Nico Roig

En Pau Vallvé a Can Rin

3 d’agost de 2017. Can Rin. Cabrils

Ahir, a tocar al vespre, vam gaudir en un ambient molt familiar, de les cançons d’en Pau Vallvé a la terrassa de Can Rin. No es va centrar en el seu últim i exitós disc Abisme cavall hivern primavera i tornar, sinó que va fer un repàs a alguns dels seus èxits. Així van sonar, entre altres, Benvinguts als Pirineus o Tots som molt millors. Però també alguna de l’últim disc, com Que vingui l’hivern, molt adient amb la calorada que fot aquests dies.

Amb l’estiu apareixen terrasses i espais a l’aire lliure on s’hi programen concerts de música de tots tipus i estils. En una petita població del Maresme, Cabrils, d’on n’ha sorgit un dels grups de música de l’estat més interessants i importants, els Madee, hi ha un restaurant que ja fa anys que tenen una programació estable de concerts acústics a l’estiu. És Can Rin. El seu propietari, en Pep Masiques, baixista dels Madee i de Prats, i el tècnic de so dels concerts, en Lluís Cots, bateria dels mateixos grups que en Pep, porten des del 2012 programant concerts molt interessants en un marc magnífic. Tenen la sensibilitat, els contactes i l’amor per la música i això fa que les propostes que fan siguin interessants i els artistes es sentin ben cuidats.

Per motius personals, aquest any, de moment, només hi hem pogut assistir el passat dijous 3 d’agost a l’actuació d’en Pau Vallvé, amb la que hem obert aquesta petita ressenya, però tots els dijous del juliol ja hi van haver concerts. Nosaltres n’informem cada setmana al nostre twitter. Seguiu-nos per assabentar-vos-en!

Els propers artistes a passar per la terrassa de Can Rin seran en Nico Roig, la Pavvla, l’Helena Miquel i The New Raemon, un clàssic de cada estiu.

A gaudir de l’estiu i de la música!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Entrevista a Nico Roig: Vol. 71 sona “amb la gravetat d’un altre planeta”

05 de desembre del 2016, El Coll – La Teixonera, Barcelona.

 

Ahir celebrà el seu aniversari i, pel que explica, la festa fou sonada. De regal els amics el feren responsable d’una entranyable criatura de quatre potes, en Fideu.

S’ha fet fosc i malgrat tenir l’hivern a tocar la temperatura és agradable, així que decidim acompanyar a amo i gos a fer la passejada. Arribats a una placeta ens aturem una estona per poder fer quatre preguntes al músic barceloní. Estem molt interessats en la gestació i el part del seu darrer treball discogràfic però la primera qüestió és obligada:

__________________________________________________

L’ampli: – Nico Roig, ja saps si vols anar al cel?(*)

(N) – Penso que no, la veritat. Sempre he cregut ser d’aquells que prefereix anar a l’infern. El cel se’m presenta molt avorrit. Com a reconeixement a una vida virtuosa m’agradaria més que posessin una estàtua meva en alguna plaça.

 

L’ampli: – Si ens demanen opinió votarem a favor d’aquesta idea. Parlem ara del teu darrer treball: Vol. 71 és un treball carregat de sentiment amb històries i personatges molt diversos però, en conjunt, la sonoritat sembla seguir un patró. Existeix la intenció de donar-li un caràcter conceptual?

(N) – Sí, potser no tant conceptual com que tingui una sonoritat homogènia. En posar-me a idear Vol. 71 vaig pensar en obrir-ho tot, a donar-li espai. He utilitzat molt el reverb, volia que sonés amb la gravetat d’un altre planeta. És com si en un altre lloc de l’espai revessin un senyal de la Terra i el processessin.

 

L’Ampli: – I què ens dius dels terrícoles implicats? Per l’enregistrament del disc has comptat amb uns col·laboradors de luxe. Com sorgeix la idea de treballar junts?

(N) – Tenia molt clar com havia de sonar el disc i els vaig anar a buscar. Són grans músics i ens entenem a la perfecció. El David Soler (M Clan) i jo fa temps que toquem junts, amb en Pau Rodríguez (Za!) havíem format part de La Orquesta del Caballo Ganador. A en Juan Rodríguez Berbería (Seward) l’admiro i tenia moltes ganes de treballar amb ell. També estava molt interessat en la aportació particular que podia fer cadascú d’ells.

 

L’Ampli: – En relació a això últim: Ha influït molt la composició de l’equip en el resultat final o aquest s’ajusta en gran mesura a la teva concepció inicial?

(N) – El fet de que l’equip estigui composat per músics amb agendes atapeïdes ha fet que el procés de creació hagi estat menys col·lectiu del que en un principi havia desitjat així que, per bé o malament, el resultat s’assembla molt al que tenia inicialment al cap. Per sort els companys són gent molt ràpida, uns cracks que de seguida van captar la idea i se la van fer seva.

 

L’Ampli: – T’hem sentit dir que per a que el directe aconsegueixi transmetre allò que el disc amaga, Vol. 71 s’ha d’executar amb banda. Tenint en compte que tots sou músics de cul inquiet com es presenta la gira?

(N) – Ho haurem d’anar veient. Ara mateix estem preparant una petita gira abans de fer la presentació oficial a Barcelona. El que vingui després anirà molt en funció de l’impacte i l’interès generat pel disc, que desitgem sigui gran. Tots els membres estem compromesos amb aquest projecte i ens fa molta il·lusió poder-lo mostrar en viu.

 

L’Ampli: – Si busquem trets en comú amb els teus anteriors treballs el que resulta més evident és que conserva els textos càustics, la crítica vers alguns dels mals que afecten la societat que ens envolta. Encara et sents com una gamba?(**)

(N) – El que és cert és que encara hi ha molts temes que em preocupen. Haig de dir, però, que les cançons no les decideixo, en la manera que van agafant forma a mesura que les vaig fent i sovint reflecteixen les meves pròpies contradiccions internes. M’agrada que siguin un diàleg amb un mateix, aprofitar l’oportunitat per qüestionar-me les idees i no fer-ho de forma gratuïta sinó amb una intenció i un sentit. En definitiva, t’ajuden a conèixer-te millor.

__________________________________________________

Petant la xerrada ha anat passant el temps i ha refrescat. El pobre Fideu tremola i no el volem fer patir, així que donem per acabada l’entrevista. Abans de començar-la teníem moltes ganes de conèixer alguns detalls d’aquest Vol. 71, ara encara en tenim més d’escoltar-lo en directe. De ben segur serà una gran experiència.

 

(*): Escolteu Vol. 83
(**): Escolteu La gamba

 

Entrevista: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Pau Vallvé, un dels dolents

 07/03/2013 – C.A.T. de Gràcia

Gran cita a l’auditori del Centre Artesà Tradicionarius a la Vila de Gràcia, un escenari on el protagonista de la nit sembla sentir-se prou còmode. Tant és així que el clima fou càlid des de l’inici. L’enclavament ajudà així com els assistents que l’omplirem fins a vessar, un públic entregat que esperava amb delit l’ocasió d’escoltar el de bosc en viu. I és que malgrat haver ofert d’altres concerts, segons explicà el propi Vallvé, aquell era el dia “de petarlo”.

Dit i fet, realment el directe d’aquell vespre estigué a l’alçada de les expectatives.

A nivell formal moltes coses semblen haver mudat des del 2010: Roig i Casadesús repeteixen en la formació però aquest últim, polivalent, ha deixat el baix per a encarregar-se dels teclats i la guitarra. Pep Mula i Miquel Sospedra, bateria i baixista respectivament, acaben conformant un quintet contundent.

A diferència dels seus anteriors directes, on els músics sovint treballaven asseguts i oferien una imatge més pausada, el ritme s’apodera de l’escenari. Amb això no insinuem que l’espectacle esdevingui una festa caribenya però sí que el fet de que els artistes, dempeus, es moguin en funció de la cadència aporta dinamisme i confereix una imatge més rockera a la banda. A més a més en Pau assumeix definitivament el rol de líder mantenint-se, guitarra en mà, en primera fila.

Matisem, però, que no tot són canvis, l’estil i caràcter del compositor es mantenen invariables i com de costum regalà als assistents algunes perles en forma d’interludis monologats. Gràcies a aquests, en part, hom pot entendre i conèixer la història que expliquen les seves cançons on queden palesos tant la seva consciència política com el seu humor àcid i amb mala baba. A baix, a les valls, per exemple, dona veu a un animal que observa com la raça humana es carrega el planeta que habita, el que ens situa a tots nosaltres en el bàndol dels dolents.

Estanislau Verdet, aquell alter ego entremaliat que l’acompanya des de fa uns anys i que molts esperem que tard o d’hora ressusciti, aquest cop va treure el cap menys del que fins ara era habitual; lo just per barrejar-se amb Willy Fog i els Beatles. Tampoc sonà cap tema d’U_mä, una mostra més de que amb dos àlbums a l’esquena el projecte Pau Vallvé (en solitari) comença a agafar entitat pròpia.

El concert, doncs, avançà entre temes d’aquests treballs amb lleugeres excepcions con una inesperada versió intercalada del True Love Will Find You in the End de Daniel Johnston.

Recordar per últim que L’Ampli ja situà el de bosc entre els 10 millors àlbums nacionals del 2012; enguany el directe manté el nivell i estem segurs que ho farà al llarg de tota la gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

“El que fa que una cançó sigui delicatessen és l’emoció”

Després de cinc anys d’emissió, el programa Delicatessen d’iCat fm ha decidit abandonar per uns moments l’estudi i ha sortit al carrer – en concret, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm- per fer un regal a tots els seus oients. Un regal embolicat amb delicadesa i amb melodies on els protagonistes són el català Nico Roig i el nordamericà Kyle Fields del grup Little Wings. Tenim el plaer d’asseure’ns còmodament i posar la cervesa sobre una taula amb espelma inclosa, i escoltem en format acústic a dos artistes ben diferents mentre estem rodejats de Manels, Amics, 4ts 2es i d’altres col·legues i seguidors del programa. Ens podríem aturar en mil i un detalls més de la festa, però preferim escapar-nos i xerrar una mica amb l’Albert Puig, el pare de veu hipnòtica d’aquest univers Delicatessen.

Com et sents davant la teva primera festa Delicatessen?

Super feliç. Em venia molt de gust fer un programa a l’aire lliure. Que la gent es pogués veure les cares una mica i que els músics poguessin sentir els aplaudiments, coses que no passen a la ràdio.

Per què heu tardat tant de temps en muntar un concert com aquest?

Primer hi ha una mica de consolidació del programa. Sí que és cert que amb cinc anys veus que la cosa funciona. De vegades també perquè la idea surt quan surt, i després quan trobes el suport, en aquest cas la Damm que ens ha ajudat econòmicament per fer-ho. Totes les circumstàncies idònies s’han ajuntat i han donat lloc a fer-ho en aquest moment. Si ho haguéssim pogut fer fa tres anys ho hauríem fet igual. A mi el que m’agradaria és poder-ho fer la setmana que ve o d’aquí a quinze dies.

…Continuarà?

La idea és que sí, per tal de poder fer passar molts artistes per aquí. És realment difícil que molta gent pugui tocar en un concert normal, i els volem donar l’oportunitat. A més a més, tenim la possibilitat de convidar els oients. La idea és que sí, però els astres s’han d’alinear perquè així sigui.

Què fa que una música sigui Delicatessen?

Jo crec que amb els anys tinc l’oïda una mica malalta. Em passo tot el dia escoltant música i quan hi ha una cançó que té alguna cosa especial la poso. És clar, qui tria les cançons sóc jo, a partir d’aquí sóc el responsable. Després és evident que hi ha cançons que les poses i no tenen la resposta que t’esperaves entre la gent. De cop i volta hi ha cançons que tens clares, que saps que captivaran al públic. Jo crec que a la llarga els oients i jo ens coneixem una mica. També diria que les cançons delicatessen en general són molt delicades i tranquil·les, tot i que de tant en tant hi ha alguna cançó canyera que també ho és. En definitiva, crec que el que fa que una cançó sigui delicatessen és l’emoció.

Quina importància té la música local al programa?

Moltíssima. Jo que porto bastants anys fent ràdio he viscut moments en que era bastant complicat posar segons quines coses perquè hi havia unes quotes a seguir. Avui en dia no, actualment la música catalana forma part d’un cinquanta per cent del programa. Hi ha dies que no en sona, i hi ha dies que faig un programa sencer de música catalana. L’escena d’aquí és extraordinària, hi ha moltíssimes coses bones i el que m’agrada és poder-les barrejar tranquil·lament com hem fet avui.

Com vas descobrir el món de la música?

Jo diria que el vaig descobrir tard, perquè a casa meva sí que s’escoltava música però no hi havia melòmans. Recordo l’institut com una de les primeres èpoques en les quals em vaig interessar per la música. Va ser gràcies als amics segurament, i als germans grans dels meus amics que ens ensenyaven coses.
Vaig entrar molt pel heavy, era de moltes coses que avui en dia em fa vergonya dir, però jo escoltava molt Barón Rojo, Leño, i grups així. Vivia en una ciutat dormitori i això es portava molt. També escoltava Led Zeppelin, i aleshores descobries una cosa que es diu Simon & Garfunkel i t’agradava. A partir d’aquí ja em vaig enganxar a molts tipus de música.

Escoltes música delicatessen a casa o et poses altres coses?

Escolto moltes coses. M’agrada molt el flamenc i és una música que precisament no poso molt al programa. Tinc un esperit bastant ‘rockero’ i a vegades em poso molta guitarra distorsionada i amb molta castanya. Però també sóc molt de Caetano Veloso, Rubén Blades o Rufus Wainwright.

Que els diries als programadors de festivals d’aquí?

Que siguin originals bàsicament. Avui en dia amb la crisi tothom ha de tirar molt dels artistes d’aquí perquè són els més barats. Però dins això hi ha molt on triar, i per tant la originalitat crec que és essencial. Ja sé que és difícil dir que la gent s’arrisqui perquè després necessiten vendre entrades i això és obvi. Però sí que poden jugar una mica amb aquella balança que els permet tenir un cap de cartell que arrossegui a gent i alhora fer apostes noves.
Jo sóc molt fan del Primavera Sound, per exemple. Evidentment els recursos que tenen al Primavera no els té ningú. Pots agafar el cartell i marcar-te noms com Richard Hawley, Rufus Wainwright, Beirut, etc. En aquest festival hi ha tantes i tantes coses de qualitat que tu et pots muntar el teu propi festival delicatessen. Per mi és una sort tenir un festival com aquest a Barcelona perquè abans per veure això te n’havies d’anar al nord d’Europa o a l’altra punta del món.

Diga’ns el teu ‘disc populi’ (tres discos que t’han marcat, que recomanaries molt).

Te’n diré tres però te’n podria dir mil, eh? Igualment demà te’n diria uns altres mil i serien completament diferents. Però és evident que triaria qualsevol disc de Caetano Veloso. Per mi és com l’artista integral i dels que millor s’ha sabut renovar amb el temps. Diria ‘Livro’ per exemple. Un disc que m’agrada molt i que em posa del revés és ‘Want One’ de Rufus Wainwright. I com a exemple de la meva etapa adolescent et diria ‘Led Zeppelin II’, de Led Zeppelin o qualsevol cosa de Jimmy Hendrix.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Primera edició del Faraday tardor: l’adéu brillant d’Astrud, la profunditat d’en Nacho Vegas i les lliçons del mestre Sisa

Vam canviar la brutal tempesta que va descarregar a Vilanova i la Geltrú per la pluja fina d’Anímic, primera actuació al confortable auditori Eudard Toldrà, al marc de la primera edició del Faraday tardor. Encara bastant buit de gent, els Anímic, liderats per en Ferran Palau i la Louise Sansom, tocaren bàsicament els temes del nou “Hannah”, amb incursions als anteriors “Himalaya” o “Hau o Hiu”

La música d’Anímic va servir per eixugar-nos còmodament, amb un estil que podríem anomenar folk progressiu trobadoresc. I és que efectivament, semblen l’actualització dels “Esquirols” al segle XXI, demostrant un gran amor per la natura, la muntanya i els animals. Aquest amor el van acabar de demostrar amb el tema “L’hospital dels animals”, on imitaven el so de diferents animals, entre ells un porc: tota una declaració d’intencions.  No se si viure a Collbató implica un allunyament excessiu de la civilització (la Louise Sansom feina 15 anys que no passava per la perruqueria, ens va dir) però és clar que Anímic són un grup que a vegades semblen sortits d’una vall del Prepirineu amb problemes de despoblació, dit sense desmerèixer  a ningú.

Dit això i musicalment parlant destacaria dels temes que van tocar el “Blue eyed tree”, molt potent en directe i especialment el tema “Boirina”, que amb rerafons de percussió tribal, m’atreviria a dir que ha de marcar les tendències del grup en un futur (per un moment em van semblar “The Dodos”) També molt bon final amb la cançó “Taüt”. Tots les cançons citades són del “Hannah”, el darrer disc.

Després d’Anímic va arribar l’ultra positiu Pau Vallvé, amb els seus missatges esperançadors pel món. Confirmant el seu optimisme, en Pau es va deixar anar i ens va dir que quan va escriure les lletres del seu disc com “Estanislau Verdet”, totes contenien la mateixa conclusió: “tot és una puta merda”. En Pau va repartir especialment contra la crítica, dient per exemple que als seus amics poetes se’ls valora per portar restaurants, que a ell se’l valora  per les seves lletres i no per la seva música, i que en canvi es lloa a molt músics que no valen tant. I també que seguia enfadat amb el món “però no tant”. Menys mal.

Pel que fa al concert, en la seva línia: boníssim. Acompanyat per Maria Coma (teclat), Jordi Casadessús (baix) i en Nico Roig (guitarra i tornavís. Repeteixo, el Nico Roig va tocar la guitarra amb un tornavís: al·lucinant), van combinar temes del darrer disc del Pau “2010”, amb incursions a Ü_ma i Estanislau Verdet, com és habitual. Mestratge amb el looper amb la formidable “Vacances” o “Un finlandés al Congo”.

I després va venir en Jaume Sisa, al qual no havia vist mai en concert. Es va presentar amb una guitarra, una cadira i res més. Es va posar a tocar i contar histories i per un moment vaig patir. Quan al segon tema es va aixecar de la cadira, va començar a fer sons amb la boca i els peus per acompanyar les cançons, vaig pensar que estava veient la reencarnació d’en “Bernardo”.  Però em vaig equivocar.

Jaume Sisa és un brutal comunicador. Sense recursos tecnològics ni altra parafernàlia, va ser capaç d’absorbir totalment l’atenció de l’auditori, ja quasi ple, explicant histories de barri (d’un personatge pretesament imaginari, però clarament autobiogràfic) i cantant temes amb aquest to característic, en el qual allarga les vocals i utilitza la veu com instrument, resultant una mescla entre el Pau Riba i el Lou Reed.

Traca final amb “El setè cel”, “Qualsevol nit pot sortir el sol”, i últim genial tema d’acomiadament que ens va fer riure a tots. I és que el vell Sisa va donar una lliçó als joves: el talent és important, però saber-lo comunicar ho és el doble. Que n’aprenguin.

