Tag archive

L’Auditori

Lanuza is in da haus!

in A PRIMERA FILA

Barcelona, divendres 9 de març de 2018. Auditori de Barcelona. Barnasants

Qui més qui menys haurà patit una decepció amb algun artista, la casuística és àmplia, o massa passat de voltes o poc motivat o directament una estafa vocal servida en playback… però tranquils que aquest no és el cas.
La presentació del nou treball d’en Jordi Lanuza a l’Auditori és a les antípodes de ser una decepció, dóna just allò que promet, m’explico… Som a la sala 3 de l’Auditori amb capacitat per a més de 300 persones un espai poc propens a la proximitat, amb un escenari buit amb només la il·luminació que ens recorda que ens trobem a un concert del Barnasants.
Arrenca el concert i en Lanuza presenta la seva nova aventura en solitari, agraeix als friends, fools and family presents que han vingut a donar-li suport i encara el primer tema del nou disc. El moment li pesa. Van caient els temes i els Inspira, es fan presents amb el Foc i Brases, els enyora i no se n’amaga, però l’ambient gèlid del principi es va trencant. I parlant de friends, el Com a casa ha comptat amb la producció d’en Pau Vallvé, algun dia n’haurem de parlar de la sinèrgia creativa entre músics de l’escena a Barcelona i que en el Bar Vinil() tenen una The Factory nostrada.
De la familiy també n’hem de parlar, la Greta font d’inspiració del títol del fins ara últim àlbum dels Inspira és present a la sala i es fa notar corrent amunt i avall i demana un tema especial al seu pare, La lluna, la pruna que obrirà la tanda de bisos.
Al final del concert la sala està entregada, fa estona que el Com a casa ha deixat de ser un títol per convertir-se en un estat d’ànim, les butaques de l’Auditori han passat a ser el sofà de casa i en Jordi l’amic que ens escalfava les tardes d’hivern amb la guitarra i un grapat de bones cançons.
I a la sortida, de nou el ritual on l’autor s’acosta al seus fools, des de que Spotify va guanyar la partida a la indústria musical, i el directe és essencial per la supervivència de l’autor, personalitzar la venda de l’obra és imprescindible.
L’MC Montero no s’hi va poder resistir i ja té a les seves mans el nou àlbum amb dedicatòria. I és que com a casa no s’escolta la música enlloc, però avui no hi hem estat massa lluny.

Text : Xavi Gimeno

Fotografia: Ma. Carme Montero

 

Pau Vallvé: el “looser” guanyador

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 12 de desembre de 2015. L’Auditori

Crec que a en Pau Vallvé li inspiraria llegir-se Lo importante es perder de Manuel Pérez Subirana o El Viaje Vertical d’Enrique Vila-Matas. Tracten de persones que no es troben a si mateixes en el personatge social que representen, on el triomf és un amalgama de llocs superficials i prefabricats, i per això inicien un viatge interior, en el que ho abandonen tot, fins i tot el seu propi èxit, per cercar en l’abandonament, en la pèrdua, alguna cosa essencial en les seves vides.

Ara fa ja bastants anys quan des de l’Ampli li vam fer la primera crònica d’en Pau Vallvé –ho recordo en un Faraday a Vilanova i la Geltrú– ja l’artista s’autodenominava “plom”, “trist”, i altres. I es justificava de les seves pròpies cançons abans de tocar-les. La veritat és que ahir ho va seguir fent, però el temps ha fet que es deixi anar, que sigui més divertit i espontani, i que l’abandonament que ha practicat en la seva pròpia vida (deixar les discogràfiques, marxar a Banyoles, fer discos a mà i fer una gira per tota Europa dormint a les cases de la gent), li ha donat una llum que abans no tenia –i també tocar una temporada amb en Colomo–.

És cert que ahir deia coses com “tinc uns amics que han vingut al concert que estaven a un bar al costat del tanatori, ja s’anaven ambientant”, o bé dir “jo faig un folk tostón”  o, fins i tot, va arribar al punt de demanar en el tema Amics dels cirerers que la gent no aplaudís al final –perquè segons ell genera un mal rotllo i un buit existencial, que fan que aplaudir sigui pitjor–.    Però tot i que segueix fent i dient totes aquestes coses, transmet quelcom més autèntic i divertit.

Això dels Amics dels cirerers cal explicar-lo més. Ja hem dit que a en Pau l’angoixa l’èxit, i adopta el camí del perdedor, de manera premeditada, potser una mica fictícia. Va explicar que en certa manera l’èxit el persegueix, quan per exemple en Cuní va posar un tema seu, Protagonistes, com l’anunci que tornava a la televisió, o bé quan el tema Amics dels cirerers que he esmentat abans, el va adoptar la sèrie Polseres vermelles. Aquesta apropiació de TV3 d’alguns dels èxits d’en Pau, podria ser una de les causes de la seva fugida a Banyoles. En tot cas tot queda a casa.

Ahir, sigui com sigui, era un dia molt important per ell, perquè era el final d’una gira d’un any i mig. I sobre això cal dir vàries coses. En Pau de looser res. Ahir va omplir l’auditori per segon dia consecutiu i fa poc ho fa ver a la Sala Bikini. Musicalment va fer un concert impecable, acompanyat del bateria Víctor Garcia i d’en Jordi Casadesús – baix, teclats i altres-, dels quals va fer una presentació llarga, entregada, plena d’elogis i d’història, que ens va ensenyar un Pau que no coneixíem. Pau, aquest és el camí.

Però anem al concert. Va començar poc passades les 21:00 hores, rodejats de cara conegudes (Nico Roig, Enric Montefusco, Jordi Lanuza…), amb execució fabulosa de Muntanyes i glaciars i Un gran riu de fang, amb un so en directe que es notava que la banda ha polit els temes fins deixar-los ben acabats. Va seguir amb “Jo només faig el que puc, un pèl més rítmica i amb un solo amb so de dofí xisclant, mantenint la tensió del concert. Bàsicament, va alternar temes del De bosc amb l’últim Pels dies bons, amb alguna incursió a anteriors discs, com ja l’esmentada Amics dels cirerers del 2010. Tots vam coincidir que va ser un plaer de concert, que va passar molt ràpid l’hora i mitja que va durar i que va sonar impecablement bé.

Quan el van deixar sol, cal destacar la versió de la Björk All is full of love que tantes vegades li hem sentit, però que ha anat millorant, fins a la versió d’ahir, on amb l’ajut del sampler , va arribar a un nivell simplement descomunal (al final del tema va demanar perdó. Per què?!?!?!?!?!?!).

M’estic allargant i podria explicar moltes més coses (altres cançons, la confessió terapèutica grupal de la ràbia que li feien els seus pares perquè s’estimaven molt…). Només resumir dient  que va ser un concert fantàstic de final de gira, i que va acabar amb Benvingut als Pirineus enganxós i ja als bisos, el clàssic Tots som molt millors amb el públic cantant.

Pau Vallvé doncs, va triomfar, com ja ho està fent darrerament amb els seus discos i gires. Com a looser comença a perdre credibilitat. És un dels millors creadors musicals de Catalunya –sense dubte– i omple sales i ven discs. Ara s’agafa un any sabàtic –va preguntar si algú tenia feina–. Ben guanyat any sabàtic, doncs.  Moltes felicitats i molta sort.

Text: David Tare

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Egon and Soda and Rock and Roll

in A PRIMERA FILA

 

Barcelona, 26 de novembre del 2015, L’Auditori.

Espero em permeteu la paràfrasi matussera, confesso que triant el títol d’aquesta crònica m’he sentit com aquells periodistes esportius que es regalen capçaleres de calibre infame amb cadascuna de les gestes futbolístiques de Messi (o Cristiano). I malgrat això no m’hi he pogut estar, ves per on, m’he fet gràcia.

“Whisky & Soda & Rock and Roll” cantava alegrement aquell simpàtic sicilià al seu antològic Tu vuo’ fa’ l’americano, quelcom semblant a “tu vols fer l’americà”. Què em dieu? Tot quadra, oi? Això ho sap tothom, els artistes de la esplèndida vetllada de dijous traspuen essència USA meridional manifestament rockera.

En fi, “justificada” la meva manca d’escrúpols escollint títols, entrem en matèria:

Ja he deixat entreveure que la cita fou “esplèndida” i crec que aquesta opinió, lluny de ser gratuïta, és prou objectiva i compartida amb la resta dels afortunats assistents. Un concert rodó des de múltiples punts de vista: la qualitat indiscutible i ben coneguda dels músics es sumà a una sonorització d’escàndol (agraïda públicament i de bon inici per Falkner) i una atmosfera (conseqüent) de memorable festa col·lectiva.

Tenint en compte el curt temps que porta rodant el darrer treball de la banda, fa por i és digne d’elogi l’execució immaculada del repertori que, com és lògic, es concentrà en aquest Dadnos Precipicios. Pel delit del públic, viu plaer de l’ànim i dels sentits, circularen animosament els temes. Àlgids moments de companyonia arribaren amb la delicada i parsimoniosa Roble Inverso i la participació del germà artístic Enric Montefusco al micròfon, així com amb Reunión de pastores, ovejas muertas, quan el sexy Martí Perarnau, veu dels Mucho, pujà a l’escenari a “liarla parda” amb els seus.

Entre les esperadíssimes destacarem Nueva Internacional que com era previsible animà encara més els fans enfervorits.

A la suma parlem d’un recital de 9,5 (i perquè el 10 no és creïble); un directe que superà l’enregistrament, una actitud i savoir faire d’alçada i la massa entregada a l’evidència. Qui dona més? Madonna? La reina oferia 2 multitudinàries i espectaculars sessions de playback per poc més de 100€/barba. Però, ah! Alerta! Sense soda ni rock and roll!

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Greta és el nom

in A PRIMERA FILA

Divendres 16 Octubre, L’Auditori, Barcelona

Inspira presentà el seu quart treball discogràfic aquest passat divendres a Barcelona. Greta (Bankrobber, 2015), nom de l’àlbum, de ben segur te quelcom d’emotiu i personal, doncs coincideix amb el de la nouvinguda filla del lider de la banda, Jordi Lanuza.

Tocaren a casa, envoltats de la seva gent, dels incondicionals i això, com acostuma a passar, jugà al seu favor. Un repàs generós al nou disc: temes intensos, lletres que parlen de canvis, la incorporació dels sintetitzadors com a recurs…

Aquesta foto-crònica és una petita mostra del que vam poder viure i veure durant el concert.

Aprofitem l’avinentesa per donar la nostra particular benvinguda a la Greta (filla i disc).

Fotos i text: Maria Carme Montero

 

I en Guillem Roma digué “merda”!!

in A PRIMERA FILA

L’Auditori de Barcelona, 28/02/2014

Hi ha quelcom de “blanc” en la manera de fer d’en Guillem Roma. Als de L’Ampli ens agrada la forma propera i amable amb la que gestiona (“auto”) els seus affaires artístics, Creiem que no és una simple qüestió de possibles sinó d’actitud vital, una actitud que traspuen les seves cançons, el seu discurs, el tracte personal, sempre cordial.

I és així fins el punt que quan en mig d’un dels seus parlaments pronuncià la paraula “merda” (parlant de les injustícies del planeta, eh?) a aquest que escriu se li aixecà automàticament una cella, alerta!

En les antípodes (almenys en la seva faceta més pública) de la figura canalla de l’artista bohemi i tranuitat emprenyat amb la vida en Guillem, lluny de la impostura, transmet alegria. L’optimisme (substantiu recurrent) de la seva música nòmada, potser en rebuig a la conjuntura, guanya adeptes a pas lleuger.

Dissabte, a la part final del recital, una ràpida consulta a mà alçada orquestrada des de l’escenari, desvetllà que aproximadament la meitat de l’abundant públic que ocupava la Sala Tete Montoliu de L’Auditori assistia per primer cop a un concert del manlleuenc. Acòlits, seguidors, amics però sobretot repetidors conformaren la resta. Poc a poc, doncs, el projecte Guillem Roma creix i es consolida.

En formar part de la gira de presentació de l’àlbum el repertori agrupà (fonamentalment) temes del Nòmades (darrer treball discogràfic) i de l’Oxitocina,

Destacar, un cop més, les qualitats del conjunt que acompanyà l’autor en aquesta cita ineludible. La Camping Band la composen músics de gran nivell que conjuguen estils i ritmes amb mestratge, acompanyant així amb soltesa al cantant en el seu viatge “virtual” pel món.

Costa, val a dir, acostumar-se al recurs del mouth trumpet que ha esdevingut tret distintiu de l’artista, però en termes generals no podem dir que desentoni i, segons s’observa, compta amb la simpatia i el vist-i-plau majoritari del públic.

