Tag archive

Nacho Vegas

Vida Festival 2019: Chapeau!

in A PRIMERA FILA

Vilanova i la Geltrú, 4, 5 i 6 de juliol del 2019, Vida Festival

La nostra visita al festival musical vilanoví per excel·lència (parlem, com no, del Vida Festival) no podia resultar més satisfactòria. Alguns podríeu (potser amb raó) replicar-me i fins i tot assegurar que si hagués tocat Beirut… Pse, no sé què dir-vos, en termes generals va estar tan xulo que el disgust inicial es va dissipar tan ràpid com la minsa pluja que va caure dissabte.

I és que sí, perquè la Sharon Van Etten va assumir, traslladada a l’escenari gran (Estrella Damm), amb professionalitat i amb solvència, el rol de cap de cartell. Aquells pantalons, a més, no tothom els sap lluir (macho mode off, si fos un home diria exactament el mateix).

Però vaja, anem per parts, doncs dijous ja va ser de traca.

En arribar trobàrem en Pau Vallvé a La Cabana, escenari tradicionalment reservat a propostes “petites” i alhora carregades d’energia. Encert, per tant. Qualitat i savoir-faire del power trio, contrastada àmpliament per aquesta redacció, amb els que aviat es posà el públic a la butxaca.

José-González – Foto: Christian Bertrand

Un luxe, com de costum, escoltar en José González. Molt solet se’l veié a la tarima king size, però ell es bastà i es sobrà. El repertori fou variat i inclogué brillants versions de temes dels Beatles, Massive Attack i Al Green, així com de propis i obligats com Stories we build, stories we tell.

No fa gaire que assistírem a la defensa del deliciós Energia Fosca d’El Petit de Cal Eril al, també deliciós, Festival Muda. Tant fa, res ens havia de privar del goig de veure actuar una banda que “funciona sola”, impulsada, probablement, per alguna mena d’energia còsmica. Llum en la foscor.

Fat White Family – Foto: Mika Kirsi

L’experiència Fat White Family fou molt grata, doncs a l’entendre de qui escriu aquestes línies aquesta colla de mossos amb pinta de chav britànic amb ganes de marro tenen essència (i no precisament d’aigua de roses). Actitud creïble i so contundent que engrescaren els de sota.

Sortits de la mateixa taverna, Sleaford Mods: quin magnífic despropòsit. Recital sense sorpreses però, vaja, que no calgueren. Públic entregat als lladrucs de Jason Williamson i als ritmes enregistrats (i més treballats en el seu darrer àlbum, Eton Alive) de l’inseparable Andrew Fear. Genial.

Excursió fins a l’escenari La Cova, toquen els Cala Vento. Els empordanesos connectaren ràpidament, com saben fer, amb els nombrosos congregats. Viu intens on, per forma i contingut, tothom (a excepció del personal de seguretat, estricte i esbroncat) quedà content.

Hot Chip – Foto: Christian Bertrand

Plat fort. Hot Chip surt a escena. La corona, sens dubte: enèsima demostració del gran estat de forma pel que passen aquests veterans de l’electrònica popera. Sí, sonà Ready for the floor, però també molt del flamant A Bath Full of Ecstasy. i un inesperat cover del Sabotage dels Beastie Boys. Festassa, de debó, del millor del festival i (atenció) de l’any.

El divendres, primerament, ens endinsàrem dins el bosc per assistir a l’actuació d’en Kevin Morby. L’escenari El Vaixell, però, és tan cuqui com trampós. La intimitat pretesa per l’indret i aquella tarima marinera desapareix engolida per un mar de veus desconsiderades que confonen un recital proper amb la música ambient d’un xiringuito de platja. El concert? Molt bé, comentaven, spritz en mà, un parell de caps.

Sharon Van Etten – Foto: Christian Bertrand

Després Sharon Van Etten. Poc afegirem al ja dit a l’entradeta. Ens agrada més així, quan ensenya garra, com feu a Comeback Kid. Cap al final, val a dir, s’amansí una mica, però la feina fou feta i molt ben feta.

Anotada en la llibreta de redactor com a actuació obligada de la nit: Fontaines D.C.. La baixa de Beirut els permeté mudar-se a La Masia Levi’s, aconseguint aixi un millor aparador. El dublinesos portaren a la maleta el seu aclamat Dogrel i, per Adraste, que tan preuat equipatge fou del grat de la multitud. Destacarem la super-ballable Big, però també peces amb menys bits per minut com Roy’s Tune.

La redistribució horària permeté també que el directe de Temples no coincidís amb el de Fontaines D.C.. Nom en lletres majúscules al cartell que, diguem-ho, estigué faltat de punch (opinió personal). Brillaren, és clar, Certainty i Shelter Song.

Superchunk – Foto: Mika Kirsi

What a Time to Be Alive, oi? Això afirmen uns (molt) vius Superchunk que a aquestes alçades encara saben, perfectament, com insuflar energia a qui, per manca d’hores de son i una edat (no serveix de res negar-ho) ja pensava en anar passant cap a casa. Valgué la pena, que cony.

Migdiada vital i de tornada a la Masia d’en Cabanyes. Dissabte.

Ferran Palau – Foto: Judit O

Humitat i gent no faltaren a una nova cita a El Vaixell. Ferran Palau, escudat pel Jordi Matas, lluità contra les inclemències meteorològiques per tirar endavant una audició amenaçada per la pluja. L’audàcia pagà la pena, els valents (artistes i assistents) feren tornar la màgia a tan especial entorn. El molt rodat Blanc (com a fil conductor) obtingué, d’aquesta manera, allò que no aconseguiren Morby i amics un dia abans.

Gus Dapperton, per contra, havent escampat la tempesta, no estigué a l’alçada del privilegiat marc que li correspongué. Hi ha bons ingredients (escoltar, p.e., Prune, You Talk Funny) però al directe li mancà cocció. A veure si per la propera…

Amb Nacho Vegas arribà l’esperat moment de seure en una de les, estratègicament col·locades, bales de palla. L’asturià, únic representant espanyol a l’escenari gran, acompanyat dels habituals, presentà alguns dels temes (Crímenes Cantados, Ideología) inclosos en el seu darrer treball discogràfic, Violética. En l’acostumat interludi reivindicatiu, que l’honora, membres del CIE de Barcelona prengueren el micròfon per denunciar la injusta situació dels interns.

Tanta profunditat, però, demandava a crits quelcom de més superficial. No caurem en l’error de menystenir la feina de les Cariño, ans el contrari, el tontipop fa una funció i elles la saben dur a terme amb mestria.

Madness – Foto: Christian Bertrand

Férem posteriorment “un pas més enllà” per apropar-nos a la pista central. Torn d’una de les actuacions més esperades de l’edició: Madness. Declaració d’intencions amb One Step Beyond obrint l’acte. La resta fou un viatge pels seus incontestables hits, sovint manllevats per la publicitat, en un exercici de comunió intergeneracional. Els anys hi són (amb tot el que això implica), però els britànics controlaren els tempos per a que la festa no decaigués. Ballaruga desfermada amb el definitiu Night Boat To Cairo.

La millor manera de posar fi al nostre pas pel Vida és, i així fou, amb un directe d’alçada. Lo dels alemanys Meute s’ha de veure, no pel YouTube, presencialment. Instrumentació clàssica de vent metall i percussió de marxa militar per a emular analògicament la sonoritat d’una sessió hipnòtica de house.

Tanquem la paradeta amb la, difícilment qüestionable, sensació de que l’organització ha fet una feina excel·lent. Ens traiem, un cop més, el barret: Chapeau!

Alex Reuss
Redactor

Nacho Vegas

El cantautor asturià Nacho Vegas ha donat un gir a la seva obra amb l’últim disc “Resituación” (2014), un treball al qual sense embuts pren consciència política. I a la seva nova faceta de cantant protesta ha aconseguit verdaders himnes que han calat de manera profunda, com és el cas de la tornada “nos quieren en soledad, nos tendrán en común” de la cançó “Runrún”.

A “Polvorado” canta “polvo somos y en pólvora nos convertiremos” i a “Actores poco memorables” surten personatges com Ramón, un policia nacional que es guanya la vida de torturador. És un àlbum polític que a  “Libertariana song” parla de justícia social i meritocràcia i que inclús és l’únic tema instrumental es posiciona al seu títol d’“Indefensos”. Així no d’estranyar a que s’acomiadi dels seus concerts amb un “puxa Asturies libertaria y socialista” o que entre les seves noves cançons, encara no gravades, hi figuri una dedicada a la plataforma anti desnonament asturiana.

A la gira actual tampoc hi falten les seus clàssics, cançons que l’han convertit en un emblema més allà de l’escena alternativa, com “El hombre que casi conoció a Michi Panero”, “Cómo hacer crac”, “La gran broma final”, “Perdimos el control” o “Dry Martini, S.A.”. Al Palau de la Música comptarà amb el cor de veus mixes Coru Internacional Antifascista Al Altu La Lleva que també ha participat a la gravació del seu nom EP.

Primera edició del Faraday tardor: l’adéu brillant d’Astrud, la profunditat d’en Nacho Vegas i les lliçons del mestre Sisa

in A PRIMERA FILA

Vam canviar la brutal tempesta que va descarregar a Vilanova i la Geltrú per la pluja fina d’Anímic, primera actuació al confortable auditori Eudard Toldrà, al marc de la primera edició del Faraday tardor. Encara bastant buit de gent, els Anímic, liderats per en Ferran Palau i la Louise Sansom, tocaren bàsicament els temes del nou “Hannah”, amb incursions als anteriors “Himalaya” o “Hau o Hiu”

La música d’Anímic va servir per eixugar-nos còmodament, amb un estil que podríem anomenar folk progressiu trobadoresc. I és que efectivament, semblen l’actualització dels “Esquirols” al segle XXI, demostrant un gran amor per la natura, la muntanya i els animals. Aquest amor el van acabar de demostrar amb el tema “L’hospital dels animals”, on imitaven el so de diferents animals, entre ells un porc: tota una declaració d’intencions.  No se si viure a Collbató implica un allunyament excessiu de la civilització (la Louise Sansom feina 15 anys que no passava per la perruqueria, ens va dir) però és clar que Anímic són un grup que a vegades semblen sortits d’una vall del Prepirineu amb problemes de despoblació, dit sense desmerèixer  a ningú.

Dit això i musicalment parlant destacaria dels temes que van tocar el “Blue eyed tree”, molt potent en directe i especialment el tema “Boirina”, que amb rerafons de percussió tribal, m’atreviria a dir que ha de marcar les tendències del grup en un futur (per un moment em van semblar “The Dodos”) També molt bon final amb la cançó “Taüt”. Tots les cançons citades són del “Hannah”, el darrer disc.

Després d’Anímic va arribar l’ultra positiu Pau Vallvé, amb els seus missatges esperançadors pel món. Confirmant el seu optimisme, en Pau es va deixar anar i ens va dir que quan va escriure les lletres del seu disc com “Estanislau Verdet”, totes contenien la mateixa conclusió: “tot és una puta merda”. En Pau va repartir especialment contra la crítica, dient per exemple que als seus amics poetes se’ls valora per portar restaurants, que a ell se’l valora  per les seves lletres i no per la seva música, i que en canvi es lloa a molt músics que no valen tant. I també que seguia enfadat amb el món “però no tant”. Menys mal.

Pel que fa al concert, en la seva línia: boníssim. Acompanyat per Maria Coma (teclat), Jordi Casadessús (baix) i en Nico Roig (guitarra i tornavís. Repeteixo, el Nico Roig va tocar la guitarra amb un tornavís: al·lucinant), van combinar temes del darrer disc del Pau “2010”, amb incursions a Ü_ma i Estanislau Verdet, com és habitual. Mestratge amb el looper amb la formidable “Vacances” o “Un finlandés al Congo”.

I després va venir en Jaume Sisa, al qual no havia vist mai en concert. Es va presentar amb una guitarra, una cadira i res més. Es va posar a tocar i contar histories i per un moment vaig patir. Quan al segon tema es va aixecar de la cadira, va començar a fer sons amb la boca i els peus per acompanyar les cançons, vaig pensar que estava veient la reencarnació d’en “Bernardo”.  Però em vaig equivocar.

Jaume Sisa és un brutal comunicador. Sense recursos tecnològics ni altra parafernàlia, va ser capaç d’absorbir totalment l’atenció de l’auditori, ja quasi ple, explicant histories de barri (d’un personatge pretesament imaginari, però clarament autobiogràfic) i cantant temes amb aquest to característic, en el qual allarga les vocals i utilitza la veu com instrument, resultant una mescla entre el Pau Riba i el Lou Reed.

Traca final amb “El setè cel”, “Qualsevol nit pot sortir el sol”, i últim genial tema d’acomiadament que ens va fer riure a tots. I és que el vell Sisa va donar una lliçó als joves: el talent és important, però saber-lo comunicar ho és el doble. Que n’aprenguin.

El dissabte vam començar a les 18 h. amb The Marzipan Man. El grup tenia el repte difícil de portar al directe el seu notable darrer disc “Adventures”. El repte no era fàcil perquè es tracta d’un disc ple de matisos i arranjaments, llargament elaborat. Tant és així, que enlloc del pop oníric ambientat en contes infantils del disc, el directe va resultar un concert més sorollós, a vegades fins i tot tendent a un estil post-punk. En temes com “Life goes on”, reconeixíem més l’estil de cambra de l’home massapà, però en d’altres com “When little Johanna dance”, vèiem més el massapà cridaner, o bé el massapà joiós, també podríem dir. En tot cas, un concert que, presidit per l’especial veu de The Marzipan Man, no va deixar indiferent a la poca gent que en aquell moment hi havia a l’auditori.

Després van venir els 4t 1a, liderats per en Pere Jou, l’home de les reverències. Un estil folk-pop molt fi i perfectament executat que no provocarà que t’aixequis de la butaca, sinó que et relaxis en ella. “No som l’alegria de la huerta”, va dir. “Ens contracten a discoteques però no hi anem pels horaris”, feia broma mentre cantava amb precisió els temes del seu primer disc “El món en un cafè”.

La veritat és que en una època on els cançoners dels Agrupaments Escoltes necessiten una urgent renovació, no aniria malament fer-ne de nous posant de dalt a baix totes les cançons 4t 1a, ideals per anar d’excursió i fer un foc de camp (I que no faltin els Anímic).

El següent en entrar, ja amb l’auditori pràcticament ple, va ser un dels artistes més esperats del festival: en Nacho Vegas.  Amb els cabells tapant-li la cara i un caminar quasi espectral, l’artista va fer un recital de profunditat i emoció, cantant amb la seva veu penetrant temes del seu darrer disc “La Zona Sucia”, com ara “Cuando te canses de mi”, o “Cosas que no hay que contar”, i combinant-los amb temes més clàssics seus, com “Que te vaya bien Miss Carrusel”, excelentment acompanyat a la guitarra per Xel Pereda, o bé “Ocho y Medio”, amb el qual va tancar el concert, un dels més aplaudits del festival.  Destacar també al teclat i l’acordió l’habitual Abraham Boba, que va complir amb nota.

En Nacho Vegas va recordar que va actuar en la primera edició del Faraday d’estiu l’any 2004, i que ara ho feia en la primera edició del Faraday tardor. Va agrair que el festival no s’hagi massificat, i que per tal de veure bona música “no haya que estar al lado de un bafle encima de un pedregal”. Molt gràfic.

I per últim vem tenir els Astrud i el col·lectiu Brossa. Fidel a si mateix en Genís Segarra va entrar amb mitjes i sabates de tacó, i el primer que va dir és que a l’entrada de l’escenari hi havia un cartell que deia “prohibido entrar”, però que ells “habían entrado” igualment.

Un concert alegre i trist. Alegre perquè Astrud són Astrud i trist perquè era l’últim que ens ofereix el grup, atès que en Manolo Martínez, el cantant, se’n va a viure dos anys a Nova York, deixant en suspens el grup. No se si va ser la relaxació de saber que és el final o les ganes de fer-ho bé, però la veritat és que el concert resultant va ser genial.  En Genís, divertit, fent de mestre de cerimònies, presentant els membres del grup amb les seves ocurrències i en Manolo, ballant, movent-se, amb una soltura absoluta, encomanant el bon rotllo que emana aquest grup. I el Col·lectiu Brossa, donant un embolcall clàssic als temes pop del grup, entre l’avanguarda i el cabaret.

El repertori va ser l’habitual, destacant “La páliza”, “Lo popular”, “El Vertedero de Sao Paulo”, i amb final consecutiu de hits amb “Todo nos parece una mierda”, “Io voglio vederti danzare”, o “Hay un hombre en España”, clàssics per acomiadar, tot l’auditori dempeus, un grup de referència del pop espanyol. Un fabulós final del Faraday tardor.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro i Tatiana Moret

Ves cap amunt