Tag archive

Mishima - page 2

Foramuralla 2012: fent bona la dita

in A PRIMERA FILA

Vic, 31 d’agost – 1 de setembre

Atenció! Procedim a l’obertura del sobre. Quins nervis! Silenci, si us plau, aquest és un moment de gran solemnitat. El premi a la paraula més recurrent del Foramuralla 2012 és per a… FRED! Un fort aplaudiment!

Sí, fred, i és que a excepció de Bigott, que més enllà de l’estricte text de les lletres no va dir ni ase ni bèstia, tots els artistes van fer referència a l’esmentat fenomen climatològic. Cert és que la majoria dels assistents no passàrem calor però potser va ser més fruit de la sorpresa que d’insoportables corrents d’aire siberià. Tal vegada fred podria servir, alhora, per referir-se a l’ambient en general, poca afluència de públic en un festival a priori atractiu que probablement esdevingué víctima del síndrome post-vacacional i, com la resta, de la crisi.

Musicalment no hi trobaríem gaires pegues, cadascun dels artistes que conformaren l’elenc sabé com mantenir el bon nivell del conjunt. Potser, si haguéssim de mencionar un “però”, esmentaríem que hagués estat bé programar, per la primera de les nits, a algú amb “més ritme”. Nacho Umbert, guitarra (prestada) en mà, sonà íntim, com sempre, i una mica refredat. Paul Fuster sortí a l’escenari amb ganes de xarrera provocant constantment les riallades còmplices dels presents (exceptuant el personal de seguretat al que dedicà algunes paraules). El repertori de cançons, malgrat sonar amb força, va ser més aviat escàs. Magnífica versió del Heart of Glass de Blondie. Joana Serrat, tapada fins les celles, va fer bo el merescut reconeixement que li ha valgut el seu darrer treball The Relief Sessions. Va sonar molt bé, però el seu estil sembla més propi de la Jazz Cava de Vic que d’un festival d’aquestes característiques. Finalment arribà l’hora d’un dels caps de cartell i val a dir que els Antònia Font escalfaren l’ambient com bonament pogueren, tot i que el reduït número d’assistents ho feu difícil. Així arribàrem al moment àlgid de la nit quan, transformats en Rage Against The Machine, interpretaren el seu Astronauta Rimador. Concert generós i variat que inclogué els grans èxits de la banda.

Pel segon dia s’esperava una major afluència de públic però l’inici, certament, no prometé. Hyperpotamus començà la seva actuació acompanyat dels quatre gats que l’observàvem des de la gespa. La seva va ser una contribució interessant, una experiència curiosa i diferent, Micròfon en mà embastà sons vocals per acabar confeccionant melodies plenes de ritme. Malgrat la manca d’hores de son (fruit dels seus compromisos professionals) i de caliu humà el cantant mostrà interès pel gentilici de Vic i fou agraït amb els assistents. Mates Mates, els següents de la llista, fills de la Plana, se sentiren còmodes dalt l’escenari i oferiren un bon concert. Bon rotllo, energia i la característica barreja de sonoritats que els és pròpia, demostrant un cop més que són una banda de directe. Seguidament torn de l’orgull de la comarca, La Iaia, que s’esplaià envoltada de col·legues (el número de persones augmentà substanciosament) en un recital que comptà amb certs moments d’eufòria col·lectiva. Gran versió de l’Alegria dels Antònia Font. Per postres un bany de multituds amb el trio barrejant-se amb el públic. Seguidament el saragossà Bigott oferí un extens repertori farcit de bones cançons. Sobri i més que correcte a nivell musical, excèntric (marca de la casa) a nivell personal. Plat fort de la jornada: Mishima. Els de Barcelona patiren les inclemències tèrmiques de la matinada vigatana però lluny d’acovardir-se oferiren un repàs exhaustiu a L’amor feliç i als hits més esperats. Remarcable és la millora que, a raó d’interpretar-los, ha sofert la sonoritat dels temes del darrer disc. Els extravagants Sanjays foren els encarregats de tancar la nit. Barreja de pop, rock i molta psicodèlia esdevingueren un bon final de festa.  Hagués calgut, nogensmenys, accelerar el condicionament de l’escenari, guarnit amb branques d’arbre i altres objectes, doncs l’hora feu que una part important del públic decidís retirar-se.

El Foramuralla, conclourem, serví per evidenciar vàries coses: el bon moment que viu la comarca (i en concret la capital) com a seu d’importants esdeveniments musicals i com a bressol de noves propostes, la conveniència de saber triar correctament les dates de programació d’un festival i que la dita popular “a la Plana de Vic, nou mesos d’hivern i tres d’infern” fa pensar que les nits viguetanes, de per sí, no són les més càlides del país.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Embassa’t: el regal perfecte

in A PRIMERA FILA

Un regal es pot rebre de moltes maneres, però bàsicament n’hi ha dues de molt contraposades: una és quan reps un regal que ja veus que no s’han trencat massa el cap i pot ser el típic llibre, disc, roba o el súmmum del regal impersonal: quan et donen diners. En aquest cas la reacció acostuma a ser: “Aaaah… Gràcies” i fas cara de circumstàncies. La segona és quan reps un regal que, des del primer moment, ja veus que hi han esmerçat esforços. En aquest cas, la reacció acostuma a ser: “Guau! Moltíssimes gràcies!” i la cara és d’alegria, satisfacció i un punt d’admiració cap a la persona o persones que te l’acaben de donar. Doncs l’Embassa’t d’aquest any va ser aquesta segona opció de regal…

En el festival Embassa’t hi vam trobar els petits detalls, els punxadiscs que entre concert i concert li donen continuïtat a tot el festival i mantenen el clima i la festa en cada un dels moments. Aquest any hi van actuar els EM, Terror Marriage, Joan Elektrik, Kacktus, Capo, Hal9000 i Maadraassoo.

Com a complements a uns grans caps de cartell vam poder veure i escoltar als Gran Amant, que sota el sol d’estiu van tocar el seu “El primer disc”. Les primeres persones que es congregaven a la gespa de la bassa de Sant Oleguer, a les zones amb ombra, vam poder gaudir del post folk, del món particular i de les bromes dels mallorquins. A continuació, va ser el torn dels joves Cut Your Hair. Sense cap disc editat, van destil·lar el seu post punk rabiós amb tocs pop durant mitja hora que va passar volant. Cal destacar els rampells epilèptics i enèrgics del cantant. De ben segur que deixaran de ser promeses per ser una realitat. I els Thee Brandy Hips, un dels fantàstics complements del cartell d’aquest any que van fer que el seu pop lluminós amb puntejats de guitarra ens fes passar una bona estona entre els Mishima i els We Are Standard. El seu segon disc “Raincoat” és una clara aposta per fer-se un espai en l’escena musical de l’estat espanyol. Destacaria la correcte versió de “Panic” de The Smiths.

El climax el va crear la Maria Coma i el seu trident: Nico Roig, Miguel Serna i Pau Vallvé. Mentre el sol s’amagava ella va posar la llum amb la seva delicada veu i el color de la seva “Magnòlia”. Les notes del seu piano feien posar els pèls de punta i, amb el ulls tancats, era com estar al cel. I el duet Pegasvs, format per la Luciana i en Sergio, van acabar de pujar el climax esbombant les cançons de caire retrofuturista i rocker del seu disc homònim editat aquest mateix any. No són un espectacle dalt de l’escenari, ja que la seva posada en escena no ajuda massa, però la seva música et fa moure sense parar.

I, arribava el moment amb majúscules. A l’escenari de la bassa de Sant Oleguer es deixaven veure els barcelonins amb nom japonès: els Mishima. Van aparèixer a l’escenari a crits de “Carabén! President!” i van anar tocant una a una totes les seves cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a allà reunits. Van fer una acurada selecció del seus himnes més popular dels últims discos “Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa”, “Set tota la vida”, “Ordre i aventura” i “L’amor feliç”. Són una assegurança: bones cançons, proximitat amb el públic, comunicatius… fantàstics!

I, en tot bon regal, el que a vegades sembla una tonteria i pot fer que decanti per un “Guau! Moltes gràcies! Que serà, que serà…!” amb una cara al·lucinant i d’alegria o bé per un “moltes gràcies” a seques amb cara de circumstàncies és l’embolcall. I l’embolcall de la quarta edició de l’Embassa’t van ser els We Are Standard. I el llaç, sens dubte, va ser el seu cantant i xouman Deu Txakartegi que es capaç de saltar, ballar, cantar, perdre el micròfon i no adonar-se’n i, a més a més, posar-se amb la gent perquè li acabin tirant els gots. Un fenomen! Amb una base rítmica potent, en molts moments formada per dues bateries, van fer saltar i ballar a totes les persones que apuràvem les darreres hores a la gespa de Sant Oleguer, sobretot amb el destacadíssim últim EP “Great State” que probablement tingui les cançons més poperes i enganxoses de l’actual panorama musical com “07:45 (bring me back home)” o “Summer”. Els de Getxo han fet unes cançons rodones, lluminoses i alegres que, en època de crisi, ja és admirable. Després del seu brutal directe que ens van oferir s’entén perquè l’organització de l’Embassa’t feia quatre anys que ja hi anava al darrera. I, creieu-me, ha valgut la pena…

Així doncs, ens en vam anar cap a casa amb la sensació d’haver rebut un regal fantàstic, meravellós i perfecte. I tot gràcies a la bona feina de les persones que fan possible el Festival Independent del Vallès l’Embassa’t. Moltes gràcies!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

PopArb: visca la música!

in A PRIMERA FILA

El PopArb és un festival fantàstic! És un festival que omple la petita població d’Arbúcies de dos dies de música i bon rotllo. I aquest any ho van tornar a aconseguir… Un festival que tot i l’èxit no s’ha deixa’t portar per les ganes de créixer de manera desmesurada. Que cuida els detalls i que és proper entre el públic i els músics.

El festival comença quan arribes al poble… a partir d’aquest moment tot el que et passa durant dos dies intensos forma part del festival.

El PopArb va començar el divendres 29 de juny amb els Litoral, el grup d’en Pau Roca, a Can Torres, un espai reservat a concerts de petit format. Les actuacions van continuar a Can Cassó, centre neuràlgic del festival. A l’escenari Envelat Estrella Damm van obrir la nit La Estrella de David. En David Rodríguez va estar acompanyat de l’Ana Fernández, més coneguda com La Bien Querida, i en Joe Crepúsculo. Amb el recinte mig ple van fer un concert amb moltes ganes i amb moments d’una bona excitació elèctrica.

A continuació, a l’escenari de davant, el Montsoriu, engegaven els Manos de Topo. Van tocar la gran majoria dels seus hits que tenen escampats entre els seus tres discos: “Ortopedias bonitas”, “El primero era mejor” i “Escapar con el anticiclón”. Van fer un concertàs naïf i delirant com les lletres de les seves cançons.

Darrera venia el polifacètic Quimi Portet a tocar les cançons del seu últim disc “Oh My love”. Va anar de menys a més, tot i que la sensació és que es va entregar poc a diferència d’altres concerts. I va acabar a crits de Llibertat i Sabadell per engrescar el públic. Un fenomen!

I arribaven els Mishima. Els teòrics caps de cartell del primer dia portaven sota el braç el seu “L’amor feliç”. Van fer vibrar a totes les persones que van fer petit Can Cassó. Van compaginar cançons del nou disc, “L’última ressaca” o “El camí més llarg”, amb cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a Arbúcies: “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang” o “Tot torna a començar”. Els grans triomfadors de la nit.

Els Surfing Sirles van posar el contrapunt macarra i canyero amb el seu “Romaní, semen i sang”. El multiartista Martí Sales i el seu grup van fer que les primeres files fessin polseguera saltant i ballant amb el seu rock del Montseny.

Els Rusty Warriors van posar la festa abans de continuar-la al local Obi, que més que un bar semblava una sauna. La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer saltar, riure i suar per deixar enrere el divendres i començar el dissabte…

El dissabte 30 de juny es llevava amb un sol espectacular que convidava a passar el dia a la piscina. I així ho vam fer! Vam compaginar la piscina del càmping per despertar-nos i continuar a la piscina del poble on hi havia discjòqueis i tothom del festival. Aquest és el moment en el que t’adonés que el PopArb és un festival diferent: et pots estar banyant al costat dels músics que actuen al festival i d’altres que venen com a públic i a donar suport a un festival “familiar”. Després del sol, l’aigua, els mojitos a un euro i de descansar i agafar forces, ja podíem tornar als concerts.

Començaven a l’espai obert de Prat Rodó amb en Dj Delafé, Els Amics del Bosc, Les Sueques i els Mates Mates, per continuar a Can Torres amb la Maria Coma. Vam arribar tard a reservar les entrades pel concert, ja que és un espai limitat, i ens la vam perdre… Es van esgotar les entrades en quinze minuts!

A Can Cassó ja s’estava preparant per viure la segona nit del festival. La van obrir els valencians Arthur Caravan i els de Vilanova i la Geltrú Biscuit. Seguidament, a l’escenari Montsoriu hi actuaven els mítics Brighton 64, vertaders pals de paller de la moguda mod barcelonina. El grup s’ajuntava després de molts anys d’haver deixat els escenaris i van presentar cançons del nou disc. Mentre van estar tocant se’ls hi veia les taules al damunt l’escenari, però potser van sobrar les anècdotes i batalletes d’anys anteriors. Per gaudi del públic van acabar amb “La casa de la bomba” possiblement la seva cançó més coneguda.

A l’escenari Envelat Estrella Damm treia el cap en Xarim Aresté i els seus Very Pomelo. La seva fusió de rumba-pop-rock-garage que omple el seu últim i recent treball “Radio Clotxa” va crear una bombolla d’energia que embolcallava Can Cassó que s’estava omplint per rebre les actuacions finals.

I era el torn dels Love of Lesbian. Possiblement el grup més esperat de tot el cartell entrava a l’escenari Montsoriu per fer saltar i ballar a totes les persones que omplíem el recinte. I ho van aconseguir a mitges… El concert va començar molt bé quan en Santi Balmes va dedicar “Los seres únicos” al salvador Emilio. Però després, l’elecció de les cançons del setlist va fer que el concert fos de baixa intensitat. Les cançons del nou disc “La noche eterna. Los días no vividos” encara no han quallat en el públic i tampoc tenen la potencia i intensitat en directe com les dels altres discos. Al final ho van arreglar, però no va ser la festa a la que ens tenen acostumats els lesbians.

L’interruptor de l’energia el va tornar a connectar els Mujeres. Ells van agafar el relleu del divendres dels Surfing Sirles. Tot i tocar entre els dos grans de la nit, els Love of Lesbian i els Sidonie, els Mujeres van fer un concert en majúscules destripant les cançons dels seus discos, el més recent, “Soft gems” i el “Mujeres”. Un dels millors concerts del festival. Van tocar les seves cançons guitarreres de garage-rock. Espectaculars!

I, l’últim dels grups, els Sidonie. Els que podríem anomenar els “veterans” (entre moltes cometes) de la nit van fer un concert sobri que et feia pensar amb els primers temps de la seva carrera. Van fer una tria molt acurada i bona, tenint en compte en el lloc on tocaven, agafant el bo i millor dels seus últims discos: “El fluido García”, “El incendio”, “Costa azul” i “Fascinado”. Van fer vibrar, saltar i cantar amb el seu gamberrisme rocker i interacció amb el públic.

Les últimes cerveses i ballaruques les vam fer amb el Dj 2d2, que va punxar cançons de totes les èpoques i que van fer un gran final d’una nova edició del PopArb. El diumenge es va aixecar plovent… doncs a descansar tot el dia!

Gràcies Arbúcies! Gràcies PopArb! Gràcies Emilio!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Xavi Torrent

El Teatre Lliure es converteix en esclau de ‘L’amor feliç’

in A PRIMERA FILA

Un dia fa un parell d’anys Josep Guardiola ocupava un dels seients del Palau de la Música en un concert de Manel. En canvi, dijous passat trobàvem en Joan Laporta al vestíbul del Teatre Lliure abans d’entrar al concert de Mishima. Sí, estic d’acord que futbol i música són dos móns poc comparables en molts sentits, però de vegades s’arriben a tocar. De la mateixa manera que Laporta va decidir obrir pas a Guardiola, fet que va col·locar el Barça en el punt més àlgid, bandes com Mishima han allisat el camí a grups com Manel – entre d’altres- transformant en pocs anys el paisatge musical català. Aquest símil potser accidental em serveix per dir, ara alt i clar, que Mishima està agafant pes en l’escena musical barcelonina, i ens sereu ben conscients si feu una ullada a la secció de cultura de diversos diaris i a la programació de festivals que es celebren a la ciutat durant la primavera i l’estiu.

 Deixarem el futbol de banda i ens centrarem en l’amor, ‘L’amor feliç’. Aquest és el títol del seu sisè treball, que tan bones crítiques ha rebut i que van presentar el passat dijous i divendres al Teatre Lliure. Un lloc majestuós, amb un nivell de solemnitat que potser va cohibir a públic i músics, perquè ni Carabén va ser molt generós amb les paraules ni el públic va acabar de deixar-se anar del tot (el tema ‘L’olor de la nit’ va ser l’excepció que va confirmar la regla, el trampolí que va enlairar a tothom de les seves cadires). Dic tot això sent conscient que era un concert en un teatre, i que estar callat i assegut permetia gaudir d’una acústica i d’una execució dels músics impecable. Són dignes de menció  els arranjaments explosius de Dani Vega a la guitarra i una excel·lent il·luminació efectista, que va accentuar el dramatisme de temes com ‘La vella ferida’, ‘L’estrany’, o L’ombra feixuga’.

 Curiosament no van ser els temes nous els que van ocupar la primera part del concert, sinó que la banda va anar fent un recorregut pels discos anteriors ‘Ordre i Aventura’ i ‘Set tota la vida’ fins arribar als temes del nou disc. Mishima són conscients de la fidelitat del seus seguidors, per tant sabien que hits com ‘La forma d’un sentit’ o ‘Qui n’ha begut’ havien de ser un bon estímul per trencar el gel i situar-nos de ple en el present. Els temes nous van sonar brillants, i  el directe dels antics es va impregnar de la fermesa que està assolint el grup actualment.  Potser el ritme que va marcar el setlist  va decaure més en l’última part del concert, però va sortir al rescat el colofó immens del tema ‘No obeir’, un final que el públic va utilitzar com a himne per cridar l’atenció de la banda abans dels bisos.

 Després d’una hora i mitja de concert i d’un repertori molt complet (van tocar 23 temes) vaig sortir amb una sensació de contenció proporcional a l’eufòria que vaig viure a la sala Apolo fa dos anys. Tot i saber que el seu directe ha guanyat, i molt, en aquest dos anys, si em fan triar entre uns Mishima més solemnes i de teatre i uns Mishima més desenfadats, de concert a peu dret i entre crits em quedo amb els segons.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Maria Carme Montero

MISHIMA: UN CANT A L’AMOR

in VINyLS

Mishima: L’amor feliç (2012)

[xrr rating=8/10]

L’amor és la gran mussa universal, és el motor que ha inspirat infinitat de cançons al llarg de la història, i Mishima amb ‘L’amor feliç’ (TRIS-Warner, 2012) vol explorar-lo des de totes les seves vessants en un exercici de maduresa i complexitat sonora. De la mateixa manera que l’amor, aquest sisè treball de la banda barcelonina demana temps perquè no és fàcil ni obvi, sinó que genera interrogants i contradiccions des del primer fins l’últim minut. Com la vida mateixa. Per tant, sigueu pacients i deixeu que amb els dies aquest univers metafòric us vagi atrapant. A poc a poc.

 ‘L’amor feliç’ s’endinsa en aquest gran tema a través de l’humor, la desesperança, la passió, la mort i el desig, i alhora ho fa des d’una diversitat d’estils que sempre és mou dintre dels paràmetres del pop. Uns elaborats arranjaments de guitarra i piano i un més acurat treball d’estudi – de nou sota la producció de Paco Loco– el diferencien dels anteriors ‘Set tota la vida’ (2007) i ‘Ordre i Aventura’ (2010), i el fan guanyar en solidesa i profunditat. ‘No existeix l’amor feliç’, versió de ‘Il n’y a pas d’amour hereux’ de Georges Brassens -a mig camí entre la chanson i el brit pop de Pulp– sembla l’embrió al voltant del qual es mouen la resta de temes del disc. Un dels moments més brillants se l’emporta ‘Els crits’, un tractat sobre l’angoixa a ritme trepidant que desemboca en un final lent i acústic amb regust de final de tempesta.

 Les dosis d’humor salven ‘L’amor feliç’ de caure en un pou –de vegades- massa profund. La tornada ‘n’està fins el collons de tu’ a ‘El camí més llarg’, un sentit més estricte del pop al single contagiós ‘L’última ressaca’ o la surrealista ‘Ossos dins d’una caixa’ son un perfecte respir a la gravetat emocional de ‘Ningú m’espera’ o als malsons passats que es fan presents de ‘La vella ferida’. Una encertada maniobra d’equilibri en què cançons com ‘El que em van dir’ i ‘Rilke’ (versió d’un poema d’aquest autor) se sostenen per sí soles.

 La incorporació definitiva a la banda de Xavi Caparrós (al baix) i Alfons Serra (a la bateria) i la seva participació durant el procés de creació del disc, probablement hagi tingut molt a veure amb un resultat final més treballat i ric en matisos. Amb ‘L’amor feliç’ constatem com Mishima continua pujant amb fermesa uns esglaons que el seu públic li posa cada vegada més amunt.

The New Raemon: Un càlid retorn a casa

in A PRIMERA FILA

Enlloc com a casa. M’aposto qualsevol cosa que en algun moment aquesta dita va assetjar els pensaments de Ramón Rodríguez, àlies  The New Raemon, després de veure com nous i antics seguidors aconseguien el ple de la sala Apolo el passat divendres. I encara més tractant-se d’una càlida tornada a casa, d’un punt i final a una gira que l’ha portat amb la seva banda arreu d’Espanya amb més penes que alegries.

Sap greu dir que bona part del públic desmereixés amb el seu constant xiuxiueig el concert que va fer el teloner, Ferran Palau, veu i guitarra dels Anímic. Va resultar realment difícil concentrar-se i entrar en la interessant proposta intimista, trobadoresca i evocadora d’aquest músic que presentarà disc en solitari el pròxim mes de març sota el segell Amniòtic Records.  És una pena, però haurem d’esperar una millor ocasió i potser un entorn més favorable.

The New Raemon es va passejar per totes les seves etapes musicals- va tocar un total de 23 temes- posant l’accent en el seu últim disc ‘Libre Asociación’ de reminiscències més Madee. Fins i tot va comptar amb la col·laboració del guitarra Dani Vega (Mishima) i la violinista Sara Fontán (Manos de Topo). Un recorregut amb parades a perles primogènites i acústiques com ‘La Cafetera’, ‘Tú, Garfunkel’, ‘Hundir la Flota’ y ‘ El Saben Aquel Que Diu’. L’ampli repertori va aconseguir acontentar tant a seguidors d’un Raemon més folk, més melancòlic i amable com a adeptes d’un faceta més agressiva i obscura, amiga de les guitarres elèctriques i les distorsions. Dues cares d’un Ramon que es sentia còmode en els dos rols i que fins i tot celebrava la seva paternitat amb el tema acústic ‘Hàmster caníbal’, composat per una de les seves filles, i confessava la seva debilitat pel tema ‘La dimensión desconocida’.

Finalment, un retorn al punt de partida amb ‘Consciente Hiperconsciente’, ‘Soñar la Muerte’ y ‘Llenos de Gracia’. La tornada “Todo se va a torcer si te vuelvo a ver” va ser l’excusa perfecta per desaparèixer de puntetes després d’una nit intensa.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Mishima a l’Heliogàbal: Segur que demà “va ser” pitjor

in A PRIMERA FILA

Hi ha rituals, o diguem-ne tradicions nadalenques, que no es poden passar per alt. Cada any anem a veure el Messies de Händel, mengem sopa de galets el dia 25, canelons el 26 i anem a veure els Mishima quan toquen a l’Heliogàbal. En l’últim cas, la tradició ha hagut d’assumir uns costos elevats, perquè aquest grup va creixent i l’Helio segueix tenint el mateix tamany. I a més a més, els avenços tecnològics en ocasions poden fer la traveta a unes quantes desenes d’internautes àvids de comprar entrades, siguin pel 21, 22 o 23. En tot cas, dir-vos a tots aquells que us heu quedat fora del ‘sorteig’, -i segons fonts de primeríssima mà- que tindreu el plaer d’assistir a un assaig general per preparar la nova gira en un local de més capacitat. Ja ho diuen, ja…Quan es tanca una porta s’obre una gran finestra.

Nosaltres vam ser dels afortunats que vam entrar per la porta, i a més a més, en vam poder gaudir asseguts a primera línea. En una comfortable butaca veient els Mishima sobre fons vermell. Com si fóssim a casa. Potser aquesta sensació casolana em va invadir de tal manera que la primera part del concert vaig experimentar uns Mishima tranquils, mesurats, més aviat tímids. Seguint la filosofia de Guardiola potser es preparaven pel gran assalt a la segona part. I va ser així. Després d’una pausa i amb l’inici de la catàrtica ‘Una part de tu’ vaig començar a percebre l’energia, la comicitat i la complicitat a què em tenen acostumada. Va haver-hi moments per a tots: el moment Richard Clayderman de Marc Lloret, el moment ‘les parets de l’Heliogàbal són la nova bateria d’Alfons Serra’, el moment més ‘rocker’ de Dani Vega i el moment ‘estrelleta capriciosa’ de David Carabén. I fins i tot un udol col·lectiu per arrodonir-ho.

Ens van presentar en exclusiva dos temes nous: ‘Els Crits’, que segons Carabén, parla sobre l’ansietat i el tranquimazín, i ‘El que ens indica el cor’, que ja va sonar a l’últim concert que van oferir al Palau de la Música.  Després, hits potents com ‘Qui n’ha begut’ i ‘Un tros de fang’i d’altres primerencs però que mai caduquen com ‘No et fas el llit’ i ‘L’estrany’.

Els concerts de dos i tres dies tenen el seu què. S’estableix una absurda competència en la qual tots afirmem amb contundència que ‘el nostre dia’ ha estat el millor. En aquest cas, és veritat, i nosaltres ens limitarem a confessar-vos a cau d’orella que “demà va ser” pitjor que avui.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt