Music Hall

Yuck: revival dels noranta

Els londinencs Yuck tornaven a Barcelona en la gira de presentació del segon disc Glow & Behold que l’està portant per diferents ciutats de l’estat espanyol (Madrid, Saragossa, Barcelona i  València). Amb el nou frontman, el guitarrista Max Bloom que va agafar el toro per les banyes després de la marxa de Daniel Blumberg, han tret un segon disc que, personalment, no arriba ni de lluny al magnífic primer disc homònim. I vam poder veure com el defensaven en directe… Doncs som-hi!

Amb uns quants problemes de so, sobretot pel que fa a les veus i, pel meu gust, el volum estava una mica baix i no arribaven a transmetre tota la potencia possible, els anglesos començaven el concert amb la desconcertant Middle sea. Un fan mexicà no s’explicava perquè havien començat amb aquesta cançó.

El concert, com no podia ser d’una altra manera, va girar al voltant del segon disc amb quatre pinzellades d’alguns dels hits del primer. Del Yuck van sonar Holing out, l’enganxosa que no va brillar Get away, The Wall i va tancar el concert Operation.

El concert, sense els bisos de rigor, va durar només tres quarts d’hora. Amb els bisos, encara no l’hora de concert. Es podien haver estira’t una mica i tocar unes quantes cançons més…

La nit la van obrir els barcelonins April Fool’s Day. Presentaven el seu cinquè (sí, sí, cinquè) treball Cloudless. Van estar molt correctes, tot i que la sala s’estava omplint i el públic estava una mica fred. Coses de la vida: ells tenien més recorregut i treballs que el grup principal.

I una l’última reflexió: perquè la gent paga per anar de concert i després es passa tot el concert xerrant de les coses que li han passat durant el dia. Algú m’ho pot explicar, si us plau? Hi ha coses que em costen entendre…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

El kabuki italo-caledoni de Rachel Sermanni

Quina grata sorpresa la de la Rachel Sermanni! Poc coneixia aquest redactor sobre la capacitat interpretativa de la jove artista escocesa d’origen italià. Una veu potent plena de matisos que viatja entre tonalitats i intensitats diverses, una gestualitat kabuki, expressiva i alegre i un més que notable virtuosisme a la guitarra denoten, en conjunt, un savoir-faire extraordinari sobre l’escenari.
Fa tant sols uns dies compartia escenari amb Edwin Collins a Àustria i en el passat ho feu amb Elvis Costello o Rumer. Centenars de “bolos” més tard tinguérem l’oportunitat de veure-la a la sala Music Hall de Barcelona. Potser fou pel seu amor declarat a la pluja i als bassals d’aigua el que feia de la nostra ciutat, normalment càlida i assolellada, una destinació incòmoda per l’artista. Ens decantem, però, per creure que, si bé és cert que existeixen milers d’atractives propostes musicals escampades pel planeta, a vegades trobem a faltar la promoció d’opcions fresques i arriscades de qualitat. Com aquesta.
La qüestió és que diumenge, mentre a la Ciutat Comtal plovia a bots i barrals, la cantautora oferí un magnífic recital que repassà els temes del seu únic llarga durada, Under Mountains, així com un petit aperitiu del seu proper EP, Everything Changes, que veurà la llum a principis del proper any. Cançons de marcat caràcter folk amb la màgica capacitat de transportar l’oient a amables i frondosos paisatges naturals.
Un moment especialment emocionant, d’aquells que deixen els presents sense paraula, esdevingué quan la cantant convidà Ramon Mirabet, teloner local, a cantar amb ella Marshmallow Unicorn. El tàndem sonà meravellosament bé.
Precisament, sobre la proposta acústica d’en Ramon Mirabet, que precedí el recital de Semanni, podem dir que serví magníficament com a preàmbul. El santfeliuenc te una veu portentosa, recolzada per la qualitat dels músics que l’acompanyen. Hem de dir, però, que com ell mateix reconeix, manca un rodatge que arrodoneixi del tot el resultat. Aviat arribarà, temps i una canya.
La promotora Cooncert no podia desitjar millor estrena pel seu interessant projecte. Si aconsegueixen mantenir el nivell, juntament amb l’empenta i les ganes que demostren posseir, se’ls augura un prometedor futur del que tots els amants de la música en viu en sortirem beneficiats.
Text: Alex Reuss
Fotos: Sergi Moro

God is an astronaut: tocant el cel

Aquesta setmana començava una mica millor que la resta i no era per res més que pel concert dels irlandesos God is an astronaut. Són un grup que he anat seguint, però des de la distància. I encara no havia pogut assistir a cap dels seus concerts. I la presentació del bon disc ‘Origins‘, el sisè LP dels germans Kinsella i companyia, era una bona excusa per treure el cap a la sala Music Hall de Barcelona.

Mentre s’anava omplint la sala, els madrilenys Apocynthion descarregaven el seu metal fosc amb tocs de post-rock. Va ser un bon escalfament, tot i que pel meu gust, abusaven massa dels crits…

Però arribava el moment de la veritat. Després de fer una cervesa i agafar lloc a la sala, ara sí, plena de gom a gom, sortien els God is an astronaut a l’escenari: els germans Torsten (guitarra) i Niels (baix) Kinsella al centre flanquejats per Jamie Dean (guitarra i sintetitzadors) i Gazz Carr (guitarra) a les bandes i al darrera en Lloyd Hanney (bateria). Un quintet de por!

Van obrir el concert amb la hipnòtica ‘Weightless‘. Per seguir amb ‘Transmissions‘. Les dues de l’últim disc. Dues coses que em van sorprendre en un primer moment:

– en negatiu: havia llegit que en els seus directes hi passaven projeccions en cada una de les seves cançons i, en el concert del dilluns, no n’hi van haver. Era un dels aspectes pels quals tenia curiositat veure’ls…

– en positiu: la contundència i la potencia musical amb que traslladen les cançons al directe. Realment sorprenents!

Durant més d’una hora van tocar bona part dels temes d’’Origins’, però sense deixar de passar per cançons dels anteriors discos com ‘All is violent, All is bright‘, ‘Route 666‘, ‘Fireflies and empty skies‘ o ‘Suicide by star‘.

Un parell de moments per recordar: quan en Jamie Dean va saltar a tocar la guitarra enmig del públic i, no tenint-ne prou amb una vegada en va baixar una altra. I el moment divertit quan en Gazz Carr va respondre a l’afirmació dels seus companys que era l’únic que parlava el castellà: “lo hablo poco y no lo entiendo nada”.

Els irlandesos van realitzar un concert excel·lent. Emocionant, potent i que et transportava lluny, molt lluny, fins a tocar el cel.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

 

Inspira tocant la pera.

02/05/2013 – Music Hall

Esperada nit la del passat dijous al Music Hall; Inspira presenta l’ansiat Amunt! davant els seguidors més fervorosos. Després de deixar enrere la llarga gira d’Escapistes calia veure que ens oferia el directe del seu tercer llarga durada. El resultat és la constatació d’un fet: Allò que ja sabíem, que com a banda conformen un dels més importants referents en llegua catalana.

Per l’ocasió oferiren un recital amb l’usual solvència i qualitat de sempre.

El nou treball, malgrat conservar intacta l’essència Inspira, sona diferent: Jordi Lanuza ha composat uns temes plens de matisos, melodies suaus amb espontànies explosions de rauxa, la percussió de mans de Pau Vallvé s’escolta forta i contundent i la protesta fa, tímidament, acte de presència…

El directe fou precedit per la presentació d’un clip, concretament el del senzill El refugi de les hores realitzat per Andrés Pino. Un magnífic preàmbul del que havia de venir a continuació: El públic entregat no trigà a corejar els temes més coneguts com Humilment brillant i acollí de molt bon grat les noves tonades.

Sorprenent trio de percussionistes amb Nits d’hivern i magnífiques col·laboracions dels ja habituals Valen Nieto de Raydibaum i Anaïs Pascual. Aquesta última formà duet amb Lanuza per a interpretar un dels temes més brillants de l’àlbum, Assajos i errors, amb un final que conformà un dels moments àlgids de la nit.

La vetllada, en definitiva, esdevingué memorable i els músics essent conscients es mostraren en tot moment agraïts. I doncs? D’on surt l’irrespectuós títol d’aquesta crònica? En un dels interludis el cantant (no sabem si fruit de la comprensible emoció o del subconscient) fou víctima d’un lapsus linguae mentre explicava el significat de la lletra de Més presents: digué que s’havia de tocar peres en comptes de terra. Un cop rectificat l’error, entre riures, Lanuza convidà a qui vingués de gust i es prestés a  tocar o deixar-se tocar les peres.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Un directo “clase A”

Con motivo de la presentación de su nuevo trabajo “I know What Love Isn’t”, el sueco Jens Lekman y su banda aterrizaron en el Music Hall de Barcelona, dentro del marco de su minigira estatal. Lejos de la puntualidad que se presupone deben tener las bandas nórdicas, Lekman y los suyos hicieron acto de presencia con retraso respecto al horario previsto. Tras el mero trámite que supuso la actuación de los teloneros Evripidis and His Tragedies, Jens y su variopinto elenco de músicos se calzaron sus respectivos instrumentos y sin mucho espacio para la retórica, pusieron en marcha su máquina de hacer canciones.

