Mucho

Let’s Festival 2016: Bastante, Mucho, Second… un joc de paraules

27/02/2016 – Let’s Festival – Sala Salamandra 1 – L’Hospitalet de Llobregat

Onze anys han passat d’ençà que, en el 2006 i durant tres dies, algú tingues les ganes i el valor de fer un festival de música independent, indie o com ho vulgueu dir, a L’Hospitalet. Han passat onze anys des de que grups com Love of Lesbian, Nueva Vulcano o Lory Meyers, entre altres, obrissin el que ara mateix es pot considerar el festival referent de música independent durant l’hivern al nostre país.

Obrir una botiga, bar, restaurant o sala de concerts, és una arriscada aposta quan vius a prop d’una gran ciutat. Barcelona, o qualsevol altre “mega-urbe”, fagocita tot el que té al seu costat. Els que vivim a la perifèria d’elles ho sabem molt bé. Per què haver de conformar-se amb poca oferta, quant a vint minuts en tens per donar-ne i vendre’n?

De tres dies, com ja he dit abans, hem passat a quatre caps de setmana i dues sales. Del divendres 26 de febrer al dissabte 19 de març la Salamandra es passejarà rambla amunt i avall per oferir-nos onades de música. Ara falta només que agafem bé la taula de surf i les cavalquem.

Dissabte havíem d’escollir entre les dues ofertes que ens oferia el Let’s. Feia tot just un parell de setmanes que havíem vist a la Núria Graham a la Sala Apolo, pel que ens vam decidir anar a la sala Salamandra 1, cridats, per descomptat, per la qualitat dels grups, però també pel que semblava més aviat un joc de paraules que no un cartell de grups: Bastante, Mucho i Second. S’ha de reconèixer que qui s’ha currat el cartell d’aquest dia té mèrit. I això va fer que en poc temps viatgéssim per Cornellà, Toledo i Múrcia.

De la veïna Cornellà vénen els Bastante, el grup més novell dels tres de la nit i els primers en actuar. Ens van portar el seu primer disc Verter el vacío, encara que ja té pràcticament un any. Cançons a on les lletres tenen molt de pes, potser per sobre de la música quan ho escoltes al cd, però que amb un impecable directe fa que s’equilibri amb uns tres quarts d’hora que se’m van fer curts. Per mi van ser la sorpresa de la nit. Sort els hi desitgem i amb ganes de poder-los veure amb més festivals aquest estiu.

De Toledo els Mucho, que ens van portar el seu Pidiendo en las puertas del infierno (Marxophone, 2016) . Jo, i és que m’ho heu de permetre dir, tinc una especial predilecció pel Martí Perarnau. M’encanta veure’l ben a prop, veure com gaudeix, com s’ho passa bé, com mira a la gent, però no per sobre, si no d’una manera com si et digues: “ep tu, sé que estàs aquí, aquestes són les nostres cançons i veuràs com t’agraden”. Els Molt, com li agrada dir al Perarnau, han fet en aquest nou treball, una música més funky, més negre, a on els teclats han guanyat molt de pes i a on les guitarres han passat a un segon plà. Música i cançons molt diferents als anteriors treballs, perquè al cap i a la fi, els grups han d’evolucionar i en aquest cas ho han fet d’una manera espectacular.

I per últim vam anar a Múrcia per veure als Second. Va ser potser el grup més esperat de la nit. Encara s’estava fent el canvi d’instruments entre actuacions, que la gent ja s’estrenyia molt a prop de l’escenari, intentava mirar per sota de la pantalla que tapaven als tècnics fent la seva feina i ja era un autèntic perill portar una cervesa a la mà. Els Second ens van presentar Viaje iniciatico (Hook Ediciones Musicales, 2015). Els murcians són d’aquells grups que van començar a cantar amb anglès, van guanyar concursos i van fer molts bolos per Anglaterra, i que després es van passar al castellà en començar a ser reclamats a la península, han continuat guanyant premis i recorrent sense parar els principals festivals nacionals. Lletres brillants que la majoria dels assistents es coneixien a la perfecció. Els Second van fer cantar i ballar a la gent des de la primera fins a l’última cançó, i això no sempre es fàcil de fer.

