Tag archive

Mishima

Festival Grec: Mishima + Joan Miquel Oliver

in A PRIMERA FILA

17 de juliol de 2017. Teatre Grec. Barcelona

Aquesta setmana es preveia un concertàs a Barcelona i així va ser. No parlem dels U2, no. Ens referim al concert doble amb Mishima i en Joan Miquel Oliver. Molts no ens ho vam voler perdre i, fins i tot i per sorpresa, m’hi vaig trobar amics d’Arenys de Munt.

El lloc, el teatre Grec, és un marc immillorable. Un entorn idíl·lic.

Va obrir la nit el mallorquí Joan Miquel Oliver, acompanyat, com l’última gira, pel seu germà Xarli Oliver a la bateria i en Jaume Manresa als teclats. Ja fa uns mesos que porten el seu Atlantis voltant i, potser com que ja van fer la presentació oficial a la Beckett, van trigar fins a la desena per tocar-ne del nou disc. Va ser Agricultors ingràvids i va continuar amb Atlantis, Rumba del temps, Posidònia, Ses persones i Disseny de producte. Abans havia repassat algunes de les seves meravelloses cançons dels discs anteriors, on van destacar, Final feliç amb la col·laboració de la Clara Viñals (Renaldo & Clara) i Hansel i Gretel amb en David Carabén. Només dos peròs: els problemes de so, tan a la primera cançó del concert, Marès a radial, com al micro de la Clara a l’inici de la cançó, que no vam poder escoltar-la.

Mitja part. Moment per anar a fer una cervesa. Però no va ser possible. Vam fer cua i no vam arribar a avançar més de dos metres…. Vam tornar, amb set, cap als nostres llocs. Era el torn de Mishima.

Els barcelonins van entrar amb L’or, una de les dues cançons instrumentals del seu últim disc Ara i res. Era la seva presentació a Barcelona, abans havien passat, entre altres llocs, pel Vida Festival. I, van prémer l’accelerador amb Tot torna a començar per continuar, ampliant la seva gamma musical, amb Jimi, on en Dani Vega toca la mandolina i en Pablo Fernández la trompeta. En Pablo va anar apareixent a l’escenari per participar en diferents cançons: Una sola manera, Menteix la primavera i La brisa. El teatre es va convertir en un gran karaoke amb les tornades de Cert, clar i breu. I en un petit auditori, en format acústic, amb El paradís, El tobogan i Posa’m més gin, David! I una pista de ball amb Guspira, estel o carícia, La tarda esclata, Qui més estima i Mai més.

Van passar per tots els formats possibles i, van tancar, sent una nit especial, tal i com va dir el mateix Carabén, amb la col·laboració d’en Joan Miquel Oliver a Un tros de fang. Simplement genial. I vam marxar amb l’èxtasi total de L’olor de la nit.

Un gran concert. Bé, en realitat dos grans concerts. Començarem la setmana amb son, però ha valgut la pena.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Mishima + Joan Miquel Oliver – Festival Grec – Teatre Grec – Barcelona

Joan Miquel Oliver i el seu fantàstic Atlantis  tornen a Barcelona. Estil personal com pocs, poesia i eclecticisme a parts iguals, ingredients que podrem paladejar al màgic escenari del GREC. Seguidament, des de la mateixa tarima sonarà l’Ara i res, vuitè treball d’estudi dels Mishima. Col·lecció de temes de lletra treballada, textos àcids amb l’essència de sempre, sonoritat de culte.

 

Mishima+Za!+Pony Bravo: Perrrdona-laaa amic guàrdia urbàà

in A PRIMERA FILA

Dijous 5 de maig de 2016, Sala Razzmatazz

Exhibició i promoció de projectes musicals i poètics, exposicions de pintura i fotografia, presentacions de llibres, revistes i fanzines, projeccions audiovisuals, producció d’activitats musicals, públic, veïns, artistes, col·lectius, associacions, editorials i discogràfiques independents.

Això és un petit extracte del que posa a la web de l’Heliogàbal que durant vint anys ha intentat ser plataforma per al desenvolupament i la promoció d’activitats artístiques al barri de Gràcia de Barcelona.

Si sumem tot aquest munt de paraules, i les volguéssim resumir en una de sola, la que sortiria seria cultura. L’Heliogàbal ha sigut un dinamitzador cultural. Un motoret que ha funcionat a base de il·lusió, feina, suor, imaginació, ganes, talent i molt de temps invertit. Tant l’equip directiu, com els que han passat per allí a ensenyar-nos el que saben fer, ens han fet sortir de casa per poder veure propostes arriscades i ens ha obert els sentits a projectes diferents.

No dic jo que ens hem de saltar les normes que en teoria serveixen per posar una mica “d’ordre” dintre de la convivència. Però carregar-se llocs com l’Heliogàbal a base de multes, fa que tots ens sentim una mica orfes.

Nosaltres, L’ampli, també som una web petita. Som un grup d’amics que ens agrada el que fem. I ho farem amb més encert o menys, hi podreu estar d’acord o no, però hi dediquem moltes hores i ho fem el millor que podem. I creiem que posem el nostre granet de sorra intentant donar difusió a esdeveniments musicals fora dels grans formats i circuits. Intentem donar difusió a la cultura.

Del que va passar dijous dia 5 al Razzmatazz, que va deixar la sala gratuïtament, ja us ho podeu imaginar. Mishima, Za! i Pony Bravo es van agermanar per un projecte i van aprofitar part del títol del disc dels Mishima per donar nom a la tarda de concert. Que poc s’ho deurien pensar que seria premonitori aquest títol. Com pot acabar tot, no està gens clar, ja que la circular que va anunciar l’ajuntament sobre els bars musicals encara no està signada.

L’Ampli continuarà treballant i intentant anar a tots els concert que puguem, pagant a alguns i acreditats en els que ho permetin. Donant suport a locals com l’Heliogàbal i a molts altres. Serem petits, però eixerits.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: MaCarme Montero

 

Vida nova a la Geltrú!

in A PRIMERA FILA

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival

PopArb: la Joia del Montseny

in A PRIMERA FILA

Desena edició del PopArb. Sí, sí, ja fa deu anys del festival petit més gran de Catalunya (amb el permís del Faraday que ha passat a millor Vida…). El PopArb és música, piscina, amics, amigues, cerveses… El PopArb és l’hòstia!

Aquest any començava un dia abans, el dijous 26 de juny, amb les actuacions de Joana Serrat, en Guillamino & The Control Z’s i va punxar en Miqui Puig. Però el gran gruix de les actuacions van ser el divendres 27 i dissabte 28 de juny. Anem-hi!

Va obrir el divendres Erm a Can Torres. A continuació, ja a Can Cassó, a l’escenari Envelat Estrella Damm, va sonar el nou disc, i bo, Estructures sota terra dels Raydibaum. Entregats i contundents i, sorprenentment, novells pel que fa a tocar a Arbúcies. Els van seguir els veterans d’aquesta edició, en Pau Riba i en Pascal Comelade. Crec que no va ser un bon moment per explicar les seves històries, ja que la seva proposta s’adequa més a un teatre o, potser hagués estat bé a Can Torres. En Refree, amb en Miquel Sospedra “el baixista del PopArb” i en Nico Roig a la guitarra, va descarregar les noves cançons del seu últim disc Nova Creu Alta. Va ser acabar el bon concert de Refree perquè sorgís, des d’on no sabem d’on, una gentada amb les primeres notes de Al mar dels Manel. Van estar grans. Aquí va arribar la primera imatge d’aquest PopArb: en Dani Vega, guitarra de Mishima, va col·laborar a la cançó Teresa Rampell i va deixar a tothom amb la boca oberta quan li va agafar, mai millor dit, un rampell i va destrossar la guitarra. Potser no n’hi havia per tant, no? En Carlos Cros va fer un concert molt correcte. Van presentar Nadie se resiste al amor. Ell s’hi va deixar la pell i va suar de valent! I Mazoni amb el seu keytar més típic dels anys 80 que del 2014, una mica igual que la seva indumentària, ens va regalar unes ballaruques fantàstiques. Jo era bastant escèptic pel que fa al seu nou disc Sacrifiqueu la princesa, però en directe amb va convèncer força. A Can Cassó va tancar la nit del divendres el Dj Amable fent un remember musical que ens va transportar per diferents èpoques musicals. Va continuar la nit a La Consulta amb l’Hereu Escampa i en Jordi Lanuza punxant discos i al Barrock amb el Dj Delafé. Jo, però, ja vaig retirar a dormir.

Dissabte a la tarda tocava Renaldo & Clara a Can Torres. Em vaig quedar sense veure’ls i em vaig haver de conformar a veure, amb alguns dels músics, la pròrroga i els penals entre Brasil i Xile. Va guanyar Brasil en contra de la voluntat de la majoria de persones que omplien Can Torres. Unes braves, un entrepà i cap a Can Cassó. Potser no ho sabeu, però a Can Torres fan uns entrepans molt bons, però no són massa ràpids (guardant les distàncies, em recorden al Cafè Rovira d’Arenys de Munt) i aquest fet va fer que em perdés en Caïm Riba i l’estrena del Mundo fatal el nou disc dels Me and the Bees.

IMG_0138m

Vaig arribar que engegava Sanjosex i el seu Festival particular. Era el moment de la passarel·la PopArb: primer els mataronins The Free Fall Band van aparèixer vestits de blanc nuclear amb el seu brillant disc The Münster Sights sota el braç. Podríem dir que van fer de taloners del seu protector, en Miqui Puig. Amb la banda l’Agrupació Cicloturista a l’escenari va entrar, vestit com un pinzell, decidit a fer un concertàs. I ho va fer. El cantant de cançons d’amor en va cantar de noves i d’antigues. I n’estic completament segur que a més d’un el va deixar bocabadat. En Miqui Puig va estar il·luminat i grandiós! I per tancar-la, vestits completament foscos, igual que la seva música, van sortir a l’escenari els Anímic. El seu Hannibal ens va hipnotitzar. Emocionant va ser el moment en què el públic va cantar, juntament amb en Ferran Palau, Trenco una branca. El que no em va agradar és que, abans que acabessin, molts ja es giressin cap a l’escenari Envelat Estrella Damm per veure els Mishima. Evidentment, ells eren una de les grans atraccions de la desena edició del PopArb. I ho van demostrar. I ens van deixar una altra imatge d’aquest PopArb: van aparèixer focs artificials enmig dels udols a Tot torna a començar. CaboSanRoque van portar la seva proposta diferent, curiosa i els seus instruments remodelats abans del polifacètic Joan Colomo. Aquest any no va fer la radiofòrmula. Vam tenir la sort d’escoltar La Fília i la Fòbia i les bones cançons que ha fet al llarg d’aquests anys. I van acabar amb una altra imatge, per mi, la imatge que simbolitza el festival: en Joan començant a cantar Els amigos i els del grup a darrera abraçats. Bonic! I van tancar la desena edició del PopArb el grup d’electrònica Lasers.

Enmig d’aquesta bogeria de concerts vam tenir la piscina el dissabte amb els Línia Maginot i DJ Txarly Brown. S’hi estava tan bé, que aquest any no vaig anar al Prat Rodó. L’any vinent, potser…

Moltes gràcies a totes les persones que fan possible el PopArb! I per molts anys!

Ah, per cert! Potser us preguntareu: i el títol de la crònica? Doncs bé, anava escrivint i no li trobava un títol o els típics per aquesta edició “10 anys de PopArb”, “Moltes felicitats per 10 anys de música”, “Per molts anys”… i tenia la resposta davant dels nassos: La Joia del Montseny. Evidentment! La Joia del Montseny és com anomenem la casa que ens deixa la família d’una amiga per passar el PopArb. Té unes vistes al·lucinants! I el PopArb també és la joia del Montseny. I tant que sí!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Ampli’s Twelve – 21/03/2014

in AMPLI'S TWELVE

Ja està aquí la primavera!

Pel que sembla, però, les pluges i el fred tornen. Aquest pobre planeta nostre ja no sap en quin dia viu. Des de L’Ampli, per si de cas, hem confeccionat una llista adequada a tot tipus de clima. Apta per gaudir-la a l’empara d’un para-sol o aixoplugats a caseta amb la manta posada.

Ed Harcourt, , Mishima, The Mary Onettes, La Banda Municipal Del Polo Norte, Joan Colomo, The Leisure Society, Sun Kil Moon, Scott Matthews, Raydibaum, Sidonie i Sara Pi són tot terreny, passen d’inclemències climatològiques. Feu clic al play i ho comprovareu!

I els van fer l’amor

in A PRIMERA FILA

Diuen que per ser un bon amant en aquesta vida el més important són ganes i practicar. Com en tot, com més pràctica, millor resultats en cada intent. Potser per això acabà com acabà la gira de Mishima, en un Apolo que ja havia venut feia temps totes les entrades anticipades pels 20 i 22 de novembre.

 David CarabénMarc LloretDani VegaAlfons Serra i Xavi Caparrós van fer un “Amor Feliç” a un públic disposat, que vestia camises de quadres i alguna barba. Els assistents deixaven anar alguna insinuació amistosa sobre el seu productor, Paco El Loco, al que demanaven que convidés a una ronda. No és estrany que en aquesta atmosfera de més o menys seguretat, amb la confiança mútua dels amants que es coneixen els gestos, les mirades i que comparteixen jocs de paraules, els Mishima s’anessin erigint amb un un record de tremolor i una Vella Ferida que feia cremar bateria i teclat. Poc tenia a veure el que tocaven amb les cançons empaquetades en CDs, Spotify, Itunes o Youtube. Les semblances entre el disc i el directe, es restringien a les camises negres que vestien i a les inconfusibles ulleres de Carabén, que reconvertia el seu posat seriós, solemne, en somriures d’aparent tímid, discret.

La seva veu magnèticament greu recitava composicions a un ritme tranquil, sense deixar-se accelerar per la potència de les puntades de la guitarra de Vega en la recerca dels colors als Vespres Verds, guitarra que va acabar euforitzant en “Deixa’m creure” a mitjan concert.

El guitarrista canari es va encarregar de presentar el “Miguelito en el acceso 14” d’una nit que com més s’allargava més curta es feia. Com més passava més volien beure d’ells els assistents, més set feien. Que si els poemes musicats del grup evoquen, en alguns més que en altres, les decepcions i frustracions típicament vitals, ho fan de manera madura, d’acceptació, però amb el somriure canalla, estoic. I va ser amb aquesta expressió a la cara amb la què s’acabaven d’enfotre els Mishima de tot, amb el “Tiziano”, que “s’ho follava tot”, protagonista dels “Ossos dins una caixa”. Aquest tema va ser la cirera que coronà el concert, el màxim punt de simbiosi entre els de dalt l’escenari i els de baix.

Més d’un i d’una es devia quedar com un tros de fang.

Text: Maria Dabén Florit

Fotos: MCarme Montero

Faraday, festival 10!

in A PRIMERA FILA

 10 és un número màgic. Reconec, fins i tot, que és el meu número preferit i no precisament per què abundin en el meu expedient acadèmic. El 10 s’associa a l’excel·lència, Leo el porta a la samarreta i Cristiano… es queda en el 9, però bé que ho intenta.

Ells també ho intentaren i ho aconseguiren. Parlem dels organitzadors del Faraday, un dels millors festivals de la història d’aquest petit país. En 10 anys han passat pels seus escenaris grans noms d’aquí i d’allà: Lori Meyers, Nacho Vegas, The Pinker Tones, The Horrors, Jens Lekman, Hidrogenesse, The Divine Comedy, The New Raemon, Mishima, Manel, Maika Makovski, Joan Colomo, Herman Dune, Josh Rouse, Ron Sexsmith, John Grant, Inspira, Els Surfing Sirles i un llarguíssim etcètera que denota un inusual bon gust i respecte per la heterogènia musical. Cal destacar, però, l’aposta del festival per les propostes emergents que conformen una part important del cartell.

Els habituals sabem, a més, que l’as a la màniga de localització juga el seu paper i serveix de reclam tant per artistes com per públic. El far, la platja, els jardins… el Molí del Mar.

Per acomiadar-se el Faraday fou fidel al seu estil, apostà per la diversitat i com de costum la mixtura deixà un excel·lent regust de boca. El caps de cartell  estigueren a l’alçada: La banda britànica House of Love demostrà que la seva glòria passada reneix amb força sobre l’escenari fent bo allò de que l’experiència és un grau. Jonathan Wilson calmà els ànims dels presents, alterats per l’hora de retard amb que va aparèixer, amb un recital de gama alta. De la mà de l’estatunidenc arribaren melodies “hippies”, d’allà els 70, suaus com la brisa californiana. Tampoc es mostraren freds, malgrat la seva procedència escandinava, els suecs Junip que embriagaren l’ambient amb el seu folk/rock progressiu i psicodèlic, amb temes com Always, Line of Fire, At The doors… Des de la capital catalana l’Oriol Riverola, àlies John Talabot, arribà, conforme el programa, a darrera hora de la nit de dissabte per escalfar l’ambient a base d’electrònica contundent, esdevenint la seva una de les actuacions més comentades i ben valorades del festival. Els Pony Bravo, fidels al seu particular estil de marcat caràcter andalús amb un farciment ric en múltiples i variades influències, afegiren amb classe un nou “gran” festival a la seva particular col·lecció. Els Tokio Sex Destruction, flamants representants locals, descarregaren la seva energia en una nova demostració “virguera” i malabarista de RJ Sinclair al micròfon.

Cass McCombs, després d’anys d’insistència per part de la organització, finalment aparegué la nit de diumenge per posar, amb solvència, el punt i final a una dècada de concerts memorables a la vora del mar.

Els francesos Alba Lua feren bons els elogis rebuts per la crítica i esdevingueren un descobriment personal més que interessant.   El vilanoví Jordi Calatayud, amb la seva nova formació Santos, obrí agraït la tanda de concerts de dissabte al gran escenari presentant un disc pop-rock (Homenaje) que apunta alt.

Pel mític i entranyable escenari Carpa Juanita, el petit, passaren l’humor folklòric de la Lorena Álvarez y Su Banda Municipal (riures, anís en quantitat i coreografies improvisades), el pop fresc de Monnone Alone (reconeguts fans de Sitges), els aires electro-mediterranis dels Desert (noves formes de cantar en català), la “sessió” ambiental de Headbirds (psicofonies de Whitney Houston incloses), els ritmes hipnòtics dels garrafencs PacoSan, la calidesa i profunditat de la veu d’Alondra Bentley, el prometedor i sorprenent projecte de David T. Ginzo, Tuya, i fins i tot les ocurrències hilarants en forma de monòleg il·lustrat d’en Miguel Noguera.

A l’elenc cal afegir l’espectacular i emocionant “Cartell a cegues” de diumenge que, amb forma de cloenda triomfal, trencà la norma de no repetir mai artista o banda. Mishima, Sr. ChinarroJoan Colomo i Gary Olson & Mark Monnone foren els encarregats de desvetllar i donar forma a un secret molt ben guardat.

En suma una col·lecció de grans moments que, creiem, deixaren contents a escèptics i convençuts i és que aquest últim Faraday partia com a un dels més alternatius i poc convencionals de la seva llarga història.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ray Molinari

Let’s Festival #3 – Hi ha algú de L’Hospitalet?

in A PRIMERA FILA

 

15/03/2013 – Let’s Festival – Sala Salamandra

Gran cartell amb accent català per a la nit de divendres passat al Let’s.

Els encarregats d’obrir foc foren els barcelonins Bremen que passet a passet augmenten la seva presència en els festivals d’aquí i d’allà. El seu directe afegeix contundència i una intencionada distorsió als temes del seu debut discogràfic Les cançons que vindran. Tres guitarres, dues veus protagonistes i puntuals sonoritats surenyes amb un cert aroma Eagles en la seva etapa country rock.

Com diria Sofia Mazagatos, l’important és “estar en el candelabro” i la banda compta, més enllà del “televisiu” Ja ho veus, amb raons per quedar-s’hi.

Un bon inici de sessió i preàmbul per una altra formació que a l’igual que els Bremen passeja amb envejable assiduïtat el seu Pla B pels escenaris. Parlem de Prats que carregaren al màxim les piles per a despentinar els assistents amb un enèrgic concert carregat de decibels. La recent formació destil·la experiència, la dels seus membres, i això es nota en l’elegància i seguretat de la posada en escena. A més del repàs integral del disc els de Marc Prats van afegir, com ja va sent habitual, un cover de la brillantíssima cançó Ja no sap greu de Paul Fuster així com  una sorprenent versió del Laredo de Band of Horses.

A l’Ampli li mola Prats, ja ho sabeu, les xarxes “gossip” en van plenes, i malgrat que no som gaire de xafarderies comentar-vos que en breu en tindreu proves d’aquest tòrrid idil·li. En fi, estigueu atents.

I finalment arribaren els Mishima. Què dir d’aquests cap de cartell que no s’hagi dit ja? Són grans i ho saben, sobretot quan arrosseguen al públic allà on calgui. Carabén, en una sincera mostra de cortesia, manifestà el seu goig en tocar al Salamandra i, per tant, a L’Hospitalet. Ara bé, poques mans s’aixecaren quan intrigat preguntà si hi havia algun autòcton entre els presents.

Doncs això, poc importa que al cantant se li oblidi fugaçment la lletra o que Dani Vega toqui momentàniament en un to equivocat; la gent coreja i gaudeix amb fervor totes i cadascuna de les cançons.

Aclarim, tot i que potser no caldria, que els Mishima toquen de memòria i que la pulcritud amb la que executen els seus hits, un rere l’altre, els fan mereixedors d’un lloc privilegiat a la història de la música feta al nostre país. El concert del Salamandra en fou una nova mostra.

 Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Love is Back: la “raó” s’imposa!

in A PRIMERA FILA

Nietzsche deia que en l’amor sempre hi ha quelcom de bogeria però en la bogeria sempre hi ha quelcom de raó. La bogeria amorosa del passat dijous coincidí en data amb l'”oficial” dia dels enamorats, una bogeria materialitzada en forma de concert, una demostració empírica de que l’amor mou muntanyes i ens ajuda a superar esculls a priori infranquejables. En aquesta ocasió l’escull era econòmic i la meta aconseguir una nova esquena per la Louise Sansom.

Amb aquest noble objectiu un grapat d’artistes, bons amics, confeccionaren un cartell memorable. Grans noms de la música nacional es trobaren a la Sala Apolo per, amb un recital àmpliament coral, reconèixer la solidaritat de centenars de seguidors.

Per l’escenari passaren Maria Rodés, Bedroom, Refree, Sílvia Pérez Cruz, Joan Colomo, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Mau Boada (Esperit!), Standstill, Seward, Za!, Mishima, Pau Vallvé, Jordi Lanuza (Inspira) i per descomptat Anímic amb un Ferran Palau (parella de la cantant) enormement agraït. Igual de contenta i agraïda estava l’estrella de la nit, una Louise visiblement emocionada que, dirigint-se als presents, no pogué retenir durant gaire estona les llàgrimes.

La vetllada estigué plena de moments justificadament emotius i tant públic com músics gaudiren d’aquest magnífic acte de generositat col·lectiva. No seria ni just ni convenient entrar a valorar i/o fer crítica de les actuacions des d’una vessant estrictament musical però caldria dir que la qualitat, amb un elenc llustrós de músics, tècnics i col·laboradors, estigué garantida a tots els nivells.

En un món que sembla haver perdut el nord iniciatives com aquesta ens mostren que certament encara queda un bri de raó entre tanta bogeria. Alguns, probablement “bojos”, a aquest bri l’anomenen amor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt