Let’s Festival – Pàgina 2

Let’s Festival 2016: Toundra + Böira – Sense paraules

L’Hospitalet de Llobregat, 12/03/2016. Sala Salamandra 1.

Sense paraules. Sense paraules és com em vaig quedar. I com jo, crec que la gentada que va omplir la Salamandra, en una nit màgica, solament enterbolida per una cosa que us explicaré al final. De fet, poques paraules es van dir durant els dos concerts que vam escoltar. Böira i Toundra.

Música senyores i senyors. Pura música. Sense ni una paraula. Els dos micros que van fer servir els Böira per fer uns breus acompanyaments vocals, van desaparèixer de l’escenari quan els Toundra van sortir per tocar. Quatre instruments: guitarra, baix, bateria i teclats en el cas dels Böira, i ja està. Cantants?, per què?, no gràcies!!

Siguem clars. O almenys ho seré parlant de mi. Hola, em dic Josep Maria i el meu nivell d’anglès no arriba per poder entendre a la perfecció moltes de les cançons que escolto en aquest idioma. No canto ni a la dutxa, ni al cotxe, ni quan estic content, ni trist, ni en general. Ni en català, ni castellà ni naturalment en cap altre idioma. I a sobre, quan vaig a un concert, o escolto per primera vegada a un grup, potser sóc jo que estic una mica tarat, no entenc la majoria de paraules que diuen.

Però sí amics meus, dintre del meu cap sí que se’m repeteixen aquelles músiques que he escoltat. Músiques que em fan viatjar. És com si premessin una tecla i, com un mantra, em fa pujar i abaixar el cap compassadament. La música em transporta, fa que tot vagi més a poc a poc o a una altra velocitat. Tot te poca importància o molta. Juga amb mi i amb el meu pensament.

La de dissabte va ser una nit de rock progressiu, de post-rock, de math-rock, de rock instrumental o com ho vulgueu dir. Jo trauria la majoria de paraules i deixaria una de sola: rock, però amb majúscules: ROCK

Els de casa, els aprenents, els Böira, van aprofitar la seva hora al Let’s per portar-nos el seu Si de la runa naixés (Autoeditat, 2015). Cincs músics que amb poc més de dos anys de camí, s’han obert una escletxa en un tipus de música en la qual no hi ha gaire tradició al país, i que vénen de guanyar la Ronda 1 del Bala Perduda a l’Apolo. Amb un post-rock clàssic, contundent, els Böira han sabut aprofitar la versatilitat que els hi dóna portar teclats per donar un toc més líric, molt elegant a les seves composicions. El seu bon gust es reflecteix inclòs a l’hora de fer una meravellosa edició limitada de vinils transparents. Tothom es va voler passejar pels mons onírics per on et transporten les seves cançons i ja des de primera hora, la sala era pràcticament plena.

Els Toundra, eren el plat fort de la nit. Toundra, i quedeu-vos amb la paraula que més us agradi, són considerats la banda més internacional, més important i més influent en la història del rock instrumental a la península. Però això és una cosa que la gent ja sap. Omplen les sales a on toquen. Sigui a on sigui. Les seves composicions són de llibre. És a dir, alternança de sons que passen de la calma a la tempesta, a l’huracà, per tornar després a la calma i tornar a començar. Baix i bateria que fan que quan les notes surten dels altaveus, ho facin amb una increïble potencia i amb un David Maca (Macón) absolutament consolidat en el grup. El quartet de Madrid ha sigut un dels grups que més disc a venut aquest passat 2015 amb el seu IV (Superball Music, 2015). Situats entre Pablo Alboran i Melendi…si, ja pots tancar la boca…

Però Toundra no és solament música. S’ha recuperat el que havien fet grans bandes fa anys. Que les portades dels discs siguin petites obres d’art. Vols tenir-les a les mans i mirar-les mentre l’escoltes. Perdoneu, m’estic posant nostàlgic.

El dissabte, per això, no va ser un dia rodó. Ens vam llevar amb la notícia de la mort d’en Keith Emerson, que juntament amb Lake i Palmer van formar als anys setanta una de les formacions cabdals del rock simfònic o progressiu, EL&P. El seu Trilogy va ser un dels primers vinils que em vaig comprar. Ostres, més nostàlgia…

Crec que el concert que ens van donar Böira i Toundra va ser un gran homenatge pel Keith Emerson i per la música que ell ha representat. Que la música no pari i tots a somiar.

Text: Josep Ma. Català

Fotos: Ma. Carme Montero

Let’s Festival 2016: Ferran, Miren, Xoel i l’amic Antonio Pérez.

A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 04/03/2016. Sala Salamandra 1.

Aiii, el Let’s! Els de l’Ampli en som més que assidus, addictes!

La dosi 2016 de moment està sent de les bones, amb uns “chutes” (argot quinqui) de primera. Material musical de gran puresa administrat per via òtica, d’aquell que et fot un bon viatge i et manté durant una bona estona a la cresta de l’onada. Res d’apologia de la drogoaddicció, eh? (caca, caca!)

Divendres el principi actiu nasqué de mesclar, sense remenar, la serenor existencialista d’en Ferrau Palau amb l’escalfor embriagadora de la veu de la Miren Iza i el pop grandiloqüent de bouquet refinat d’en Xoel López.

El primer, escudat per Jordi Matas a la guitarra, bregà per instaurar el clima necessari per fer de la sala un medi propici al minimalisme captivador del nostre estimat Santa Ferida. Ho aconseguí durant bona part del concert, respectuós silenci, però amb la progressiva arribada d’assistents el lamentable i cada cop més habitual rum-rum tocacollons aconseguí carregar-se part de la màgia.

La proposta de Tulsa, a priori, se’m presentà com la menys atractiva de la nit. Les seves lletres de rima assonant i de profunditat qüestionable (opinió subjectiva) semblen fruit d’una postura artificial poc creïble a la recerca de l’afalac mediàtic d’angle simplista.

Apunt: Una de les característiques més destacables del Let’s i que ens hem encarregat de lloar any rere any és la seva capacitat de conjugar propostes de naturalesa diversa de manera atrevida i generalment encertada. Reconec, però, les meves reticències inicials vers la composició del cartell de divendres.

Tulsa actuà i si bé no aconseguí canviar excessivament el parer del redactor respecte alguns elements de la seva oferta resulta igualment cert que la vocalista guipuscoana i companyia signaren una bona actuació i, admeto, la dissonància programàtica minvà en el meu cervell.

Mencionat a dalt i reiterat ara: La veu de Miren Iza, sense menystenir els matisos que aporta la resta de la banda, aconsegueix construir suggeridors ambients que engrandeixen el directe i fa bones algunes de les virtuts que sovint atribueix la crítica a La calma chicha. En un complicat i “patiller” exercici de comprensió metafísica podríem justificar, llavors, la tria de Tulsa com a nexe transportador entre les incursions introspectives de Palau i l’amplitud horitzontal del món López.

I finalment, sorpresa! Un gallec solitari sobre la tarima. Una aventura similar sembla més pròpia de l’escenari “El Vaixell” del Vida Festival. Inusual fórmula tractant-se del Let’s i de l’acte de cloenda, habitat natural d’apoteòsics concerts amb banda. I vet aquí que el rapazinho, alternant guitarra i piano, es valgué i sobrà per inundar d’èpica el recinte. Poc Deluxe, poc Lovely Luna i molt Xoel López, el repertori girà fonamentalment al voltant d’aquesta última fase a cara descoberta.

Així l’Atlántico i sobretot el fantàstic Paramales acapararen el set list i, posats a utilitzar anglicismes, el top ten dels millors moments de l’artista, d’entre els quals (amb el número 1…!!!) destacaria la interpretació a duo de Caracoles amb l’Antonio Pérez (nom que de tant comú sembla un pseudònim), presentat de forma entranyable com “un amic que canta bé”. I, eps, dono fe, l’Antonio canta molt bé.

Text: Alex Reuss

Foto: Enric Trepat

Let’s Festival 2016: Bastante, Mucho, Second… un joc de paraules

A PRIMERA FILA

27/02/2016 – Let’s Festival – Sala Salamandra 1 – L’Hospitalet de Llobregat

Onze anys han passat d’ençà que, en el 2006 i durant tres dies, algú tingues les ganes i el valor de fer un festival de música independent, indie o com ho vulgueu dir, a L’Hospitalet. Han passat onze anys des de que grups com Love of Lesbian, Nueva Vulcano o Lory Meyers, entre altres, obrissin el que ara mateix es pot considerar el festival referent de música independent durant l’hivern al nostre país.

Obrir una botiga, bar, restaurant o sala de concerts, és una arriscada aposta quan vius a prop d’una gran ciutat. Barcelona, o qualsevol altre “mega-urbe”, fagocita tot el que té al seu costat. Els que vivim a la perifèria d’elles ho sabem molt bé. Per què haver de conformar-se amb poca oferta, quant a vint minuts en tens per donar-ne i vendre’n?

De tres dies, com ja he dit abans, hem passat a quatre caps de setmana i dues sales. Del divendres 26 de febrer al dissabte 19 de març la Salamandra es passejarà rambla amunt i avall per oferir-nos onades de música. Ara falta només que agafem bé la taula de surf i les cavalquem.

Dissabte havíem d’escollir entre les dues ofertes que ens oferia el Let’s. Feia tot just un parell de setmanes que havíem vist a la Núria Graham a la Sala Apolo, pel que ens vam decidir anar a la sala Salamandra 1, cridats, per descomptat, per la qualitat dels grups, però també pel que semblava més aviat un joc de paraules que no un cartell de grups: Bastante, Mucho i Second. S’ha de reconèixer que qui s’ha currat el cartell d’aquest dia té mèrit. I això va fer que en poc temps viatgéssim per Cornellà, Toledo i Múrcia.

De la veïna Cornellà vénen els Bastante, el grup més novell dels tres de la nit i els primers en actuar. Ens van portar el seu primer disc Verter el vacío, encara que ja té pràcticament un any. Cançons a on les lletres tenen molt de pes, potser per sobre de la música quan ho escoltes al cd, però que amb un impecable directe fa que s’equilibri amb uns tres quarts d’hora que se’m van fer curts. Per mi van ser la sorpresa de la nit. Sort els hi desitgem i amb ganes de poder-los veure amb més festivals aquest estiu.

De Toledo els Mucho, que ens van portar el seu Pidiendo en las puertas del infierno (Marxophone, 2016) . Jo, i és que m’ho heu de permetre dir, tinc una especial predilecció pel Martí Perarnau. M’encanta veure’l ben a prop, veure com gaudeix, com s’ho passa bé, com mira a la gent, però no per sobre, si no d’una manera com si et digues: “ep tu, sé que estàs aquí, aquestes són les nostres cançons i veuràs com t’agraden”. Els Molt, com li agrada dir al Perarnau, han fet en aquest nou treball, una música més funky, més negre, a on els teclats han guanyat molt de pes i a on les guitarres han passat a un segon plà. Música i cançons molt diferents als anteriors treballs, perquè al cap i a la fi, els grups han d’evolucionar i en aquest cas ho han fet d’una manera espectacular.

I per últim vam anar a Múrcia per veure als Second. Va ser potser el grup més esperat de la nit. Encara s’estava fent el canvi d’instruments entre actuacions, que la gent ja s’estrenyia molt a prop de l’escenari, intentava mirar per sota de la pantalla que tapaven als tècnics fent la seva feina i ja era un autèntic perill portar una cervesa a la mà. Els Second ens van presentar Viaje iniciatico (Hook Ediciones Musicales, 2015). Els murcians són d’aquells grups que van començar a cantar amb anglès, van guanyar concursos i van fer molts bolos per Anglaterra, i que després es van passar al castellà en començar a ser reclamats a la península, han continuat guanyant premis i recorrent sense parar els principals festivals nacionals. Lletres brillants que la majoria dels assistents es coneixien a la perfecció. Els Second van fer cantar i ballar a la gent des de la primera fins a l’última cançó, i això no sempre es fàcil de fer.

Nit rodona al Let’s Festival. Una nit que, tot i l’aiguat que va caure, no va fer arronsar a la gent que va respondre com es mereixen les tres formacions. L’únic inconvenient va ser que les braves que vam demanar per acompanyar el sopar, no van arribar mai, i és que algun “però” li hem de trobar a L’Hospitalet, no?

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

Standstill, Nocturnos i Black Islands acomiaden el Let’s 2015

A PRIMERA FILA

28/03/2015 – Sala Salamandra 1 – L’Hospitalet de Llobregat

Arribem al darrer dia d’aquest 10è aniversari del Let’s Festival.

Entrem en la Salamandra amb només quatre gats a les primeres files que ens fan témer una nit fluixa, amb el temps just per sentir les últimes notes del concert de Black Islands.

Els de Barcelona sonen potents, amb força en els baixos i la bateria i amb un final de concert d’intensitat màxima en una espiral eterna de soroll i força. Ens maleïm per haver-nos despistat en l’hora d’arribada, prenem nota i comencem a remenar agendes per tornar-los a sentir.

Donen pas a Nocturnos disposats a presentar el seu disc Pequeñas Esperanzas.

Els de Alcalá de Henares fan un indie-pop clarament influenciat pels Vestusta Morla en les seves melodies i intros, ens sembla sentir el que podria ser una cover del Let Down dels Radiohead amb Cambiar de piel, per passar a moments de rock en estat pur com en Deseo.

La facilitat de paraula i la gràcia natural del David Montijano bé serien mereixedores d’un capítol apart, aconseguint arrencar somriures i complicitat entre el públic que poc a poc va omplint la sala per veure únicament el concert de Standstill segons les seves paraules.

Arriba seguidament el plat fort de la nit, els Standstill anunciaven un concert rocker deixant de banda la part més conceptual dels seus espectacles i en clau de comiat per preparar el seu nou disc.

Com és habitual no van fallar, arrencant amb Que no acabe el día donant inici al que seria un concert memorable, amb un públic entregat de bon principi, gaudint dels temes del seu últim disc Dentro de la Luz.

No van faltar una bona repassada al VivaLaGuerra i amb Adelante Bonaparte va arribar l’èxtasi.

En definitiva, els Ricky 1 i 2 (mai sabrem quin dels dos és el primer), el Piti i el Víctor van fer bones les paraules de l’Enric “Hay algunos que tienen un equipo de futbito para desahogarse una vez a la semana, nosotros nos subimos a un escenario” per fer d’un concert una experiència-ritual difícil d’oblidar.

Un final immens per un festival immens.

Llarga vida al Let’s Festival.

Text i fotos: Sergi Moro

Let’s Festival. Cyan+Second+Izal

A PRIMERA FILA

No sabem el que tenim!! Sí, sí, ho va dir en Mikel Izal a mode de floreta i probablement te raó. No ens cansem de repetir-ho any rere any, pocs festivals a Barcelona (província) cuiden els detalls com ho fa el Let’s: Acústica excel·lent, selecció i combinació d’artistes coherent en cada una de les jornades, propostes diferents i innovadores, preu accessible… Què més podem demanar?

S’ha de dir que els de la zona, poc o molt, en som conscients quan amb força antelació l’organització ha de penjar el cartell d’entrades exhaurides. L’acollida de l’oferta Cyan+Second+Izal n’és un exemple.

Centrant-nos en el que va donar de sí la vetllada de dissabte passat, si l’haguéssim de resumir breument, diríem que l’energia positiva que envaí l’espai donà peu a una comunió entre músics i públic exclusiva de les grans ocasions. Una nit de bon rotllo ideal per flirteigs juvenils a ritme de lletres fresques i properes.

Malgrat un possible excés de gesticulació per part de Javi Fernández que, val a dir, no menyscaba les seves dots com a cantant i teclista, la banda barcelonina ha assolit l’estatus de proposta sòlida. La seva posada en escena és contundent i el ritme del concert es mantingué àlgid durant gran part del repàs als seus tres treballs discogràfics de llarga durada, posant lògicament l’accent en Delapso. També ens va agradar la seva versió de La leyenda del tiempo de Camarón.

Uns uniformats Second aconseguiren, com a poc, mantenir el nivell de força. Lletres simples i directes, guitarres d’afinada estridència i enganxifosos arpegis de sintetitzador que guanyen amb el directe. Els murcians justificaren la fama assolida principalment a les xarxes socials i gràcies al boca orella. La presentació de la seva particular Montaña rusa (setè àlbum de la banda enregistrat a Los Angeles) fou rebuda amb els braços i orelles oberts assolint l’èpica amb Rincón exquisito, Rodamos o N.A.D.A.

Vibrant seria l’adjectiu que definiria millor l’actuació d’Izal. La banda establerta a Madrid aconseguí fer de la seva actuació un esdeveniment màgic, d’aquells que assoleixen una connexió inusual amb el públic. Himnes, sembla, no els en falten a la vista del número de veus que corejava cadascun dels temes, cançons plenes de variants que dificulten l’encasellament. El protagonisme, com és lògic, recaigué sobre Agujeros de Gusano. Domini del tempo i mostra de camaraderia amb la interpretació conjunta d’un tema amb membres de Cyan i Second.

En definitiva, més enllà dels gustos i preferències musicals particulars, ens agraden les bandes que piquen pedra, que fruit del treball i la constància aconsegueixen guanyar-se el respecte de crítica i públic. Com no, també ens agraden els festivals que aposten per elles.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Let’s Festival: Triángulo de Amor Bizarro + Havalina + Franc3s

A PRIMERA FILA

Recta final del Let’s Festival i l’últim divendres es presentava sorollós. I no va decebre a les expectatives creades…

Van obrir la nit el trio gallec Franc3s. Va costar entrar en la seva actuació i, personalment, no em van transmetre la seva descarrega de noise rock. Molta distorsió, tant en els instruments com en les veus, però amb poca capacitat per atrapar-te. Van tocar cançons dels seus dos discos “Franc3s” i “Campanas de fuego rosa”, que m’agraden en disc, però esperava alguna cosa més de l’actuació en directe.

A continuació, un altre trio, aquesta vegada de Madrid, eren els que ocupaven l’escenari de la sala Salamandra. I es respirava en l’ambient que hi havia ganes de veure’ls. Aquests no eren uns altres que els Havalina. Els seus passatges sonors em recorden a alguns grups de post-rock. Si no cantessin, no passaria res, bé, si que passaria, que no gaudiríem de les seves lletres punyents i esquinçadores. Toquen bona part de les cançons del seu últim treball “H”, entre elles, “El estruendo” (segons en Manuel Cabezalí, el cantant i guitarra, la preferida de la banda). Ens van regalar un concertàs: intensitat, entrega, criteri, soroll, decibels i bon rotllo.

I el concertàs de Havalina va ser el millor escalfament per rebre els gallecs Triángulo de Amor Bizarro. Com ens va recordar la seva cantant, la Isa, era el quart any consecutiu que toquen al Let’s Festival. I ho deia contenta i orgullosa (també hi deuria fer que estrenava baix).

Els Triángulo de Amor Bizarro estan rodant algunes cançons del nou disc que veurà la llum al llarg d’aquesta primera meitat de 2013. Per aquest motiu, el set list no es centrava en l’últim disc sinó que van fer uns grans èxits amb intercalació de noves cançons. Així van sonar himnes com “De la monarquía a la criptocracia”, “Amigos del género humano” i “El fantasma de la transición”. Descarrega de shoegaze, noise i post-punk de qualitat.

Vam acabar cansats, però contents. I contents de viure, un any més, el Let’s Festival… Llarga vida al Let’s Festival!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Let’s Festival #3 – Hi ha algú de L’Hospitalet?

A PRIMERA FILA

15/03/2013 – Let’s Festival – Sala Salamandra

Gran cartell amb accent català per a la nit de divendres passat al Let’s.

Els encarregats d’obrir foc foren els barcelonins Bremen que passet a passet augmenten la seva presència en els festivals d’aquí i d’allà. El seu directe afegeix contundència i una intencionada distorsió als temes del seu debut discogràfic Les cançons que vindran. Tres guitarres, dues veus protagonistes i puntuals sonoritats surenyes amb un cert aroma Eagles en la seva etapa country rock.

Com diria Sofia Mazagatos, l’important és “estar en el candelabro” i la banda compta, més enllà del “televisiu” Ja ho veus, amb raons per quedar-s’hi.

Un bon inici de sessió i preàmbul per una altra formació que a l’igual que els Bremen passeja amb envejable assiduïtat el seu Pla B pels escenaris. Parlem de Prats que carregaren al màxim les piles per a despentinar els assistents amb un enèrgic concert carregat de decibels. La recent formació destil·la experiència, la dels seus membres, i això es nota en l’elegància i seguretat de la posada en escena. A més del repàs integral del disc els de Marc Prats van afegir, com ja va sent habitual, un cover de la brillantíssima cançó Ja no sap greu de Paul Fuster així com una sorprenent versió del Laredo de Band of Horses.

A l’Ampli li mola Prats, ja ho sabeu, les xarxes “gossip” en van plenes, i malgrat que no som gaire de xafarderies comentar-vos que en breu en tindreu proves d’aquest tòrrid idil·li. En fi, estigueu atents.

I finalment arribaren els Mishima. Què dir d’aquests cap de cartell que no s’hagi dit ja? Són grans i ho saben, sobretot quan arrosseguen al públic allà on calgui. Carabén, en una sincera mostra de cortesia, manifestà el seu goig en tocar al Salamandra i, per tant, a L’Hospitalet. Ara bé, poques mans s’aixecaren quan intrigat preguntà si hi havia algun autòcton entre els presents.

Doncs això, poc importa que al cantant se li oblidi fugaçment la lletra o que Dani Vega toqui momentàniament en un to equivocat; la gent coreja i gaudeix amb fervor totes i cadascuna de les cançons.

Aclarim, tot i que potser no caldria, que els Mishima toquen de memòria i que la pulcritud amb la que executen els seus hits, un rere l’altre, els fan mereixedors d’un lloc privilegiat a la història de la música feta al nostre país. El concert del Salamandra en fou una nova mostra.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Let’s Festival: Sr. Chinarro + Nacho Umbert & La Compañia + Bastante

A PRIMERA FILA

Sala Salamandra. Segon cap de setmana del Let’s Festival i comença el divendres amb un dels caps de cartell del festival el Sr. Chinarro. Però anem pas a pas…

Obrien la nit els Bastante. Com tots els inicis, format per un club de fans nombrós anomenats “amics, amigues, parelles i família”. Els inicis es fan més portables… Una dosi de pop-rock per començar la nit i deixar pas a la delicadesa d’en Nacho Umbert & La Compañia. Aquesta nit “La Compañia” és en Raul Fernández “Refree” tocant la guitarra elèctrica i el banjo i en Xavi Molero a la bateria.

En Nacho Umbert és un músic amb unes cançons molt tranquil·les, properes i delicades i amb la mateixa delicadesa les transmet en directe. Cançons com “Cien hombre ni uno más” o “Confidencias en el palomar” del seu primer disc “Ay…” i “El mort i el degollat” o “No os creáis ni la mitad” del disc homònim a aquesta cançó. Va aprofitar per estrenar una cançó dedicada a la seva mare del futur disc que es dirà “Família”. Evidentment, anirà dedicat exclusivament a la seva família.

I l’últim a sortir a l’escenari de la sala Salamandra 1 va ser l’Antonio Luque i el seu Sr. Chinarro. Aquesta vegada els “Chinarros” que l’acompanyaven eren: Pau Roca (guitarra), Marc Greenwood (baix) i Jordi Sapena (guitarra i teclats) de La Habitación Roja i l’Alfonso Luna dels Tachenko a la bateria.

L’actuació del sevillà, amb els seus amics com a banda, va servir d’estrena de l“Enhorabuena a Los Cuatro” el seu últim disc que fa ben poc que ha vist la llum. I va començar, igual que el disc, amb la cançó “El destino turístico”. D’aquest últim disc també van sonar, per exemple, “Más grande que Barcelona” i “Catequesis”. I les cançons de l’últim disc es van compaginar amb alguns hits de la seva discografia, que van ser molt ben rebuts i corejats pel públic, com “El rayo verde”, “Los Ángeles”, “Del montón” o “Quiromántico”. No descobrirem ara al Sr. Chinarro, perquè porta molts anys i es conegut per tothom. Va ser un concert sobri i on l’Antonio Luque va xerrar força entre cançó i cançó i ens va tenir distrets tant amb la música com amb la seva oratòria. I, entre el públic, un espectador de luxe: en Jorge Martí, cantant de La Habitación Roja.

Que continuï el Let’s!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Let’s Festival 2013 #1 – Vetllada de tranquis

A PRIMERA FILA

És just començar dient que sempre resulta un plaer poder assistir al Let’s Festival. La selecció curosa del cartell i la combinació normalment encertada de músics de llarga i curta (malgrat que prometedora) trajectòria el converteixen en un dels esdeveniments musicals de l’any al Barcelonès. I tot això a un preu ajustat a la butxaca del consumidor mig.

Doncs bé, el passat divendres a la ja mítica Sala Salamandra de L’Hospitalet es va donar el tret de sortida a la vuitena edició d’aquest festival amb una oferta ben atractiva: Partido, Cuchillo i McEnroe.

Els de Víctor Partido van ser els encarregats d’obrir la festa fent, fonamentalment, un repàs al seu Leaving all behind, us disc que justament comptà amb un ampli reconeixement per part de la crítica durant el 2012. Temes de la força de Not Full Of Anger o més lents i introspectius com Fell All Down o Bulletin Board System conformaren un directe fidel a la versió enregistrada. Els barcelonins també sorprengueren al públic amb una colpidora versió de El Bandoler de Lluís Lach. Celebrem, doncs, que el líder i vocalista de la banda s’animés a reprendre la seva carrera musical i engresqués a músics d’alt nivell per acompanyar-lo.

El segon torn fou per Cuchillo que malgrat haver estat víctimes dels clàssics virus hivernals saberen camuflar magistralment els símptomes per marcar-se un recital farcit de cadència hipnòtica i profunda, al més pur estil de la casa. L’Israel, en Daniel i en Henrik s’endinsaren en les melodies del seu Encanto amb temes de cadència pausada com La Hierba o Navega, transportant-nos en un plaent viatge intercontinental.

Finalment entraren en escena els McEnroe. Els bascos aconseguiren agrupar un bon grapat de seguidors al seu voltant que aconseguiren omplir una sala fins llavors (i malauradament) a mitja entrada. El premi arribà en forma de cançons, una col·lecció de temes que de manera puntual anàren més enllà del Tú Nunca Morirás. I malgrat tot, al final, hi va haver qui no en va tenir prou: Els més entregats trobaren a faltar alguns títols de El Sur De Mi Vida o Mundo Marino. A la nostra esquerra una parella de fans denuncià també la manca d’entusiasme d’un públic excesivament passiu. – No tornaran! – ens comenten atemorits.

En fi, no creiem que fos per tant, en la nostra opinió la nit va ser en tot moment tranquil·la arran del clima creat per les tres bandes. Prou. En termes generals el conjunt deixà un magnífic sabor de boca que esperem s’allargui les següents setmanes.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Nit electro-pop per tancar el millor Let’s Festival

A PRIMERA FILA

Durant un mes sencer la sala Salamandra ha estat testimoni de les actuacions dels millors grups de l’escena estatal, en el què segurament ha estat la millor de les edicions del Let’s Festival (així ho afirmen els propis organitzadors!). Els què hem tingut la sort d’assistir-hi hem comprovat que grups tan consolidats com Lori Meyers, El Columpio Asesino o La Habitación Roja estan en plena forma i amb corda per estona, mentre que la Masia té un potencial increïble i ens ha deixat gratament sorpresos. Parlem de Grushenka, Mine! o Wiggum, clars exemples que demostren que el futur de l’indie a casa nostra està més que assegurat. El colofó el van posar dissabte passat We Are Standard, Mendetz i Chinese Christmas Cards en una nit no apta per a introvertits.

El primer round va anar a càrrec dels barcelonins CCC, els cadets de Mushroom Pillow, que van sortir a l’escenari tímids i sense fer massa soroll. Aquells tres joves amb pinta de no haver trencat mai un plat, que semblaven acabats de sortir de missa de dotze, van regalar-nos un reguitzell de melodies enganxoses, de lletres senzilles i descaradament optimistes, que formen el seu primer treball, l’EP “Barcelona” (Mushroom Pillow, 2011). Amb un so entre Two Door Cinema Club i Death Cab For Cutie, Mario Gutiérrez i els seus ens van fer saltar i ballar com si ja portéssim hores escalfant motors. I és que ningú es pot resistir a hits com “Dreams” o “Welcome To Life”, que ja prometen omplir moltes sessions a les pistes de ball. Esperem que no triguin gaire a oferir-nos nous temes; fins aleshores, seguirem reproduint “Barcelona” compulsivament cada ennuvolat matí de dilluns.

Després d’aquest breu però intens escalfament, van sortir els Mendetz a donar-ho tot amb els himnes de “Silly Symphonies” (Music Bus, 2011), que no tenen res a envejar a la seva espectacular opera prima, “Mendetz” (Sinnamon Records, 2006). Ha plogut molt des d’aquella festa de Microfusa a la 2 de Razzmatazz, el 2007, i es nota. Els que seguim Mendetz des de fa temps ja vam intuir, només amb les primeres notes de “2012”, que aquella nit seria espectacular i que no pararíem de saltar fins al defalliment. Hysteria, delirium, guitarres i sintetitzadors, molts sintetitzadors, barrejats, naturalment, amb el so Casio, tant vuitantes, que caracteritza a la banda. No va caldre gaire més per convertir la Salamandra 1 en una festa. Hi va haver temps per a tot, des de recuperar grans temes com “The Ground” o “Sofa” fins al cover de “Freed from Desire”, al qual ja ens tenen habituats. I al final l’esperadíssim i incansable “Futuresex” per arrodonir una actuació de matrícula d’honor.

Els Mendetz ens havien deixat l’adrenalina pels aires. Potser per això les melodies – molt madures i treballades però menys immediates – de l’últim EP de la banda basca We Are Standard, “Great State” (Mushroom Pillow, 2011) van trigar uns minuts a fer efecte, davant la impaciència del sempre excèntric cantant Deu Txakartegi. S’ha de reconèixer que no va ser un dels millors directes dels bascos, potser perquè “07:45” o “Good Ones”, malgrat ser grans temes, estan pensats més per a l’estudi que per al directe. Però els de Bilbao no es van rendir tan fàcilment, encara que aquella nit haguessin perdut 2-0 al Camp Nou. Per sort – i gràcies, tot s’ha de dir, a treure el material del primer disc, l’explosiu “We Are Standard” (Mushroom Pillow, 2008) – el públic es va anar despertant i, com havia passat amb Mendetz, vam donar el màxim amb hits com “Bye Bye Bye”, “The First Girl Who Got a Kiss Without a Please” o l’elèctric “Don’t Let The Children Play Around”.

El cover de “Have Love, Will Travel”, de The Sonics, va posar punt i final a la sessió de concerts, però no a la festa, que va seguir a la 2 de Salamandra amb els eclèctics De Vito.

Una nit memorable per una edició de Let’s que trigarem a oblidar…potser fins al març del 2013?

Text: Elisenda Lamana

Fotos: MCarme Montero