Tag archive

La Casa Azul

Vida 2017: 1a festa de presentació

in A PRIMERA FILA

Ssst… silenci, músics tocant

Renaldo & Clara van patir en primer moment la por escènica que tenim la majoria de gent quan veiem un escenari. Ens hi posem a una certa distància, com si penséssim que els músics ens hi faran pujar a tocar amb ells, o a actuar com fa La Cubana, si ens hi apropem molt. Sort que la dolça veu de la Clara ens va convèncer i va fer que a poc a poc omplíssim el buit. El segon patiment que van tenir va ser el que la Clara va denominar l’efecte socialitzador de la cervesa. Crec que hi han encertat els de la Damm posant la barra fora de la sala. Així la gent que vol xerrar i prendre alguna cosa ho pot fer tranquil·lament fora del lloc del concert. Però divendres vam veure que no és així. Ens entossudim a xerrar i cridar en un lloc ha on anem a escoltar música, a gaudir de la feina d’uns professionals de la cultura. Renaldo & Clara ho van patir de valent. És ridícul que ens hagin de renyar com nens petits com quan fem alguna malifeta. Si volem xerrar o no ens agrada el que escoltem podem sortir fora i ningú ens dirà res.

I ara si:

1a Festa de presentació Festival Vida 2017: el puzle es va omplint

Com diu el mestre Sabina: quien me ha robado el mes de abril. Però en aquest cas, quien me ha robado el verano. L’estiu ja ha passat i tornem a la normalitat. Per això la gent del Vida ens ajuda amb aquestes festes de presentació. I aquest divendres passat ja vam tenir la primera. Aquesta vegada amb Renaldo & Clara i l’Enric Montefusco. I també amb la fantàstica notícia de què l’icònic grup americà The Flaming Lips actuarà en el Vida 2017. Tercera banda confirmada juntament amb La Casa Azul i Real Estate. L’espectacle doncs comença a estar assegurat. Això farà segurament acabar de rematar la venda d’abonaments.

Renaldo & Clara, aquesta vegada amb format de trio, ens van portar les cançons lleidetà-intimistes dels seus treballs. Cançons melancòliques fetes per ser escoltades amb tranquil·litat i cantades quasi a cau d’orella per poder gaudir dels petits detalls que ens deixen les seves lletres. També ens van avançar una cançó del que serà el proper disc que sortirà a principis del pròxim any.  Mentrestant, encara passegen el Fruits del teu bosc (Bankrobber, 2014).

Tot i que ja havia presentat el seu primer treball amb solitari al MMVV 2016, la gent que no hi vam poder anar, teníem ganes d’escoltar a l’Enric Montefusco en directe. Teníem ganes de veure que hi havia desprès d’ell quan Standstill ja es historia. Ara ja ho sabem i en volem més. Meridiana (Buena Suerte, 2016) és el nom del disc i com aquesta avinguda de Barcelona, llarga, com una cicatriu en el mapa de la ciutat, també sembla que ho ha sigut per ell.

Com humans que som, sempre ho comparem tot, i esperàvem veure’l per comparar si era millor, pitjor o una continuació. I, simplement és ell, Montefusco en estat pur. Amb acordió, violi i palmes a les seves cançons. Acompanyat pel Pere Jou, Aleix Puig i Ramon Rabinad. Un començar de zero, a on l’indie és el passat i el present es donar pas a un altre tipus de cançó, més intimista, més humana i potser i tot, més de cantautor. Segurament no el veurem tocar a grans recintes, si no a llocs ha on el contacte entre ell i nosaltres i entre nosaltres mateixos sigui proper. Benvinguts siguin els atrevits a trencar i a reinventar-se. Els que desgraciadament no ho sabem fer els hi estarem agraïts. Gran tarda-nit de concert i amb ganes de saber noves notícies sobre el Vida 2017. Ara toca esperar la segona festa de presentació. Tic, tac, tic, tac…

 

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Faraday Festival 2012: torna el clàssic!

in A PRIMERA FILA

Vilanova i la Geltrú, 29 i 30 de juliol

Que maco és el Faraday Festival! Sí, s’ha de dir ben alt, pocs festivals fusionen tant bé entorn i cartell (*). Un lloc bonic, un aforament humà i un repertori ric en matisos. Què més es pot demanar? Preus econòmics en les consumicions? També els té! Felicitats als organitzadors. En el plànol musical, el que ens ocupa, hi hagué de tot i tot força correcte.

Com que hi passaren uns quants ens imposarem concreció. M’ha vingut al cap aquelles cròniques post-partit de futbol on es puntua i qualifica de forma breu l’actuació dels jugadors. Vinga, provem-ho!

DIVENDRES 29 – 1a PART

 Ainara LeGardon  Excèntrica No és que la bilbaïna es comportés de manera estranya sinó que es situà lluny del centre, concretament a l’esquerra de l’escenari. Sons contundents que recordaren l’indie dels 1990’s, marca de la casa, doncs l’Ainara fa ben bé vint anys que es passeja per les tarimes.
 Joaquín Pascual Xiuxiuejant El veterà músic manxego va fer una repassada al seu darrer treball en solitari, La Frontera. Un recital de cadència pausada i amb arranjaments orquestrals molt suggeridors que malauradament va sonar lleugerament reverberat, fet que impedí entendre amb claredat unes lletres plenes de històries humanes.
 The Bowerbirds  Delicats Les primeres notes van deixar clar que els nord-carolins afinen i afinen molt bé. Suaus, tendres amb textos sincers embolcallats d’un estil preciosista que, en comptades ocasions, ralentitzaren en excés els bioritmes del públic. Val a dir que el regust de boca va ser bo, més que notable, fent honor d’una merescuda bona fama entre els amants del folk pop.
Herman Dune  Optimista El duet francès va fer gal·la del seu bonrrotllisme melancòlic i van aconseguir omplir, musicalment, l’escenari gran del Faraday amb veu, guitarra/ukelele i bateria. Un so impecable que beu de diferents fonts i estils que aconseguí acontentar el respectable. Solvència contrastada i ideal per a un festival d’aquestes característiques.
 Ginferno Frenètics Els madrilenys porten més d’una dècada trepitjant els escenaris però esdevingueren, personalment, una de les més grates sorpreses del Faraday. Força i originalitat, ingredients que feren vibrar els allà presents, els quals demandaren una impossible (per qüestions d’horari) pròrroga. Molt recomanables.
Love of Lesbian  Ensopits Un dels plats forts del festival al que li va faltar condiment. Al nostre entendre Balmes i companyia van sortir a mig gas, mancats de gana. Un repertori que no inclogué alguns dels seus himnes i que es centrà bàsicament en el seu darrer treball. Ho anunciaren de bon principi, no enganyaren a ningú, però com a resposta aconseguiren un sospir de decepció per part dels que, al cap i a la fi, paguen, els seguidors.
 Fasenuova  Inconformistes Uns altres que porten la tira d’anys i, en aquest cas, allunyats de les etiquetes. Industrials? Potser sí, però el ritmes electrònics i crits compulsius semblaren fruit de la improvisació i el frenesí del moment. Una experiència no apte per totes les oïdes.
Nu Niles  Revitalitzants D’un pare hippie i una mare punk rocker va nàixer, segons explicà ell mateix, en Mario Cobo, cantant i guitarrista del trio. Normal, doncs, que les seves cançons esdevinguin un còctel energètic de Rock’n’Roll, Punk, Tex-Mex… Un magnífic punt i a part que tancà la tanda de concerts del primer dia.

DISSABTE 30 – 2a PART

 Senior i el Cor Brutal  Valencians  I és que quan es parla d’aquests madurs xiquets, ‘valencians’, deixa de ser topònim per a convertir-se en adjectiu qualificatiu. Les seves lletres fan gran la parla que s’estimen i sense aparents pretensions patriòtiques fan del seu directe una mostra palpable de sinceritat i reivindicació ciutadana. El seu rock és americà però per les seves venes corre, en sentit positiu, orxata de xufa.
Juli Bustamante + Fred i Son Veterà Sens dubte la veterania és un rang i Juli Bustamante es va encarregar de demostrar-ho. Nascut l’any 1951 el també valencià deprèn pels porus de la seva pell humor, simpatia, bon ritme… vaja, tot un model d’actitud artística i vital amb un savoir faire 100% mediterrani. Actualment són uns quants els joves artistes que li rendeixen tribut, com a mostra la versió que Renaldo & Clara van fer de L’esperit de la pluja. Gran colofó final.
 Esperit!  Portentós Mau Boada és un portent, una màquina de fer música. Amb l’ajuda del looper elabora melodies captivadores que hipnotitzen i carreguen les piles. Tot un goig veure’l treballar, no només pel resultat sinó per la seva naturalitat, gratitud i evidents mostres d’il·lusió.
 Frida Hyvönen  Profunda Potser massa, després d’Esperit! el concert de l’extravagant sueca va resultar excessivament dens. Les melodies interpretades al piano amb unes lletres carregades d’històries personals i al·lusions a la ciència i rols socials esdevingueren anestesiants. No posarem en dubte la qualitat artística de la seva proposta però probablement hauria d’haver ocupat un altre lloc dins el programa.
 Josh Rouse & The Long Vacations  Solvent Les seves composicions amables i tendres compten amb el beneplàcit de públic i crítica. De totes maneres i malgrat oferir un concert més que correcte el conjunt sonà mancat de força, fet que propicià puntualment una manca de complicitat i atenció per part del públic. Sonaren alguns dels seus temes més coneguts, fet que revifà els ànims i acontentà a molts.
 La estrella de David Alegres En aquesta ocasió el qualificatiu és tant irònic com alguns dels seus comentaris. La veu ensopida de David Rodríguez entonà una suma de temes romàntics i aparentment tristos que en conjunt sonaren una mica monòtons.
 Pegasvs  Estàtics Col·locats cara a cara, costum adquirit pel duet, no van dirigir pràcticament cap mirada al públic, cosa que els va fer semblar distants, a la seva bola. Musicalment l’actuació va ser correcta amb alguns moments remarcables a càrrec de potenciòmetres i sintetitzadors de sonoritat analògica.
 La Casa Azul  Enregistrats Guille Milkyway ha ideat una posada en escena visualment molt atractiva, capaç de convertir en una festa els seus concerts, com va succeir en aquesta ocasió. Les projeccions audiovisuals feren de l’acte tot un espectacle de llum i color però amb un tuf permanent a música enllaunada. Com a sessió disco no se li pot retreure absolutament res i, el més important, va fer vibrar els allà presents.

Ho sabem, hi han jugadors que se’ns han quedat a la banqueta (Gran Amant, Mates Mates i Ocellot). A aquests demanar-los disculpes doncs no aconseguírem arribar a temps per veure’ls en acció. Estem convençuts, però, que la seva actuació va ser brillant.

Com a conclusió, finalitzat el  match, podríem dir que el Faraday, després de 9 edicions, s’ha convertit en un clàssic indispensable que, any rere any, demostra que no es necessari un gran “estadi” per jugar bé al tiki-taka.

(*) Com ara el Petit Burg Festival 😉

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

LA CASA AZUL: GUILLE ECHA A SUS CHICOS DE LA PISTA

in VINyLS

La Casa Azul – La polinesia Meridional (2011)

[xrr rating=7.5/10]

 

Guille Milkyway, la cara hasta ahora casi invisible en los discos de La Casa Azul, marca un punto de inflexión en su carrera con La polinesia Meridional, tercer (o cuarto) álbum del polivalente artista catalán.

Si primero se escondió tras el grupo ficticio que saltó a la palestra con aquel famoso Amo a Laura para la MTV, y después, ya en solitario, buceó con su escafandra y su revolución sexual, ahora se nos presenta sin reservas de la mano de unos temas que constatan que su pop ha llegado a la madurez.

Esta vez nadie podrá reducir las canciones de La Casa Azul a meros ejercicios de estilo naif. Si El sonido efervescente de La Casa Azul (MiniLP) (2000), Tan simple como el amor (2003) y La revolución sexual (2007) eran trabajos optimistas que barajaban el sonido eufórico y colorista con letras supuestamente ingenuas, La Polinesia Meridional requiere de una escucha más activa, presentado en un envoltorio parecido un concepto totalmente opuesto. Podemos hablar de un acertado tratado de angustia vital a ritmo de disco, electropop y chicle, a todo color.

Prestando atención al texto descubrimos como Guille se despoja de toda máscara y sin abandonar las melodías de melotrón entra en un discurso más adulto con canciones como Europa superstar, Sálvese quien pueda y su epílogo La niña más hermosa, ¿qué se siente al ser tan joven?, Una mañana, o como La vida tranquila, la mejor del disco, donde la voz de Silvia Sanz (Niza) trata de dar respuesta a las incertidumbres de su actual pareja.

Más sobreproducido que de costumbre, Guille envuelve el mensaje más fatalista hasta la fecha en su colección particular de referencias. El característico universo sonoro de La casa azul, existencialista y postmoderno, te invita a bailar mientras se te viene el mundo encima.

Un pasado arrinconado, un oscuro presente y el miedo a un futuro incierto impregnan todos los temas, combinando la sobredosis de realidad con el deseo desesperado de lanzarse a la pista. ¡Vamos allá!

Texto: Marc Batalla

Ves cap amunt