Marcel Bagés

Festival Altaveu 2018: alçant la veu més que mai

– Toc, toc!

– Passi…

– Bon dia, doctor.

– Bon dia Sr. Altaveu, quant de temps feia que no el veia – encaixada de mans.

– Sí, justament ara fa un any.

– I que el porta per aquí? Se’l veu amb un aspecte immillorable.

– Doncs que faig 30 anys i he decidit fer-me el què li diuen un “chequeo”.

– Molt ben fet, home. Ostres tu, com passa el temps, 30 anys… i sembla que va ser ahir quan va venir per primera vegada. Anava en braços dels seus pares. Quan et vaig veure, et puc tutejar oi?, i ells em van començar a explicar com vas néixer, la il·lusió que tenien i que volien que creixessis i fessis molts anys. Vaig pensar, pobrissó, no sé si durarà gaire aquest vailet. Tot just la democràcia està en bolquers, Sant Boi és un poble obrer i revolucionari, i ara porten al món aquest projecte que ja veure’m com acaba.

Vale tio… ja tiro. Com es posa la gent quant trigues una mica més a sortir d’un semàfor. Vaig cap a Sant Boi, a l’Altaveu, i m’he quedat embadalit pensant com podria començar la meva crònica d’aquest any. Li tinc un especial afecte a l’Altaveu. I fa 30 anys. M’hi haig de lluir.

Està núvol i tot que el meu telèfon diu que no plourà, el cel no sembla dir això. Arribo a la plaça de l’Ajuntament i el grup frontera Ominira ja estan en marxa. Poqueta gent, és el que té obrir un festival a les vuit de la tarda quan encara hi ha llum. El trio barceloní ho dóna tot i intenta que la gent s’apropi a l’escenari. Però la climatologia és com és i la pluja fa que la gent busqui refugi sota els arbres i a les ombrel·les dels bars de la plaça. M’agrada el que escolto, la barreja d’electrònica i metall sempre em produeix curiositat. Fan un pop ètnic amb el qual la pluja no hi desentona.

A les nou, ja sense paraigües, la Dolo Bertran és l’encarregada de portar l’espectacle Alça la veu!, en el que un bon grapat de músics de tots els estils volen portar el seu gra de sorra en un concert multidisciplinari, en el que el missatge es posa davant de la música. Amb un grup de músics íntegrament santboià i la Coral Renaixença, l’Enric Montefusco, Núria Graham, Judit Neddermann, Roger Mas, Ruper Ordorika, Quimi Portet, Maria Arnal i Marcel Bagés, Paula Valls i Maria Martí han portat i han alçat la veu per la llibertat creativa i els drets essencials.

El poc que havia escoltat d’ella, feia que tingués moltes ganes de veure en directe a la Morgane Ji. El mestissatge, la barreja de cultures i el seu banjo elèctric era un bon cartell. I ho ha aconseguit, ens ha portat en un viatge fins a una illa al mig de l’Índic (he hagut d’anar al maps per veure per on cau l’illa) i ens ha costat tornar a casa, jo ja m’hi hagués quedat. Bé, crec que jo i la majoria de gent que pràcticament ja omplia la plaça.

Can Massallera ha sigut la següent parada. Una mica de psicodèlia de nova fornada i de dream pop a càrrec dels The Zephyr Bones, ens ha fet anar somiant fins a les novaiorqueses Boytoy. Grup íntegrament femení (i em sap greu que això sigui una notícia) que s’ha transformat en un quartet amb l’aparició d’una baixista. So grunge, de garatge, d’aquell en què les guitarres trenquen la nit, i fan que la pols acumulada durant l’estiu al sostre de l’escenari vagi caient a poc a poc mentre els focus la van atrapant i la fan ballar al seu ritme.

Diuen que aquest dissabte els núvols es quedaran a casa i podrem remenar música per la fira del disc. Mentre, els Et-Co* comencen el seu concert. Música de difícil classificació, amb tocs tribals, ètnics, pop, electrònic i influències orientals, àrabs i hindús. Però no sempre s’ha de poder classificar tot i ha de tenir un nom. Si t’agrada, et porta i gaudeixes, tant li fa.

Després, i amb les entrades exhaurides, en Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, ens donaven la benvinguda a Cal Ninyo. No m’allargaré a descriure els dos concerts. No fa gaire ja vaig fer una crònica dels mateixos a l’Apolo. L’única diferència positiva va ser que es un teatre amb cadires i estàs assegut. Això va portar que el “sector parlanxin”, a diferència de l’altre concert, no existís. Exquisidesa màxima per part d’un públic que va poder gaudir d’un pop metafísic que porta tot l’estiu passejant-se pel nostre país i ses illes.

Desgraciadament, he treballat avui i també ho faig demà diumenge, i estic mort, no em veig amb cor d’anar a Can Massallera un altre cop, ho sento.

Felicitats Altaveu, i també a tots els que han posat ganes, feina, il·lusió i temps durant tots aquest anys. Als grups que hi han passat, als que els hi ha servit per donar-se a conèixer més. Felicitats per voler apropar la música al carrer, als barris i de manera gratuïta. Són una utopia els festivals públics? Provem-ho. Com molt bé diu la Maria Arnal, la gent no s’adona del poder que té…

Josep Ma. Català
Redactor

Podries estar interessat/-ada

Maria Arnal i Marcel Bagés: atiant el foc confortador

24 de novembre del 2017, Horta (Barcelona). CC Matas i Ramis.

Diuen els savis que per parlar amb propietat de les coses cal una reflexió, una perspectiva que moltes vegades ofereix el temps. En aquesta ocasió, val a dir, si aquesta crònica esdevé una merda no serà per falta precisament d’això, de temps, i és que certament, i un cop més, l’esdeveniment a comentar queda lluny.

Malgrat això, creieu-me, recordo prou bé tot el que em passà pel cap aquell vespre mentre escoltava la Maria Arnal i el Marcel Bagés: pensí primer que el cicle Barcelona Districte Cultural endegat per l’ajuntament, que apropa als barris, de forma gratuïta, alguna de les millors propostes musicals del panorama local, és una iniciativa digne d’aplaudiment. Tant de bo tingui la continuïtat que és mereix i que en puguem gaudir durant anys.

Segon, concentrat en l’acte en particular, la reflexió que florí dins meu fou la de que el format acústic amb la que ens obsequià la parella accentua la ja habitualment notable proximitat dels artistes amb el públic, impregnant d’una agradable intimitat els punyents missatges que poblen els seus versos.
Les entrades per assistir al reduït espai que ofereix la sala del Centre Cívic Matas i Ramis es van exhaurir en un temps rècord. A aquestes alçades a ningú se li escapa que el 45 cerebros y un corazón és un dels fenòmens de l’any i molts dels assistents, a més, sabien de primera mà de la qualitat dels directes de la formació. moltes i molts repetidors entre els presents que escoltaren en un respectuós silenci l’execució del recital.
A l’hora de participar, com acostuma a succeir amb el magnífic Canción Total d’Hèctor Arnau, el públic tampoc s’acovardí i tots plegats formàrem un improvisat però digne cor.
Concloem remarcant el bon moment que viu la música ibèrica de tradició oral gràcies, en gran part, a la fusió i que, més enllà de les modes, és un patrimoni que ajuda a conformar imaginaris col·lectius, atiant un foc confortador que hauria de romandre sempre encès.
Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero

Podries estar interessat/-ada

Festival Altaveu 2017: on està el Constitucional quan el necessites?

8 i 9 de setembre, Sant Boi de Llobregat. Diversos espais.

 

Als marges, fora la gran Barcelona, hi passen fenòmens molts interessants. I un altre any, i en van 29 edicions, a Sant Boi de Llobregat es va celebrar l’Altaveu amb l’estrena en la direcció
artística del periodista i agitador cultural Jordi Turtós. L’Ampli es va desplaçar cap al Baix Llobregat per explicar-vos- ho.

 

Divendres 8

L’agenda era completa i els horaris comprimits, així que calia anar per feina i anar-se desplaçant entre tres escenaris propers, gaudint del concert corresponent o fent-ne un tast.

La jornada i la música va començar a la plaça de l’Ajuntament amb Zelig i les seves guitarres afilades i pop directe que entrava molt bé per calentar motors, tot i que encara faltava públic
per arribar.

Una mica més tard hi actuaren Los Enemigos, herois dels 80 liderats pel gran Josele Santiago (veu i guitarra) que ens van demostrar que continuen ben vius i amb coses per explicar, per goig dels seus seguidors, nombrosos en la nit. Els seus clàssics Señora i Me sobra carnaval, ens remuntaren a finals del segle passat, sense nostàlgia.

Sense dilacions, vam desplaçar-nos a Cal Ninyo, on dins el seu petit i acollidor teatre la mallorquina Joana Gomilla ens va interpretar el seu treball Folk Souvenir (escolteu-lo!).

Música d’arrel empeltada de tocs de jazz i experimentació. Amb un quintet com a formació i una veu amb personalitat, en un parell de cançons en va tenir prou per posar-se a la platea a la butxaca. I es que com va declarar “el folklore és per viure’l”.

Més tard i en el mateix escenari també va desfilar Maria Arnal & Marcel Bagés, encara sota l’etiqueta de “grup del moment”. Van desgranar el seu repertori, una perfecta màquina de cançons amb lletres pròpies i prestades (Ovidi, Brossa, Andrés i Estellés,…), i guitarrotes precioses. Una combinació guanyadora que dia rere dia guanya públic i bones crítiques de forma merescuda.

I per acabar la jornada ens vam acostar als Jardins de l’Ateneu on s’hi programaven artistes internacionals. Vam tenir la fortuna de descobrir a Ala·Ni. En format trio (veu, guitarra i arpa), sobresortia la seva líder Alani Charal, cantant i compositora d’un univers propi que beu de les fonts del jazz. Corista d’altres artistes, entre ells els Blur. Diuen que va ser el mateix Damon Albarn qui la convèncer per a què fes carrera pròpia. Doncs la va encertar! Un dels grans moments del concert i segur que del festival, va produir-se quan va fer un “solo” de veu passejant-se entre el públic sense l’ajuda del micròfon. Una privilegiada i un privilegi escoltar-la.

Menció a banda, mereix el minoritari públic del darrera que tenia una sorollosa i molesta conversa per a la resta del respectuós públic i els mateixos artistes. El Tribunal Constitucional hauria de dedicar-se a perseguir a aquesta gent i no als qui posen urnes.

 

Dissabte 9

La (poc encertada) previsió d’intenses pluges obligà l’organització a canviar la ubicació dels concerts. Malauradament això ens empeny, arran la distància que separa Cal Ninyo de Can Massallera, a triar un dels dos escenaris. Greu ens va saber perdre’ns les actuacions de Marco Mezquida i Mariola Membrives, però creguérem que s’adequava més a la nostra línia editorial les propostes de l’antiga fàbrica tèxtil.

Ens atansàrem, doncs, fins aquell punt amb prou temps com per fer una ullada al mercat de discos de segona mà ubicat al vestíbul.

Començà puntualment la tanda de concerts, oberta pels viladecanencs Black Swans, una de les quatre propostes guanyadores de l’Altaveu Frontera. El seu és un repertori divers on es barregen un rock clàssic amb arranjaments més actuals. Ens quedem sobretot amb aquesta última part de la mescla, on la banda sonà més fresca, més sorprenent.

La sala s’ompli de gom a gom per veure els veterans The Flamin’ Groovies. L’excusa que el ha empès a tornar a la carretera no és altra que la presentació de Fantastic Plastic, un treball que malgrat aparèixer després d’anys de silenci és continuista, fidelitat màxima al power-pop que els feu famosos i que acontentà els incondicionals. Malgrat alguns problemes tècnics el seu directe demostrà, un cop més, que la veterania és un grau: desgranaren un reguitzell de temes que viatjaren per l’enorme història de la formació, incloent el particular cover de Sweet Little Rock ‘N’ Roller de Chuck Berry, reservant pel segon bis la perla Let me Rock.

Arribats de la Catalunya Nord, el “duet” de Perpinyà The Limiñanas, quedà encarregat de mantenir la festa sobre la cresta de l’onada i, per Tutatis, que ho aconseguiren. Les seves visites a la part sud del Principat sempre han estat celebrades, com ho demostra el respectable que arrosseguen. Malamore, treball discogràfic publicat l’any passat esdevingué fil conductor del seu pas pel festival. Cadències hipnòtiques, reefs rotunds i perllongats, textos breus i contundents… El còctel és de molt bon gust al “paladar auditiu” aconseguint submergir l’oient en una nebulosa de ritmes frenètics. Tribut al ye-yé seixanter amb el toc psicodèlic que els caracteritza. Aclarim que al matrimoni Limiñana no estava sol dalt la tarima on foren sis, en total, els músics encarregats de donar forma a l’espectacle.

I això fou tot, que no poc. Per part nostra, val a dir, doncs el refredat i els horaris dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya aconsellaren una retirada que ens deixà sense poder escoltar de les apetibles intervencions dels nord-americans OMNI i els valencians Linqae.

Llàstima, malgrat haver quedat ben contents d’haver poder gaudit, un any més, del cartell de l’Altaveu, nascut del criteri i l’estima per la música dels seus organitzadors.

 

Text: Gerard Birbe i Alex Reuss

Fotos: Dolors Ferré

Podries estar interessat/-ada

La vida sense el Vida, no és tanta vida

Vida 2016, Festival Internacional de Vilanova i la Geltrú,1 i 2 de Juliol de 2016

De totes les descripcions que he trobat de la paraula vida, la que més m’ha agradat ha sigut la que diu: “Estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se”. I precisament aquest cap de setmana és el que hem fet en el Festival Vida 2016. Hem procurat anar d’escenari en escenari intentant-nos adaptar als diferents estils de música, sons, fets, gent….i hem evolucionat per procurar no tancar-nos en aquells que de bon principi més ens atreien.

Això representa anar amunt i avall, d’escenari en escenari, sense poder acabar de veure del tot l’actuació o perdre’t el principi de l’altre. Per sort, en el Vida, anar d’un lloc a l’altre és un plaer. Poder passejar pel bosc, passar pel túnel de llums per accedir dels escenaris més petits i més alternatius als de més gran format, mentre beus una cervesa o menges alguna cosa assegut en un dels múltiples espais d’esbarjo, és un luxe.

No vam poder anar a totes les actuacions que van programar els organitzadors, però vam fer el que vam poder i així us ho expliquem i us ho ensenyem.

El divendres vam arribar justets per veure a la Maria Arnal i el Marcel Bagés. Un tàndem poderós que en un escenari com el del Vaixell, va guanyar en intensitat i va fer que la gent que començava a arribar poc a poc, amb un respectuós silenci, escoltes com la veu de la Maria Arnal omplia el bosquet amb un cant potent i reivindicatiu.

A les set de la tarda, els Inspira els hi va tocar lluitar en l’escenari de La Masia, amb un mal horari. Era divendres, i segurament molta gent tot just agafava els cotxe i es posava a la carretera. Tampoc el bat de sol que els hi queia, i que els va tocar de ple, els va ajudar gaire. Tot i això, amb ulleres de sol, els barcelonins van començar a escalfar l’ambient amb el seu bon directe, i van continuar presentant Greta juntament amb un petit repàs d’antics temes.

Més tard vam tornar a l’escenari del Vaixell, on Kiko Veneno, acompanyat per Refree, ens va tornar a passejar en un mercedes blanco. Fa temps ja dels èxits del José Maria, impulsor del flamenc-pop, però a la gent li encanta poder entonar pónme esa cinta otra vez, pónmela hasta que se arranque…

KIKO VENENO + REFREE AL VIDA

Difícil va ser poder poder-nos apropar a l’escenari de La Cova, nou en aquesta edició del Vida 2016, per la gentada que hi havia per poder veure a The New Raemon. El públic va omplir l’ondulant petit terraplè del davant i es va deixar portar per les cançons del seu recent treball.

De nou, a l’escenari de La Masia, els Villagers van ser el primer plat fort de la tarda. La banda de Conor O’Briend ens va portar el seu impecable folk. Un concert preciós i amb una sensació ambivalent, que com més cançons escoltaves, més veies amb pena que quedava poc perquè s’acabés l’actuació.

Els Manel van portar el primer gran ple de la nit a l’escenari Estrella. Amb la gent asseguda i guardant lloc des de feia estona, els catalans van portar el seu electrònic Jo competeixo. El fenomen Manel, es mereixedor d’estudi. Que treball que treguin, treball que sigui nº1 en vendes, és per treure’s el barret. Però a mi, amb Manel sempre em passa el mateix, trobo a faltar la connexió amb el públic, tot i que aquest en coneix a la perfecció les lletres de totes les seves cançons.

MANEL AL VIDA

Els neozelandesos Unknown Mortal Orchestra ens va portar un dels primers concerts amb tocs psicodèlics que ens esperava aquest cap de setmana. Pop experimental, executat amb mode lo-fi, paraula que sembla tornar a estar de moda. La passejada d’en Ruban Nielson entre el públic amb un cable pel micròfon quilomètric i els seus “solos” de guitarra van captivar a la gent, si encara no ho estava.

Wilco, que va ser el segon grup en el gegantí escenari Estrella, no van decebre als seus incondicionals. Poques coses s’ha de dir d’una banda com Wilco després de més de 20 anys de carrera. Han inspirat a moltes bandes, amb registres que van des del rock i country alternatiu, al pop més clàssic. Segur que van entusiasmar als seus incondicionals, mentre que a la resta els va semblar un concert correcte.

WILCO AL VIDA

Pel meu gust, i fins a l’hora que ja vam marxar, si hagués sigut un partit de futbol entre La Masia i Estrella, crec que el divendres, hagueren guanyat els primers.

El nostre dissabte començà a La Masia, amb el Niño de Elche. El nen dolent que traspassa les fronteres més puristes del flamenc i les endinsa en un món de samplers, fent servir per exemple, un antic transistor per acompanyar-lo, o els rfiffs. El Niño ens va donar el seu “arte” amb una barreja de poemes clàssics i reivindicatius. Com ell mateix va dir a dalt de l’escenari, ell era la Verge del Rocío i nosaltres els peregrins que ens empassàvem la pols a punt de saltar la tanca que ens separava.

Basia Bulat, en l’escenari Vaixell, que semblava fabricat per a ella, va donar el toc folk de la tarda. Escenari fantàstic per a distàncies curtes, la canadenca es va posar a la butxaca al nodrit grup de gent que van assistir hipnotitzats al seu concert, sobretot quan va interpretar temes d’autors catalans i espanyols.

Després de la bona acollida que va tenir en la segona festa de presentació del Vida, l’organització va tenir l’encert de portar-los al festival gran, ens referim als Balthazar. Els belgues segurament van ser una de les sorpreses de la nit, i van tornar a confirmar que la seva música guanya en directe. Barrejant cançons dels seus tres treballs, la gent es va entregar en massa a les composicions dels belgues.

The Divine Comedy va fer veritat la dita que les grans bandes sempre sonen bé t’agradin o no. Pot ser festivals i escenaris d’aquest tipus no son el millor lloc per veure i escoltar el show de Divine Comedy, que pel meu gust és millor en recintes tancats. Però van demostrar que són una gran músics que veure’ls, sempre és una experiència. La gent ho va agrair, però sense grans estridències.

THE DIVINE COMEDY AL VIDA

Odio Paris ja ha deixat l’etapa de ser considerat un grup revelació per ser un imprescindible als festivals com a banda de referència. Amb un directe cada vegada més treballat, van fer ressonar-lo a l’escenari de La Cova.

A La Cabana, Baywaves va portar el seu pop-psico-light-dèlic. Tenia moltes ganes de veure’ls més estona de la que ho vaig fer, però la coincidència d’horaris amb els Nada Surf, va fer que hagués de marxar corrents. Una cosa que potser hauria d’intentar evitar l’organització per edicions següents. Si continuen així i cuidant les produccions de les seves cançons, tindran un llarg camí a fer.

Nada Surf, quartet, trio, que més dona. La manca d’un dels seus membres per raons aeronàutiques no va deslluir gens l’actuació dels novaiorquesos, que van aconseguir espantar els “fantomas” que assegurava que hi havien Matthew Caws en el proper bosc. Les seves bones cançons i les superbes rastes de Daniel Lorca van omplir l’escenari i van convèncer a un públic que tenia moltes ganes de sentir-los tocar el més representatiu dels seus treballs.

Kula Shaker, van succeir als Divine en l’escenari Estrella. Banda feta, desfeta i tornada a fer, famosa per ser una de les representants del denominat brit-pop i també per barrejar influències de la cultura hindú. Els Kula van donar a l’escenari l’energia que potser vam robar a faltar en l’actuació anterior amb un grapat d’antigues, però bones cançons.

KULA SHAKER AL VIDA

Pel que fa a l’última part de la definició de vida que hi ha al principi, la deixarem per un altre dia. Realment acabes cansat després d’un cap de setmana de concerts i no estàs per gaires “reproduccions”, però això si… vas a dormir amb un somriure d’orella a orella.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Podries estar interessat/-ada