Nit rodona al Let’s Festival. Una nit que, tot i l’aiguat que va caure, no va fer arronsar a la gent que va respondre com es mereixen les tres formacions. L’únic inconvenient va ser que les braves que vam demanar per acompanyar el sopar, no van arribar mai, i és que algun “però” li hem de trobar a L’Hospitalet, no?

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

Egon and Soda and Rock and Roll

 

Barcelona, 26 de novembre del 2015, L’Auditori.

Espero em permeteu la paràfrasi matussera, confesso que triant el títol d’aquesta crònica m’he sentit com aquells periodistes esportius que es regalen capçaleres de calibre infame amb cadascuna de les gestes futbolístiques de Messi (o Cristiano). I malgrat això no m’hi he pogut estar, ves per on, m’he fet gràcia.

“Whisky & Soda & Rock and Roll” cantava alegrement aquell simpàtic sicilià al seu antològic Tu vuo’ fa’ l’americano, quelcom semblant a “tu vols fer l’americà”. Què em dieu? Tot quadra, oi? Això ho sap tothom, els artistes de la esplèndida vetllada de dijous traspuen essència USA meridional manifestament rockera.

En fi, “justificada” la meva manca d’escrúpols escollint títols, entrem en matèria:

Ja he deixat entreveure que la cita fou “esplèndida” i crec que aquesta opinió, lluny de ser gratuïta, és prou objectiva i compartida amb la resta dels afortunats assistents. Un concert rodó des de múltiples punts de vista: la qualitat indiscutible i ben coneguda dels músics es sumà a una sonorització d’escàndol (agraïda públicament i de bon inici per Falkner) i una atmosfera (conseqüent) de memorable festa col·lectiva.

Tenint en compte el curt temps que porta rodant el darrer treball de la banda, fa por i és digne d’elogi l’execució immaculada del repertori que, com és lògic, es concentrà en aquest Dadnos Precipicios. Pel delit del públic, viu plaer de l’ànim i dels sentits, circularen animosament els temes. Àlgids moments de companyonia arribaren amb la delicada i parsimoniosa Roble Inverso i la participació del germà artístic Enric Montefusco al micròfon, així com amb Reunión de pastores, ovejas muertas, quan el sexy Martí Perarnau, veu dels Mucho, pujà a l’escenari a “liarla parda” amb els seus.

Entre les esperadíssimes destacarem Nueva Internacional que com era previsible animà encara més els fans enfervorits.

A la suma parlem d’un recital de 9,5 (i perquè el 10 no és creïble); un directe que superà l’enregistrament, una actitud i savoir faire d’alçada i la massa entregada a l’evidència. Qui dona més? Madonna? La reina oferia 2 multitudinàries i espectaculars sessions de playback per poc més de 100€/barba. Però, ah! Alerta! Sense soda ni rock and roll!

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Altaveu 2013: 25 anys i tot el que ens queda per fer…

Montllor, Llach, Bonet, Tomeu, Pets, Pla, Dharma, Evora, de la Serra, Iceberg, Serrat, Labordeta, Tomatito, Sopa, Raimon, Punti, Salseta, Portet, Poveda, Sisa, Lesbian, Auseron, Gossos, Quintana, Marlango, Martirio, el Cigala, Manero, Mazoni, Delafé, Mishima, Puig, Mas, Topo, El Petit, Standstill, Rodés, Font, Senior, Pomelo, Manel, Txarango, Els Amics, Makovski, Siniestro, Canela…són 25 anys que no es poden resumir en unes quantes línies. Això sense anomenar els debats, exposicions, trobades, jornades, el Frontera i el projecte més petit de tots, l’Emergent i perquè no, els responsables polítics que han continuat amb el projecte que va començar l’any 1989. Potser cap festival ha aconseguit tenir un nom més adient que aquest Altaveu, que ha donat veu a sobretot, músics de casa nostra.

Els encarregats d’obrir el 25è Altaveu, en el seu apartat Frontera a l’escenari de la Plaça de l’Ajuntament, van ser els Wednesday Lips, que van presentar el seu últim treball ‘Season II’, finançat amb la modalitat de crowdfunding (això els uneix a bandes molt més importants com els Standstill). La veu fresca de Mònica Guiteras va començar a escalfar l’ambient i a omplir a poc a poc la plaça que, quant finalment van tocar ‘So many things to do’ amb la col·laboració de ZNK, ja estava pràcticament plena. Recomanable vídeo de la mateixa cançó i sobre tot el seu missatge: queden tantes coses per fer. Bona sort Wednesday Lips.

Uns Standstill més multimèdia van tornar a l’Altaveu-25. Aquesta vegada per presentar l’espectacle “Mini-Cénit”, com ho va definir l’Enric Montefusco, per raons de temps i d’espai, basat en el seu disc ‘Dentro de la luz’ (Buena Suerte 2013) i en el qual també hi van barrejar cançons dels altres treballs anteriors. Això, potser, va fer que el fil conductor que té l’espectacle, es veiés tallat alguna vegada per la irrupció d’aquestes cançons, però el públic ho va agrair sobradament. Gaudir escoltant ‘Adelante Bonaparte’ sempre és un plaer.

Molta tinta fan moure sempre els barcelonins amb els seus treballs. Pot ser que t’agradi la seva música, pot ser que no t’agradi l’evolució que han tingut des dels seus començaments hardcore, però pel que fa a la part del nou espectacle ‘Cénit’ fa que t’enganxis des del primer moment tant amb els jocs de llums, làsers i projeccions com amb la seva fosca música amb més percussions que mai.

La segona tongada de concerts del divendres ens van portar a l’Escenari dels Jardins de l’Ateneu. Tres propostes absolutament diferents entre elles. En el Frontera ens esperaven La Sombra del Átomo. Canvi total tant de música com d’estètica, La Sombra ens van portar unes cançons de pop electrònic amb aires “retro”.

Mucho, els segons en els Jardins, ens van presentar ‘El Apocalipsis según Mucho’ (Marxophone 2012). El trio de Toledo, suposo que amb moltes ganes de treure’s de sobre l’afegit de ser els ex The Sunday Drivers i la veu de Martí Perarnau, un ex dels Underwater Tea Party, ens van convidar a ser el seus germans còsmics durant el concert i ens van portar per un univers de bones cançons, amb un directe potent i psicodèlic. En definitiva, ens van oferir un Mucho de bona música amb cançons com ‘Más feliz sin televisión’, ‘La casa en pie’, ‘El lustroso alarido’, ‘Como si no hubiese mañana’, ‘El sitio incorrecto’…segur que nosaltres si que estàvem en el lloc correcte i vam encertar a l’hora d’anar a escoltar-los.

Dorian va ser el tercer grup de la nit als Jardins. La formació d’electro-pop liderada pel Marc Gili, s’ha convertit en un referent imprescindible en qualsevol festival barceloní (BAM, Primavera, Sonar), nacional i amb gran projecció internacional. Els Dorian van presentar el seu quart disc ‘La Velocidad del Vacío’ (Pias 2013). Cançons com ‘Los Placeres Efímero’s, ‘Ningún Mar’, ‘Tristeza’ o ‘Soda Stereo’ van ser interpretades en un cuidat escenari dissenyat per l’Emma Redondo i ballades i corejades pel públic que segueix a la banda. També un magnífic fi de festa de divendres.

El dissabte 7, a l’escenari de la Plaça de l’Ajuntament, van obrir foc en el Frontera en Nando Caballero i l’Orquestra del Llanero Solitario, que van presentar el seu tercer disc ‘Plantas de Interior’ (La Produktiva Records / Satélite K, 2012). Diuen que a la tercera va a la vençuda i així ha sigut amb aquest disc que és el més madur i elaborat d’aquest polifacètic cantant. Destaca l’excel·lent tema ‘L’artista que no tenia art’, i això precisament no és el seu cas.

Els van seguir La Troba Kung-fu i es que acabo d’escriure aquest nom i ja se’m mouen els peus. El grup liderat per Joan Garriga va fer ballar sense excepcions al nombrós públic que omplia la plaça a ritme de cúmbia i rumba, que sumades fan la rúmbia. Nombrosos premis, com l’Altaveu 2007 a la millor banda catalana, parlen de la qualitat i del seu vibrant directe, per això fa que sigui difícil trobar un forat a la seva agenda i això inclou viatjar per tota Europa. Aquest any han tret el que és el seu quart disc ‘Santalegria’ (Chesapik 2013) . Cançons com ‘La Moreneta’, ‘La Prima de riesgo’, ‘Xocolata bona’, es van barrejar amb cançons dels seus altres treballs com ‘Volant’ i ‘Locomotora’. En definitiva, un bon comiat a la Plaça de l’Ajuntament com el que es mereix els 25 Altaveus. Ah, continuo flipant amb la bombona de butà a l’escenari com element musical.

La continuació del festival es va traslladar per motius meteorològics dels Jardins a Can Massallera, un preciós espai cultural que antigament ocupava una fàbrica tèxtil.

Potser les presses en el muntatge van fer que la primera actuació de la nit, els Llorer, que es presentaven en l’apartat Frontera, no fos tot el lluïda que hauria d’haver sigut. La veu de la Laura Forner no va arribar amb tota la claredat que haguéssim desitjat, llàstima. Llorer, banda formada aquesta primavera, ens van explicar històries de cada dia en un estil pop-indie. Solament una última recomanació, hauria estat bé que en acabar el concert s’haguessin acomiadat del públic amb una salutació o un fins aviat. Em va sobtar que després de l’última cançó , s’apaguessin les llums i comencessin a desmuntar.

Amb Egon Soda va arribar el punt àlgid de la nit. Una formació amb més de dotze anys a l’esquena, formada per excel·lents músics, cadascun en projectes i grups diferents. El grup va presentar el seu segon treball ‘El hambre, el enfado y la respuesta’ (El difícil segundo disco de Egon Soda)” (Naïve 2013). Poc més s’ha d’afegir després de llegir el títol i és que reflecteix les dificultats que han tingut aquests músics per poder-se retrobar i poder fer aquest disc. Una vintena de cançons formen el seu treball, de les quals en van presentar onze i un parell del seu primer àlbum. Amb una barreja de folk i rock van anar posant-se la gent a la butxaca. Es nota que són amics de fa molts anys, que desgraciadament es veuen poc i que quan ho fan gaudeixen molt tocant junts, i això ho transmeten clarament. És un gust veure al Ricky Falkner sense la rigidesa del dia anterior. Aquesta vegada, l’altre Ricky dels Standstill també els va acompanyar a la percussió. La gent va demanar més cançons seves i la impossibilitat de fer-ho, per culpa dels horaris, va ser l’únic que va entristir el final del concert. Una gran banda, un gran directe i un gran concert.

Van tancar la nit el sevillans Pony Bravo amb el seu rock andalús i molt allunyat de les altres anteriors propostes. Em sap greu dir-ho, però és la segona vegada que els veig en menys de dos mesos i els dos cops han sigut els últims en tocar, suposo que serà per motius de viatges i altres bolos, però no crec que això els beneficiï gaire. ‘El Mundo’, ‘Noche de setas’, ‘China da miedo’ i ‘Niña de fuego’ són algunes de les cançons que van repassar del seu últim treball ‘De Palmas y Cacería’ (El Rancho 2013). Un disc amb lletres àcides i reivindicatives i perquè no dir-ho amb un estil anti-indie.

El 25è Altaveu ja és història. Un any més ha aconseguit reunir a un bon grapat de bandes, donant oportunitats a unes de noves i reafirmant a les ja consolidades. Ha començat ja el compte enrere per l’any que ve. Hi serem.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero