Tag archive

Madness

Vida Festival 2019: Chapeau!

in A PRIMERA FILA

Vilanova i la Geltrú, 4, 5 i 6 de juliol del 2019, Vida Festival

La nostra visita al festival musical vilanoví per excel·lència (parlem, com no, del Vida Festival) no podia resultar més satisfactòria. Alguns podríeu (potser amb raó) replicar-me i fins i tot assegurar que si hagués tocat Beirut… Pse, no sé què dir-vos, en termes generals va estar tan xulo que el disgust inicial es va dissipar tan ràpid com la minsa pluja que va caure dissabte.

I és que sí, perquè la Sharon Van Etten va assumir, traslladada a l’escenari gran (Estrella Damm), amb professionalitat i amb solvència, el rol de cap de cartell. Aquells pantalons, a més, no tothom els sap lluir (macho mode off, si fos un home diria exactament el mateix).

Però vaja, anem per parts, doncs dijous ja va ser de traca.

En arribar trobàrem en Pau Vallvé a La Cabana, escenari tradicionalment reservat a propostes “petites” i alhora carregades d’energia. Encert, per tant. Qualitat i savoir-faire del power trio, contrastada àmpliament per aquesta redacció, amb els que aviat es posà el públic a la butxaca.

José-González – Foto: Christian Bertrand

Un luxe, com de costum, escoltar en José González. Molt solet se’l veié a la tarima king size, però ell es bastà i es sobrà. El repertori fou variat i inclogué brillants versions de temes dels Beatles, Massive Attack i Al Green, així com de propis i obligats com Stories we build, stories we tell.

No fa gaire que assistírem a la defensa del deliciós Energia Fosca d’El Petit de Cal Eril al, també deliciós, Festival Muda. Tant fa, res ens havia de privar del goig de veure actuar una banda que “funciona sola”, impulsada, probablement, per alguna mena d’energia còsmica. Llum en la foscor.

Fat White Family – Foto: Mika Kirsi

L’experiència Fat White Family fou molt grata, doncs a l’entendre de qui escriu aquestes línies aquesta colla de mossos amb pinta de chav britànic amb ganes de marro tenen essència (i no precisament d’aigua de roses). Actitud creïble i so contundent que engrescaren els de sota.

Sortits de la mateixa taverna, Sleaford Mods: quin magnífic despropòsit. Recital sense sorpreses però, vaja, que no calgueren. Públic entregat als lladrucs de Jason Williamson i als ritmes enregistrats (i més treballats en el seu darrer àlbum, Eton Alive) de l’inseparable Andrew Fear. Genial.

Excursió fins a l’escenari La Cova, toquen els Cala Vento. Els empordanesos connectaren ràpidament, com saben fer, amb els nombrosos congregats. Viu intens on, per forma i contingut, tothom (a excepció del personal de seguretat, estricte i esbroncat) quedà content.

Hot Chip – Foto: Christian Bertrand

Plat fort. Hot Chip surt a escena. La corona, sens dubte: enèsima demostració del gran estat de forma pel que passen aquests veterans de l’electrònica popera. Sí, sonà Ready for the floor, però també molt del flamant A Bath Full of Ecstasy. i un inesperat cover del Sabotage dels Beastie Boys. Festassa, de debó, del millor del festival i (atenció) de l’any.

El divendres, primerament, ens endinsàrem dins el bosc per assistir a l’actuació d’en Kevin Morby. L’escenari El Vaixell, però, és tan cuqui com trampós. La intimitat pretesa per l’indret i aquella tarima marinera desapareix engolida per un mar de veus desconsiderades que confonen un recital proper amb la música ambient d’un xiringuito de platja. El concert? Molt bé, comentaven, spritz en mà, un parell de caps.

Sharon Van Etten – Foto: Christian Bertrand

Després Sharon Van Etten. Poc afegirem al ja dit a l’entradeta. Ens agrada més així, quan ensenya garra, com feu a Comeback Kid. Cap al final, val a dir, s’amansí una mica, però la feina fou feta i molt ben feta.

Anotada en la llibreta de redactor com a actuació obligada de la nit: Fontaines D.C.. La baixa de Beirut els permeté mudar-se a La Masia Levi’s, aconseguint aixi un millor aparador. El dublinesos portaren a la maleta el seu aclamat Dogrel i, per Adraste, que tan preuat equipatge fou del grat de la multitud. Destacarem la super-ballable Big, però també peces amb menys bits per minut com Roy’s Tune.

La redistribució horària permeté també que el directe de Temples no coincidís amb el de Fontaines D.C.. Nom en lletres majúscules al cartell que, diguem-ho, estigué faltat de punch (opinió personal). Brillaren, és clar, Certainty i Shelter Song.

Superchunk – Foto: Mika Kirsi

What a Time to Be Alive, oi? Això afirmen uns (molt) vius Superchunk que a aquestes alçades encara saben, perfectament, com insuflar energia a qui, per manca d’hores de son i una edat (no serveix de res negar-ho) ja pensava en anar passant cap a casa. Valgué la pena, que cony.

Migdiada vital i de tornada a la Masia d’en Cabanyes. Dissabte.

Ferran Palau – Foto: Judit O

Humitat i gent no faltaren a una nova cita a El Vaixell. Ferran Palau, escudat pel Jordi Matas, lluità contra les inclemències meteorològiques per tirar endavant una audició amenaçada per la pluja. L’audàcia pagà la pena, els valents (artistes i assistents) feren tornar la màgia a tan especial entorn. El molt rodat Blanc (com a fil conductor) obtingué, d’aquesta manera, allò que no aconseguiren Morby i amics un dia abans.

Gus Dapperton, per contra, havent escampat la tempesta, no estigué a l’alçada del privilegiat marc que li correspongué. Hi ha bons ingredients (escoltar, p.e., Prune, You Talk Funny) però al directe li mancà cocció. A veure si per la propera…

Amb Nacho Vegas arribà l’esperat moment de seure en una de les, estratègicament col·locades, bales de palla. L’asturià, únic representant espanyol a l’escenari gran, acompanyat dels habituals, presentà alguns dels temes (Crímenes Cantados, Ideología) inclosos en el seu darrer treball discogràfic, Violética. En l’acostumat interludi reivindicatiu, que l’honora, membres del CIE de Barcelona prengueren el micròfon per denunciar la injusta situació dels interns.

Tanta profunditat, però, demandava a crits quelcom de més superficial. No caurem en l’error de menystenir la feina de les Cariño, ans el contrari, el tontipop fa una funció i elles la saben dur a terme amb mestria.

Madness – Foto: Christian Bertrand

Férem posteriorment “un pas més enllà” per apropar-nos a la pista central. Torn d’una de les actuacions més esperades de l’edició: Madness. Declaració d’intencions amb One Step Beyond obrint l’acte. La resta fou un viatge pels seus incontestables hits, sovint manllevats per la publicitat, en un exercici de comunió intergeneracional. Els anys hi són (amb tot el que això implica), però els britànics controlaren els tempos per a que la festa no decaigués. Ballaruga desfermada amb el definitiu Night Boat To Cairo.

La millor manera de posar fi al nostre pas pel Vida és, i així fou, amb un directe d’alçada. Lo dels alemanys Meute s’ha de veure, no pel YouTube, presencialment. Instrumentació clàssica de vent metall i percussió de marxa militar per a emular analògicament la sonoritat d’una sessió hipnòtica de house.

Tanquem la paradeta amb la, difícilment qüestionable, sensació de que l’organització ha fet una feina excel·lent. Ens traiem, un cop més, el barret: Chapeau!

Alex Reuss
Redactor
Ves cap amunt