 Y claro, ¿Qué se puede esperar musicalmente hablando de este simpático tipo? Los más conocedores de su obra probablemente me dirán que pop elegante de bella factura, perfectamente ejecutado y con unos arreglos de orquestación bastante elocuentes. Sí, por supuesto, eso y el “as” que Jens tenía guardado en su manga: un directo “clase A”. Definiría a este tipo de directos, como aquellos en los que sube el nivel musical del trabajo de estudio y que dota de excelencia a cada una de las canciones interpretadas. Algo de lo que pocas bandas pueden presumir, de aportar ciertamente valor añadido a los temas originales y no ceñirse a un simple trámite interpretativo.

 Dotados con un sonido pop vitalista, fresco y con ese ritmito que se te mete como por detrás de la espalda y te hace mover la pierna a cada golpe de caja, Jens Lekman sonríe porque tiene motivos para estar feliz, aunque no pare de recordarnos que rompió con su novia. Su puesta en escena, dotes interpretativas, e incluso su forma de bailar encima del escenario le hacen grande, y además es contagioso. El público barcelonés captó el mensaje y no reparó en disfrutar en todos y cada uno de los temas del set list. Nadie quería perder su posición dentro de una sala expectante al show que acontecía. Momentos estelares de la noche: cuando enalzaron el final del tema ‘Golden Key’ mediante un “subidón” electrónico sacado de un sinte, para ir a parar directamente a la melodía de violín de uno de sus hits, ‘The Opposite of Hallelujah’. Lograron ponerme literalmente los pelos de punta.

 El concierto, en formato circular, tuvo su inicio y fin en el mismo tema del último álbum ‘Every little Hair Knows your name’, siguiendo su autoterapia para superar el duelo amoroso. A modo de catarsis, como tantos otros grandes artistas, Jens utiliza el desencuentro sentimental para dar a luz preciosas canciones y plasmarlas en su último trabajo. El directo logró transmitir esa sensación melodramática tan pop, creando una sonoridad a caballo entre el optimismo romántico y la melancolía otoñal. Poseedores de una gran clarividencia musical, entre violines, guitarras acústicas, coros femeninos y elegantes líneas de bajo, el show se fue decantando hacia una festiva pista de baile. Canción a canción, el espectáculo fue ganado en colorido y fuerza, hasta llegar a tal conexión con la concurrencia, que hicieron falta un par de bises y seis o siete temas extra para que el público apaciguase los ánimos.

 Tras la edición de su último álbum habrá quien piense que a Jens Lekman le falta mucho camino por recorrer. Otros que su pop es muy correcto pero le falta un poco de gancho. Muchos dirán que pese a ser un gran compositor aún no ha llegado a la altura de los grandes. La verdad, yo no tengo una opinión tan clara como algunos puristas desencantados, pero lo que sí que me quedó claro el pasado viernes 7 en la sala Music Hall, es que este tío sabe como se debe hacer sonar una banda en directo y también como meterse al público en el bolsillo.

Texto: Alex Pérez Medina

Fotos: Tatiana Moret Ruz

Minimal21: trip hop D.O.

En una escena musical autòctona dominada mediàticament pel pop-folk, propostes com les de Minimal21, que s’autoclassifica com de pop electrònic, criden l’atenció.

Sense fer gaire soroll, el conjunt format per la Núria Tamayo i el Sergi Venteo ja compta amb dos llargs sobre les espatlles: “L’habitació del fons” (2010) i el recentment publicat “El fil d’Ariadna” (2012), que van presentar el passat 9 de juny a la sala Music Hall, un dels millors racons de Barcelona per escoltar música en viu.

Enmig d’una escenografia senzilla però efectiva – que jugava amb clarobscurs i projeccions de formes abstractes – aparegué la Núria, una noia tímida vestida de blanc (veu i ànima de Minimal21) acompanyada pel Sergi a la guitarra i tres incorporacions tant noves com el seu darrer àlbum: Marco Morgione, ex baixista de Glissando*, el polifacètic Xavi Martín a la bateria i Adyo a les mescles.

El primer single, Ariadna, va agafar per sorpresa un públic format per familiars i curiosos, tant tímid com la delicada veu de la Núria (càlida però a la vegada distant i màgica, com si d’una narradora omniscient es tractés). De seguida ens vam endinsar en un laberint de lletres poètiques i imatges intenses que s’esvaïen en un so que buscava un equilibri entre el synth pop i el trip hop, i que beu de grups com Portishead, Morcheeba  o els mateixos Glissando*.

Els arguments universals de Minimal21 són la fragilitat de l’amor i l’experiència vital, ja sigui a través d’escenes mítiques (Ariadna, Lluna d’abril) o via passatges més costumistes, com en l’aconseguida Paral·lels, un duet entre la Núria i el Valen Nieto, que tampoc es perdé la cita al Music Hall.

La transcendència de certes cançons es compensava amb les constants referències al públic i els moments distesos, com quan el Sergi es va adreçar a l’auditori amb la veu distorsionada, estil Darth Vader.

El hit radiofònic Nina de bronze trencada tancà un concert de notable, amb moments intensos i ben travats, però també amb certs esculls on mancava força i seguretat, possiblement degut a la falta de rodatge del grup en directe, que no va acabar de fer honra a l’excel·lent treball d’estudi, mereixedor sens dubte d’una major atenció.

Text: Elisenda Lamana

Fotos: Sara Solé

Inspira: jugant a casa

Com uns bons aficionats, quedem una hora abans per prendre alguna cosa i xerrar. Tres canyes i dues taronjades. Es nota que som dilluns…

Entrem al Music Hall. Està acabant de tocar l’Emilio Sáiz amb el seu projecte Nothing Places. Sincerament, escoltem una cançó i mitjà, però cal dir que el que hem escoltat, sobretot el final del concert, val molt la pena (utilitza el looper que sembla l’expertíssim Pau Vallvé).

I surten els Inspira. Amb el seu cap visible, a la davantera, en Jordi Lanuza. A les bandes, el guitarrista Cristian Diana i a la guitarra acústica i teclats en Fer Acosta. A la reraguarda, en Simon Williams a la bateria i percussions i en Dario Vuelta al baix.

I comença el partit. Aviat es veu que els Inspira juguen a casa. Tot són cares conegudes i fans del grup. Celebren un any del reconegut “Escapistes” amb un molt bon concert. Comencen amb “Talls nets d’arrel”, “Somnis de corall” i “Humilment brillant”, del darrer disc.  Tres grans temes per marcar la pauta del que ja ens acostumats: un so net, íntim i intens. Tocant i tocant. Jugant a l’atac. Aguantant el tempo del concert amb cançons del seu primer disc i contraatacant amb un parell de noves cançons, la fenomenal “Cançó protesta” (no n’estic segur que aquest sigui el títol) i la més continuista “El refugi de les hores”.

Al llarg del concert incorporen a l’Anaïs, companya d’en Jordi al Vinil(), a en Ricki Lavado per donar més potencia percussionista i a dos companys de Raydibaum per acabar tots a l’atac.

El partit arriba ja a la recta final, i es nota que ha estat guanyat àmpliament. El públic coreja i canta les seves, especialment al bis, amb els hits “Foc i brases”, i la formidable i imprescindible “Onades de Nit”: el zenit creatiu del Jordi Lanuza fins avui.

Un bon concert. Una bona celebració. I a per un altre títol… Teloners dels Vetusta Morla!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Nacho Umbert y la excelente compañía tocan bajo y apuntan alto

Nacho Umbert y la compañía presentó su último disco en la sala Music Hall,  “No os creáis ni la mitad”, acompañado de su productor Raúl Fernández (Refree) a la guitarra, banjo, teclados y otros artilugios, y de sus acompañantes habituales (Miquel Serna, Xavier Molero…), y ofreció un concierto de una hora larga, con una sala bastante llena.

Empezaron con el tema que da nombre al disco “No os creáis ni la mitad” para seguir con “Sr. Esteve”, repasando la totalidad de los temas del último disco. No se dejaron ni una.

La verdad es que esta moda de cantar bajito, con sentimiento, enlazando inacabables letras originales, este indie pop melódico de autor, triunfa por todo lo alto. Gusta mucho. Gusta muchísimo. Gusta demasiado? No se. Lo que sí es verdad es que los músicos que acompañaban a Nacho Umbert, hicieron buena la propuesta del artista, con arreglos exquisitos, preciosistas, ayudando a crear esta atmósfera intimista, original, muy a lo Refree, pero en plan Umbert. Lo que proponen lo hicieron de manera brillante. Y es innegable que Nacho Umbert tiene un gancho especial en el escenario.

No obstante el hombre canta tan bajito que en un momento del concierto se oyó la caja registradora del Bar (clinc clinc) por encima de su propia voz. Entonces me vino a la cabeza aquella escena de “La vida de Brian” en el sermón de la montaña (–más alto que no se oye!- qué ha dicho?- Ha dicho bienaventurados los gansos- ).

Uno del público exclamó irónicamente “quina marxa que portes noi”, a lo que sonriente, el guapo Umbert contestó que antes tocaba sólo y sentado, y ahora con banda y él levantado, lo cual ya es un poco más animoso.

Para darle un poco más de marcha, si cabe,  en la canción “Nuestra especialidad” –si no recuerdo mal-, los músicos hicieron los acompañamientos soplando alegremente diversos “matasuegras”, anticipando un conato de alegría festiva navideña, que luego no se acabó de concretar.

El concierto cerró con “Superhéroe” –fantástico tema-, y en los bises “Colorete y Quitasueño”, y para acabar “Una chica espectacular”, del nuevo disco. Muchos aplausos y saludo colectivo para un concierto tranquilo y reposado: brillante para sus fans, agradable para los demás.

Texto: Albert Gasch

Fotos: Alba Nájera

Joan Colomo en el Music Hall: cómo despegar con gracia y armonía

Hay conciertos que pueden cambiar la hostilidad de un día gris por algo mucho más sanador. A Joan Colomo, al igual que a esos potentes líquidos limpiadores, hay que dejarlo actuar. Es así como arranca la mugre poco a poco, sin casi darse uno cuenta, incluso cuando se espera poca sorpresa por haberle visto demasiadas veces. El City Hall de Barcelona se transformó en un escenario íntimo donde mecer con humor el primer volumen de su Producto Interior Bruto (Bcore Disc 2011).

Fue después de un esperado estreno, The Waterparties es el nuevo proyecto de Carlos Leoz (Carloto de Halfoot Outside, que es lo mismo, hoy miembro imprescindible de Me & The Bees). Quien suscribe no llegó a tiempo, pero pudo cazar frases flotando en el intermedio como: “lo que hacía era…. sí… ¿experimental?”, o “era raro, como es él, ¿qué esperabas?”. Breves apuntes sacados tras preguntar: estaba él y sólo él sobre el escenario. No cantaba, no, tocaba la batería. También la guitarra eléctrica, y disparaba samples pregrabados con su pedal. Los muchos que nos quedamos con las ganas de verle no pudimos más que lamentar la extra-puntualidad de la cita.

Así que apareció Joan Colomo, tocado por la gracia de un disco lanzadera, el segundo en solitario, que le está llevando por caminos insospechados. Nada más que hay que ver cómo se ha abierto su abanico de público; más, hay que decirlo, que estando al frente de La Célula Durmiente o de los legendarios Zeidún. Eso de ser apto para todos los gustos es un buen indicativo de que las cosas están cambiando, aunque en el directo hay otro termómetro aún más claro: el de la pasión que le echa la gente al cantar al dedillo un tema tras otro.

Colomo está viviendo ese privilegio porque sabe conectar sin ponerse ningún tipo de disfraz posmoderno. También porque su inventiva sobresale y seduce. Siempre ha sido un diestro maestro de ceremonias de andar por casa, y parte de su chispa reside en las risas que desata enlazando anécdotas entre canciones. Acompañado por Dani Ferrán (batería) y los Surfing Sirles Guille Caballero (teclados/coros) y Xavi García (bajo, también en Zeidún), el frió ambiente de los primeros toques se fue caldeando con perlas como El Malestar o Els Destil.lats i La Constitució.

Lo del otro día fue un regalo para oídos y mentes curiosas. El esqueleto musical de títulos como Hort Mort o Magic, sus poco corrientes armonías vocales almibaradas y ácidas (Guillem ahí pone un plus muy grande), el paso inadvertido del castellano al catalán y viceversa, o la manera en que teatraliza las letras como un Albert Pla atrapado en lo mejor del pop de los sesenta, atraen la atención del oyente como un circo de emociones sobre el trapecio.

En ocasiones, Colomo ha podido pecar de no dejar disfrutar de sus canciones al completo con tanto salto frenético entre desplantes dicharacheros, coñas marineras e innumerables versiones macarras sacadas de la manga. Esta vez demostró que sabe dominar el ritmo de su espectáculo. Se marcó un interludio a solas, con su guitarra de palo y el pedal de loops, mientras la banda le miraba desde una esquina, al fondo, tan cómplice como el resto del público. Y en él fue hilvanando esbozos del que será el segundo volumen de su prolífico Producto Interior Bruto con la ilusión de un niño con zapatos nuevos. Explicaba así lo que sonaría, creciendo y creciendo, en un disco que saldrá a principios de año.

No sucederá pues lo que se propuso en un primer momento: sacar dos trabajos antes de que acabe 2011. Pero siendo honestos, tanto da. Podemos esperar. El Vol. Uno aún está crujiente, huele bien y suena a todo menos a viejo. Recuperó además momentos grandes de Contra Todo Pronóstico (Bcore Disc, 2009) como Un Comino o L’Ocell. Y bonito fue el rato en que Inés Martínez de Albornoz (pareja de Colomo en el presente cotidiano y en La Célula Durmiente) hizo los coros de Cada Día Más entre la muchedumbre. Volvió a salir la banda en una recta final de pirotecnia nada barata, contraria al título de su hit más hit, que acabó por dejar claro que allí se lo estaban pasando bien todos. Y con esas terminó el show, un show largo pero nada aburrido. Será que Colomo tiene muchas, muchas canciones buenas. O que derepente ya no era otoño y la mugre había desaparecido, sin más.

Texto: Carola Guerrero

Fotos: Sergi Moro

Kakkmaddafakka: descàrrega elèctrica al Music Hall

Exhausts, afònics i més que satisfets. Així és com vam acabar els afortunats que vam viure ahir el debut dels noruecs Kakkmaddafakka; set joves amics que, de mitjana, amb prou feines superen la vintena, però que van demostrar un domini musical i escènic propi de conjunts amb moltes més arrugues.

El Music Hall –antigament la discoteca City Hall – va ser l’escenari escollit perquè els de Bergen es deixessin cos i ànima davant d’un públic jove però amb les idees clares. Una acústica perfecta i la sensació constant d’estar entre amics van contribuir a fer del concert una genial experiència de música en viu, gens fàcil de trobar en un panorama musical dominat per les grans sales.

Trencant absolutament amb qualsevol estereotip nòrdic, els Kakkmaddafakka es van mostrar propers, desinhibits i descarats, en una actuació que va traspuar energia pura del primer a l’últim segon. Dalt de l’escenari es barrejava caos i disciplina, professionalitat i bon rotllo: cada component jugava el seu rol, però els papers es podien intercanviar en qualsevol moment. Una química especial que van saber transmetre al públic, amb el qual van interactuar de principi a fi.

Després d’un preludi instrumental que serví per escalfar motors, l’enganxosa “Touching” va iniciar el que fou una intensa hora i mitja en què els de Bergen van presentar la seva opera prima, ‘Hest.’ Aquest treball, produït i publicat per Erlend Øyé (Kings of Convenience, The Whitest Boy Alive) sorprèn per la seva frescor – un tant naïve – i, a la vegada, per la seva maduresa musical, consolidant un estil molt propi i eclèctic, de base pop-rock però amb influències clares de jazz, disco i funk.

A banda d’avançar singles inèdits, com “Lie” o “Nam Jam”, l’actuació també va incloure moments d’humor i d’improvisació per part dels incansables “nois del cor”, i genuïns solos, on el brillant teclista, Jonas Nielsen, va demostrar un virtuosisme que deixava sense alè. El cantant i guitarra, Axel Vindenes, comentava, entre cançó i cançó, la seva devoció per Barcelona, ciutat que, segons ell, els va enamorar durant una visita que van fer d’adolescents, segurament en busca de sol, sangria i sexe precoç. La lloança es va materialitzar en una còmica balada dedicada a la ciutat comtal i als seus hot points turístics (els Kakkmaddafakka són molt agraïts amb el seus fans, i han composat unes notes especials per a cada ciutat on toquen).

Ja al zenit de l’actuació, van ser “Gangsta”, – divertit i descarat tribut al clàssic antiheroi dels anys 30 – Self-esteem i, naturalment, el gran èxit “Restless”, els hits més corejats per un públic generós i completament entregat, a qui no va ser fàcil convèncer que aquella descàrrega elèctrica havia de tenir un final.

Sortosament per a nosaltres els Kakkmaddafakka tot just acaben d’iniciar les seves passes i els queda corda per estona.

No canvieu mai, nois!

Text:  Elisenda Lamana

Fotos:  Tatiana Moret