Mendetz

Nit electro-pop per tancar el millor Let’s Festival

Durant un mes sencer la sala Salamandra ha estat testimoni de les actuacions dels millors grups de l’escena estatal, en el què segurament ha estat la millor de les edicions del Let’s Festival (així ho afirmen els propis organitzadors!). Els què hem tingut la sort d’assistir-hi hem comprovat que grups tan consolidats com Lori Meyers, El Columpio Asesino o La Habitación Roja estan en plena forma i amb corda per estona, mentre que la Masia té un potencial increïble i ens ha deixat gratament sorpresos. Parlem de Grushenka, Mine! o Wiggum, clars exemples que demostren que el futur de l’indie a casa nostra està més que assegurat. El colofó el van posar dissabte passat We Are Standard, Mendetz i Chinese Christmas Cards en una nit no apta per a introvertits.

El primer round va anar a càrrec dels barcelonins CCC, els cadets de Mushroom Pillow, que van sortir a l’escenari tímids i sense fer massa soroll. Aquells tres joves amb pinta de no haver trencat mai un plat, que semblaven acabats de sortir de missa de dotze, van regalar-nos un reguitzell de melodies enganxoses, de lletres senzilles i descaradament optimistes, que formen el seu primer treball, l’EP “Barcelona” (Mushroom Pillow, 2011). Amb un so entre Two Door Cinema Club i Death Cab For Cutie, Mario Gutiérrez i els seus ens van fer saltar i ballar com si ja portéssim hores escalfant motors. I és que ningú es pot resistir a hits com “Dreams” o “Welcome To Life”, que ja prometen omplir moltes sessions a les pistes de ball. Esperem que no triguin gaire a oferir-nos nous temes; fins aleshores, seguirem reproduint “Barcelona” compulsivament cada ennuvolat matí de dilluns.

Després d’aquest breu però intens escalfament, van sortir els Mendetz a donar-ho tot amb els himnes de “Silly Symphonies” (Music Bus, 2011), que no tenen res a envejar a la seva espectacular opera prima, “Mendetz” (Sinnamon Records, 2006). Ha plogut molt des d’aquella festa de Microfusa a la 2 de Razzmatazz, el 2007, i es nota. Els que seguim Mendetz des de fa temps ja vam intuir, només amb les primeres notes de “2012”, que aquella nit seria espectacular i que no pararíem de saltar fins al defalliment. Hysteria, delirium, guitarres i sintetitzadors, molts sintetitzadors, barrejats, naturalment, amb el so Casio, tant vuitantes, que caracteritza  a la banda. No va caldre gaire més per convertir la Salamandra 1 en una festa. Hi va haver temps per a tot, des de recuperar grans temes com “The Ground” o “Sofa” fins al cover de “Freed from Desire”, al qual ja ens tenen habituats. I al final l’esperadíssim i incansable “Futuresex” per arrodonir una actuació de matrícula d’honor.

Els Mendetz ens havien deixat l’adrenalina pels aires. Potser per això les melodies – molt madures i treballades però menys immediates – de l’últim EP de la banda basca We Are Standard, “Great State” (Mushroom Pillow, 2011) van trigar uns minuts a fer efecte, davant la impaciència del sempre excèntric cantant Deu Txakartegi. S’ha de reconèixer que no va ser un dels millors directes dels bascos, potser perquè “07:45” o “Good Ones”, malgrat ser grans temes, estan pensats més per a l’estudi que per al directe. Però els de Bilbao no es van rendir tan fàcilment, encara que aquella nit haguessin perdut 2-0 al Camp Nou. Per sort – i gràcies, tot s’ha de dir, a treure el material del primer disc, l’explosiu “We Are Standard” (Mushroom Pillow, 2008) – el públic es va anar despertant i, com havia passat amb Mendetz, vam donar el màxim amb hits com “Bye Bye Bye”, “The First Girl Who Got a Kiss Without a Please” o l’elèctric “Don’t Let The Children Play Around”.

El cover de “Have Love, Will Travel”, de The Sonics, va posar punt i final a la sessió de concerts, però no a la festa, que va seguir a la 2 de Salamandra amb els eclèctics De Vito.

Una nit memorable per una edició de Let’s que trigarem a oblidar…potser fins al març del 2013?

Text: Elisenda Lamana

Fotos: MCarme Montero

 

 

“Tocant els nassos” per una bona causa

L’ONG Pallapupas va aconseguir aplegar el passat dimecres a la Sala Bikini un número considerable de bandes. Totes elles participaren en un concert que serví d’acte de cloenda del “Músics amb nassos”, projecte del que ja us vam parlar prèviament. D’aquesta manera, doncs, donaren suport a la bonica i importantíssima causa de dur una mica d’alegria i humor als hospitals.

Així doncs aquella nit i obrint foc amb un parell de temes vam poder escoltar els 4t1a (quart primera) que van oferir-nos de manera molt oportuna i encertada el seu ‘Doctor’.

Seguidament aparegueren els Inspira amb un Lanuza refredat que, malgrat patir de la gola, ho donà tot. Amb una mica d’ajut del públic el ‘Foc i brases’ corejat va quedar d’allò més digne.

La part més íntima del concert el posà Zahara. Acompanyada tan sols de la seva guitarra i d’un piano la jaenesa relaxà el ritme omplint la sala amb la seva suau i càlida veu.

El moment groupie adolescent arribà de la mà dels Teràpia de Shock que van fer les delícies de les més jovenetes. Amb el conegut “Sense tu”, tema principal de la sèrie televisiva Pulseres Vermelles, van aconseguir entendrir alguns cors. Cors als que posteriorment van aplicar la seva teràpia (de shock, és clar) amb un potent “20 minuts d’espera”.

The Pinker Tones, següents de la llista, van fer gal·la del seu tarannà internacional interpretant, en un alemany més que correcte, el seu divertit Pink Freud. Mister Furia i en Professor Manso, amb la seva barreja d’estils, van demostrar un cop més el per què són considerats una de les formacions amb més projecció fora les nostres fronteres.

Arribà llavors el torn dels Mendetz que amb “Hap Your Clands” i “Phantotheque”, temes presentació del seu proper àlbum Silly Symphonies, van saber fer ballar els presents a ritme del seu rock elèctric.

Els Delafé i las Flores Azules van tirar de hits i ens van oferir els populars Espiritu Santo i 1984. Amb la seu bon rotllo característic aconseguiren dur el concert a un dels seus moments més àlgids i esperats.

Els Pastora van posar el punt final a la tanda d’actuacions i ho van fer molt ben acompanyats. Dalt l’escenari la pallapupa Oxígena va rebossar simpatia acompanyant Dolo Beltrán i els germans Riba a la veu. Plegats van interpretar “Feel the magic”, senzill del seu darrer treball que bé podria estar dedicat a la màgica tasca desenvolupada per l’organització responsable de l’esdeveniment.

Com a colofó i “enganyats” per l’Angie Rosales, directora de l’ONG, gran part dels músics van tornar a trepitjat la tarima per improvisar a conjunt un darrer tema. S’ha de reconèixer que per a ser fruit del moment aquest podria resultar un correctíssim himne pels Pallapupas.

Aquella nit, artistes i públic units, ens tocàrem (o potser seria millor dir ‘retocàrem’) el nas afegint-li una petita pròtesi vermella amb l’objectiu de recolzar la feina d’aquest meravellós col·lectiu de pallassos.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro