Tag archive

Los Planetas

Live is Vida!

in A PRIMERA FILA
©Rafa Rubiales

Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018.

El 2 de setembre del 1.984, per celebrar el seu 11è aniversari, la banda austríaca Opus interpretà, per sorpresa i com a regal d’agraïment als incondicionals aplegats a Oberwart, un tema inèdit. Aquest tema fou enregistrat i esdevingué, amb diferència, la seva peça més exitosa: Live is life.

De la música en directe en diem, també, “en viu” (els Opus feren de l’evidència un himne), concepte que probablement ballà pel cap dels organitzadors del festival musical vilanoví per excel·lència quan rumiaven quin nom posar a aquell ambiciós projecte.

Cinc anys més tard el Vida, permeteu-me la sobadíssima redundància, vessa de vida. Consolidat, de sobres, continua esquivant el temptador objectiu d’esdevenir un wannabe-Primavera. Brilla amb llum pròpia, programant amb encert una oferta diversa, potent i a una escala humana, confortable, emmarcant-la dins un entorn encisador.

Els seus trets diferencials són sobradament coneguts i esperem, de debò, que els mantinguin i/o els facin créixer.

Els caps de cartell, en termes generals estigueren a l’alçada. Comentaris entusiastes a peu de pista quan sonaren Los Planetas, Calexico o Franz Ferdinand. Sintonia amb el públic, repertoris poblats d’èxits atemporals, execució magistral… Què més es pot demanar?

L’espectacle pre-programat de St. Vincent, mancat d’algunes d’aquelles virtuts, és,  però , efectiu i demostra, per la posada en escena i professionalitat, que és una artista de primer ordre. En d’altres paraules, va fer la feina.

El dissabte, ja fos pel cansament acumulat o pel ritme de les propostes, l’escena central rebé menys visites que en les nits anteriors. They Might Be Giants molen però ningú, probablement per desconeixença, corejà les seves cançons. Iron & Wine bé, però són d’aquelles músiques que frueixes assegut al sofà de casa, en la intimitat de l’espai domèstic o, ideal, en una petita sala de concerts. Of Montreal animà una mica la festa però aterraren quan molts ja pensaven en abraçar Morfeu.

Arriba el moment d’insistir novament en el ventall estilístic de que pot presumir el Vida, que es veu reflectit, més que enlloc, en la resta d’escenaris.

Per la segona tarima van circular la simpàtica insolència dels gallecs Novedades Carminha i la bellesa orgànica del Gallery Love, darrer treball discogràfic dels mallorquins Oso Leone. També hi van ser la sensualitat intrínseca de la veu i ànima d’en Curtis Harding, l’esperit festiu dels electrònics DBFC (un fart de ballar) o la vitalitat contagiosa dels holandesos Jungle by night.

Per l’entranyable vaixell passà la polèmica i mala baba de l’Albert Pla, escudat per la màgica guitarra d’en Diego Cortés, delit dels joves i adults que ompliren com mai aquesta cavitat arborada. El duet New Raemon/McEnroe feu un “combi” de temari, mostra de la bona sintonia que, víctimes de la llei de la gravitació universal, els uneix recurrentment.

Pel topogràficament complex espai des d’on escoltàrem els directes de La Cova ens arribaren les notes magníficament consumades de la Núria Graham i companyia, així com les d’un dels exponents indiscutibles de l’escena indie paisana, El Petit de Cal Eril. Què dir de les MOURN? Brillants i, a aquestes alçades, sorprenents. Molt aplaudit fou també el concert de Maga. Els sevillans no escatimaren energies amb un ampli mostrari on no faltà la seva col·lecció de grans èxits.

La cabana es desbordà de decibels amb les visites de Za! i La Plata. The Crab Apples, superada l’etiqueta de promesa, passejaren amb la esperada contundència el seu A drastic mistake.

I res, serem francs i us confessarem que (1. mancats del diví atribut de l’omnipresència; 2. la mortal necessitat del descans; 3. la gana…), no poguérem cobrir la resta de concerts. La nostra història fou la narrada però podria haver estat una altra, ja sabeu com van aquestes coses…

…a la vida i al Vida s’ha de triar.
Alex Reuss
Redactor

 

Los Evangelistas: pregant per en Morente

in A PRIMERA FILA

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les definicions d’evangelista són:

[bíbl] Cadascun dels quatre escriptors als quals hom atribueix la redacció definitiva dels Evangelis. Són: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Tradicionalment, hom els representa amb la forma d’home, de lleó, de bou i d’àguila, respectivament.[mús] En els oratoris basats en episodis del Nou Testament, orador que canta o recita el text evangèlic que serveix de base a l’obra.

Així doncs, podríem entendre que en J, l’Antonio Arias, en Florent i l’Eric, components de Los Planetas i Lagartija Nick, són la reencarnació dels quatre evangelistes i s’han ajuntat per donar a conèixer la paraula del gran Enrique Morente. I així ho fan. Passen pel seu sedàs les cançons d’en Morente i les escampen com la bona nova.

Un dels primers llocs on Los Evangelistas han fet sonar la música i les lletres de l’Enrique després de l’edició d’”Homenaje a Enrique Morente” ha estat al Palau de la Música. El temple es va omplint de fidels i seguidors. Seguidors d’en Morente, de Los Planetas i de Lagartija Nick. Tots som una gran família que ens reunim al voltant del record d’un dels grans del flamenc. Ell els hi va ensenyar i va obrir el camí de la fusió del rock i el flamenc.

Mentre sonen uns cants gregorians s’apaguen els llums i apareixen els evangelistes. I comença a sonar “Gloria”. Creen un ambient que fa posar els pèls de punta. I continuen amb “Decadencia”, amb un passatge psicodèlic que em deixa embovat. Té un to menys festiu que l’original, però t’embolcalla amb el so penetrant de les guitarres.

I, després d’un parell de cançons més, l’Antonio Arias es treu la jaqueta i deixa al descobert una armilla negra tunejada amb lletres brillants al davant i al darrera amb la inscripció Morente. I, ens recorda perquè estem al Palau aquesta nit…

I van predicant, mica en mica, els escrits d’en Morente. I la gent fa que sí amb el cap al ritme de la música. I ens captiven amb la psicodelia i al ritme de la bateria. Ens atrapen amb el soroll embriagador de les distorsions. I marxen, abans dels bisos evidents. No tarden ni trenta segons a tornar a aparèixer. I, amb els bisos, arriben les col·laboracions i les sorpreses.

Surt la Carmen Linares, la cantaora que amb el seu cant poderós, fa que “Delante de mi madre” es converteixi, ajudada per l’ambientació musical, amb una cançó hipnòtica quasi màntrica preciosa. I, per les dues següents cançons, apareix a l’escenari com si d’una musa es tractes, la filla mitjana de l’Enrique, la Soleá Morente. Imposa la seva presència i li dóna una volta a “Yo poeta decadente” cantada per l’Antonio. I, ens fa posar drets, després de cantar “La Estrella”, la cançó que el seu pare va escriure quan va néixer la seva filla Estrella. Emocionant.

I, quan sembla que la cerimònia ja s’ha acabat… Tornen a aparèixer! En Florent és el primer, donant les gràcies. I que tocaran ara? Doncs “Ya no me asomo a la reja” de “La leyenda del espacio” de Los Planetas i “Ciudad sin sueño” de l’”Omega” de Lagartija Nick. I la missa s’acaba amb una demostració espectacular de l’evangelista Eric tocant la bateria.

I els fidels i seguidors abandonem al temple amb la veu de fons de l’homenatja’t, l’Enrique Morente. Crec que estaria orgullós de com els seus Evangelistes prediquen la seva paraula pel món. Amén.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt