Tag archive

Love of Lesbian

Let’s Festival 2017 – Love of Lesbian: John Boy és de Sant Vicenç

in A PRIMERA FILA

10 de març del 2017, Sala Salamandra 1, L’Hospitalet de Llobregat

El cometa Halley o 1P/Halley és un cometa gran i brillant, visible des de la terra a simple vista i de mitjana passa a prop cada 76 anys. Per aquesta raó, amb sort, el veurem una vegada a la nostra vida i amb molta dues. Això vol dir que hem de veure com a mínim una vegada un concert dels Love of Lesbian en la gira d’El poeta Halley (Warner Music Group, 2016)? Doncs sí, exactament vull dir això. I si pot ser dues. Tot això que els hi podrem explicar als nostres néts, amb la famosa frase d’avi pesat: si nen, jo hi vaig ser…

Llunyana és l’època en què cantaven amb anglès a l’igual que llunyana és la corba que fa el Halley abans de tornar a visitar-nos. També cau lluny l’any 2006, primer Let’s, i tal com van recordar al concert de divendres a la nit van creure amb ells, tant que al 2009 van repetir. Han hagut de passar uns quants anys més perquè LOL, ara ja com grup consolidat, tornin a la Salamandra i ho ha fet com un bon exalumne. Amb una bona carrera, amb l’èxit de la que és una gran banda i amb cara de bons nens que tornen a l’escola d’on van sortir per fer-se grans. Fan falta totes les mans de tots els seus components per poder agafar els premis i guardons que han anat recollint al llarg de la seva carrera i els últims, els que encara estant calentonets, com aquell pa acabat de fer, els recollits als Premis Enderrock 2017 la nit abans del concert a L’Hospitalet, un popular i l’altre de la crítica. Tothom hi està d’acord.

Poca a cosa a dir dels LOL que no s’hagi dit i escrit per tot arreu. Aquest cop al Let’s, repàs molt complet de la seva discografia (jo vaig contar unes 24 cançons) amb quasi tres hores de concert lèsbic. Llums i escenari potser una mica justets, però pel cas era el de menys. Durant la primera hora, vaig estar compartint espai amb els veritables protagonistes dels concerts, els que se saben les lletres de totes, repeteixo totes les cançons, i a ells no crec que els hi importessin les llums. Per això dir que aquest van cantar més quan els LOL van tocar Bajo el volcán, o Seres únicos,  o la mítica Club de fans de John Boy o la que van deixar pel final Planeador és difícil.

Després, vam poder pujar a la part de dalt de la sala. M’encanta la vista que es té des d’allí, amb una perspectiva diferent. Vaig poder veure a un grup d’amics de Sant Vicenç tocant, vaig poder escoltar les lletres del poeta Santi Balmes, veure la sala plena amb entrades venudes des de fa ja dies, com a la majoria de concerts del LOL. Te n’adones que les cançons d’El poeta Halley les podran continuar tocant d’aquí a uns anys, quant l’energia física doni pas a la saviesa, per ser més tranquil·les, més madures. Cançons més llargues, on el Santi ha pogut deixar anar part del seu imaginari sense que el temps les faci escurçar. Recordem, tot i que no la van tocar  Psiconautas.

Per últim, encara que es mereixeria més espai, deixeu-me, si us plau, dedicar dues ratlles al Sergio Mora, dissenyador dels exquisits dibuixos del disc (i amb un Grammy per això). Delicats i fets amb amor, com tot el projecte que envolta aquest disc.

La Salamandra és un animalet d’aquells que si els hi talles una extremitat, al cap d’un temps, els hi torna a créixer. Aquest estiu està previst que es tanqui la Salamandra 2, l’original. Ja se sabia des de feia temps, però les diferents crisis ho han anat ajornant fins que ara sembla que ja va de debò. Una mala notícia per L’Hospitalet i per la música independent en directe en general. Pocs llocs com la Salamandra es poden trobar fora del circuit de la capital. Esperem que es busquin solucions i que la pota tallada torni a créixer. A l’Ampli sempre ens han tractat amb molt d’afecte. Si ens necessiteu per quelcom, ja sabeu…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Love of Lesbian: col·lisió lesbiana

in A PRIMERA FILA

30/04/2016 – Sala Razzmatazz – Barcelona

Love of Lesbian ha tornat, i ho ha fet amb força. La  seva onada expansiva va omplir de gom a gom el Razzmatazz durant tres dies consecutius i el fet que el sold out estigués anunciat setmanes enrere, fa que no sigui agosarat dir que haguessin omplert el doble. I això sols està a l’abast de molt pocs i més en els temps que corren.

Com s’ho han fet per passar a ser un conjunt que fa quinze anys no els fèiem gaire cas, tot i ser teloners dels The Cure al llavors Palau d’Esports de Barcelona, a ser un grup de masses i fer el que els dóna la gana?

Perquè fer el que vols és gravar un disc, El Poeta Halley, d’una hora i quart de durada amb temes llargs, sense gairebé tornades ni hits, i tocar la cançó més llarga de la seva carrera, Psiconautas, a mig concert (quasi deu minuts).

La seva capacitat de convocatòria sobta més enllà de les xifres d’espectadors. Són intergeneracionals: davant meu una mare corejava totes les cançons i al seu costat la seva filla de deu anys feia el mateix; o un company de feina anava al concert el divendres, com la seva filla de vint el dia anterior. Estan per damunt de modes i poses: mileuristes, hipsters, common people, universitaris, puretes, solitaris i grups d’amics entonaven com si fossin a un karaoke els seus temes. I molt propers, gent com nosaltres que estimen i fan estimar la música: van fer el seu particular homenatge a la meitat del concert a Sant David Bowie i van punxar el Purple Rain de Prince per acabar i encendre les llums de la sala. Tota una declaració d’amor.

Dissabte van tornar a fer un bon show com tenen acostumada a la seva parròquia, potser menys festius i més pausats que en anteriors gires, però amb la mateixa intensitat de sempre. Dues hores i mitja de música ben executada pel quintet titular lesbià acompanyat per l’excel·lent Ricky Falkner (guitarra i teclats) i de l’habitual Dani Ferrer als teclats. En la presentació del seu darrer treball, les cançons van ser corejades com si ja fossin clàssics, van recuperar força temes del seu millor disc fins a la data, l’aclamat 1999 (“perquè tocar cançons si pots cantar himnes generacionals”, Santi Balmes dixit) i també van tirar d’armari com el tema del seu primer disc en castellà, Maniobras de escapismo.

Com ells mateixos van advertir, si sou dels que us vàreu quedar sense entrades o voleu repetir, tindreu ocasió de veure’ls al proper Cruïlla i a altres festivals. O potser al seu fi de gira, on van avisar que volen fer alguna cosa gran. Un Palau Sant Jordi!? En són ben capaços. En un parell d’anys ho sabrem, perquè han tornat per quedar-se i girar.

Text: Gerard Birbe Estrada

Fotos: Sergi Moro

Mercat de Música Viva de Vic 2012: el somni d’una nit d’estiu

in A PRIMERA FILA

Vic, 13-16 de setembre

Quan amb bastants anys menys, els que som de la Plana esperàvem l’arribada del Mercat de Música Viva teníem clares dues coses: que la música seria el centre de les nostres activitats durant tres dies, i que aquella mateixa festa i música posava cloenda a l’estiu, per més que ens hi volguéssim resignar.

Passat el temps podríem dir gairebé el mateix: Vic s’omple de música per tots el racons i de gent disposada a gaudir-la (més de 110.000 persones segons dades oficials) però hem de dir que aquest cop l’estiu, ens va picar l’ullet, ja que el bon temps va acompanyar tot el 24è Mercat de Música Viva d’enguany a diferència del  prematur fred vigatà que es va patir tan sols uns dies enrere en el Foramuralla.

Seria molt agosarat voler fer una bona crònica del que han sigut gairebé 70 actuacions repartides en 8 escenaris diferents, així que serem modestos i farem una breu pinzellada allà on fórem capaços d’arribar, nosaltres i la nostra càmera fotogràfica (si us diem la veritat, una mica “cames ajudeu-nos” degut a les distàncies entre els diferents escenaris i al solapament inevitable d’actuacions).

Havent-nos perdut lamentablement el reguitzell de bones propostes del primer dia de Mercat, el divendres la Plaça Major de Vic, començà a despertar-se amb el pop-folk dels Catarres. Els de Centelles i Aiguafreda arribaren de bracet no tan sols de la Jenifer, aquella noia de “Castefa” que va robar el cor d’un català independentista (tema polític candent i present a Vic per les més que nombroses estelades que penjaven per balcons i finestres de la Plaça), sinó de tot un bon repàs al seu disc Cançons 2011 (DiscMedi, 2011) , així com noves propostes que feren les delícies d’un públic molt jove (molts d’ells acompanyats dels pares)  que ballaren i cantaren entregats totes les lletres del grup de l’Eric Vergés.

Els mallorquins L.A, vingueren acompanyats del seu EP “Slnt Flm” (Universal, 2012), acabat de sortir del forn. La veu de Luis Albert Segura, veu cantant d’aquest quintet pop-rock, es va barrejar amb un bon grup de seguidors apinyats al davant de l’escenari, que no es va cansar de cantar durant tot el concert. I quan el rellotge de la plaça marcava poc més d’un quart de dotze de la nit, saltaren damunt l’escenari de la Plaça els Love of Lesbian, plat fort de la nit, que es varen ficar al públic a la butxaca des del primer moment. Els lesbians presentaren “La noche eterna. Los días no vividos” (Music Bus, 2012) davant d’una plaça plena a vessar. La complicitat de Santi Balmes va fer saltar i cridar als assistents i aquests van respondre corejant incansablement temes del nou disc com dels anteriors.

I allunyant-nos una mica dels concerts multitudinaris, ens apropàrem a la Carpa Vermella i a la Carpa Negra per escoltar a Za! i a Jonston. Abans però,  ens vàrem aturar a la Cava Jazz per escoltar als Everan Tusk, un grup pop-folk d’origen francès que varen presentar el seu primer disc “Fortify Your Innocence” (Underdog Records/ Rue Stendhal, 2012). Una proposta interessant i apuntada a la llista de nous grups emergents que caldrà veure com van evolucionant. Val a dir que es varen guanyar als pocs assistents allí presents, quan varen brindar amb vi català. Poca assistència també, al començament del concert de Jonston, potser la fredor de l’entorn va fer que el seu pop d’origen madrileny, tot i ser acurat, l’hi faltés un toc de dinamisme. I Za! va començar a tocar prop de les dues del matí i va mostrar un altre cop el seu segell tan personal: una barreja de bogeria i excentricitat, moltes vegades al límit de la psicodèlica. Un toc final d’energia per acabar un divendres d’allò més musical.

Dissabte va ser un dia de propostes contrastades. El bon gust i la delicadesa de Maria Rodés va fer acte de presència davant d’un públic que omplí la Carpa Vermella per escoltar el seu “Sueño Triangular” (BCore, 2012). Totes les cançons del nou disc deixen palès un procés creatiu molt precís, on els detalls han estat molt cuidats. Una empremta molt personal que ha deixat gravat en el seu treball més oníric. D’altre banda, la Carpa Negra, es vestí amb l’elegància absoluta de Prats, que feren acte de presència gairebé a la mitjanit de dissabte per presentar-nos el seu Pla B (BCore, 2012), primer treball del grup que havia vist la llum tan sols uns dies abans, precisament el 10 de setembre. El pop rock dels catalans i ex-membres de Madee sona treballat i amb personalitat, i estem segurs que tindran un forat dins el panorama musical actual.

I dels concerts més íntims als més multitudinaris, els que aconseguiren omplir de gom a gom altre cop la Plaça Major, i Txarango, el Puchero del Hortelano i La Pegatina foren els encarregats. Txarango tocava pràcticament a casa, i començaren a escalfar l’ambient amb les cançons del seu àlbum “Benvinguts al llarg viatge” (DiscMedi, 2012) una fusió d’estils animosos, tocs llatins, pops i ritmes entre el reggae i el dub. El públic tenia ganes de festa, de cridar i saltar. I els nois de Txarango no es varen fer de pregar. Moment especial la introducció que l’Alguer Miquel va fer a “Quan tot s’enlaira”, fent un crit per un món millor i per l’educació dels valors dels més petits per evitar que “el racisme s’instal·li en els nostres ajuntaments”.

I el fi de festa vingué de la mà de La Pegatina que desplegaren damunt de l’escenari tots els seus encants, ritmes, instruments, simpatia i complicitat amb els milers de persones que saltaven, cantaven i picaven de mans. Repàs al seu treball “Xapomelön” (Kasba Music, 2011) i a temes anteriors. Festival de ritmes alegres i enganxosos. Va haver-hi de tot, i la gent s’ho va passar d’allò més bé. I com tot fi de festa no podia faltar el confeti i un moment d’or: tots els membres de La Pegatina, ballant i cantant al bell mig del públic.

Vic, ciutat de fires i mercats, i bressol de grans esdeveniments musicals!

Text i fotos: Maria Carme Montero

 

 

Faraday Festival 2012: torna el clàssic!

in A PRIMERA FILA

Vilanova i la Geltrú, 29 i 30 de juliol

Que maco és el Faraday Festival! Sí, s’ha de dir ben alt, pocs festivals fusionen tant bé entorn i cartell (*). Un lloc bonic, un aforament humà i un repertori ric en matisos. Què més es pot demanar? Preus econòmics en les consumicions? També els té! Felicitats als organitzadors. En el plànol musical, el que ens ocupa, hi hagué de tot i tot força correcte.

Com que hi passaren uns quants ens imposarem concreció. M’ha vingut al cap aquelles cròniques post-partit de futbol on es puntua i qualifica de forma breu l’actuació dels jugadors. Vinga, provem-ho!

DIVENDRES 29 – 1a PART

 Ainara LeGardon  Excèntrica No és que la bilbaïna es comportés de manera estranya sinó que es situà lluny del centre, concretament a l’esquerra de l’escenari. Sons contundents que recordaren l’indie dels 1990’s, marca de la casa, doncs l’Ainara fa ben bé vint anys que es passeja per les tarimes.
 Joaquín Pascual Xiuxiuejant El veterà músic manxego va fer una repassada al seu darrer treball en solitari, La Frontera. Un recital de cadència pausada i amb arranjaments orquestrals molt suggeridors que malauradament va sonar lleugerament reverberat, fet que impedí entendre amb claredat unes lletres plenes de històries humanes.
 The Bowerbirds  Delicats Les primeres notes van deixar clar que els nord-carolins afinen i afinen molt bé. Suaus, tendres amb textos sincers embolcallats d’un estil preciosista que, en comptades ocasions, ralentitzaren en excés els bioritmes del públic. Val a dir que el regust de boca va ser bo, més que notable, fent honor d’una merescuda bona fama entre els amants del folk pop.
Herman Dune  Optimista El duet francès va fer gal·la del seu bonrrotllisme melancòlic i van aconseguir omplir, musicalment, l’escenari gran del Faraday amb veu, guitarra/ukelele i bateria. Un so impecable que beu de diferents fonts i estils que aconseguí acontentar el respectable. Solvència contrastada i ideal per a un festival d’aquestes característiques.
 Ginferno Frenètics Els madrilenys porten més d’una dècada trepitjant els escenaris però esdevingueren, personalment, una de les més grates sorpreses del Faraday. Força i originalitat, ingredients que feren vibrar els allà presents, els quals demandaren una impossible (per qüestions d’horari) pròrroga. Molt recomanables.
Love of Lesbian  Ensopits Un dels plats forts del festival al que li va faltar condiment. Al nostre entendre Balmes i companyia van sortir a mig gas, mancats de gana. Un repertori que no inclogué alguns dels seus himnes i que es centrà bàsicament en el seu darrer treball. Ho anunciaren de bon principi, no enganyaren a ningú, però com a resposta aconseguiren un sospir de decepció per part dels que, al cap i a la fi, paguen, els seguidors.
 Fasenuova  Inconformistes Uns altres que porten la tira d’anys i, en aquest cas, allunyats de les etiquetes. Industrials? Potser sí, però el ritmes electrònics i crits compulsius semblaren fruit de la improvisació i el frenesí del moment. Una experiència no apte per totes les oïdes.
Nu Niles  Revitalitzants D’un pare hippie i una mare punk rocker va nàixer, segons explicà ell mateix, en Mario Cobo, cantant i guitarrista del trio. Normal, doncs, que les seves cançons esdevinguin un còctel energètic de Rock’n’Roll, Punk, Tex-Mex… Un magnífic punt i a part que tancà la tanda de concerts del primer dia.

DISSABTE 30 – 2a PART

 Senior i el Cor Brutal  Valencians  I és que quan es parla d’aquests madurs xiquets, ‘valencians’, deixa de ser topònim per a convertir-se en adjectiu qualificatiu. Les seves lletres fan gran la parla que s’estimen i sense aparents pretensions patriòtiques fan del seu directe una mostra palpable de sinceritat i reivindicació ciutadana. El seu rock és americà però per les seves venes corre, en sentit positiu, orxata de xufa.
Juli Bustamante + Fred i Son Veterà Sens dubte la veterania és un rang i Juli Bustamante es va encarregar de demostrar-ho. Nascut l’any 1951 el també valencià deprèn pels porus de la seva pell humor, simpatia, bon ritme… vaja, tot un model d’actitud artística i vital amb un savoir faire 100% mediterrani. Actualment són uns quants els joves artistes que li rendeixen tribut, com a mostra la versió que Renaldo & Clara van fer de L’esperit de la pluja. Gran colofó final.
 Esperit!  Portentós Mau Boada és un portent, una màquina de fer música. Amb l’ajuda del looper elabora melodies captivadores que hipnotitzen i carreguen les piles. Tot un goig veure’l treballar, no només pel resultat sinó per la seva naturalitat, gratitud i evidents mostres d’il·lusió.
 Frida Hyvönen  Profunda Potser massa, després d’Esperit! el concert de l’extravagant sueca va resultar excessivament dens. Les melodies interpretades al piano amb unes lletres carregades d’històries personals i al·lusions a la ciència i rols socials esdevingueren anestesiants. No posarem en dubte la qualitat artística de la seva proposta però probablement hauria d’haver ocupat un altre lloc dins el programa.
 Josh Rouse & The Long Vacations  Solvent Les seves composicions amables i tendres compten amb el beneplàcit de públic i crítica. De totes maneres i malgrat oferir un concert més que correcte el conjunt sonà mancat de força, fet que propicià puntualment una manca de complicitat i atenció per part del públic. Sonaren alguns dels seus temes més coneguts, fet que revifà els ànims i acontentà a molts.
 La estrella de David Alegres En aquesta ocasió el qualificatiu és tant irònic com alguns dels seus comentaris. La veu ensopida de David Rodríguez entonà una suma de temes romàntics i aparentment tristos que en conjunt sonaren una mica monòtons.
 Pegasvs  Estàtics Col·locats cara a cara, costum adquirit pel duet, no van dirigir pràcticament cap mirada al públic, cosa que els va fer semblar distants, a la seva bola. Musicalment l’actuació va ser correcta amb alguns moments remarcables a càrrec de potenciòmetres i sintetitzadors de sonoritat analògica.
 La Casa Azul  Enregistrats Guille Milkyway ha ideat una posada en escena visualment molt atractiva, capaç de convertir en una festa els seus concerts, com va succeir en aquesta ocasió. Les projeccions audiovisuals feren de l’acte tot un espectacle de llum i color però amb un tuf permanent a música enllaunada. Com a sessió disco no se li pot retreure absolutament res i, el més important, va fer vibrar els allà presents.

Ho sabem, hi han jugadors que se’ns han quedat a la banqueta (Gran Amant, Mates Mates i Ocellot). A aquests demanar-los disculpes doncs no aconseguírem arribar a temps per veure’ls en acció. Estem convençuts, però, que la seva actuació va ser brillant.

Com a conclusió, finalitzat el  match, podríem dir que el Faraday, després de 9 edicions, s’ha convertit en un clàssic indispensable que, any rere any, demostra que no es necessari un gran “estadi” per jugar bé al tiki-taka.

(*) Com ara el Petit Burg Festival 😉

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

PopArb: visca la música!

in A PRIMERA FILA

El PopArb és un festival fantàstic! És un festival que omple la petita població d’Arbúcies de dos dies de música i bon rotllo. I aquest any ho van tornar a aconseguir… Un festival que tot i l’èxit no s’ha deixa’t portar per les ganes de créixer de manera desmesurada. Que cuida els detalls i que és proper entre el públic i els músics.

El festival comença quan arribes al poble… a partir d’aquest moment tot el que et passa durant dos dies intensos forma part del festival.

El PopArb va començar el divendres 29 de juny amb els Litoral, el grup d’en Pau Roca, a Can Torres, un espai reservat a concerts de petit format. Les actuacions van continuar a Can Cassó, centre neuràlgic del festival. A l’escenari Envelat Estrella Damm van obrir la nit La Estrella de David. En David Rodríguez va estar acompanyat de l’Ana Fernández, més coneguda com La Bien Querida, i en Joe Crepúsculo. Amb el recinte mig ple van fer un concert amb moltes ganes i amb moments d’una bona excitació elèctrica.

A continuació, a l’escenari de davant, el Montsoriu, engegaven els Manos de Topo. Van tocar la gran majoria dels seus hits que tenen escampats entre els seus tres discos: “Ortopedias bonitas”, “El primero era mejor” i “Escapar con el anticiclón”. Van fer un concertàs naïf i delirant com les lletres de les seves cançons.

Darrera venia el polifacètic Quimi Portet a tocar les cançons del seu últim disc “Oh My love”. Va anar de menys a més, tot i que la sensació és que es va entregar poc a diferència d’altres concerts. I va acabar a crits de Llibertat i Sabadell per engrescar el públic. Un fenomen!

I arribaven els Mishima. Els teòrics caps de cartell del primer dia portaven sota el braç el seu “L’amor feliç”. Van fer vibrar a totes les persones que van fer petit Can Cassó. Van compaginar cançons del nou disc, “L’última ressaca” o “El camí més llarg”, amb cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a Arbúcies: “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang” o “Tot torna a començar”. Els grans triomfadors de la nit.

Els Surfing Sirles van posar el contrapunt macarra i canyero amb el seu “Romaní, semen i sang”. El multiartista Martí Sales i el seu grup van fer que les primeres files fessin polseguera saltant i ballant amb el seu rock del Montseny.

Els Rusty Warriors van posar la festa abans de continuar-la al local Obi, que més que un bar semblava una sauna. La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer saltar, riure i suar per deixar enrere el divendres i començar el dissabte…

El dissabte 30 de juny es llevava amb un sol espectacular que convidava a passar el dia a la piscina. I així ho vam fer! Vam compaginar la piscina del càmping per despertar-nos i continuar a la piscina del poble on hi havia discjòqueis i tothom del festival. Aquest és el moment en el que t’adonés que el PopArb és un festival diferent: et pots estar banyant al costat dels músics que actuen al festival i d’altres que venen com a públic i a donar suport a un festival “familiar”. Després del sol, l’aigua, els mojitos a un euro i de descansar i agafar forces, ja podíem tornar als concerts.

Començaven a l’espai obert de Prat Rodó amb en Dj Delafé, Els Amics del Bosc, Les Sueques i els Mates Mates, per continuar a Can Torres amb la Maria Coma. Vam arribar tard a reservar les entrades pel concert, ja que és un espai limitat, i ens la vam perdre… Es van esgotar les entrades en quinze minuts!

A Can Cassó ja s’estava preparant per viure la segona nit del festival. La van obrir els valencians Arthur Caravan i els de Vilanova i la Geltrú Biscuit. Seguidament, a l’escenari Montsoriu hi actuaven els mítics Brighton 64, vertaders pals de paller de la moguda mod barcelonina. El grup s’ajuntava després de molts anys d’haver deixat els escenaris i van presentar cançons del nou disc. Mentre van estar tocant se’ls hi veia les taules al damunt l’escenari, però potser van sobrar les anècdotes i batalletes d’anys anteriors. Per gaudi del públic van acabar amb “La casa de la bomba” possiblement la seva cançó més coneguda.

A l’escenari Envelat Estrella Damm treia el cap en Xarim Aresté i els seus Very Pomelo. La seva fusió de rumba-pop-rock-garage que omple el seu últim i recent treball “Radio Clotxa” va crear una bombolla d’energia que embolcallava Can Cassó que s’estava omplint per rebre les actuacions finals.

I era el torn dels Love of Lesbian. Possiblement el grup més esperat de tot el cartell entrava a l’escenari Montsoriu per fer saltar i ballar a totes les persones que omplíem el recinte. I ho van aconseguir a mitges… El concert va començar molt bé quan en Santi Balmes va dedicar “Los seres únicos” al salvador Emilio. Però després, l’elecció de les cançons del setlist va fer que el concert fos de baixa intensitat. Les cançons del nou disc “La noche eterna. Los días no vividos” encara no han quallat en el públic i tampoc tenen la potencia i intensitat en directe com les dels altres discos. Al final ho van arreglar, però no va ser la festa a la que ens tenen acostumats els lesbians.

L’interruptor de l’energia el va tornar a connectar els Mujeres. Ells van agafar el relleu del divendres dels Surfing Sirles. Tot i tocar entre els dos grans de la nit, els Love of Lesbian i els Sidonie, els Mujeres van fer un concert en majúscules destripant les cançons dels seus discos, el més recent, “Soft gems” i el “Mujeres”. Un dels millors concerts del festival. Van tocar les seves cançons guitarreres de garage-rock. Espectaculars!

I, l’últim dels grups, els Sidonie. Els que podríem anomenar els “veterans” (entre moltes cometes) de la nit van fer un concert sobri que et feia pensar amb els primers temps de la seva carrera. Van fer una tria molt acurada i bona, tenint en compte en el lloc on tocaven, agafant el bo i millor dels seus últims discos: “El fluido García”, “El incendio”, “Costa azul” i “Fascinado”. Van fer vibrar, saltar i cantar amb el seu gamberrisme rocker i interacció amb el públic.

Les últimes cerveses i ballaruques les vam fer amb el Dj 2d2, que va punxar cançons de totes les èpoques i que van fer un gran final d’una nova edició del PopArb. El diumenge es va aixecar plovent… doncs a descansar tot el dia!

Gràcies Arbúcies! Gràcies PopArb! Gràcies Emilio!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Xavi Torrent

Love of Lesbian: twelve points!

in A PRIMERA FILA

Una cua llarguíssima fora del Clap de Mataró feia preveure una sala plena per veure la presentació de “La noche eterna. Los días no vividos” l’últim disc dels Love of Lesbian que va veure la llum el passat dimarts 22 de maig. I així va ser: totes les entrades venudes.

Recordo el primer concert que vaig anar a veure dels Love of Lesbian al Clap. Va ser per la presentació del seu últim disc en anglès, l’”Ungravity”. Aquell dia, un dia del l’any 2003, vam arribar a ser una vintena de persones per veure’ls. Com han passat els anys i com han crescut en nombre de fans… Això és gràcies a la feina de formigueta durant tots aquests anys. I s’ho han ben guanyat. I s’ho mereixen.

Però anem al que realment interessa: el concert. Amb mitja hora de retard surten mentre sonen les notes de  “Tercero segunda” pels altaveus. En el públic es produeix una histèria col·lectiva al·lucinant. Es nota que hi ha moltes ganes de veure’ls i escoltar-los…

Arranquen amb “Nadie por las calles” i “Los seres únicos” del nou disc. Tothom canta com si fossin cançons de tota la vida. I, a continuació, “La niña imantada” del celebrat “Cuentos chinos para niños del Japón”. El concert es composa de cançons de l’últim disc: “Wio”, “Belice”, “Los días no vividos”, “El hambre invisible” o “Oniria e insomnia”. I alguns dels seus hits dels anteriors: “Club de fans de John Boy”, “Los colores de una sombra”, “Un día en el parque” o “Incendios de nieve”.

Ho donen tot a dalt i a baix l’escenari. Tenen, com de costum, una gran connexió amb el públic. I, ens deixen uns quants moments per recordar: a “Incendios de nieve” en Santi i en Jordi salten de l’escenari i canten i toquen al mig del públic en un moment de deliri per part de la gent i dels telèfons mòbils. A continuació, ells dos, toquen “Te hiero mucho (historia del amante guisante)” en versió acústica mentre en l’Oriol Bonet, el bateria, ho grava amb el seu iphone. I, seguidament, el públic demana a la Marlen i en van fer un breu “Se instalo en el ático hace un mes, creí que habla al revés, pero Marlen era de Ucrania”. Fantàstic!

I el moment del concert: en Santi fa de Rajoy mentre canta “El ectoplasta” i l’aplica a l’actualitat política del moment i parla d’en Rato, l’Urdangarín, l’Esperanza i el Rei. Es canta “un elefante se balanceaba…”. És un moment espectacular mentre en Santi es treu la camiseta i llueix el seu tipet… Brutal!

En resum, un concertàs on el públic es va entregar des del minut 1 cantant, cridant i saltant. I ells, els lesbians, en Santi Balmes, en Joan Ramon Planell, en Julián Saldarriaga, l’Oriol Bonet, en Jordi Roig i en Dani Ferrer, donant-t’ho tot. I marxen ballant “Holdin on the Black Metal” dels My Morning Jacket. I els que vam tenir la sort de ser-hi el recordarem durant molt de temps amb una gran rialla d’orella a orella.

Va ser un gran Festival de Neurovisión!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

FMF: el primer va estar bé, però…

in A PRIMERA FILA

El 2011 arriba a la seva fi. Vint-i-nou de desembre i ja comença a fer fred. Un fred de veritat. L’Fnac s’ha tret de la màniga el seu festival. Encabit entre els dies de Nadal i el Cap d’Any. No semblen unes dates massa propícies perquè la gent es gasti massa calés en un festival. Ja ho veurem…

Arribem al Palau Sant Jordi. Es veu genteta per les afores… Entrem al Palau Sant Jordi per separat. La Tatiana, com a fotògrafa, entra per una banda i en Sergi i jo per l’entrada del públic. A dins no sembla que, almenys de moment, ens escalfarem amb la calor humana.

El Palau està fred. També és veritat que és d’hora… Comencen els Cyan. I tal com comencen acaben. Només toquen cinc cançons del seu últim disc ‘Historias para no romperse’. Fan un pop-rock molt correcte, però no tenim prou estona per treure’n el suc.

Donen pas als Delafé y Las Flores Azules. Als Delafé???? Sí, sií es veu que a última hora s’ha modificat l’ordre i els segons en tocar són els Delafé y Las Flores Azules i no els Antònia Font. Tenen mitja horeta per animar al públic que, encara està una mica fred. I s’hi esforcen i, en algun moment, crec que ho aconsegueixen. Trompetes, confeti, ballaruques i les faldilles de l’Elena… hipnotizadores! Moltes ganes i, per uns moments, el Sant Jordi agafa una miqueta de temperatura.

Va entrant més gent al Palau. Les grades no es veuen plenes, però la pista, mica en mica, es va omplint. I surten els Antònia Font. La meva sensació és que necessiten tenir el públic a sobre. Tocar-se. Tocar-nos. Per mi, massa escenari. Massa gran tot plegat i no acaben de trobar la comunió amb el públic tot i tocar els hits, des de l’Alegria fins a Calgary 88 passant pel Oh! Yeah!

I surt l’Iván Ferreiro, l’exPirata. Per mi, va anar de menys a més, arribant al moment àlgid quan va sortir en Santi Balmes, cantant dels Love of Lesbian, a compartir una cançó amb ell. Un momentàs!

I arribava un dels moments de la nit. Sortien els Love of Lesbian amb el seu recent disc d’or sota el braç. No sé com dir-ho… són molt bons. Una garantia en directe. Crec que no sóc l’únic a qui se’m van fer curts els 40 minuts d’actuació. En Santi li torna el moment de complicitat fent sortir a l’Iván Ferreiro a compartir 1999.

I, els últims, els Amaral. Van aprofitar per presentar el seu nou disc ‘Hacia lo salvaje’ i, entre mig, tocar els seus himnes més coneguts i corejats pel públic que, això sí, va anar abandonant el recinte.

Crec, sense desmereixer a ningú, que els caps de cartell i últims en tocar haurien d’haver estat els Love of Lesbian. Ja ho he dit.

I ara, passem a l’organització. Vam haver de marxar abans perquè teníem a la nostra fotògrafa, la Tatiana, i el nostre bon amic Xavi Torrent, deshidratats i morts de gana i, en Sergi i jo, cansats de fer de cambrers. Als fotògrafs no se’ls deixava sortir del seu espai “reservat”. El tema de només fer fotos durant dues o tres cançons als grups ja no ens hi posem, perquè no és el primer cop ni serà l’últim que passa, però tenir-los cinc hores d’aquella manera… no tenia raó de ser. Però l’estreta vigilància a que estaven sotmesos també va arribar fins i tot a en Sergi, que havia pagat religiosament la seva entrada, i li feien marcatge a l’home. Un desastre…

Segons números oficials, unes cinc mil persones van passar pel Palau Sant Jordi. En general, una bona proposta per passar una bona estona escoltant bona música, però que va patinar una mica en aspectes organitzatius… Tindrem una segona edició del FMF?

Text: Jordi Daumal

Fotos: Tatiana Moret

Festival de la Porta Ferrada. Love of Lesbian: una garantia d’èxit

in A PRIMERA FILA

Divendres 21 de juliol. Plego de la feina i surto pitant de Barcelona direcció Sant Feliu de Guíxols. Ahir el vespre el temps pronosticava pluja. No, si us plau, que no plogui! Em passo tot el viatge per l’AP7, incloent-hi la caravana de rigor, repetint el mateix…

Arribo i vaig a deixar la maleta a l’hostal. Obro la finestra i m’estiro una estona al llit a descansar. De fons, amb el cel ben ennuvolat, sento les proves de so dels Love of Lesbian i penso: Jordi, para bé l’orella que anant bé només els sentiràs aquesta estoneta… Però no! El temps es comporta i els Love of Lesbian realitzen el seu únic concert en tot l’estiu a Catalunya. És en el marc de la 49ena edició del Festival de la Porta Ferrada.

Veure els Love of Lesbian és tot un espectacle! I cada vegada atrauen a més i més persones. Només cal recordar els finals de la gira 1999 que van omplir quatre dies a la sala Joy Eslava de Madrid i tres dies la sala 1 de Razzmatazz de Barcelona. Un vertadera bogeria!

Va ser un concert solvent. Sense parafernàlies. Ni disfresses. Només ells i la seva música. I la mare d’en Santi Balmes.

Es van dedicar a tocar cançons dels seus discos més celebrats i amb els que han arribat a un públic molt ampli. Com ja s’ha dit moltes vegades, el canvi en l’idioma els va fer fer un salt endavant en l’escena musical del país i, amb els discos “Maniobras de escapismo”, “Cuentos chinos para niños del Japón” i el “1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)” han aconseguit que tot el públic salti i canti a ple pulmó cançons com “Houston, tenemos un poema”, “Me amo”, “Club de fans de John Boy” o “Allí donde solíamos gritar” i emocionar-se amb “Música de ascensores”, “Incendios de nieve” o “Historia de una hache que no quería ser muda”. Però jo, ho sento moltíssim, però quan comença “Universos infinitos” se’m posa la pell de gallina, tanco els ulls i toco el cel…

Ara, només ens falta esperar el nou disc dels lesbians i que tornin a començar a tocar en directe. I, només espero, que fins que arribi aquest moment, el temps passi ben ràpid.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Arxiu

Ves cap amunt