maika makovski

ALTAVEU 2016: La truita perfecta

9 – 10 de setembre del 2016, Sant Boi de Llobregat.

La tornada a l’escola, la universitat, la feina, a la realitat, sempre serà menys costosa si tot just acabat l’estiu, quan encara fem olor d’aftersun, i els amics encara ens estan maleint per totes les fotos de les nostres vacances que hem enviat per was, podem anar a Sant Boi. L’Altaveu és el tret de sortida dels festivals de tardor. El festival de referència del Baix Llobregat i que amb 28 edicions ha decidit fer una renovació, una metamorfosis i ampliar l’oferta musical, amb xerrades, pel·lícules, presentació de llibres, documentals, espectacles familiars…

L’Albert Puig, director artístic durant un bon grapat d’anys ha deixat pas en Oscar Muñoz, com a director tècnic. I aquest ha optat per una petita revolució, continuant, això si, amb una programació eclèctica (com m’agrada aquesta paraula) i amb una barreja de gent que omplen sales a les capitals, i que aquí els pots veure a preus populars, amb grups joves que d’aquí a uns anys tornaran amb una pila de concerts a sota el braç.

Però anem per feina. Amb un canvi d’escenari de Cal Ninyo a Can Massallera gràcies a la gran demanda d’entrades, la mallorquina-andalusa-macedònia-cantant, actriu-instrumentista Maika Makovski ens va portar, després de quatre anys de silenci, el seu esperadíssim treball Chinook Wind (Warner, 2016). Acompanyada pel Brossa Quartet de Corda, ens va oferir un concert magnètic, seductor, en el que ha deixat la part més rockera i ens va oferir cançons més personals, més madures.

El ressò que està agafant Maika Makovski dintre del panorama musical internacional es gran, i això diu molt per la gent que hi va creure quant ja fa uns anys es va presenta a l’Altaveu Frontera, i com ella mateixa va dir, amb aquell riure contagiós, ara ha tornat cobrant. Música, cançons i so perfectes, joc de llums senzill però molt efectista. Jo feia temps que no gaudia tant en un concert de butaca.

Blaumut van ser els segons a tocar a Can Massallera. El quintet barceloní porta una curta però intensa activitat amb el poc temps de vida del grup. Tres premis Enderrock, any si any no, a la millor cançó, al millor vídeo clip, i al millor artista per votació popular, diuen molt d’un grup en què el violi i violoncel són l’esquelet i que fan que la seva música tingui una sonoritat pròpia i diferent. El Primer arbre del bosc (Autoeditat, 2015) és el segon llarga durada i les cançons van ser cantades inesgotablement pel públic juntament amb les conegudes Bicicletes i Pa amb oli i sal.

No us puc dir si durant les dues actuacions hi va haver canvi de públic, almenys els que tenia al costat no, però sí que tothom va sortir feliç d’haver estat aquesta nit a l’Altaveu de Sant Boi. Perquè si les propostes són bones, a vegades els estils no important tant.

Ismael Serrano, el poeta, una persona a qui no et canses d’escoltar sigui cantant o parlant entre cançó i cançó, ens esperava als Jardins de l’Ateneu Santboià, uns jardins plens de gom a gom. Acompanyat amb la seva guitarra, va anar cantant temes de la seva llarga carrera, de Silvio Rodríguez i d’Aute, al que va dedicar paraules d’encoratjament pel seu greu estat de salut. Cantautor compromès, reivindicatiu, que pot fer servir més paraules diferents amb cinc minuts de conversa que jo amb tot el dia i defensor de les certeses absolutes, com la que, segons ell, la truita de patates ha de portar ceba. “Cebollista” es va autodefinir, que pot entendre a les persones que no li posin, però que estan equivocades. Traslladeu aquesta reflexió a la vida i ja teniu tema de conversa per temps.

El dissabte ens vam apropar a la plaça de l’Ajuntament cap a les vuit. Per poder sopar i poder escoltar als mallorquins Ice Crime, un dels guanyadors del Frontera d’enguany. Una barreja de rock, soul i progressiu i que ja han començat a rutllar per fora de les illes i els hem pogut veure a festivals barcelonins. I d’aquí a poc al BAM.

A les nou ja érem a Cal Ninyo. Tocava la gironina d’adopció Marion Harper, que amb vint anyets s’està posant tothom a la butxaca. Ha tocat a les sales més importants del nostre país, entrevistes a diaris i cançons seves a sèries de televisió. Amb una mà al micro i en l’altre el seu Cotton Candy (Luup Records, 2016), l’electrònica Marion Harper ens va fer menjar el seu cotó de sucre, a poc a poc, gaudint de la seva dolçor i d’un pop brillant.

A les deu vam córrer cap a la Plaça de l’Ajuntament. Tocava Coque Malla. Us haig de confessar que quan vaig veure el seu nom a la programació del festival em vaig quedar parat, la revolució altaveuiana era potent. A ell el coneixia una mica de la seva anterior etapa, però quasi més dels seus treballs al cine i teatre. Peter Pan involuntari (ho dic pel seu aspecte juvenil, quina sort), barret i armilla, va anar presentant El último hombre de la tierra (Warner, 2016), en el que continua cantant al seu tema preferit, les dones, i la seva relació amb elles. Blues, rock i pop delicat. Un plaer de concert, tot i que vam haver de marxar un altre cop sense veure’l acabar.

Marlango ens esperaven a Cal Ninyo. Delicatessen porta per nom la gira que estan fent. A vegades amb banda, avui tocava sense. Concert de format minimalista, piano i veu, delicadesa i magnetisme, talent i seducció, o el que és el mateix, el mestre Alejandro Pelayo i la Leonor Waitling. No cal dir res més, addictius al límit. Acabaries el concert i aniries a sopar o de copes amb ells, íntims, propers. Concert per llogar-hi cadires, i això que no en quedava ni una de buida.

Trau, producte de la terra, com les carxofes, guanyadors del Sona 9 fa un parell d’anys, pop seixanter (com el baix de la Núria) beatlià, sense deixa els nostres referents sisaians o pauribans, tocs psicodèlics. Déu vos guard (DiscMedi, 2015) és el seu treball de debut. Les seves cançons entren com la cervesa fresca una nit de calor, et van pujant i et fan ballar. Quota de bon rotllo en la nit dels Jardins mentre esperàvem a la llegenda Quimi Portet.

Quimi Portet, vigatà de dalt a baix, talent amb potes, va atreure a passejar al seu Ós Bipolar (Quisso Records/Música Global, 2016), que ens va ensenyar les urpes i ens va fer riure amb el seu afinat sentit de l’humor entre cançó i cançó. Gat vell dels escenaris, amb la banda habitual, ens va recordar el punt egoista que tenen els cantautors i ens va fer partícips del seu univers particular i oníric.

Com sempre, demano perdo a tots els que no vam poder anar ni a escoltar ni veure: White Hounds, Sant Boi Urban Dance, David Txes, Land of Coconuts i a Coet, i no poder gaudir d’ells i de la seva feina.

I finalment, la pregunta clau: sou “cebollistas” ?

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

MK MK: les roses no esperen a St. Jordi

Hi ha qui sembla haver nascut dalt un escenari, que la Mare Naturalesa, sàviament, li hagi reservat un lloc dins aquest peculiar i no sempre confortable hàbitat.

La desimboltura amb la que es mou  la Maika Makovski (MK MK, com hom pot llegir a la banda que subjecta la seva guitarra) per sobre la tarima fa pensar que ella és un d’aquests particulars individus que, com a natiu, allà a sobre s’hi sent com a casa.

A qui no agradin o entusiasmin els seus discos li recomanaria que un dia la vagi a veure en concert. Artista d’aquelles que, fruit de la passió amb la viu la seva professió, trasllada entusiasme a qui l’observa. No cal dir que el seu nivell interpretatiu ajuda força: veu, teclat i guitarra sonen magníficament bé. I si amb això no hagués prou Benas, Martínez i Luque (guitarra, bateria i baix respectivament) posen la resta i no desentonen en qualitat.

Per tant no resulta curiós que aquest passat dissabte la Bikini presentés un ple en una cita (presentació a Barcelona del seu Thank You For The Boots) ineludible pels incondicionals. Es respirava frisança i la mallorquina va voler estar a l’alçada.

El focus de l’acte, com era d’esperar, apuntà cap al darrer dels seus treballs i el primer dels temes en sonar fou Language. A partir d’aquí la seguiren No News, Get Along, Your Reflection, When the Dust Clears… intercalant material d’altres discos (Body, Friends, Oh M A…) i reservant pels moments especials perles com les inevitables Lava Love (que bé podria incloure Tarantino en alguna de les seves pel·lícules), A Dream within a Dream o l’escruixidora Song of Distance (gran capacitat per sostenir i arribar a determinades notes!).

En definitiva una manera excel·lent de celebrar un aniversari, i és que la cantant estrenà la vint-i-novena primavera amb un directe a la seva ciutat d’adopció. Va rebre de mans d’alguns dels presents un bonic ram de roses i ella, a canvi, els va (ens va) regalar un recital ric i cuidat on no faltaren tres bisos i l’estrena d’un tema encara inèdit. Què més es pot demanar? Un bon teloner?

En Dani Poveda, vocalista i guitarra de Gentle Music Men, canta i toca força bé però, malgrat fer gala d’una potent veu (en ocasions potser massa), les melodies sonaren com mancades d’un necessari acompanyament instrumental que arrodonís el producte. Difícil paper per algú que ha de precedir el concert d’una inspirada MK MK i companyia.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Paul Fuster: Una benvinguda amb ‘Repte’

Després d’un silenci musical d’uns quants anys, com qui no vol la cosa, Paul Fuster reapareix als escenaris, i ho fa omplint tres nits consecutives l’Heliogàbal i presentant el seu primer disc en català ‘Repte’.

 Un aspecte entre grunge i malgirbat, uns cabells despentinats i l’estranya costum d’arromangar-se els pantalons mentre toca la guitarra van acompanyats d’un accent molt català i alhora molt anglès – va néixer a Minnesota però actualment viu a Cardona- i d’una personalitat transgressora, desinhibida i imprevisible. Darrera d’aquesta closca s’amaga un Paul Fuster artesà, fabricant de guitarres i bicicletes amb material reciclat i amant de la vida al camp. Darrera d’aquesta altra un músic amant de la percussió que es mou amb gran intensitat dins dels paràmetres del folk-rock nord-americà.

 L’acompanyaven Pep Mula a la bateria (Sanjosex) i Xarim Aresté al banjo (Very Pomelo, Maika Makovski, Sanjosex i Sopa de Cabra), que van saber seguir amb gran complicitat i nivell les anades i vingudes d’un Paul Fuster apassionat, amant de les improvisacions, de les pujades d’intensitat i dels silencis sobtats. Es notava que tots tres es trobaven còmodes – no seria difícil imaginar-los en la mateixa actitud en una jam casolana – , i estaven contents perquè “el concert no estava petat” i perquè “el públic els donava bon rotllo”. L’ambient va ser tan distès que una noia allunyada de la barra va aprofitar per demanar-li una canya a Paul Fuster, que encantat de la vida, li va servir.  L’anfitrió fins i tot va pensar en qui anava apurat i va fer una pausa perque anéssim al lavabo, que va aprofitar per confessar la seva aversió als “farloperos” i per exposar la seva teoria sobre com els corbs es mengen els esquirols. Una vetllada molt casolana i instructiva, només faltaven les pantufles i la manta.

 Pel que fa al repertori escollit, es va centrar exclusivament en els temes del seu últim disc, amb lletres emocionals i sanadores que suggereixen vivències personals acompanyades de melodies enèrgiques que fluctuen del blues i el folk al rock. Ens va encomanar de força i esperança amb ‘La santa collons’, de positivisme amb ‘Ja no sap greu’ i va reavindicar  els sentiments i les poques coses que tenen valor a ‘Estem escoltant’ i ‘Preuat i preuada’. Només es va permetre la llicència de viatjar al passat amb el tema ‘Beautiful Sometimes’, i en concret, als vuitana, amb una versió més tranquil·la i folk del famós ‘Heart Of Glass’ de Blondie.

 Tot i tenir tres discos en anglès a les seves esquenes i projectes musicals lligats a la ciutat de Nova York sembla que  ara per ara Paul Fuster vol enfortir les seves arrels maternes i endinsar-se plenament en la nova aventura catalana. Amb això, només ens queda donar-li la benvinguda a casa.

Text i fotos: Tatiana Moret