millor escoltar a EPCE i als seus germans en distàncies curtes.

Mateix escenari que en Pau van tenir els valencians Aspencat. Rock-combatiu, reggae-protesta i rap-electrònic. Per saltar hores i hores i suar les cerveses que es van acumulant en una llarga jornada. El públic va haver de decidir que feia, o es quedava a veure un dels últims concerts dels Aspencat abans de l’anunciada retirada després de la seva gira 2017 o veure als Jamiroquai amb prismàtics. Repeteixo, això és el Cruïlla.

Jamiroquai era el grup que tothom volia veure. Després d’un llarg silenci i de cancel·lar dos concerts per motius de salut del seu líder Jay Kay, el grup britànic va portar Automaton (Virgin Emi, 2017). Primera part del concert dedicada majoritàriament a la presentació del nou treball, deixant la segona per recordar els seus grans èxits. Veure a Jay Kay amb un xandall de dubtós gust, amb guants i movent-se com Chiquito de la Calzada per l’escenari, per motius de la seva malmesa esquena, i segurament també pels mecanismes del seu nou barret-plomall, ha sigut la primera impressió (avui tornaré a mirar el dvd que tinc d’ells d’un concert a Verona del 2002, sniff…). Després ens hem dedicat a ballar com a bojos, tant els que els seguim des de ja fa temps com els que els ha enganxat més joves i a tractar d’esquivar uns barrets-pirata de propaganda que el respectable va agafar com si no hi hagués demà i després un cop cansats van ser llençats a l’aire… no sé que és més perillós, un pal selfi o aquests barrets (ull Cruïlla). La veu no l’ha perdut… a recuperar-se Jay.

Dissabte 8 de juny. Em trobo millor.

18:45 hores, vull veure als Exquirla sigui com sigui. La barreja del cantaor Niño de Elche i el post rock dels Toundra s’ha d’escoltar en directe. Llàstima que la veu del Niño es va escoltar molt fluixa en les primeres cançons. Per la resta, brutal. Entre el públic vam poder veure al mateix Dorian Wood cerveseta en mà, gaudint del concertàs.

Benjamin Clementine actuava a l’escenari Time Out. El sol escalfava amb ganes i molta gent va decidir optar per l’ombra de les grades. Això no va ser del gust del Clementine, que va insistir de sobre manera a què s’apropessin a l’escenari. La negativa de molta gent va fer que marxés de l’escenari, produint-se una estranya i llarga situació. Al final es va normalitzar i va començar el concert. Una barreja d’estils, entre jazz i cançó francesa, però a mi em va semblar amb certa fredor.

No va ser així amb el Little Steve & The Disciples of Soul. Bon concert, amb un rock-soul-sprenteniang. Amb un munt de músics a sobre de l’escenari que va fer que l’ambient és refresques i poguéssim gaudir de bona música fins entrada ja la nit.

A l’escenari Cruïlla els Txarango van aportar la seva bona quota de llatins, ska i rumba. Després de la seva tornada als escenaris aquest any al Poble Espanyol, ha sigut un no parar per ells. Cançons amb missatge i cantades amb ganes pels assistents.

Ha costat portar a Barcelona al Ryan Adams, però finalment Cruïlla ho ha aconseguit. Gran concert del músic nord-americà que no va decebre gens als seus incondicionals i tampoc als que no el coneixien tant. És un gran músic i Barcelona no es mereix que ens tingui tan abandonats. Un concert de qualitat.

Els Pet Shop Boys, que si és que n’hi havia, eren els caps de cartell del dissabte, van alternar èxits de sempre amb cançons menys conegudes. Escenografia efectista, com no podia ser menys. El temps pot passar per ells i per tothom, però van deixar-nos un gran espectacle.

A l’escenari de Radio 3, Dellé ens va portar la quota de ritmes jamaicans. L’esplanada estava a petar de gent i els que no volien ballar podien seguir el reggae contagiós tranquil·lament des de la grada. Ens ho vam passar bé nosaltres i crec que ell va gaudir també amb la calor de la gent.

Cala Vento, com sempre potent concert dels empordanesos amb el seu Fruto Panorama (BCore, 2017) i en l’escenari Movistar+. Bateria i guitarra, duet, com ells, indissoluble pel rock. Les pantalles que decoraven la carpa encara tremolen per la joventut i el futur que tenen.

Residente, hi vaig passar per curiositat. El seu hip hop llatí o reggaeton alternatiu no és de les músiques que més em motivin, però com sempre mai et deixen indiferent. Assegut a la distància, en la gespa, em vaig fer una petita dutxa de cançó protesta llatina.

Mentre anava d’un escenari a un altre, s’escoltava la potència i contundència de The Prodigy, tocant els seus himnes Breathe i Firestaster per a plaer dels més technos i electrònics.

Oques Grasses, divertits com pocs. I amb una sola frase que ho diu tot d’ells: els passos importants es solen fer sense roba. I és així com són els seus concerts, frescos, simpàtics, imaginatius, originals i diferents cada un d’ells.

Al final em vaig anar arrossegant fins a passar un moment per veure La Raíz. Rap, hip-hop, mestissatge i uns breus instants per AronChupa… que voleu que us digui, a part de la cançó 2017 del principal patrocinador del Festival, el millor van ser els globus amb leds a l’interior que van rebotar per sobre de nosaltres.

El Cruïlla 2017 no ha deixat de ser un festival multi-cultu-musical, en el que pots passejar-te  d’escenari en escenari i és com si ho fessis per les músiques del món. Potser pels cruillistes més puristes no ha sigut molt del seu gust aquest any, al haver-hi afegit propostes que poden semblar més comercials. Però s’ha de reconèixer que ha sigut una aposta i els hi ha sortit bé. L’any 2017 ha estat el de la consolidació i reconfirmació del Festival Cruïlla, tant musical com d’organització. Tot i el sold out del divendres i la gentada del dissabte, no vaig veure cap mal rotllo i vaig poder sopar i beure tranquil·lament amb espais suficients. I per mi han sigut dos dies de batejos de diferents estils i grups, que normalment no hagués escoltat, tot i faltar-me els 15 cm.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

La vida sense el Vida, no és tanta vida

in A PRIMERA FILA

Vida 2016, Festival Internacional de Vilanova i la Geltrú,1 i 2 de Juliol de 2016

De totes les descripcions que he trobat de la paraula vida, la que més m’ha agradat ha sigut la que diu: “Estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se”. I precisament aquest cap de setmana és el que hem fet en el Festival Vida 2016. Hem procurat anar d’escenari en escenari intentant-nos adaptar als diferents estils de música, sons, fets, gent….i hem evolucionat per procurar no tancar-nos en aquells que de bon principi més ens atreien.

Això representa anar amunt i avall, d’escenari en escenari, sense poder acabar de veure del tot l’actuació o perdre’t el principi de l’altre. Per sort, en el Vida, anar d’un lloc a l’altre és un plaer. Poder passejar pel bosc, passar pel túnel de llums per accedir dels escenaris més petits i més alternatius als de més gran format, mentre beus una cervesa o menges alguna cosa assegut en un dels múltiples espais d’esbarjo, és un luxe.

No vam poder anar a totes les actuacions que van programar els organitzadors, però vam fer el que vam poder i així us ho expliquem i us ho ensenyem.

El divendres vam arribar justets per veure a la Maria Arnal i el Marcel Bagés. Un tàndem poderós que en un escenari com el del Vaixell, va guanyar en intensitat i va fer que la gent que començava a arribar poc a poc, amb un respectuós silenci, escoltes com la veu de la Maria Arnal omplia el bosquet amb un cant potent i reivindicatiu.

A les set de la tarda, els Inspira els hi va tocar lluitar en l’escenari de La Masia, amb un mal horari. Era divendres, i segurament molta gent tot just agafava els cotxe i es posava a la carretera. Tampoc el bat de sol que els hi queia, i que els va tocar de ple, els va ajudar gaire. Tot i això, amb ulleres de sol, els barcelonins van començar a escalfar l’ambient amb el seu bon directe, i van continuar presentant Greta juntament amb un petit repàs d’antics temes.

Més tard vam tornar a l’escenari del Vaixell, on Kiko Veneno, acompanyat per Refree, ens va tornar a passejar en un mercedes blanco. Fa temps ja dels èxits del José Maria, impulsor del flamenc-pop, però a la gent li encanta poder entonar pónme esa cinta otra vez, pónmela hasta que se arranque…

KIKO VENENO + REFREE AL VIDA

Difícil va ser poder poder-nos apropar a l’escenari de La Cova, nou en aquesta edició del Vida 2016, per la gentada que hi havia per poder veure a The New Raemon. El públic va omplir l’ondulant petit terraplè del davant i es va deixar portar per les cançons del seu recent treball.

De nou, a l’escenari de La Masia, els Villagers van ser el primer plat fort de la tarda. La banda de Conor O’Briend ens va portar el seu impecable folk. Un concert preciós i amb una sensació ambivalent, que com més cançons escoltaves, més veies amb pena que quedava poc perquè s’acabés l’actuació.

Els Manel van portar el primer gran ple de la nit a l’escenari Estrella. Amb la gent asseguda i guardant lloc des de feia estona, els catalans van portar el seu electrònic Jo competeixo. El fenomen Manel, es mereixedor d’estudi. Que treball que treguin, treball que sigui nº1 en vendes, és per treure’s el barret. Però a mi, amb Manel sempre em passa el mateix, trobo a faltar la connexió amb el públic, tot i que aquest en coneix a la perfecció les lletres de totes les seves cançons.

MANEL AL VIDA

Els neozelandesos Unknown Mortal Orchestra ens va portar un dels primers concerts amb tocs psicodèlics que ens esperava aquest cap de setmana. Pop experimental, executat amb mode lo-fi, paraula que sembla tornar a estar de moda. La passejada d’en Ruban Nielson entre el públic amb un cable pel micròfon quilomètric i els seus “solos” de guitarra van captivar a la gent, si encara no ho estava.

Wilco, que va ser el segon grup en el gegantí escenari Estrella, no van decebre als seus incondicionals. Poques coses s’ha de dir d’una banda com Wilco després de més de 20 anys de carrera. Han inspirat a moltes bandes, amb registres que van des del rock i country alternatiu, al pop més clàssic. Segur que van entusiasmar als seus incondicionals, mentre que a la resta els va semblar un concert correcte.

WILCO AL VIDA

Pel meu gust, i fins a l’hora que ja vam marxar, si hagués sigut un partit de futbol entre La Masia i Estrella, crec que el divendres, hagueren guanyat els primers.

El nostre dissabte començà a La Masia, amb el Niño de Elche. El nen dolent que traspassa les fronteres més puristes del flamenc i les endinsa en un món de samplers, fent servir per exemple, un antic transistor per acompanyar-lo, o els rfiffs. El Niño ens va donar el seu “arte” amb una barreja de poemes clàssics i reivindicatius. Com ell mateix va dir a dalt de l’escenari, ell era la Verge del Rocío i nosaltres els peregrins que ens empassàvem la pols a punt de saltar la tanca que ens separava.

Basia Bulat, en l’escenari Vaixell, que semblava fabricat per a ella, va donar el toc folk de la tarda. Escenari fantàstic per a distàncies curtes, la canadenca es va posar a la butxaca al nodrit grup de gent que van assistir hipnotitzats al seu concert, sobretot quan va interpretar temes d’autors catalans i espanyols.

Després de la bona acollida que va tenir en la segona festa de presentació del Vida, l’organització va tenir l’encert de portar-los al festival gran, ens referim als Balthazar. Els belgues segurament van ser una de les sorpreses de la nit, i van tornar a confirmar que la seva música guanya en directe. Barrejant cançons dels seus tres treballs, la gent es va entregar en massa a les composicions dels belgues.

The Divine Comedy va fer veritat la dita que les grans bandes sempre sonen bé t’agradin o no. Pot ser festivals i escenaris d’aquest tipus no son el millor lloc per veure i escoltar el show de Divine Comedy, que pel meu gust és millor en recintes tancats. Però van demostrar que són una gran músics que veure’ls, sempre és una experiència. La gent ho va agrair, però sense grans estridències.

THE DIVINE COMEDY AL VIDA

Odio Paris ja ha deixat l’etapa de ser considerat un grup revelació per ser un imprescindible als festivals com a banda de referència. Amb un directe cada vegada més treballat, van fer ressonar-lo a l’escenari de La Cova.

A La Cabana, Baywaves va portar el seu pop-psico-light-dèlic. Tenia moltes ganes de veure’ls més estona de la que ho vaig fer, però la coincidència d’horaris amb els Nada Surf, va fer que hagués de marxar corrents. Una cosa que potser hauria d’intentar evitar l’organització per edicions següents. Si continuen així i cuidant les produccions de les seves cançons, tindran un llarg camí a fer.

Nada Surf, quartet, trio, que més dona. La manca d’un dels seus membres per raons aeronàutiques no va deslluir gens l’actuació dels novaiorquesos, que van aconseguir espantar els “fantomas” que assegurava que hi havien Matthew Caws en el proper bosc. Les seves bones cançons i les superbes rastes de Daniel Lorca van omplir l’escenari i van convèncer a un públic que tenia moltes ganes de sentir-los tocar el més representatiu dels seus treballs.

Kula Shaker, van succeir als Divine en l’escenari Estrella. Banda feta, desfeta i tornada a fer, famosa per ser una de les representants del denominat brit-pop i també per barrejar influències de la cultura hindú. Els Kula van donar a l’escenari l’energia que potser vam robar a faltar en l’actuació anterior amb un grapat d’antigues, però bones cançons.

KULA SHAKER AL VIDA

Pel que fa a l’última part de la definició de vida que hi ha al principi, la deixarem per un altre dia. Realment acabes cansat després d’un cap de setmana de concerts i no estàs per gaires “reproduccions”, però això si… vas a dormir amb un somriure d’orella a orella.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Ves cap amunt