El dissabte vam començar a les 18 h. amb The Marzipan Man. El grup tenia el repte difícil de portar al directe el seu notable darrer disc “Adventures”. El repte no era fàcil perquè es tracta d’un disc ple de matisos i arranjaments, llargament elaborat. Tant és així, que enlloc del pop oníric ambientat en contes infantils del disc, el directe va resultar un concert més sorollós, a vegades fins i tot tendent a un estil post-punk. En temes com “Life goes on”, reconeixíem més l’estil de cambra de l’home massapà, però en d’altres com “When little Johanna dance”, vèiem més el massapà cridaner, o bé el massapà joiós, també podríem dir. En tot cas, un concert que, presidit per l’especial veu de The Marzipan Man, no va deixar indiferent a la poca gent que en aquell moment hi havia a l’auditori.

Després van venir els 4t 1a, liderats per en Pere Jou, l’home de les reverències. Un estil folk-pop molt fi i perfectament executat que no provocarà que t’aixequis de la butaca, sinó que et relaxis en ella. “No som l’alegria de la huerta”, va dir. “Ens contracten a discoteques però no hi anem pels horaris”, feia broma mentre cantava amb precisió els temes del seu primer disc “El món en un cafè”.

La veritat és que en una època on els cançoners dels Agrupaments Escoltes necessiten una urgent renovació, no aniria malament fer-ne de nous posant de dalt a baix totes les cançons 4t 1a, ideals per anar d’excursió i fer un foc de camp (I que no faltin els Anímic).

El següent en entrar, ja amb l’auditori pràcticament ple, va ser un dels artistes més esperats del festival: en Nacho Vegas.  Amb els cabells tapant-li la cara i un caminar quasi espectral, l’artista va fer un recital de profunditat i emoció, cantant amb la seva veu penetrant temes del seu darrer disc “La Zona Sucia”, com ara “Cuando te canses de mi”, o “Cosas que no hay que contar”, i combinant-los amb temes més clàssics seus, com “Que te vaya bien Miss Carrusel”, excelentment acompanyat a la guitarra per Xel Pereda, o bé “Ocho y Medio”, amb el qual va tancar el concert, un dels més aplaudits del festival.  Destacar també al teclat i l’acordió l’habitual Abraham Boba, que va complir amb nota.

En Nacho Vegas va recordar que va actuar en la primera edició del Faraday d’estiu l’any 2004, i que ara ho feia en la primera edició del Faraday tardor. Va agrair que el festival no s’hagi massificat, i que per tal de veure bona música “no haya que estar al lado de un bafle encima de un pedregal”. Molt gràfic.

I per últim vem tenir els Astrud i el col·lectiu Brossa. Fidel a si mateix en Genís Segarra va entrar amb mitjes i sabates de tacó, i el primer que va dir és que a l’entrada de l’escenari hi havia un cartell que deia “prohibido entrar”, però que ells “habían entrado” igualment.

Un concert alegre i trist. Alegre perquè Astrud són Astrud i trist perquè era l’últim que ens ofereix el grup, atès que en Manolo Martínez, el cantant, se’n va a viure dos anys a Nova York, deixant en suspens el grup. No se si va ser la relaxació de saber que és el final o les ganes de fer-ho bé, però la veritat és que el concert resultant va ser genial.  En Genís, divertit, fent de mestre de cerimònies, presentant els membres del grup amb les seves ocurrències i en Manolo, ballant, movent-se, amb una soltura absoluta, encomanant el bon rotllo que emana aquest grup. I el Col·lectiu Brossa, donant un embolcall clàssic als temes pop del grup, entre l’avanguarda i el cabaret.

El repertori va ser l’habitual, destacant “La páliza”, “Lo popular”, “El Vertedero de Sao Paulo”, i amb final consecutiu de hits amb “Todo nos parece una mierda”, “Io voglio vederti danzare”, o “Hay un hombre en España”, clàssics per acomiadar, tot l’auditori dempeus, un grup de referència del pop espanyol. Un fabulós final del Faraday tardor.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro i Tatiana Moret