Tag archive

Let’s Festival

The New Raemon: Hey, Ramon, Let’s go!

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 23 de març de 2019. Let’s Festival. Sala Salamandra

El concert va començar amb en Ramon Rodríguez, líder i ànima dels The New Raemon recordant que feia 10 anys que ja havia tocat al Let’s. Els qui llavors vam poder assistir-hi, volíem delectar-nos amb les cançons del seu celebrat A propósito de Garfunkel, el primer llarg durada en solitari del músic de Cabrils, exmembre dels enyorats Madee.

Tot i ser llavors un àlbum de debut deliciós, ni intuíem ni albiràvem en el que vindria en la dècada posterior. Un seguit de nous LPs i EPs marca personal del nou Ramon, amb el segell de la qualitat i honestedat per bandera. I no li ha anat pas malament, per sort nostra i seva.

Dissabte presentava la seva darrera obra Una canción de cuna entre tempestades, la qual va defensar en les primeres cançons amb Cíclope, En el centro del baile o Wittgenstein. Un concert sense treva, poques pauses i algunes paraules. Amb una banda potent i majestuosa, una formació de sis músics consolidats i fixes en els darrers anys. I això és nota en un so compacte, harmoniós i excitant també en el directe.

Va ser a partir de Oh, Rompehielos quan va endegar i rescatar temes anteriors. Un no parar de bones cançons, una constant en tots els seus treballs, on hi podem trobar meravelles com Lo bello y lo bestia, El fin de la resistencia o la senzilla però encara impactant La Cafetera. I per acabar la vetllada, sense bisos ni complexos, vam poder gaudir de Tú, Garfunkel. I retrocedir novament en el temps, en aquell concert de fa 10 anys, on vam anar a escoltar el disc del moment, sense saber que estàvem davant una carrera de llarg recorregut. Que no pari la música Ramon!

Gerard Birbe
Redactor

Aloha Bennets i Perro al Let’s: l’os i el gos.

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 23 de febrer de 2019. Sala Salamandra

La paraula aloha, que habitualment associem a una senzilla salutació, té un profund significat cultural i espiritual per als nadius hawaians. Si la volguéssim traduir més o menys bé l’equivalent seria amor, afecte, pau, compassió o misericòrdia.

No estem convençuts de que les lletres de la formació llobregatenca Aloha Bennets parlin precisament d’això (escolteu, p.e., Púdrete).

En qualsevol cas el nom no fa la cosa, i el que sí que podem afirmar és que l’Olga, l’Álvaro, la Cristina i la Mireia han aprofitat el rodatge del seu llarga durada, La Jungla, per polir el seu directe, conservant l’esperit garage i sense perdre un bri de l’energia que impregna tots els seus temes.

Música que convida al ball i a la disbauxa. Agudes veus femenines que cassen amb la contundent percussió, els riffs accelerats i una bona línia de baix, conformant la fórmula del quartet per fer moure l’esquelet.

Destacarem, de l’àlbum, ¿Quién ganará? i La fuga. Sonà també a les acaballes del concert l’escandalós i simpàtic hit ¿Qué es eso?

Bona avantsala, doncs, pel que estava per arribar i és que, recuperant el refranyer, a bon gos, bon os. Superat l’entreacte aparegueren els murcians Perro.

El seu darrer àlbum, Trópico Lumpen, entrà en la nostra llista de millors discos del 2018. Ara calia, per part nostra, explicar-vos com sona en viu. D’entrada corroborar allò que ja sap tothom i és que Perro és una banda de directe.

Intensitat de principi a fi, inputs audiovisuals a tota castanya que et submergeixen en una frenètica voràgine musical. Pels altaveus la solidesa d’un estil particular i heterodox de difícil etiqueta, per la pantalla collages absurds i missatges polèmics de to burlesc.

En les darreres composicions els sintetitzadors han guanyat pes, és cert, però no han restat protagonisme a la resta d’instruments, essent sempre obligada la menció a la doble percussió.

Ens captivaren enormement Por mí, lo que veáis, Celebrado Primo, Supercampeones i, com no, la delirant Pickle Rick.

Com era d’esperar La reina de Inglaterra o Ediciones reptilianas també foren incloses, per la nostra satisfacció, en el repertori.

La pobra afluència de públic fou, està clar, el “però” de la vetllada. El cartell mereixia una millor entrada, però ja sabem que aquestes coses, sovint, fan de mal predir.

Enric Trepat
Fotògraf
Alex Reuss
Redactor

Xoel López + Marta Delmont al Let’s. Somnis sense gluten a L’Hospitalet.

in A PRIMERA FILA

Dissabte 16 de febrer. Sala Salamandra. L’Hospitalet de Llobregat.

Dues propostes, ambdues beuen del folk, una més que l’altra.

La de la Delmont no beu, s’amara de country sureny fins a les entranyes. No enganya, no, i ofereix, justament, el que es presenta de la primera nota a l’última. No és originalitat, és cert, però és genuí i té ànima. El directe, amb algun problema tècnico-paranormal, no aconseguí fer reviure en aquest redactor les sensacions descobertes amb l’audició del seu darrer treball discogràfic, Landlords (Great Canyon Records).

Potser alguna cosa va tenir a veure el fet que, per a l’ocasió, experimentaren amb un format de trio amb ella al baix, posició que, reconegué, no li és pròpia, però en la qual (a primer cop d’oïda) no desentona.

Another Load, per exemple, que en la seva versió enregistrada podria ser la sintonia d’una hipotètica quarta temporada de True Detective, sonà menys intensa.

El concert, val a dir, creixé a mesura que passaren els minuts, arribant al clímax amb The Wreckless , on la guitarra d’en Max Moscardi té reservat un paper protagonista.

Divertit fou també (més pel preàmbul fet per l’artista que per la cançó en sí) el cover en solitari de Hot Burrito #1 dels The Flying Burrito Brothers.

Finalitzada l’actuació de la barcelonina arribà el torn del corunyès. En Xoel López és un vell conegut del Let’s, amb aquesta ja són 3 les vegades que ha passat pel seu escenari. Fa un parell d’anys dedicàrem una crònica al seu recital en solitari.

Per aquesta ocasió el format anunciat era el d’un trio acústic, però el mateix Xoel va reconèixer que ni era un trio (amb la inclusió d’última hora d’en David Quinzán al baix) ni tan acústic.

L’alternança de temes del seu últim disc, Sueños y Pan (com les celebrades Lodo, Madrid, Frutos o Jaguar) amb d’altres dels 2 anteriors (Paramales i Atlántico) i les esperades visites a l’obligatori repertori de Deluxe, convenceren al respectable que no parà de corejar la immensa majoria de peces.

Així vam poder escoltar novament la tribal A Serea e o Mariñeiro, la bonica Caracoles (ft. Antonio Pérez) o la poètica Patagonia. Deluxe estigué representat en aquesta ocasió per, com no, Historia Universal, però també per la poc coneguda De vino y espejos, que interpretà en solitari al piano.

Sí, també sonà El amor valiente, però això ja fou als bisos. Uns bisos a la carta en que la banda escollí tres dels temes proposats (en un guirigall gairebé incomprensible) pel públic. Al ja mencionat se li sumaren, per finiquitar amb gran èxit, De piedras y arena mojada i Joven Poeta.

Nit rodona, doncs, a la Salamandra, que tornà a omplir-se com ja va sent costum al llarg del festival. Els “somnis amb pa” del gallec fan de bon pair i, que ens consti, cap celíac en va sortir malparat. Ans el contrari.

Dolors Ferré
Fotògrafa
Alex Reuss
Redactor

Depedro al Let’s: somriures i disfuncions sexuals

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 26 de gener de 2019. Sala Salamandra

20:30. El Twitter de la Salamandra ja ho deia, ja. Aquesta “mania” meva de prescindir, en la mesura del possible, de les xarxes socials, de tant en tant em juga males passades. Total, la Maria Rodés, per motius de salut, no actuarà i allà estic jo, amb “una hora” per endavant. Una cervesa i corrent a la primera fila, avui toca fer fotos i el recinte s’omple a bon ritme i és que, una nit més (2 de 2), el Let’s ha penjat el cartell d’entrades exhaurides.

L’espera es fa llarga i només la indissimulada conversa de les noies del costat sobre els problemes d’ejaculació precoç de l’ex d’una d’elles me la fan més suportable.

21:50. Tot arriba i la banda acaba sortint a escena. Reconec la meva manca de sintonia amb les consignes de bonrotllisme desfermat i, en això, l’amic Zavala hi té la mà trencada. Entre el públic veu molts somriures (i no falta a la veritat) i això el fa molt feliç. Bé, anem al tema i siguem justos, el rotllo s’encomana i aviat s’arma la festa.

El concert de Depedro s’emmarca dins la gira de presentació del celebrat Todo va a salir bien, enregistrat d’una tacada i que compta amb col·laboracions de luxe.

Vidas autónomas serveix per trencar el gel. Ritmes càlids, llatins i el públic que comença a moure els malucs. Sona bé, molt bé, un engranatge lubricat on es nota el rodatge i la bona connexió entre els músics.

Ajuda, per descomptat, la càlida veu d’en Jairo que, amb captivador encant, l’ajuda a posar-se els presents dins la butxaca. Això queda palès en, per exemple, la tendra Tu mediodía.

La ballaruga s’accentua amb un passeig per la Panamericana i el funky fusió d‘Hombre bueno.

Un dels moments més celebrats arriba quan els artistes baixen de l’escenari per barrejar-se amb el públic i interpreten El pescador.

No podien faltar, tampoc, l’aconseguit cover que Llorona o els hits Nuves de papel. i Te sigo soñando. Tampoc, així, els moments més chill, amb Diciembre o, interpretada en solitari, Miguelito.

Sorpresa (agradable): Sobre l’escenari un segon Jairo, en Perera (alter ego d’en Muchachito), interpreta juntament amb el seu homònim Comanche. Una suma plena de ritme que funciona a la perfecció.

Què més podríem explicar que no fos sobrer? Doncs, justament, el de sempre: admiració plena pel Let’s i la seva immutable capacitat d’oferir vetllades plenes d’encant i, va, vinga, perquè no dir-ho, gent amb somriures feliços.

Alex Reuss
Redactor

Let’s Festival 2017 – Ni Amatria, ni Grises, ni que perro muerto!

in A PRIMERA FILA
18 de març de 2017. Sala Salamandra. L’Hospitalet de Llobregat.

 

El Let’s ja ho te això, any rere any te l’habilitat de conjugar propostes interessants, propostes que no aterren al Barcelonès amb l’assiduïtat que es mereixen. Te també per costum programar a bandes que amb mestressa casen pop-rock amb tintatges electrònics.

En aquesta ocasió els convidats foren Amatria i Grises. Els primers, amb el manxec Joni Antequera al capdavant, visitaren per primer cop la sala hospitalenca. Els guipuscoans, per contra, són gustosos repetidors.

Amatria roda des del 2012, quan sortí a la llum el seu treball debut Hoy van a salirte las alas. Premonitori nom tot i que el projecte ha aixecat veritablement el vol amb el seu tercer darrer llarga durada, l’homònim i ambiciós Amatria.

Per això serví, essencialment, el recital de la Salamandra; per presentar els 10 temes que l’integren. Un repàs que arribà al clímax amb Chinches, el (fins el moment) gran èxit de la formació. Sonà fresc i engrescador la resta del repertori quedam-nos, nosaltres, amb Me falta algo, la “vuitentera” El golpe (no us perdeu el magnífic videoclip) i Atarax (nom d’un medicament indicat, entre d’altres coses, per a la urticària i per tant per la mossegada de la xinxa). Remarcable també el cover sintetitzat que fan de La Copa de Europa de Los Planetas.

Ens quedàrem més tranquils, doncs Antequera bromejà amb la versemblant mort del can, en saber que el protagonista de El perro del vecino, malgrat haver estat drogat sistemàticament, continua viu.

Torn a continuació del quintet de Zestoa, Grises, que com es sabut no fa honor al seu nom, essent notable la gama cromàtica de les seves composicions. A Erlo, a sobre, sonen més càlides que mai.

Mostra d’energia desplegada pels bascos on també hi va haver temps per mirades retrospectives. Celebràrem, per tant, tornar a escoltar temes de l’alçada del progressiu Wendy, el magnificent Cactus, el ja llunyà El hombre bolígrafo i, com no, la esperada Animal.

Avestruz, sí, però la formació no amaga pas el cap a l’hora d’interpretar aquest o la resta de temes que aporta el nou material. Trobàrem tròpic a dojo (així ho anuncien la majoria de ressenyes que s’han fet del disc) i bones vibracions. El seu directe és contundent, rotund i, fins i tot, festiu, tot i cedir un instant a l’enyorança estival amb Soles. A la celebració que conformà l’acte tingueren un pes important les obligades Formas i Calamita.

 

Com podreu intuir, doncs, la vetllada estigué a l’alçada que demanda el festival. Ni Amatria, ni Grises, ni el gos mort que va resultar estar viu. Sense treure importància a la imprescindible aportació de les bandes participants lloarem, un any més, la capacitat de la gent del Let’s per amalgamar estils, per treure suc a un format proper i, per descomptat, per l’inigualable tracte que gasta amb els mitjans que el cobrim.

 

Text i fotos: Alex Reuss

Let’s Festival 2017 – Joana Serrat, Morgan i la nova Einstein

in A PRIMERA FILA

11/03/2017, Sala Salamandra, L’Hospitalet de Llobregat

Apoteòsica festassa inaugural a càrrec dels Love of Lesbian (aquí la nostra crònica). A l’endemà, doncs, als de L’Ampli el cos ens demana un acte més tranquil, més íntim. Les actuacions de la Joana Serrat i els Morgan resulten, per tant, ideals; ambdues suculentes receptes cuinades a foc lent, d’aquelles que es frueixen paladejant, a la recerca d’uns ingredients coneguts, familiars.

Arribem d’hora i des del mòbil comencem a fer la corresponent difusió a les xarxes. Just per sota de la nostra publicació al Facebook observo que algú ha compartit un article amb un titular espectacular: La nueva Einstein tiene 23 años y se llama Sabrina González“. L’afirmació és majúscula i segur que hi ha qui pensa que és exagerada. En qualsevol cas, però, és remarcable: això de que s’equipari obertament la ment d’una dona a la d’un dels científics més brillants de la història de la humanitat em sembla un fet significatiu i, per descomptat, digne d’aplaudiment.

Ara feu una ullada al cartell del Let’s. No és cap crítica, eh? Observeu, també, el de la majoria de festivals d’arreu. Malauradament en el plànol musical, com en molts altres, no existeix la paritat i sovint, per un cúmul de motius que bé mereixerien un ampli debat, costa confeccionar una graella on les propostes venusianes tinguin la mateixa presència i/o pes que les marcianes. Aquí ho deixo.

Dimecres celebràvem el Dia Internacional de les Dones. Important, doncs, aprofitar l’ocasió brindada per cobrir dues actuacions on el protagonisme recau, per sobre de tot, en dues veus femenines.

La proposta de la Joana Serrat és àmpliament coneguda i reconeguda, aquí i enllà les nostres contrades. Des d’aquest magazín hem anat seguint de prop, des de la primera fila, l’evolució del seu folk transatlàntic. No voldríem fer-nos pesats enumerant un cop més les seves virtuts ni que penseu que ens estem estalviant unes línies per “la patilla”.

El repàs fet per l’ocasió a la seva discografia fou previsible. A aquestes alçades el seu Cross the Verge ha girat molt i gaudeix del conseqüent rodatge, aquell que fa que tot, dins l’engranatge, es bellugui com cal. Impecable execució i exposició d’un repertori on, val a dir, Green Grass encara ostenta el títol de “hit”.

Agraïda, com sempre, la Joana dedicà unes paraules a la històrica i entranyable sala que acollí l’acte, esmentant la complicada situació per la que passa. Un detall que l’honora.

Arribà seguidament el torn dels Morgan, formació madrilenya, amalgama d’artistes que fa mans i mànigues per compaginar aquest amb molts altres projectes musicals. Carolina de Juan, Nina pels amics, veu i piano, s’erigeix com a líder (encara que no s’ho cregui) per mèrits propis. L’essència neix de les seves cordes vocals, delicadesa verbal que casa a la perfecció amb el soul que practiquen.

Únic treball discogràfic a les seves esquenes, North, i obligat repàs íntegre. Temes de diferent tempo i ritme, de tall clàssic, sense estridències, beguts del nord, sí, però evidentment d’Amèrica. La llengua, val a dir, no condiciona el resultat: Volver, rara avis en castellà i inclosa com a bonus track, fou una de les més aplaudides.

Permeteu-me per acabar una reflexió:

Existeix al nostre planeta un indret on amb vehemència excessiva s’enalteixen valors democràtics i s’enarbora la bandera de la llibertat en un exercici d’hipocresia màxima. Avui, aquest indret el governa un personatge xenòfob, homòfob i misogin. Com acostuma a passar, però, el millor es troba en el substrat: milions de persones que creuen fermament en uns principis igualitaris i universals. Moltes, moltíssimes, són dones i d’aquestes una part són personatges rellevants i influents. Algunes, com ja hem vist, són científiques reputades d’origen estranger i d’altres, moltes, són músics que es sumen a la rebel·lia vers l’establishment.

Les composicions de la Joana i la Nina han crescut a l’empara d’una tradició musical on indiscutiblement l’aportació femenina és fonamental. Cretí, doncs, aquí i allà, qui vulgui veure la realitat des d’un malaltís prisma patriarcal.

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Let’s Festival 2017 – Love of Lesbian: John Boy és de Sant Vicenç

in A PRIMERA FILA

10 de març del 2017, Sala Salamandra 1, L’Hospitalet de Llobregat

El cometa Halley o 1P/Halley és un cometa gran i brillant, visible des de la terra a simple vista i de mitjana passa a prop cada 76 anys. Per aquesta raó, amb sort, el veurem una vegada a la nostra vida i amb molta dues. Això vol dir que hem de veure com a mínim una vegada un concert dels Love of Lesbian en la gira d’El poeta Halley (Warner Music Group, 2016)? Doncs sí, exactament vull dir això. I si pot ser dues. Tot això que els hi podrem explicar als nostres néts, amb la famosa frase d’avi pesat: si nen, jo hi vaig ser…

Llunyana és l’època en què cantaven amb anglès a l’igual que llunyana és la corba que fa el Halley abans de tornar a visitar-nos. També cau lluny l’any 2006, primer Let’s, i tal com van recordar al concert de divendres a la nit van creure amb ells, tant que al 2009 van repetir. Han hagut de passar uns quants anys més perquè LOL, ara ja com grup consolidat, tornin a la Salamandra i ho ha fet com un bon exalumne. Amb una bona carrera, amb l’èxit de la que és una gran banda i amb cara de bons nens que tornen a l’escola d’on van sortir per fer-se grans. Fan falta totes les mans de tots els seus components per poder agafar els premis i guardons que han anat recollint al llarg de la seva carrera i els últims, els que encara estant calentonets, com aquell pa acabat de fer, els recollits als Premis Enderrock 2017 la nit abans del concert a L’Hospitalet, un popular i l’altre de la crítica. Tothom hi està d’acord.

Poca a cosa a dir dels LOL que no s’hagi dit i escrit per tot arreu. Aquest cop al Let’s, repàs molt complet de la seva discografia (jo vaig contar unes 24 cançons) amb quasi tres hores de concert lèsbic. Llums i escenari potser una mica justets, però pel cas era el de menys. Durant la primera hora, vaig estar compartint espai amb els veritables protagonistes dels concerts, els que se saben les lletres de totes, repeteixo totes les cançons, i a ells no crec que els hi importessin les llums. Per això dir que aquest van cantar més quan els LOL van tocar Bajo el volcán, o Seres únicos,  o la mítica Club de fans de John Boy o la que van deixar pel final Planeador és difícil.

Després, vam poder pujar a la part de dalt de la sala. M’encanta la vista que es té des d’allí, amb una perspectiva diferent. Vaig poder veure a un grup d’amics de Sant Vicenç tocant, vaig poder escoltar les lletres del poeta Santi Balmes, veure la sala plena amb entrades venudes des de fa ja dies, com a la majoria de concerts del LOL. Te n’adones que les cançons d’El poeta Halley les podran continuar tocant d’aquí a uns anys, quant l’energia física doni pas a la saviesa, per ser més tranquil·les, més madures. Cançons més llargues, on el Santi ha pogut deixar anar part del seu imaginari sense que el temps les faci escurçar. Recordem, tot i que no la van tocar  Psiconautas.

Per últim, encara que es mereixeria més espai, deixeu-me, si us plau, dedicar dues ratlles al Sergio Mora, dissenyador dels exquisits dibuixos del disc (i amb un Grammy per això). Delicats i fets amb amor, com tot el projecte que envolta aquest disc.

La Salamandra és un animalet d’aquells que si els hi talles una extremitat, al cap d’un temps, els hi torna a créixer. Aquest estiu està previst que es tanqui la Salamandra 2, l’original. Ja se sabia des de feia temps, però les diferents crisis ho han anat ajornant fins que ara sembla que ja va de debò. Una mala notícia per L’Hospitalet i per la música independent en directe en general. Pocs llocs com la Salamandra es poden trobar fora del circuit de la capital. Esperem que es busquin solucions i que la pota tallada torni a créixer. A l’Ampli sempre ens han tractat amb molt d’afecte. Si ens necessiteu per quelcom, ja sabeu…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Let’s Festival 2016: Was + Estereotypo + Technopolitans. Spring is coming!

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 19/03/2016. Sala Salamandra 1.

 

C’est fini! Oui, oui, el Let’s 2016 ha tancat portes fins la propera. Llàstima, oi? Un es malacostuma massa ràpid a caps de setmana carregats de concerts d’upa. Ja sabeu, des de L’Ampli us hem passat l’informe periòdic.

Plaer efímer, joia passatgera. Obligada, doncs, la visita de dissabte a la Salamandra. A més, confessem, ens venia de gust canviar de terç (disculpeu la rància expressió taurina) i amarar-nos amb el tast d’electrònica peninsular que ens oferia el festival.

Els Technopolitans afrontaren el repte d’omplir amb beats un espai buit d’escalfor humana. Els puntuals, aquells pocs que a les 21:00 ja deambulaven per la pista, començaren a apropar-se tímidament a l’escenari a mesura que els ritmes ballables del Some Fun se’ls colaren per les oïdes.

Qui escriu pensa que la reproducció de pistes enregistrades resta credibilitat a un directe (sembla lògic, no?) però això no va en detriment de la qualitat de les composicions. Per una altra banda la percussió, amb una bateria de les tota la vida, és un recurs recurrent que aplaudim i que afegeix dinamisme a la posada en escena.

Els Technopolitans, en resum, sonen molt bé però, insisteixo, ens hagués agradat veure sobre la tarima (i no només sentir pels altaveus) la Laura Lloreta cantant el We are beautiful.

A aquest respecte els santanderins Estereotypo no tenen problemes, els tres components aporten veu i energia a un espectacle viu a tots els efectes. Laposta per la llengua de Cervantes (versió S. XXI, és clar), vehicular a El ingobernable azar, és valenta i possiblement encertada; els fa una miqueta més propers. Suma també la palesa voluntat del trio d’animar el “cotarro” amb actitud i constància.  Si a això afegim el fet que el seu pop “bombollejant” és de feliç digestió (còctel que neix de  mesclar Hacernos reacción, Everybody is singing, un cover de Love me do i altres ingredients igualment frescos) comprendreu que un dels seus concerts pugui resultar ideal per a un vespre plujós i ensopit com el del passat 19.

No ens moguérem del Cantàbric; darrera actuació de la nit i de l’edició de la mà dels WAS. Magnífica amalgama sonora la creada pels bascos i brillant execució de l’invent davant un públic, ara nombrós, entregat i (evidentment) content. I és que no tots els dies hom te la possibilitat d’escoltar, en directe, la txalaparta i menys encara embolcallada de notes i ritmes digitals. Sonà de manera íntegra, doncs, el seu celebrat Gau Ama que, pels que no hagin tingut ocasió, bé mereix un racó en alguna de les nostres/vostres playlists del 2016. Amb elegància i bon rotllo circularen hits del calibre del tribal I Like You As You Are o l’Irrintzi amb un piano house d’antologia.

I arribà la inevitable fi. Senyores, senyors, com si es tractés d’una (sempre massa curta) temporada de Game of Thrones el nostre estimadíssim Let’s tancà portes per començar a elucubrar, a tramar nous i apassionants episodis. Des de L’Hospitalet de Llobregat els seus guionistes treballen dur i, com George R. R. Martin, saben conjugar magistralment fantasia i realitat. Això sí, tenint en compte el lloc que ocupa el festival dins el calendari, hem de dir amb justificada esperança que, en aquest cas, arriba la primavera. Sí, SPRING IS COMING!!

Text i fotos: Alex Reuss

[envira-gallery id=”24801″]

Let’s Festival 2016: Toundra + Böira – Sense paraules

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 12/03/2016. Sala Salamandra 1.

Sense paraules. Sense paraules és com em vaig quedar. I com jo, crec que la gentada que va omplir la Salamandra, en una nit màgica, solament enterbolida per una cosa que us explicaré al final. De fet, poques paraules es van dir durant els dos concerts que vam escoltar. Böira i Toundra.

Música senyores i senyors. Pura música. Sense ni una paraula. Els dos micros que van fer servir els Böira per fer uns breus acompanyaments vocals, van desaparèixer de l’escenari quan els Toundra van sortir per tocar. Quatre instruments: guitarra, baix, bateria i teclats en el cas dels Böira, i ja està. Cantants?, per què?, no gràcies!!

Siguem clars. O almenys ho seré parlant de mi. Hola, em dic Josep Maria i el meu nivell d’anglès no arriba per poder entendre a la perfecció moltes de les cançons que escolto en aquest idioma. No canto ni a la dutxa, ni al cotxe, ni quan estic content, ni trist, ni en general. Ni en català, ni castellà ni naturalment en cap altre idioma. I a sobre, quan vaig a un concert, o escolto per primera vegada a un grup, potser sóc jo que estic una mica tarat, no entenc la majoria de paraules que diuen.

Però sí amics meus, dintre del meu cap sí que se’m repeteixen aquelles músiques que he escoltat. Músiques que em fan viatjar. És com si premessin una tecla i, com un mantra, em fa pujar i abaixar el cap compassadament. La música em transporta, fa que tot vagi més a poc a poc o a una altra velocitat. Tot te poca importància o molta. Juga amb mi i amb el meu pensament.

La de dissabte va ser una nit de rock progressiu, de post-rock, de math-rock, de rock instrumental o com ho vulgueu dir. Jo trauria la majoria de paraules i deixaria una de sola: rock, però amb majúscules: ROCK

Els de casa, els aprenents, els Böira, van aprofitar la seva hora al Let’s per portar-nos el seu Si de la runa naixés (Autoeditat, 2015). Cincs músics que amb poc més de dos anys de camí, s’han obert una escletxa en un tipus de música en la qual no hi ha gaire tradició al país, i que vénen de guanyar la Ronda 1 del Bala Perduda a l’Apolo. Amb un post-rock clàssic, contundent, els Böira han sabut aprofitar la versatilitat que els hi dóna portar teclats per donar un toc més líric, molt elegant a les seves composicions. El seu bon gust es reflecteix inclòs a l’hora de fer una meravellosa edició limitada de vinils transparents. Tothom es va voler passejar pels mons onírics per on et transporten les seves cançons i ja des de primera hora, la sala era pràcticament plena.

Els Toundra, eren el plat fort de la nit. Toundra, i quedeu-vos amb la paraula que més us agradi, són considerats la banda més internacional, més important i més influent en la història del rock instrumental a la península. Però això és una cosa que la gent ja sap. Omplen les sales a on toquen. Sigui a on sigui. Les seves composicions són de llibre. És a dir, alternança de sons que passen de la calma a la tempesta, a l’huracà, per tornar després a la calma i tornar a començar. Baix i bateria que fan que quan les notes surten dels altaveus, ho facin amb una increïble potencia i amb un David Maca (Macón) absolutament consolidat en el grup. El quartet de Madrid ha sigut un dels grups que més disc a venut aquest passat 2015 amb el seu IV (Superball Music, 2015). Situats entre Pablo Alboran i Melendi…si, ja pots tancar la boca…

Però Toundra no és solament música. S’ha recuperat el que havien fet grans bandes fa anys. Que les portades dels discs siguin petites obres d’art. Vols tenir-les a les mans i mirar-les mentre l’escoltes. Perdoneu, m’estic posant nostàlgic.

El dissabte, per això, no va ser un dia rodó. Ens vam llevar amb la notícia de la mort d’en Keith Emerson, que juntament amb Lake i Palmer van formar als anys setanta una de les formacions cabdals del rock simfònic o progressiu, EL&P. El seu Trilogy va ser un dels primers vinils que em vaig comprar. Ostres, més nostàlgia…

Crec que el concert que ens van donar Böira i Toundra va ser un gran homenatge pel Keith Emerson i per la música que ell ha representat. Que la música no pari i tots a somiar.

Text: Josep Ma. Català

Fotos: Ma. Carme Montero

Let’s Festival 2016: Ferran, Miren, Xoel i l’amic Antonio Pérez.

in A PRIMERA FILA
L’Hospitalet de Llobregat, 04/03/2016. Sala Salamandra 1.

Aiii, el Let’s! Els de l’Ampli en som més que assidus, addictes!

La dosi 2016 de moment està sent de les bones, amb uns “chutes” (argot quinqui) de primera. Material musical de gran puresa administrat per via òtica, d’aquell que et fot un bon viatge i et manté durant una bona estona a la cresta de l’onada. Res d’apologia de la drogoaddicció, eh? (caca, caca!)

Divendres el principi actiu nasqué de mesclar, sense remenar, la serenor existencialista d’en Ferrau Palau amb l’escalfor embriagadora de la veu de la Miren Iza i el pop grandiloqüent de bouquet refinat d’en Xoel López.

El primer, escudat per Jordi Matas a la guitarra, bregà per instaurar el clima necessari per fer de la sala un medi propici al minimalisme captivador del nostre estimat Santa Ferida. Ho aconseguí durant bona part del concert, respectuós silenci, però amb la progressiva arribada d’assistents el lamentable i cada cop més habitual rum-rum tocacollons aconseguí carregar-se part de la màgia.

La proposta de Tulsa, a priori, se’m presentà com la menys atractiva de la nit. Les seves lletres de rima assonant i de profunditat qüestionable (opinió subjectiva) semblen fruit d’una postura artificial poc creïble a la recerca de l’afalac mediàtic d’angle simplista.

Apunt: Una de les característiques més destacables del Let’s i que ens hem encarregat de lloar any rere any és la seva capacitat de conjugar propostes de naturalesa diversa de manera atrevida i generalment encertada. Reconec, però, les meves reticències inicials vers la composició del cartell de divendres.

Tulsa actuà i si bé no aconseguí canviar excessivament el parer del redactor respecte alguns elements de la seva oferta resulta igualment cert que la vocalista guipuscoana i companyia signaren una bona actuació i, admeto, la dissonància programàtica minvà en el meu cervell.

Mencionat a dalt i reiterat ara: La veu de Miren Iza, sense menystenir els matisos que aporta la resta de la banda, aconsegueix construir suggeridors ambients que engrandeixen el directe i fa bones algunes de les virtuts que sovint atribueix la crítica a La calma chicha. En un complicat i “patiller” exercici de comprensió metafísica podríem justificar, llavors, la tria de Tulsa com a nexe transportador entre les incursions introspectives de Palau i l’amplitud horitzontal del món López.

I finalment, sorpresa! Un gallec solitari sobre la tarima. Una aventura similar sembla més pròpia de l’escenari “El Vaixell” del Vida Festival. Inusual fórmula tractant-se del Let’s i de l’acte de cloenda, habitat natural d’apoteòsics concerts amb banda. I vet aquí que el rapazinho, alternant guitarra i piano, es valgué i sobrà per inundar d’èpica el recinte. Poc Deluxe, poc Lovely Luna i molt Xoel López, el repertori girà fonamentalment al voltant d’aquesta última fase a cara descoberta.

Així l’Atlántico i sobretot el fantàstic Paramales acapararen el set list i, posats a utilitzar anglicismes, el top ten dels millors moments de l’artista, d’entre els quals (amb el número 1…!!!) destacaria la interpretació a duo de Caracoles amb l’Antonio Pérez (nom que de tant comú sembla un pseudònim), presentat de forma entranyable com “un amic que canta bé”. I, eps, dono fe, l’Antonio canta molt bé.

Text: Alex Reuss

Foto: Enric Trepat

Ves cap amunt