Un extra de luxe esdevingué la col·laboració del napolità Alessio Arena qui, sumant la seva veu a la de Roma, forjà un dels moments àlgids de la vetllada. Magnífica i emocionant interpretació a duo del Volver a los diecisiete de Violeta Parra.

D’igual forma esdevingué destacable el detall dels músics vers els assistents en baixar de la tarima i interpretar, tot passejant per la sala, un tema en unplugged o el swing dels ballarins Gustav Jakobsson i Laia Puig dansant al ritme del The Dolphin’s Song.

En fi, la suma feu gran la festa, i els presents, amb ganes de més, demandaren bisos en repetides ocasions obligant en Guillem Roma a interpretar en solitari i de forma improvisada l’Amor de mis amores d’Agustín Lara, popularitzada recentment per Natalia Lafourcade.

La nostra conclusió és que en Guillem Roma, qui evidentment ha guanyat en presència escènica, està aconseguint amb tenacitat i bones formes (en el sentit més ampli de l’expressió) fer-se un merescut forat en el panorama musical del país.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

St. Vincent i… un Johnny Cash feliç?

in A PRIMERA FILA

Dissabte, 7 de setembre de 2013, L’Auditori

So ambiental de caire silvestre: ocells, vent, petits insectes… relax a l’Auditori malgrat la gran quantitat de gent que ja s’hi aplega. De sobte els altaveus de la sala reprodueixen l’estrèpit d’un tro i les primeres gotes de pluja que en breu acabaran esdevenint tot un xàfec. Maco, molt maco si no fos per la cervesa que m’he pres abans d’entrar. Se’m planteja el dilema de si podré aguantar fins el final del concert o si s’imposa una visita ràpida a Can Roca.

Fou llavors, en aquest curt però etern espai de temps, que una veu madura i profunda anuncià l’imminent començament de l’espectacle. El mateix David Byrne, des del “més enllà” ens recomanava que, en cas de fer fotos i vídeos, no ens passéssim tota l’estona enganxats a la pantalla. El savi consell, en definitiva, proposava intentar gaudir al màxim del xou.

Efectivament els artistes no trigaren a sortir a l’escenari abraçats per la cridòria d’un públic entregat. Ben aviat, amb el tema Who, fou evident la química del binomi i el rodatge d’un projecte nascut l’any 2012. Love this Giant, àlbum que uní l’escocès David Byrne i la nord-americana Annie Clark, fou i és una alenada d’aire fresc que es reprodueix de forma fidedigna i molt treballada damunt la tarima.

La posada en escena, sense grans artificis, és alegre i molt efectiva. La banda de 10 músics que acompanya el duet d’estrelles la composen 8 instrumentistes de vent, un teclista i un bateria/percussionista. A aquests cal sumar les guitarres de Byrne i Clark però la força, la contundència i la diferència venen de mà de la tuba, els saxos, trompetes, clarinets… De la mateixa manera, val a dir, si se li pot posar un “però” a tot plegat, fora precisament el fet que aquest tipus de formació ofereix un rang de matisos inferior resultant en certs instants lleugerament monòton.

Ara bé, el dinamisme amb que els músics es mogueren per l’escenari, la indiscutible qualitat vocal i instrumental i una intel·ligent combinació de temes feren d’aquest un concert sincerament memorable. Més enllà dels temes del disc David Byrne regalà al respectable alguns dels temes més coneguts dels Talking Heads (essent l’excepció l’esperat Psycho Killer) fent que el públic s’aixequés de les seves butaques i ballés al ritme de This Must Be The Place, Burning Down The House… Brillants foren també els temes de St. Vincent interpretats amb sobrada solvència per una oxigenadíssima Annie Clark.

Molts coincideixen en afirmar que Byrne ha rejovenit gràcies a aquest projecte, la seva companya d’escenari, en clara referència a la seva indumentària negra,  el va definir com un “happy Johnny Cash”. Sigui com sigui fa goig veure com encara hi han artistes de gran trajectòria que no es conformen a viure de rendes i aposten per noves i excitants aventures (sense renunciar, és clar, al seu gloriós passat).

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Inspira, respira, final de gira!

in A PRIMERA FILA

16/16/2012 – L’Auditori

Nit de comiats a L’Auditori: els Inspira digueren adéu a la capital catalana en el darrer concert de la gira d’Escapistes (malgrat que han afegit algunes dates al seu exigent calendari). La magnífica Sala 3 Tete Montoliu, on tingué lloc l’acte, lamentablement també s’acomiadà, en aquest cas, dels concerts de música “moderna”.

Aquesta, però, va ser l’única notícia negativa de la nit. Després de dos anys voltant amb el disc els Inspira poden respirar tranquils, la feina està feta i molt ben feta. El directe ofert en aquesta ocasió no fou pas la nota discordant, ans el contrari, els músics es coneixen la partitura a la perfecció, no hi ha dubte, i tot sonà magníficament bé. Amics i admiradors no volgueren faltar a la important cita i ompliren una sala on es creà i conservà un ambient familiar, íntim.

En Pau Vallvé (a qui descobrírem arrecerat a l’esquena d’en Jordi Lanuza) col·laborà, com en moltes altres ocasions, a la segona bateria, nodrint de força la percussió. La Maria Coma feu acte de presència sobre l’escenari per interpretar, com en la gravació del disc, Sona el despertador, tot afegint a l’inici una elegant introducció. L’Enric Montefusco d’Standstill també afegí la seva veu a Onades de nit i Anaïs Pascual, Ricky Lavado (Standstill) i Valen Nieto (Raydibaum) aportaren igualment el seu granet de sorra. El respectable, al que cal no oblidar, socorregué gustosament la treballada gola del cantant corejant la lletra de Focs i brases cap el final del concert.

El repertori no resultà excessivament sorprenent, tampoc es pretenia: un repàs gairebé integre d’Escapistes, tres temes interpretats del seu anterior treball: Passatger, Dofins i Cova placenta (de l’àlbum homònim). I com a cirereta tres noves perles que Inspira ens regalaren per arrodonir la vetllada. Dues tinguérem la sort d’escoltar-les els assistents al concert que la banda oferí el passat desembre al Music Hall: Cantem més fort que mai i El refugi de les hores. Val a dir que es notà (percepció personal) el procés d’assimilació i perfeccionament de les cançons que sonaren més madures que en l’anterior ocasió. La tercera, Amunt, resultà ser un bonic solo a la veu i guitarra del vocalista, una mostra més de l’elevat volum de sensibilitat contingut dins aquest GRAN home.

L’espectacle musical finalitzà i l’escapista no fugí d’estudi. Lanuza, amb un somriure a la cara i bolígraf en mà, assistí els presents que com un servidor adquirírem (aquest cop per regalar) algun dels seus àlbums. “Bona escapada” escriu a la dedicatòria, bon i merescut descans li desitgem nosaltres (sabedors, malgrat tot, que el dia 20 estarà al Petit Burg Festival amb nosaltres).

La presentació del seu proper disc s’espera pel febrer del 2013 i rere aquesta una previsible nova i llarga gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Flamenco-jazz Gran Reserva

in A PRIMERA FILA

Hay bandas que como el buen vino merecen una atenta degustación. Saborearlas no es un ritual reservado para la élite, pero es necesario abrir los ojos, atender a lo que te manifiesta el olfato y ser sensible a lo que te brindan tus órganos de degustación. Bajo el liderazgo de Javier Colina, el CMS trio es comparable a un buen vino reserva. El contrabajo de Javier nos aporta la fuerza y la firmeza de una variedad de uva como el tempranillo. El saxo de Perico Sambeat dota al conjunto de una textura aterciopelada y sedosa. La batería de Marc Miralta proporciona el regusto a barrica de roble, que surte de aroma y dota de equilibrio al resto de componentes. Si además, añadimos al toque la guitarra del maestro Chicuelo, el cante de Alba Carmona y las percusiones de Isaac Vigueras, tenemos ante nosotros una combinación de cualidades que ya querrían para sí cualquiera de los más reputados caldos.

Un revoltijo de jazz, bulerías, fandangos, tangos o bluses con Groove es la receta que CMS trío –esta vez, con el añadido de sus invitados- utiliza asiduamente para posicionarse como uno de los referentes a nivel nacional, – y si digo nacional digo planetario- de un estilo comúnmente denominado como flamenco-jazz.  Partiendo de composiciones esencialmente instrumentales, CMS trío se sirvió de la improvisación como arma principal para generar atmósferas densas y parajes que en ocasiones transportaron al público de L’Auditori a un clímax armónico. La lírica del saxo de Sambeat, unido a la solida y vigorosa base rítmica que Colina y Miralta ofrecen en cada uno de los proyectos  -de escucha casi obligada el disco ‘En la Imaginación’, en el que Colina, Miralta, Sambeat y Albert Sanz imparten su magisterio musical junto a la delicada voz de Silvia Pérez Cruz– nos demuestran que los cimientos de este estilo de tanta complejidad técnica están firmemente asentados.

Con algo más de una decena de piezas compuestas mayoritariamente por Sambeat y Chicuelo, el recital transcurrió con algunos problemas de ecualización, que un “follonero” infiltrado entre el público se encargó de recordar a viva voz a los músicos. Lo hizo en un tono aleccionador que recordaba más al de Al Capone que el que correspondería al fundador de una de las escuelas de música de más renombre en Barcelona. Ver para creer. Y sí, la guitarra de Chicuelo más subidita de volumen sonaba grande, muy grande, y es que su depurada técnica, junto a su anchura de miras musical, dotó al sonido de un duende flamenco y un virtuosismo que comía del mismo plato que el resto de los músicos, evitando protagonismos innecesarios ni egos superfluos.

Y como ocurre con toda buena botella de vino, en algo más de hora y media, la degustación fue llegando a su fin. Con una sensación embriagadora pero distendida, el público de L’ Auditori ovacionó a estos grandes músicos, que dan un sentido mucho más cercano a un estilo como el jazz, que aunque es de sentimiento universal por sus orígenes multiétnicos y urbanos, en ocasiones queda lejos de nuestra cultura autóctona. Cultura y raíces de la que deberíamos sentirnos más orgullosos, ya que para nuestra suerte, Cataluña ha sido y será la cuna de muchos de los más grandes artistas de un género como el flamenco. Y es que no hace falta cruzar el Segre para saborear un buen vino con sabor a tempranillo.

Texto: Álex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

Final de gira: Pau Vallvé i les seves “merdes” (*)

in A PRIMERA FILA
Pau Vallvé - Final de gira a L'Auditori

El passat dissabte “el ex-fumador de porros Pau Vallvé” (en castellà) va tancar la gira de concerts de promoció de l’àlbum 2010.

Ho va fer a una sala 3 de L’Auditori plena fins a la bandera. Plena, s’ha de dir, d’un públic heterogeni: Entre les més de tres-centes persones que ompliren l’espai hi havien familiars, amics com en Jordi Lanuza (Inspira), els realitzadors d’alguns dels seus clips, seguidors, simpatitzants i una trentena (o més) d'”imbècils”.

Sobre l’escenari la formació habitual: la “guapa” Maria Coma als teclats i percussió, a la guitarra en Nico Roig i el seu tornavís, un nano “de Vic” anomenat Jordi Casadesús fent de baixista i el mateix Pau Vallvé a les veus, guitarra i looper (aquell que “et regalen quan t’empadrones a Barcelona” per ser modern).

El repertori va incloure temes del darrer disc així com dels seus anteriors treballs com a ü_ma o Estanislau Verdet, aquell alter ego mort (que no enterrat). D’aquesta manera, “el re-inventor de les lletres catalanes” se’n recordà dels  ornitoaficionats i de l’all dels anglesos.

Moment emotiu amb L’Àvia Ha Fet Nevar, moment de paranoia personal amb Tots els Buits del Món i moment “plural” amb Amics dels Cirerers.

Val la pena destacar la “toston version” de Protagonistes malgrat que per l’artista la cançó ha passat a ser com “aquell fill graciosset al que comences a agafar mania”. Aquest tema va comptar amb la col·laboració del públic que va murmurejar i entonar a l’uníson una llarga ‘A’.

També són remarcables les dues úniques cançons “bones” de la nit: els covers del Motion Picture Soundtrack dels Radiohead i l’All is full of Love de Björk.

L’artista informà que el concert estava sent enregistrat. És possible, doncs, que la gravació aparegui (aviat?) publicada en algun dels molts mitjans de difusió ‘en línia’.

(*): Els que heu freqüentat els directes de Pau Vallvé reconeixereu dins les cometes el seu discurs crític (i molt auto-crític). Al redactor, potser un més entre els “imbècils”, li ha resultat molt còmode realitzar una crònica fent un petit recull homenatge d’aquestes expressions textuals que sens dubte defineixen la personalitat del músic i que de manera voluntària o involuntària han passat a formar part important de la gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: M. Carme Montero

Ves cap amunt